Cónclau de 1492

El cónclau en el qual es va elegir a Alejandro VI com pontífex de la Iglésia catòlica entre 1492 i 1503 estava compost per vintisset moradures; dos d'ells eren moradures “in pectore”, o siga elegits, pero no proclamats; el cónclau els va acceptar en el seu sen, com s'havia fet en atres ocasions.

Moradures Absents

D'un total de 31 moradures a la mort d'Inocencio VIII, quatre estaven absents a l'hora del cónclau, ells eren:

• Luis de Milá i de Borja, Moradura dels Quatre Sants Coronats, primer de Rodrigo Borgia.
• Pedro González de Mendoza.
• André d'Espinay.
• Pierre d'Aubusson.

Moradures presents

Les moradures presents en el cónclau eren tots italians, llevat Borgia i Costa.

• Rodrigo Borgia, del Regne de Valéncia, vicecanceller, nebot del papa Calixto III.
• Giovanni Michiel, de la República de Venècia, nebot del papa Paulo II.
• Oliviero Carafa, de noble família del Regne de Nàpols.
• Jorge dona Costa, moradura de Lisboa.
• Antonio Pallavicino.
• Girolamo Basso della Rovere, nebot del papa Sixto IV
• Domenico della Rovere, nebot del papa Sixto IV.
• Giuliano della Rovere, de la República de Gènova, futur papa Juliol II. També nebot del Papa Sixto IV.
• Paolo Fregoso, arquebisbe de Gènova.
• Giovanni dei Conti.
• Giovanni Giacomo Schiaffinati, bisbe de Parma.
• Ardicino della Porta.
• Lorenzo Cibo, nepote del papa Inocencio VIII.
• Francisco Piccolomini, nebot del papa Pío II, futur papa Pío III.
• Rafael Sansoni Riario, nebot net de Sixto IV.
• Giovanni Colonna.
• Giambattista Orsini.
• Giovanni Battista Savelli.
• Giovanni dei Médicis, fill de Lorenzo el Magnífic, futur papa León X.
• Giambattista Zeno, nebot del papa Paulo II.
• Ascanio María Sforza-Visconti, el més jove de les moradures, germà de Ludovico “El Moro”.

Moradures "In Pectore"

• Maffeo Gherardo
• Federico Sanseverino

El Cónclau

És raonable incloure els noms de les moradures electores perque en primer lloc nos percatamos d'una prova fidel del “nepotisme” per part dels pontífexos anteriors i que molts d'estos “príncips de l'iglésia” pertanyien a vàries de les famílies poderoses de la península itálica que per lo tant el comprar els seus vots haguera segut molt difícil ya que la seua honorabilitat era reconeguda i carien de necessitats econòmiques; les riquees de Borgia no eren excessives per lo que per llògica es descarta la simonia, ya que dits moradures inclús podien comprar vots entre ells mateixos.

Entre els més “papables” trobem en primera instància a Caraffa, Costa i Ardicino della Porta, com després es va parlar de Zeno i Piccolomini, no obstant, Giuliano della Rovere era recolzat per França i Gènova els qui tenien trescents mil ducados or depositats en Roma per a usar-els en favor de la seua elecció com també el rei de Nàpols li recolzava en les seues tropes a les portes de Roma. De Borgia solament es parlava com una remota possibilitat.

En la primera votació, els més nomenats varen ser Caraffa i Costa; en la segona esta tendència va canviar cap a della Rovere i Ascanio Sforza, este últim recolzat per Borgia pero degut a que el seu germà Ludovico “El Moro” Sforza tenia grans ambicions per a en la “Ciutat Eterna”, Sforza va decidir donar el seu respal al vicecanceller qui finalment li hauria acompanyat, no obstant, si Sforza no podia ser electe en el respal de Borgia, difícilment este últim podia ser electe en el respal de Sforza.

Raons per les que Borgia no podia ser electe eren, en primer lloc perque era espanyol i en el cónclau, a banda d'ell, l'únic estranger era l'acabalat portugués Costa que ya era considerat “papable”; segon, Borgia era considerat enemic per França, Nàpols, Venècia i Florencia per la seua supremacia en l'Iglésia que no era agradable per als Príncips Temporals. Per eixemple, si el dèbil papa Inocencio VIII va poder causar terribles mals al rei de Nàpols, llavors l'enemic Borgia era de témer.

Per dites raons el vicecanceller no va intentar siquiera presentar el seu nom, ya que els atres dos moradures espanyoles no es trobaven en el cónclau. Supostament alguns consideren simoniaca l'elecció, no obstant, si ho haguera segut, la moradura della Rovere hauria segut electe pel respal de grans Estats més rics que qualsevol atre individu.

El cónclau finalment va elegir per unanimitat (un cónclau aprova l'elecció quan s'obté els dos terços de tots els electors, en ell cas de Rodrigo Borgia el cónclau va ser per votació oral i quan es varen obtindre els dos terços d'els qui estaven votant es va donar per conclosa l'elecció, sense importar el restant dels vots encara no emesos) al vicecanceller posat que les moradures varen decidir que cap candidat recolzat per un atre Estat podia ser electe perque Roma quedaria subyugada baix el poder estranger; també varen oblidar la memòria de Calixto III acusat de nepotisme perque casi tots els integrants d'este cónclau eren producte d'això. Alguna cosa que si necessitaven era un candidat fort i en coneiximent dels assunts de l'iglésia, ademés independent del restant dels Estats i en estos aspectes, Rodrigo encaixava a la perfecció, ademés cal destacar que entre totes les moradures, en administració i forces ell era el millor, de tal forma va ser elegit l'11 d'agost de 1492, per a ser coronat en la “triple corona” el dumenge 16 d'agost per la primera moradura diácono Francisco Piccolomini, adoptant el nom d'Alejandro VI, no solament per Alejandro Magne, perque no li era molt favorable pel seu caràcter guerrer, sino que també pel papa Alejandro III, qui va obligar a Federico Barbarroja a respectar a l'Iglésia de Roma.

Predecessor: Inocencio VIII

Papa 1492 - 1503

Successor: Pío III

Bibliografia

• FUSERO, Clemente: “César Borgia”, Editorial Planeta, Barcelona, 1967.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Alejandro VI.
• homar. org/genealog/iii_gregolatino/vat06. htm Genealogia, Reis i Regnes: Els Borgia