Segismundo de Luxemburc

Segismundo de Luxemburc

Segismundo de Luxemburc (Plantilla:Lang-hu, Plantilla:Lang-de, Plantilla:Lang-hr, Plantilla:Lang-cs) o també freqüentment resenyat com Segismundo d'Hongria (Plantilla:Lang-hu; Núremberg, 15 de febrer de 1368-Znojmo, 9 de decembre de 1437) va ser elector de Brandeburgo des de 1378 fins a 1388 i novament des de 1411 fins a 1415, rei d'Hongria i Croàcia des de 1387 fins a 1437, de Bohemio des de 1419, i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic des de 1433 fins a 1437; va ser l'últim emperador de la Casa de Luxemburc. També va ser rei d'Itàlia des de 1431, i rei de Romans des de 1411.

Era fill de l'emperador Carlos IV de Luxemburc i la seua quarta esposa, Isabel de Pomerania. Va dirigir un eixèrcit creuat europeu contra els turcs, que havien irromput en Sèrbia i Bulgària, pero va ser derrotat de manera contundent en Nicópolis en setembre de 1396, a penes conseguint escapar de la captura. Despuix d'açò, va fundar la Orde del Dragó per a combatre als turcs i va assegurar els trons de Croàcia, Alemània i Bohemio.

Segismundo va ser un dels impulsors del Concilie de Constanza (1414-1418) que va posar fi al cisma papal, pero que al final també va conduir a les guerres husitas que varen dominar l'últim periodo de la vida de Segismundo. En 1433, Segismundo va ser coronat Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic i va governar fins a la seua mort en 1437. Durant el seu regnat va fixar el centre del seu imperi en la cort hongaresa de Buda (actual Budapest), des d'a on va governar en els seus últims anys a Bohemio i al Sacre Imperi Romà Germànic. Va ser enterrat en Nagyvárad (ara cridada Oradea, en Romania) junt a la tomba del rei Sant Ladislao I d'Hongria.

Biografia

Segismundo, margrave de Brandeburgo

Segon fill de l'emperador Carlos IV, naixcut en Núremberg o Praga. Va ser margrave de Brandeburgo en 1378 als 10 anys d'edat, en succeir al seu pare, fins a 1388 quan va renunciar en favor del seu cosí Jobst de Moravia. Despuix de la mort d'est, en 1411, Segismundo va tornar a convertir-se en margrave de Brandeburgo fins a 1415, quan va obsequiar en el territori d'esta marca a Federico I de Núremberg, donant lloc a la branca brandeburguesa dels Hohenzollern.

Segismundo, rei d'Hongria

Ascens al tro hongarés

Per a estretir les ya propenques relacions polítiques, el rei Luis I d'Hongria i l'emperador germànic Carlos IV de Luxemburc varen decidir comprometre als seus dos fills en matrimoni. El fill de l'emperador, Segismundo de Luxemburc, va ser enviat als 11 anys d'edat a la cort de Luis I en 1379, a on va deprendre el idioma hongarés i pronte es va sumir al ritme de vida de la cort, considerant-se a sí mateixa hongarés. En 1382, Luis I va prendre la seua decisió final de deixar com el seu hereu absolut d'Hongria al jove Segismundo de 14 anys d'edat i a la seua futura esposa María, filla del rei hongarés, deixant-los com correyes. Als pocs mesos del decés de Luis I, la successió d'acontenyiments no es desenvolvió com el fallit rei hongarés o el propi Segismundo ho havien planejat.

Primer va ascendir sola al tro la jove reina María, aconsellada i protegida per la seua mare Isabel de Bòsnia, la viuda de Luis I. No obstant, Carlos II d'Hongria, un parent lluntà dels Anjou de Nàpols, va ser cridat al regne per una facció de la noblea hongaresa i va ser coronat com a rei hongarés. El seu regnat va durar molt poc i, després de que fora assessinat per fidels de les reines Isabel i María, va esclatar una guerra civil en el regne hongarés, la qual va ser assossegada per Segismundo donant enormes extensions de territori i llocs de govern als nobles descontents. En este moment el regne es va convertir finalment en la nació en grans latifundis que seguirà existint casi per més de mig mileni. El matrimoni de Segismundo en la reina María I d'Hongria, filla del fallit Luis I d'Hongria, va assegurar la seua estabilitat en el tro, i pronte va fer renunciar a la seua esposa als drets reals, desplaçant-la a un segon pla al voltant de 1388. Una de les condicions per a mantindre el tro era que Segismundo deuria estar sempre rodejat de nobles hongaresos i tots els càrrecs públics deurien ser ocupats per hongaresos, #lo que va succeir d'esta manera. El rei ya de per sí se sentia més cómodo entre els hongaresos que entre la gent germànica, i cada volta que tenia oportunitat feya gala del seu domini de l'idioma i vestia robes reals hongareses.

El rei hongarés contra els turcs invasores

En 1389, els turcs otomans varen véncer a la coalició dels Estats eslaus del sur, i Sèrbia va passar a ser un Estat vassall dels turcs. Açò va modificar el veïnat del regne d'Hongria, colocant als otomans com una amenaça molt propenca. En 1390 varen començar les incursions turques dins dels territoris hongaresos del sur, i no conforme en açò, Segismundo va deure fer front en 1391 a aquells nobles hongaresos, que, a pesar d'haver rebut territoris, se sentien exclosos del govern. Els nobles varen colocar al cap del seu moviment al fill del fallit rei Carlos II d'Hongria, Ladislao I de Nàpols, per a venjar aixina la mort del seu pare i reclamar el regne hongarés per a algú de la mateixa dinastia del fallit rei Luis I.

Posteriorment, en 1392, Segismundo va conduir una victoriosa campanya contra els turcs en territori hongarés, repelint-los cap a regions sèrbies del sur, i en 1395 va lluitar contra ells en Valaquia i Moldàvia. Per una atra part, la reina María va fallir en 1395 en caure del seu cavall durant una cacera, deixant viudo al rei Segismundo, i d'esta forma es va concentrar el poder hongarés absolut en el monarca. Segismundo va fer dur el cos de la seua fallida esposa fins a la ciutat de Gran Varadino, a on va ser enterrada junt a la tomba del rei Sant Ladislao I d'Hongria, el cult del qual contava en gran importància en el regne, puix era l'eixemple del cavaller, rei i sant ideal. Segismundo ya des de menut havia adoptat el cult a Sant Ladislao (molt popular en la cort del rei Luis I) i en moltes ocasions va realisar donacions al monasteri, aixina com es va ocupar de que vàries estàtues anaren erigides en honor al sant rei cavaller hongarés.

L'amenaça turca va continuar alvançant, per la qual cosa el monarca hongarés va decidir cridar a una guerra creuada, a la qual varen assistir tropes franceses i es varen reunir prop de l'actual Bulgària. Juan de Kanizsa, el arquebisbe de Estrigonia, Nicolás Garai el Jove i molts uns atres lleals a Segismundo varen alvançar en els seus eixèrcits en 1396 fins a Nicópolis. No obstant, una afanyada moguda sobre la base de les estratègies del duc Juan I de Borgoña va resultar en la derrota final dels eixèrcits cristians front als otomans del sultà Beyazid I en la Batalla de Nicópolis (quedant registrat segons molts cronistes, per l'imprudència dels francesos que no varen voler escoltar les sugerències del rei hongarés). Segismundo va conseguir escapar gràcies a l'assistència d'un dels seus comandants, el noble polac Stibor de Stiboricz, qui era igualment amic personal del monarca i voivoda de Transilvania. Al poc temps, una facció dels nobles hongaresos encara descontents, i ara frustrats per la derrota de Nicópolis, es varen alçar novament contra Segismundo en 1401, arrestant-ho i duent-ho després al castell de Siklós. Ahí es formarà la Lliga de Siklós, a on Nicolás Garai el Jove i Armant II de Celje lliberaran al rei, assegurant-li a ell la corona i ells rebent gran poder del monarca. Estos dos nobles també conseguiran emparentar-se en el rei Segismundo, comprometent en matrimoni al monarca hongarés en Bàrbara de Celje, filla d'Armant, i a Nicolás Garai el Jove en Ana de Celje.

En 1403, una nova facció va cridar al regne a Ladislao I de Nàpols, intentant substituir a Segismundo, puix este era membre de la Casa d'Anjou, fill del rei Carlos II d'Hongria que havia segut assessinat en 1386 i estava emparentat en el rei Luis I d'Hongria. Ladislao de Nàpols va ser coronat ilegítimamente en els territoris hongaresos del sur, pero pronte es va marchar tement l'ira de Segismundo, i sense haver governat o sent reconegut pels historiadors hongaresos com a rei. Segismundo va continuar en el poder durant els pròxims quaranta anys sense cap classe d'obstàcul successori.

Entre els seus aliats més propencs es trobava el jove florentino Filippo de Ozora, qui manejant hábilmente els números i contes pronte va ascendir al grup dels nobles més poderosos del regne hongarés, destacant-se també com un comandant militar eficient. Per a crear una lliga forta a on els monarques vassalls d'Hongria mostraren el seu compromís en la lluita contra els turcs, Segismundo va fundar la Orde del Dragó en 1408, i posteriorment en 1409 i 1410 es va enfrontar a la Orde Teutónica germànica. Despuix de la mort del rei Roberto del Sacre Imperi Romà Germànic (qui mai havia segut nomenat emperador), Segismundo va ser elegit en 1411 rei de Romans, moment a partir del com va lluitar fins a 1413 contra Venècia. En 1419 va morir el rei chec Wenceslao de Luxemburc, i el seu germà menor, Segismundo d'Hongria, va heretar el seu tro. En 1424 es terminen les remodelacions en el palau en Buda de Segismundo, la seua Sèu real. Pero els otomans no li donaran oportunitat de descansar, puix en 1427 varen atacar i varen ocupar la fortalea de Galambóc a la vora del Danubio al suroest d'Hongria.

A partir de 1430 el noble hongarés Juan Hunyadi (pare del futur rei Matías Corvino d'Hongria) va passar a servir a Segismundo, convertint-se en cavaller de la seua cort des de 1433 i acompanyant-li inseparablemente en les seues pròximes batalles contra els protestants husitas en Bohemio. Igualment va viajar al Concilie de Basilea junt al rei hongarés, i posteriorment quan este va ser elegit emperador germànic, el noble hongarés va estar present en la coronació de Segismundo (despuix de la mort del monarca, Juan Hunyadi va continuar recolzant al nou rei Alberto d'Hongria, gendre del fallit rei).

Havent tingut ya a edat alvançada solament una filla, Isabel de Luxemburc, Segismundo va decidir resoldre el problema successori, nomenant hereu a Alberto de Habsburgo, qui havia pres com a esposa a la jove princesa hongaresa en 1421.

Segismundo, rei creuat

Va contraure un segon matrimoni en 1406 en Bàrbara de Celje. Dos anys més vesprada va fundar l'enigmàtica Orde del Dragó, l'objectiu del qual era «defendre la Santa Creu i lluitar contra els enemics de la Cristiandad», encara que més be va servir per a que Segismundo es mantinguera en el poder. A esta orde varen pertànyer, entre atres nobles, el príncip Vlad II Dracul de Valaquia (actual Romania).

Segismundo va regnar en Bohemio a partir de 1419, en succeir al seu germà Wenceslao. No obstant, es va vore forçat a fer front els moviments religiosos dels husitas durant quinze anys, i no va ser reconegut per la major part de les faccions cheques fins a l'any 1437.

Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic

Fallit el Rei de Romans Roberto i despuix d'una complicada elecció, va ser elegit Rei de Romans en l'any 1410. Els seus oponents varen ser Wenceslao d'Bohemio, que no havia acceptat la seua deposición com a rei dèu anys abans, i Jobst de Moravia, que va ser elegit un més despuix i va morir a la veta de pocs mesos. Wenceslao va renunciar a favor de Segismundo, permetent-li ser reconegut emperador de forma unànim.

Durant els anys de regnat de Segismundo com a emperador germànic, les decisions polítiques concernents a l'Imperi es varen prendre des d'Hongria. Davant els atres príncips germànics hostils, el propi Segismundo hauria dit inclús en 1429: "Que si els plau, trien per a ells mateixos un nou rei, per a mi serà suficient en Hongria. Ahí hi hauria pa per a mi fins al dia de la meua mort."

Segismundo va fallir en Znaim, el 9 de decembre de 1437, i segons els seus designis va ser enterrat en la ciutat de Gran Varadino, junt a la tomba del rei Sant Ladislao I d'Hongria. Despuix del seu decés, li varen succeir en el tro - com lo havia previst - la seua filla Isabel de Luxemburc (1409-1442), casada en el rei Alberto d'Hongria.

Importància dels seus regnats

Durant els cinc anys del regnat de Segismundo com a emperador es va celebrar per primera volta el Reichstag (assamblea imperial) fora de les fronteres del Sacre Imperi, en la ciutat del Regne d'Hongria de Bratislava (durant la Edat Mija els territoris de l'actual Eslovàquia estaven dins del regne hongarés). D'esta manera, en crear-se la Orde del Dragó, la sèu de la cort i el centre polític de Segismundo en Buda, Hongria va ascendir a una posició prominent en l'Europa central i oriental. Es va centrar en ella la defensa d'Europa contra els otomans i llentament va canviar l'inclinament dels monarques bohemio, que posteriorment desijaven cada volta més fer-se en el tro hongarés, sent est un símbol de prestigi (tots els monarques estrangers següents que varen obtindre la corona hongaresa es varen mudar de colp i repent a la ciutat real d'Hongria i des d'ahí varen dirigir els seus regnes, per eixemple Alberto d'Hongria, Ladislao I Jagellón, Ladislao II Jagellón i Luis II d'Hongria).

Bibliografia

• Bertényi, I., Diószegi, I., Horváth, J., Kalmár, J. i Szabó P. (2004). Királyok Könyve. Magyarország és Erdély királyai, királynői, fejedelmei és kormányzói. Budapest, Hongria: Helikon Kiadó.
• Hóman, B. i Szekfű, Gy. (1935). Magyar Történet. Budapest, Hongria: Király Magyar Egyetemi Nyomda.
• Wood, Christopher S. (2008). Forgery, Replica, Fiction: Temporalities of German Renaissance Art, University of Chicago Press.
• Geaman, Kristen L. (2022). Anne of Bohemio, Routledge.
• (2014) Sylvester Syropoulos on Politics and Culture in the Fifteenth-Century Mediterranean: Themes and Problems in the Memoirs, Section IV: 16 (Birmingham Byzantine and Ottoman Studies), Routledge.

Enllaços externs

Segismundo de Luxemburc en Viquidites. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Segismundo de Luxemburc.