Pragmàtica Sanció de 1789

Les Corts, reunides en l'Iglésia del Monasteri de Sant Jerónimo el Real, Madrit, en 1789, juren el seu reconeiximent al príncip d'Astúries, futur Fernando VII. Quadro de Luis Paret i Alcázar, 1791. Estes Corts varen ser les que varen aprovar la Pragmàtica Sanció de 1789

La Pragmàtica Sanció de 1789 va ser una Pragmàtica Sanció acordada pel rei Carlos IV d'Espanya i aprovada el 30 de setembre de 1789 per les Talles, que per raons de política exterior Carlos IV no va fer pública i va caldre esperar més de quaranta anys per a que Fernando VII, el seu fill i successor, la promulgara per mig de la Pragmàtica Sanció de 29 de març de 1830. Esta Llei anulava l'Auto Acordat del 10 de maig de 1713 de Felipe V que, llevat en casos molt extrems, impossibilitava a les dònes accedir al Tro, per lo que comunament és denominada «Llei Sálica» encara que, tècnicament, no ho anara. Per tant, la Pragmàtica restablia el sistema de successió tradicional de les Sèt Partides, en concret la Partida Segona, segons la qual les dònes podien regnar si no tenien germans varons ya que tenien preferència sobre els varons de parentesc més lluntà.

L'aprovació de la Pragmàtica per les Corts de 1789

Vore també: Corts de Madrit de 1789

Sis mesos despuix de haver accedit al tro per la mort del seu pare Carlos III, el nou rei Carlos IV va convocar el 5 de maig de 1789 les preceptiva Talles per a que juraren com a hereu al tro i príncip d'Astúries al seu fill Fernando, que contava en cinc anys d'edat. Des de principis de el XVI, despuix de la derrota de les Comunitats de Castella, a les Corts de Castella no acodien ni l'estament nobiliario ni l'estament del clero, i solament estaven representades les 20 ciutats i viles castellanes en dret al vot, a les que, des dels decrets de Nova Planta de Felipe V de 1707 i 1714, s'havien incorporat 17 ciutats i viles de la Corona d'Aragó. Les Corts varen ser inaugurades pel rei Carlos IV el 19 de setembre, en un ambient de gran inquietut pels acontenyiments que s'havien produït en França des de que es va fer pública la convocatòria: el triumfo el 14 de juliol de 1789 de la Revolució francesa, que va posar fi al Antic Règim i a la monarquia absoluta de Luis XVI, de la dinastia Borbón, com Carlos IV. La presidència de les Corts l'ocupava Pedro Rodríguez de Campomanes, que acabava de ser nomenat Governador del Consell de Castella.

Retrat de Carlos IV per Francisco de Goya, 1789

L'assunt principal que varen tractar les Corts despuix de la jura del Príncip d'Astúries, pese a no haver segut convocades en poders a tal efecte, va ser la qüestió de la successió de la Corona, puix Carlos IV volia contar en elles per a derogar l'Auto Acordat de 10 de maig de 1713 de Felipe V i de les Corts de Castella convocades en principi pel nou rei per a que sancionaren la seua renúncia al tro de França, una de les condicions impostes pels aliats per a posar fi a la guerra de successió espanyola. Segons l'Auto Acordat, se substituïa la norma de successió tradicional castellana establida en les Partides d'Alfonso X el Sabio en el XIII, per una nova llei "casi sálica, que excloïa pràcticament a les dònes de la successió i per la que es preferien tots els varons de les llínees d'una família a les femelles de millor llínea i grau".

Segons el historiador Enrique Giménez López, les raons que varen dur a Carlos IV a plantejar la qüestió successòria varen ser tres:

Segons el historiador Emilio La Parra López, en el canvi de la llei Carlos IV volia assegurar-se de que algun dels seus fills o filles li succeïra i que la Corona no passara a una atra branca de la família Borbón, més concretament al seu germà Fernando, rei de Nàpols, en qui no mantenia molt bones relacions. Els seus primers quatre fills varons havien mort abans de complir els tres anys d'edat i dels dos que li quedaven, el príncip Fernando no gojava de molt bona salut i l'infant Carlos solament contava en any i mig d'edat. En canvi les tres filles naixcudes abans que Fernando i Carlos semblava que la seua supervivència estava garantisada: Carlota Joaquina de Borbón, tenia catorze anys i estava casada en el hereu a la Corona de Portugal don Joâo; María Amalia de Borbón, nou; i María Luisa de Borbón, sèt.

Proyectada restauració de l'Union Ibèrica en cas haguera tingut conseqüències immediates el proyecte de Carlos IV.

Les Corts varen aprovar el 30 de setembre la tornada a l'orde successori de Les Partides i una semana despuix el comte de Floridablanca va reunir als catorze bisbes i arquebisbes que havien assistit a la jura del Príncip d'Astúries per a que ratificaren l'acort de les Corts, lo que varen fer sense presentar cap objecció, en lo que tots els estaments del regne havien recolzat la nova norma successòria. No obstant, el rei va ordenar que no es publicara i que es guardara «per ara el major secret», pero la derogació de la norma successòria de Felipe V, equivalent a la Llei Sálica, sí va ser coneguda en les corts de París i Nàpols i els seus embaixadors en Madrit varen protestar. Tampoc va agradar en el restant de les corts europees puix temien la possibilitat de que si la Corona recaïa en l'infanta Carlota Joaquina de Borbón, la filla major de Carlos IV casada en el hereu al tro del regne de Portugal, es poguera produir l'unió dinàstica entre les dos Corones.

Aixina que, va faltar l'últim tràmit per a que la Pragmàtica tinguera plena validea jurídica: la seua sanció, promulgació i publicació. Açò es va deure a raons de política exterior, segons va explicar el secretari d'Estat i virtual primer ministre, el comte de Floridablanca:

No va semblar convenient indisponerse en abdós Corts [França i Nàpols, a on regnaven sengles branques dels Borbones] ni accelerar la publicació d'un acte que ya està complet en la substància, encara que reservat

Va poder existir una atra raó per la que la pragmàtica de 1789 no se sancionara immediatament: la precipitada dissolució de les Corts el 17 d'octubre a causa del pànic que va causar en la cort espanyola la notícia de l'assalt del palau de Versalles pels parisino dèu dies abans i el trasllat forçós de la família real a París. Floridablanca tenia por de que les Corts espanyoles feren lo mateix que els Estats Generals francesos i es autoproclamaran Assamblea Nacional -"lo cert és que en la sessió del 13 d'octubre alguns procuradors havien manifestat a Campomanes [president de les Corts] el desig de dirigir peticions, en nom del Regne al monarca"-.

En els anys següents tampoc va semblar convenient la promulgació de la nova norma successòria per l'estretament dels llaços entre els regnes d'Espanya i de Nàpols davant els acontenyiments que es varen produir en Europa com a conseqüència de l'impacte de la Revolució Francesa. Una oportunitat per a haver-la promulgat va ser 1805 quan es va redactar la Novísima Recopilació de les Lleis d'Espanya, pero en eixa data ya no va semblar necessari puix el príncip Fernando ya havia complit els vint anys d'edat i l'infant Carlos els díhuit. Ademés Carlos IV contava en un atre fill varó, Francisco de Paula de Borbón que havia naixcut en 1794 i gojava de bona salut.

Va caldre esperar fins al 29 de març de 1830 que el rei Fernando VII, fill de Carlos IV, la va sancionar, va promulgar i va manar publicar.

Sanció de la Pragmàtica per Fernando VII en 1830

Artícul principal → Pragmàtica Sanció de 1830.

Retrat de Fernando VII a cavall (1829).

El 10 de decembre de 1829 el rei Fernando VII va contraure matrimoni en María Cristina de Borbón-Dos Sicilias, la seua quarta i última esposa. El rei caria de descendència pero poc despuix de la boda la reina va quedar embarassada. El 29 de març de 1830 es va fer pública la Pragmàtica aprovada en 1789, lo que va garantisar que el bebé que esperava aplegara a regnar encara que fora una chiqueta, com finalment va ocórrer. El 10 d'octubre va nàixer la que tres anys despuix es convertiria en Isabel II d'Espanya.

La publicació de la Pragmàtica va causar gran consternació entre els Ultres i Apóstolicos, partidaris del tradicionaliste infant Carlos María Isidro, germà del rei i el seu hereu segons la Llei de 1713. Estos, que començarien a ser coneguts com «carlistas» varen aplegar, inclús, a conseguir que Fernando VII, greument malalt, anulara la Pragmàtica en l'estiu de 1832. No obstant, una volta recuperat, el rei anularia la derogació el 31 de decembre.

Carlos María Isidro i els seus partidaris es varen negar sempre a reconéixer a Isabel primer com princesa d'Astúries i, més vesprada, com a reina, lo que, finalment desencadenaria la primera guerra carlista. El fonament llegal dels seus partidaris, els carlistas, varen ser les següents:

• No hi havia llegitimitat en 1830 per a fer un canvi de llei successòria sense primer Fernando VII haver convocat a les Corts (cosa que mai es va donar) per a que es donara un procediment llegislatiu concorde a les Lleis fonamentals de la monarquia tradicional, que exigien un mutu acort entre el Poder Regio i el Poder dels Cossos intermijos i Estaments reunits en Corts Generals (acusant els carlistas a Fernando VII de haver violat els seus Facultat reals i haver propiciat un autogolpe d'Estat silenciós en respal dels lliberals espanyols).
• La Novísima Recopilació, còdic de lleis vigent des de 1805 en tot l'Imperi espanyol, indicava que la Llei successòria era el Reglament successori de Felipe V, lo que confirmava que les Corts de Madrit de 1789 no haurien ratificat la proposta de reforma de llei successòria de Carlos IV, per lo que jamai va estar vigent ni era possible aprovar-la Retroactivamente per absència d'alguna Sanció de les Corts, que era requisit previ a la Promulgació i publicació d'una llei llegítima (sent llavors, la publicació de Fernando VII de la Pragmàtica de Carlos IV, la revelació d'un mer proyecte de llei que mai pas per un procediment d'aprovació).

Bibliografia

• (2007) El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
• Giménez López (1996). El fi de l'Antic Règim. El regnat de Carlos IV, Madrit: Història 16-Temes de Hui. ISBN 84-7679-298-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.

Vore també

• Pragmàtica Sanció de 1830
• Reglament de successió de 1713