Eduardo I d'Anglaterra

Eduardo I (en anglés modern, Edward I), també conegut com «el Zanquilargo» o «Cames Llargues» (en anglés, Edward Longshanks; 17/18 de juny de 1239-7 de juliol de 1307) va ser rei d'Anglaterra des de 1272 fins a la seua mort. Abans del seu accés al tro, era cridat comunament com el lord Eduardo (The Lord Edward). Va ser el primer rei anglés des de 1066 que tenia nom anglés i que parlava anglés Va passar gran part del seu regnat reformant l'administració real i el common law anglosaxó. A través d'una àmplia investigació llegal, va investigar l'eixercici de vàries llibertats feudalés, mentres que el dret va ser reformat per mig d'una série d'estatuts que regulaven el dret penal i de propietat. No obstant, cada volta més, l'atenció d'Eduardo es va dirigir cap als problemes militars. Primogènit d'Enrique III, va estar involucrat des del principi en les intrigues polítiques del regnat del seu pare, que varen incloure una sublevació per part dels barons anglesos. En 1259, es va unir breument a un moviment de reforma dels barons i va recolzar les Recaptes d'Oxford. No obstant, despuix de la reconciliació en el seu pare va permanéixer lleal a lo llarc del conflicte armat posterior, conegut com la segona Guerra dels Barons. Despuix de la batalla de Lewes, Eduardo va caure presoner dels barons rebels, pero va escapar despuix d'uns mesos i es va unir a la lluita contra Simón de Montfort, qui va ser derrotat en la batalla d'Evesham en 1265; en dos anys la rebelió es va extinguir. En Anglaterra pacificada, Eduardo es va unir a la novena creuada a Terra Santa. La creuada va conseguir poc; el rei anglés es dirigia al seu país en 1272 quan se li va informar de la mort del seu pare. Fent una tornada llenta, va aplegar a Anglaterra en 1274 i va ser coronat en Westminster el 19 d'agost. Despuix de reprimir una rebelió menor en Gals en 1276-1277, va respondre a una segona rebelió en 1282-1283 en una guerra de conquista a gran escala. Despuix d'una campanya exitosa, va sometre a Gals al domini anglés, va construir una série de castells i vilas en la campiña i els va poblar en anglesos. Despuix, els seus esforços es varen dirigir a Escòcia. Inicialment invitat com a àrbit en una disputa de successió despuix de la mort d'Alejandro III, Eduardo va reclamar la suzeranía sobre eixe regne. La guerra que va seguir va continuar despuix de la seua mort, a pesar de que els anglesos semblaven victoriosos en varis aspectes. Simultàneament, Eduardo es va involucrar en una guerra en França (un aliat escocés) en acabant de que Felipe IV confiscara el Ducado d'Aquitània, que fins a llavors estava en unió personal en el Regne d'Anglaterra. Encara que Eduardo va recuperar el ducado, este conflicte va aliviar la pressió militar anglesa contra Escòcia. Al mateix temps, va haver problemes en casa. A mitan dels anys 1290, les extenses campanyes militars requerien alts nivells de tributació i Eduardo es va enfrontar a l'oposició tant llaica com a eclesiàstica. Estes crisis varen ser evitades inicialment, pero els problemes varen permanéixer sense resoldre. Quan el rei anglés va morir en 1307, va deixar al seu fill Eduardo II una guerra en curs en Escòcia i varis problemes financers i polítics. Per a eixe temps, era un home molt alt, d'ahí el renom de «Zanquilargo». Era temperamental, lo que aünat a la seua altura li convertia en un home intimidante i, en freqüència, infundía por en els seus contemporàneus. No obstant, va mantindre el respecte dels seus súbdits per la forma en que encarnava l'ideal migeval de la monarquia, com a soldat, administrador i home de fe. Els historiadors moderns estan dividits sobre l'evaluació d'Eduardo I: mentres alguns li han elogiat per la seua contribució al dret i l'administració, uns atres li han criticat per la seua actitut intransigent cap a la seua noblea. Actualment, se li atribuïxen molts guanys durant el seu regnat, com la restauració de l'autoritat real despuix del regnat d'Enrique III, l'establiment del Parlament com a institució permanent i, per tant, també un sistema funcional per a aumentar els imposts i reformar l'ordenament jurídic per mig d'estatuts. Al mateix temps, també és criticat per atres accions, com la seua conducta brutal cap als escocesos i emetre l'Edicte d'Expulsió en 1290, pel qual els judeus varen ser expulsats d'Anglaterra. L'edicte va permanéixer vigent durant el restant de l'Edat Mija i varen passar més de 350 anys fins que va anar formalment abolit per Oliver Cromwell en 1657.

Eduardo I d'Anglaterra

Primers anys

Infància i matrimoni

Lletra capital d'un manuscrit d'el XIV que mostra a Eduardo I i la seua esposa Leonor de Castella. L'artiste potser va intentar representar la blefaroptosis d'Eduardo I, una traça que va heretar del seu pare Enrique III.

Naixcut en l'antic palau de Westminster en la nit del 17 a 18 de juny de 1239, era el primogènit d'Enrique III i Leonor de Provença. Eduardo (Edward) és un nom anglosaxó i no se solia usar entre l'aristocràcia d'Anglaterra despuix de la conquista normanda, pero Enrique III es va dedicar a la veneració d'Eduardo «el Confesor» i va decidir nomenar al seu fill primogènit com este sant. Entre els seus amics de l'infància estava el seu cosí Enrique d'Almain, fill del germà d'Enrique III, Ricardo de Cornualles. Enrique d'Almain seguiria sent un companyer propenc del príncip, per mig de la guerra civil i més vesprada durant la creuada. Eduardo va estar al recapte d'Hugh Giffard, pare del futur canceller Godfrey Giffard, fins que Bartholomew Pecche es va fer càrrec despuix de la mort de Giffard en 1246.

Hi havia preocupacions sobre la salut d'Eduardo quan era chiquet, ya que va caure malt en 1246, 1247 i 1251. No obstant, es va tornar un home formidable; en 6 peus 2 polzadas (1.88 m), es va distinguir sobre la majoria dels seus contemporàneus i d'ahí tal volta el seu sobrenom Longshanks, que significa «cames llargues» o «llargues canillas». L'historiador Michael Prestwich va afirmar que els seus «braços llarcs li varen donar ventaja com espadachín, les seues cuixes llargues com a ginet. En la joventut, el seu cabell rullat era ros, en la seua madurea s'enfosquia, i en la vellea es tornava blanc. Les seues traces eren estropejades per una parpalla esquerra caiguda. Es dia que el seu discurs, a pesar del sigmatisme, era persuasivo».

En 1254, els temors anglesos d'una invasió castellana de la província anglesa de Gasconya varen induir al pare d'Eduardo a organisar un matrimoni políticament convenient entre el seu fill de catorze anys i Leonor —mija germana d'Alfonso X de Castella— de tretze anys. Leonor i Eduardo es varen casar l'1 de novembre de 1254 en l'abadia de Santa María la Real de les Folgues en Castella. Com a part de l'acort matrimonial, el jove príncip va rebre concessions per un valor de 15 000 marcs per any. Encara que les dot que va entregar Enrique III eren considerables, li oferien poca independència a Eduardo. Ya havia rebut Gasconya en 1249, pero Simón de Montfort, comte de Leicester, havia segut nomenat tinent real'any anterior i, en conseqüència, va obtindre els seus ingressos, per lo que en la pràctica Eduardo no tenia autoritat ni ingressos d'esta província. La concessió que va rebre en 1254 incloïa la major part d'Irlanda i vàries terres en Gals i Anglaterra, com el comtat de Chester, pero el rei anglés conservava molt control sobre els territoris en qüestió, particularment en Irlanda, per lo que el poder d'Eduardo també estava llimitat allí, mentres el rei anglés rebia la major part dels ingressos d'eixes terres.

De 1254 a 1257, Eduardo va estar baix l'influència dels parents de la seua mare, coneguts com els savoyans, el més notable dels quals era Pedro II de Savoya, tio de la reina consorte. Despuix de 1257, Eduardo es va involucrar cada volta més en la facció pointevina o lusiñana —els germanastres del seu pare Enrique III—, dirigida per hòmens com William de Valence. Esta agrupació era significativa, perque els dos bandos de privilegiats estrangers estaven resentits per l'aristocràcia anglesa establida i estarien en el centre del moviment de reforma dels barons dels anys següents. Hi havia històries de conducta indisciplinada i violenta per part d'Eduardo i els seus parents lusiñanos, que varen plantejar preguntes sobre les qualitats personals de l'hereu real. Els pròxims anys serien formatius en la seua personalitat.

Primeres ambicions

Eduardo havia demostrat independència en assunts polítics ya en 1255, quan es va alinear en la família Soldre en Gasconya, en el conflicte en curs entre les famílies Soler i Colomb. Açò era contrari a la política de mediació del seu pare entre les faccions locals. En maig de 1258, un grup de magnats va redactar un document per a la reforma del govern del rei, les cridades Recaptes d'Oxford, dirigides en gran part contra els lusiñanos. Eduardo es va mantindre al costat dels seus aliats polítics i es va opondre fermament als Recaptes. No obstant, el moviment reformiste va tindre èxit en llimitar l'influència dels lusiñanos i poc a poc l'actitut d'Eduardo va escomençar a canviar. En març de 1259, va entrar en una aliança formal en un dels principals reformadors, Richard de Clare, comte de Gloucester. Després, el 15 d'octubre de 1259, va anunciar que recolzava els propòsits dels barons i el seu líder, Simón de Montfort.

El motiu darrere de la conversió d'Eduardo va poder haver segut eminentment pragmàtic; Montfort estava en una bona posició com per a recolzar la seua causa en Gasconya. Quan el rei anglés va partir a França en novembre, el comportament d'Eduardo es va tornar en verdadera insubordinació. Va fer varis nomenaments per a promoure la causa dels reformadors i va fer que el seu pare creguera que ell estava considerant un colp d'Estat. A la seua tornada de França, Enrique III inicialment va rebujar vore el seu fill, pero —per mig de la mediació del comte de Cornualles i l'arquebisbe de Canterbury— abdós finalment es varen reconciliar. Eduardo va ser enviat a l'estranger i, en novembre de 1260, es va aliar novament en els lusiñanos, que havien segut exiliats a França.

De regrés a Anglaterra, a principis de 1262, es va barallar en alguns dels seus antics aliats lusiñanos per assunts financers. A l'any següent, Enrique III ho va enviar a una campanya en Gals contra Llywelyn ap Gruffydd, en resultats llimitats. Al mateix temps, Simón de Montfort —qui havia estat fòra del país des de 1261— va retornar a Anglaterra i va revivar el moviment de reforma dels barons. En este moment crucial, el rei anglés semblava llest per a renunciar a les demandes dels barons, per lo que Eduardo va escomençar a prendre el control de la situació. Mentres que fins a eixe moment havia segut impredictible i equívoc, a partir d'ací va permanéixer fermament dedicat a protegir els drets reals del seu pare. Es va reunir en alguns dels hòmens en els que s'havia alienat l'any anterior —entre ells el seu amic de l'infància, Henry d'Almain, i John de Warenne, comte de Surrey— i va reprendre el castell de Windsor en mans dels rebels. Per mig de l'arbitrage de Luis IX de França, es va aplegar a un acort entre els dos bandos. El cridat Fallo d'Amiens (Mise of Amiens) era en gran mida favorable al costat realiste i va assentar les bases per a un conflicte més gran.

Guerra civil i creuades

Segona guerra dels Barons

Artícul principal → segona Guerra dels Barons.

Els anys 1264-1267 varen presenciar el conflicte conegut com la segona Guerra dels Barons, en la quals forces dels barons dirigides per Simón de Montfort varen lluitar contra aquells que permaneixien lleals al rei anglés. La primera escena de la batalla va tindre lloc en la ciutat de Gloucester, que Eduardo va conseguir reprendre de l'enemic. Quan Robert de Ferrers, comte de Derby, va acodir en auxili dels rebels, Eduardo va negociar una treua en el comte, els térmens del qual va trencar més vesprada. Eduardo despuix va capturar Northampton en mans del fill de Montfort, Simón, abans d'embarcar-se en una campanya de represàlia contra les terres de Derby. Les tropes realistes i dels barons finalment es varen enfrontar en la batalla de Lewes, el 14 de maig de 1264. Al mando del flanc dret, Eduardo pronte va derrotar al contingent londinenc de les forces de Montfort. No obstant, sense donar-se conte, va seguir a l'enemic dispers en la seua persecució i, a la seua tornada, va trobar al restant de l'eixèrcit real vençut. Segons l'acort conegut com el Fallo de Lewes (Mise of Lewes), Eduardo i el seu primer Enrique d'Almain varen ser presos com a rehens de Montfort. Eduardo va permanéixer en captiveri fins a març; inclús despuix de la seua lliberació, va ser mantingut baix estricta vigilància. Despuix, el 28 de maig, va conseguir escapar dels seus custodios i es va trobar en el comte de Gloucester, qui havia desertat recentment al bando del rei anglés.

Manuscrit migeval que mostra el cos mutilat de Simón de Montfort en el camp de batalla d'Evesham.

El respal a Montfort ya estava disminuint i Eduardo va reprendre Worcester i Gloucester en relativament poc esforç. Mentrestant, Montfort havia fet una aliança en Llywelyn i va escomençar a traslladar-se cap a l'est per a reunir forces en el seu fill Simon. Eduardo va conseguir fer un atac sorpresa en el castell de Kenilworth, a on l'eixèrcit de Montfort va ser massacrat i els seus restants escampats. Els dos bandos es varen enfrontar en un segon gran trobada de la Guerra dels Barons, la batalla d'Evesham, el 4 d'agost de 1265. Montfort tenia poques possibilitats contra les forces reals superiors i, despuix de la seua derrota, va ser assessinat i mutilat en el camp de batalla.

Per events com l'engany de Derby en Gloucester, Eduardo va adquirir la reputació de poc confiable. No obstant, durant la campanya d'estiu, va escomençar a deprendre dels seus errors i va actuar d'una manera en que va guanyar el respecte i l'admiració dels seus contemporàneus. La guerra no va terminar en la mort de Montfort; Eduardo va seguir participant en l'extensa campanya. En Nadal, va aplegar a un acort en el jove Simon de Montfort i els seus socis en l'illa d'Axholme en Lincolnshire i, en març, va liderar un assalt exitós en els Cinc Ports. Un contingent de rebels va resistir en el casi inexpugnable castell de Kenilworth i no es va rendir fins a la redacció del Dictamen de Kenilworth. En abril, segons pareix el comte de Gloucester es va fer càrrec de la causa del moviment de reforma i la guerra civil estava a punt de recomençar, pero —despuix d'una renegociación dels térmens del Dictamen de Kenilworth— les parts varen aplegar a un acort. No obstant, Eduardo va estar poc involucrat en les negociacions de l'acort despuix de les guerres; en este punt el seu enfocament principal era la planificació de la pròxima creuada.

Creuades i ascens al tro

Artícul principal → octava creuada.

Operacions durant la creuada d'Eduardo I.

Eduardo va prendre la creu del creuat en una elaborada cerimònia el 24 de juny de 1268, en el seu germà Edmundo i el seu cosí Enrique d'Almain. Entre uns atres que es varen comprometre en la novena creuada estaven antics adversaris d'Eduardo, com el comte de Gloucester, encara que Gilbert de Clare finalment no va participar. En el país pacificado, el major impediment per al proyecte era contar en suficients recursos. Luis IX —líder de la creuada— va otorgar un préstam d'al voltant de £ 17 500. No obstant, açò no era suficient; el restant es va deure recaptar per mig d'un impost als llaics, que no s'havia recaptat des de 1237. En maig de 1270, el Parlament va aprovar un impost d'un vigèsim, a canvi de que el rei anglés acordara reconfirmar la Carta Magna i impondre restriccions al préstam de diners de judeus. El 20 d'agost, Eduardo va salpar de Dover en direcció a França. Els historiadors no han conseguit determinar el tamany de la tropa, pero Eduardo provablement va dur en si al voltant de 225 cavallers i menys de 1000 soldats.

Originalment, els creuats tenien l'intenció de lliberar el sitiat bastió cristià d'Acre, pero Luis IX s'havia desviat a Tunis. El rei francés i el seu germà Carlos d'Anjou —que s'havia declarat rei de Sicília— varen decidir atacar l'emirat per a establir una fortalea en el nort d'Àfrica. Els plans varen fracassar quan les forces franceses varen ser assotades per una epidèmia que, el 25 d'agost, va prendre la vida del propi Luis IX. per a quan Eduardo va aplegar a Tunis, Carlos ya havia firmat un tractat en l'emir i no hi havia molt més que fer que retornar a Sicília. La creuada va ser posposta fins a la següent primavera, pero una tormenta devastadora en les costes de Sicília va dissuadir a Carlos d'Anjou i al successor de Luis —Felipe III— de qualsevol campanya posterior. Eduardo va decidir continuar sol i, el 9 de maig de 1271, finalment va arribar en Acre.

Per a llavors, la situació en la Terra Santa era delicada. Jerusalem havia caigut en 1244 i Acre era llavors la capital del Estat cristià. Els Estats musulmans seguien a l'ofensiva baix eliderage mameluco de Baibars, que en eixe moment amenaçaven a Acre. Encara que els hòmens d'Eduardo varen ser una adició important a la guarnició, tenien poques possibilitats contra les forces superiors de Baibars; una incursió inicial en la propenca St Georges-de-Lebeyne en juny va ser en gran part inútil. Una embaixada al ilkano Abaqa dels mongoles va ajudar a provocar un atac contra Alep en el nort, lo que va permetre distraure a les forces de Baibars. En novembre, Eduardo va dirigir una incursió contra Qaqun, que va poder haver servit com a cap de pont a Jerusalem, pero tant l'invasió mongola com l'atac a Qaqun varen fracassar. Les coses llavors semblaven cada volta més desesperades i, en maig de 1272, Hugo III de Chipre —rei nominal de Jerusalem— va firmar una treua de dèu anys en Baibars. Eduardo va ser desafiant al principi, pero un atac d'un sicario musulmà en juny li va obligar a abandonar qualsevol campanya posterior. A pesar de que va conseguir matar a l'assessí, va rebre una apunyalada en el braç pel qual temia que li havien enverinat i es va debilitar greument en els mesos següents.

No va ser fins al 24 de setembre que Eduardo va abandonar Acre. En aplegar a Sicília, es va trobar en la notícia de que el seu pare havia mort el 16 de novembre de 1272. Estava profundament entristit per la notícia, pero, en lloc d'afanyar-se a tornar Anglaterra, va fer un viage tranquil cap al nort. Açò es devia en part a la seua salut encara fràgil, pero també a la falta d'urgència. La situació política en Anglaterra es va mantindre estable despuix de les sublevació de mitan de sigle i Eduardo va ser proclamat rei despuix de la mort del seu pare en lloc en una coronació, com fins a llavors havia segut habitual. En la seua absència, el país va ser governat per un consell real dirigit pel bisbe Robert Burnell. El nou rei es va embarcar en un viage per terra per mig de la península itálica i França, a on, entre atres coses, va visitar al papa Gregorio X. El 2 d'agost de 1274 va retornar a Anglaterra i va ser coronat el 19 d'agost.

Regnat

Guerres galesas

conquista de Gals

Gals despuix del Tractat de Montgomery de 1267.     Gwynedd, principat de Llywelyn ap Gruffydd     Territoris conquistats per Llywelyn     Territoris de vassalls de Llywelyn     Señoríos dels barons de les Marques     Señoríos del rei d'Anglaterra

Artícul principal → conquista de Gals per Eduardo I.

Llywelyn ap Gruffydd gojava d'una situació ventajosa despuix de la Guerra dels Barons. Gràcies al Tractat de Montgomery de 1267, havia obtingut oficialment el territori que havia conquistat en els quatre cantref de Perfeddwlad i havia segut reconegut en el seu títul de príncip de Gals. No obstant, els conflictes armats varen continuar, en particular en certs Lores de les Marques insatisfets, com Gilbert de Clare, comte de Gloucester, Roger Mortimer i Humphrey de Bohun, comte d'Hereford. Els problemes es varen recrudecer quan el germà menor de Llywelyn, Dafydd, i Gruffydd ap Gwenwynwyn de Powys —despuix de fracassar en un intent d'assessinat contra Llywelyn— varen desertar al bando dels anglesos en 1274. Alegant les hostilitats en curs i l'acolliment del rei anglés cap als seus enemics, Llywelyn va refusar acodir a rendir homenage a Eduardo. Per al rei anglés, ademés, el matrimoni que planejava Llywelyn en Leonor, filla de Simón de Montfort, líder d'una rebelió contra la corona durant el regnat del seu pare, era una provocació inadmissible.

En novembre de 1276, Eduardo va declarar la guerra. Les operacions inicials varen escomençar baix la capitania de Mortimer, Lancaster (Edmundo, germà d'Eduardo) i William de Beauchamp, comte de Warwick. El respal a Llywelyn era insignificant entre els seus propis compatriotes. En juliol de 1277, Eduardo va invadir en una força de 15 500, dels quals 9000 eren galeses. La campanya mai va aplegar a una gran batalla i Llywelyn pronte es percató de que no tenia més eixida que rendir-se. Pel Tractat d'Aberconwy en novembre de 1277, solament es va quedar en la terra de Gwynedd, encara que se li va permetre conservar el títul de príncip de Gals.

Quan la guerra va esclatar de nou en 1282, era una empresa completament diferent. Per als galeses, este conflicte bèlic estava per damunt de l'identitat nacional, ya que gojava d'un ampli respal, provocat particularment pels intents d'impondre l'autoritat anglesa als súbdits galeses. Per a Eduardo, es va convertir en una guerra de conquista en lloc de simplement una expedició punitiva, com la campanya anterior. La guerra va escomençar en una rebelió de Dafydd, qui estava descontent en la recompensa que va rebre d'Eduardo en 1277. Llywelyn i atres caps galeses pronte es varen aliar i inicialment els galeses varen tindre èxit militar. En juny, Gloucester va ser derrotat en la batalla de Llandeilo Fawr. El 6 de novembre, mentres John Peckham, arquebisbe de Canterbury, estava negociant la pau, el comandant d'Anglesey, Luke de Tany, va decidir portar a terme un atac sorpresa. S'havia construït un pont de barques en terra ferma, pero poc en acabant de que Tany i els seus hòmens varen creuar, varen ser emboscats pels galeses i varen sofrir grans pèrdues en la batalla de Moel-i-dò. No obstant, els alvanços galeses varen terminar l'11 de decembre quan Llywelyn va ser atret a una trampa i assessinat en la batalla del pont Orewin. La conquista de Gwynedd es va completar en juny de 1283 en la captura de Dafydd, qui va ser dut a Shrewsbury i despuix eixecutat per traïció l'autumne següent.

Atres rebelions varen ocórrer en 1287-1288 i, més important, en 1294, baix eliderage de Madog ap Llywelyn, un parent lluntà de Llywelyn ap Gruffydd. Este últim conflicte va exigir l'atenció del rei anglés, pero en abdós casos les rebelions varen ser sofocades.

Colonisació

Vore també: Castells i muralles del rei Eduardo en Gwynedd

Segons l'Estatut de Rhuddlan de 1284, el Principat de Gals es va incorporar a Anglaterra i es va reorganisar en un sistema administratiu semblança a l'anglés, en comtats supervisats per governadors civils. Es va introduir el dret anglés en casos penals, encara que als galeses se'ls va permetre mantindre les seues pròpies lleis consuetudinàries en alguns casos de disputes de propietat. A partir de 1277 i cada volta més despuix de 1283, Eduardo va mamprendre un proyecte a gran escala d'assentaments anglesos en Gals, en el que va crear noves ciutats com Flint, Aberystwyth i Rhuddlan. Els seus nous residents eren immigrants anglesos, mentres que el galés natiu tenia prohibit habitar en estes i moltes estaven protegits per muralles extenses.

També es va iniciar un proyecte de construcció de castells, baix la direcció del mestre Jacques de Saint-Georges, un prestigiós arquitecte al que Eduardo havia conegut en Savoya a la seua tornada de la creuada. Estos inclouen els castells de Beaumaris, Caernarfon, Conwy i Harlech, destinats a servir de fortalees i palaus reals per al rei anglés. El seu programa de construcció de castells en Gals va ser precursor de l'us generalisat d'aspilleras en murs de castells en Europa, una tècnica represa d'influències d'Orient. També un producte de les creuades va ser l'introducció de castells concèntrics: quatre dels huit castells que Eduardo va fundar en Gals varen seguir este disseny. Els castells eren una demostració clara i vigorosa de les intencions d'Eduardo de governar el nort de Gals permanentment i varen recórrer a imagineria associada en l'Imperi romà bizantino i el rei Arturo en un intent de construir llegitimitat per al seu nou règim.

En 1284, Eduardo va fer apanys per a que el seu fill naixquera en el castell de Caernarfon, provablement per a fer una declaració delliberada del nou orde polític sobre Gals. David Powel, clerc del sigle XVI, va sugerir que el bebé va ser oferit als galeses com un príncip «que va nàixer en Gals i que mai va poder parlar una paraula en anglés», pero no existix evidència que respale este relat. En 1301, en Lincoln, el jove Eduardo es va convertir en el primer príncip anglés en ser investit en el títul de príncip de Gals, quan el seu pare li va otorgar el comtat de Chester i terres en el nort de Gals. Aparentment el rei anglés esperava que açò conseguiria la pacificació de la regió i li donaria al seu fill més independència financera.

• 
  Eixemples del programa de construcció d'Eduardo, com l'exterior...
• 
  ... i l'interior del castell de Caernarfon (que incorporen el disseny romà i artúric),
• 
  l'us del disseny concèntric en els castells de Beaumaris...
• 
  ... i Harlech...
• 
  ... i les muralles defensives de ciutats planificades com Conwy.

Diplomàcia i guerra en el continent

Vore també: Rabban Bar Sauma, aliança franc-mongola, i europeus en la China migevalMissions diplomàtiques en Europa

Eduardo I (a la dreta) rendint homenage a Felipe IV de França. Com duc d'Aquitània, Eduardo I era un vassall del sobirà francés.

Eduardo mai més va tornar a una creuada despuix de la seua tornada a Anglaterra en 1274, pero va mantindre l'intenció de fer-ho; va prendre la creu novament en 1287. Esta intenció va definir gran part de la seua política exterior, a lo manco fins a 1291. Per a organisar una creuada europea era imprescindible evitar algun conflicte entre els més importants príncips del continent. Un gran obstàcul per a açò era representat pel conflicte entre la casa francesa d'Anjou que governava el sur d'Itàlia i el Regne d'Aragó en la península ibèrica. En 1282, els ciutadans de Palermo es varen alçar en rebelió contra Carlos d'Anjou i varen demanar auxili a Pedro III d'Aragó, en lo que es coneix com les «vespres sicilianes». En la guerra que va seguir, el fill de Carlos d'Anjou, Carlos de Salerno, va caure presoner davant els aragonesos. Els francesos varen escomençar a planejar un atac contra Aragó i en la perspectiva d'una guerra europea a gran escala. Per a Eduardo, era imperatiu evitar tal conflicte bèlic i per açò en París, en 1286, va promulgar una treua entre França i Aragó, açò va ajudar a assegurar la lliberació de Carlos dos anys més vesprada en la Pau de Canfranc, a la qual va acodir personalment en calitat de mediador. No obstant, pel que fa a les creuades, els seus esforços varen resultar ineficaços. En 1291 va sofrir un colp devastador als seus plans quan els mamelucos varen capturar Acre, l'últim bastió cristià en Terra Santa.

Despuix de la caiguda d'Acre, el rol internacional d'Eduardo va canviar de ser un diplomàtic a ser antagonista. Durant molt temps havia estat profundament involucrat en assunts del seu Ducado de Gasconya. En 1278 va assignar una comissió investigadora als seus associats de confiança Otón de Grandson i el canceller Robert Burnell, lo que va provocar la substitució del senescal Luke de Tany. En 1286, Eduardo va visitar la regió i es va quedar durant casi tres anys. No obstant, el problema constant era l'estatus de Gasconya dins del Regne de França i el rol d'Eduardo com vassall del rei francés. En la seua missió diplomàtica en 1286, havia rendit homenage al nou rei, Felipe IV, pero en 1294 el rei francés va declarar que Eduardo va perdre Gasconya perque va rebujar comparéixer davant ell en París per a discutir el recent conflicte entre anglesos, gascons i mariners francesos —que va terminar en la captura de varis barcos francesos, aixina com el saqueig del port francés de La Rochelle—.

Leonor de Castella va fallir el 28 de novembre de 1290. A diferència dels matrimonis d'esta época, la parella s'amava. Ademés, de la mateixa manera que el seu pare, Eduardo era dedicat a la seua esposa i fidel en ella durant la seua vida de casats, una rarea entre els monarques del moment. Va estar profundament afectat per la seua mort. Va expressar el seu dolor erigint dotze «creus de Leonor», una en cada lloc a on el seu corteig fúnebre es va detindre de nit. Com a part de l'acort de pau entre Anglaterra i França en 1294, es va acordar que Eduardo devia casar-se en la mija germana de Felipe IV, Margarita, pero el matrimoni es va retardar en l'esclat de la guerra.

El rei anglés va fer aliances en el monarca alemà, els comtes de Flandes i Güeldres i els borgoñones, en lo que atacarien a França des del nort. No obstant, les aliances varen demostrar ser efímeres i Eduardo estava enfrontant problemes en el seu país en eixe moment, tant en Gals com en Escòcia. No va ser fins a agost de 1297 que finalment va poder navegar cap a Flandes i, en eixe moment, els seus aliats ya havien sofrit la derrota. El respal d'Alemània mai es va materialisar, per lo que Eduardo es va vore forçat a buscar la pau. El seu matrimoni en Margarita en 1299 va posar fi a la guerra, pero tot l'assunt hi havia resultat costós i infructuós per als anglesos.

«La Gran Causa»

La «cadira del rei Eduardo» en l'abadia de Westminster. Originalment, la denominada Pedra del Destí es colocava en l'espai baix de l'assent (com s'observa en esta fotografia d'el XIX); ara es troba en el castell d'Edimburc.

La relació entre les nacions d'Anglaterra i Escòcia en els anys 1280 era una de coexistència relativament armoniosa. El tema de l'homenage no va alcançar el mateix grau de controvèrsia que en Gals; en 1278, el rei Alejandro III d'Escòcia va rendir homenage a Eduardo I, pero aparentment solament per les terres que va prendre d'Eduardo en Anglaterra. Els problemes varen sorgir en la crisis de successió escocesa de principis dels anys 1290. Entre 1281 i 1284, dos fills i una filla d'Alejandro III varen morir en ràpida série. Despuix, en 1286, Alejandro III va morir i va deixar com a hereua del tro escocés a la seua neta de tres anys, Margarita. Segons el Tractat de Birgham, es va acordar que Margarita devia casar-se en Eduardo de Carnarvon —el fill de sis anys del rei anglés—, encara que Escòcia quedaria lliure de la señorío feudal anglés. En a penes sèt anys d'edat, Margarita va navegar des de Noruega a Escòcia en l'autumne de 1290, pero va emmaltir en el camí i va morir en les Orcades. Açò va deixar al país sense un hereu obvi i va conduir a la disputa de successió coneguda en l'historiografia anglesa com «la Gran Causa» (the Great Cause).

A pesar de que fins a catorze demandants varen presentar els seus reclams al títul, la verdadera lluita va ocórrer entre John de Balliol i Robert de Brus. Els magnats escocesos varen solicitar a Eduardo que organisara els procediments i administrara el resultat, pero no per a arbitrar en la disputa. La decisió real seria presa per 104 auditors: 40 designats per Balliol, 40 per Bruce i els 24 restants seleccionats per Eduardo a partir de membres d'alt ranc de la comunitat política escocesa. En Birgham, en l'idea d'una unió personal entre els dos regnes, la qüestió de la suzeranía no havia segut de gran importància per a Eduardo. En eixe moment insistia que —si anava a resoldre el conflicte— tenia que ser reconegut com el senyor feudal d'Escòcia. Els escocesos es varen mostrar contraris a permetre tal concessió i varen respondre que, ya que el país no tenia rei, ningú tenia l'autoritat per a prendre eixa decisió. Este problema va ser esquivat quan els competidors varen acordar que el regne estaria en mans d'Eduardo fins que s'haja trobat un hereu llegítim. Despuix d'una llarga audiència, es va prendre una decisió a favor de John de Balliol el 17 de novembre de 1292.

Inclús despuix de l'ascens de Balliol, Eduardo va continuar afirmant la seua autoritat sobre Escòcia. Contra les objeccions dels escocesos, va acceptar escoltar apelacions sobre casos dictaminats per la cort de guardians que havia governat Escòcia durant l'interregne. Una atra provocació va sorgir d'un cas presentat per Macduff, fill de Malcolm, comte de Fife, en el que Eduardo va exigir que Balliol compareguera personalment davant el Parlament anglés per a respondre als càrrecs. Si ben el rei escocés es va presentar a l'audiència, el caramull era la demanda d'Eduardo de que els magnats escocesos prestaren servici militar en la guerra contra França. Açò era inacceptable per als escocesos, que en lloc d'això varen formar una aliança en França i varen llançar un atac sense èxit contra Carlisle. Eduardo va respondre invadint Escòcia en 1296 i prenent la ciutat de Berwick en un atac particularment sanguinós. En la batalla de Dunbar, la resistència escocesa va ser brutalment esclafada. Eduardo va confiscar la cridada Pedra del Destí —sobre la que juraven els reis escocesos com a tals en la coronació— i la va dur a Westminster colocant-la baix la que es coneixeria com la «cadira del rei Eduardo»; va depondre a Balliol, ho va tancar en la Torre de Londres i va instalar a anglesos de confiança per a governar Escòcia. La campanya va ser exitosa, pero la victòria anglesa solament seria temporal.

Govern

Perfil com a rei

Taula redona, feta per Eduardo I, actualment penjada en el castell de Winchester. Du els noms de varis cavallers de la cort del mític rei Arturo.

Tenia la reputació de posseir un temperament feroç i fins a intimidante; un relat conta que el deán de Sant Pablo —desijant confrontar a Eduardo pels forts imposts en 1295— es va derrocar i va morir una volta que va estar en presència del rei anglés. Quan el seu fill Eduardo de Caernarfon va exigir un comtat per al seu Gaveston favorit, el rei anglés va esclatar en fúria i supostament va arrancar grapats del cabell del seu fill. Alguns dels seus contemporàneus consideraven a Eduardo aterrador, especialment en els seus primers dies. La «cançó de Lewes» (Song of Lewes) de 1264 li va descriure com un lleopart, un animal considerat com particularment poderós i impredictible.

No obstant, a pesar d'estes traces de caràcter aterradores, els seus contemporàneus li consideraven un rei capaç, inclús ideal. Encara que no era amat pels seus súbdits, era temut i respectat. Eduardo complia en les expectatives contemporànees de la monarquia en el seu rol de soldat capaç i decidit i l'encarnació dels ideals caballerescos compartits. En l'observança religiosa, també complia les expectatives de la seua época: assistia a la capella regularment i donava almoines generosament.

Eduardo va tindre un gran interés en les històries del rei Arturo, que eren populars en Europa durant el seu regnat. En 1278 va visitar l'abadia de Glastonbury per a obrir lo que llavors es creïa que era la tomba d'Arturo i Ginebra i va recuperar la «corona d'Arturo» en mans de Llywelyn despuix de la conquista del nort de Gals, mentres que, com es va senyalar anteriorment, els seus nous castells es varen basar en els mits artúrics en el seu disseny i ubicació. Va celebrar events de la «Taula Redona» en 1284 i 1302, que involucraven tornejos i convits; els cronistes inclús varen comparar els events i a ell en la seua cort en Arturo. En alguns casos, Eduardo segons pareix utilisava el seu interés en els mits artúrics per a satisfer els seus propis beneficis polítics, com la llegitimació del seu govern en Gals i desacreditar la creència galesa de que Arturo podria retornar com el seu salvador polític.

Administració i llei

Poc despuix d'ascendir al tro, es va dispondre a restaurar l'orde i restablir l'autoritat real despuix del desastrós regnat del seu pare. Per a conseguir açò, immediatament va ordenar un extens canvi de personal administratiu. El més important d'ells va ser el nomenament de Robert Burnell com a canceller, un home que permaneixeria en el càrrec fins a 1292 com un dels assistents més propencs del rei anglés. Despuix, Eduardo remplazó a la majoria dels funcionaris locals, com els inspectors de propietats i els governadors civils. Esta última mida va ser en preparació d'una extensa investigació que va cobrir al país, que escoltaria queixes sobre l'abuse de poder per part d'oficials reals. L'investigació va produir el conjunt dels cridats «rolls hundred», de la subdivisió administrativa dels hundred. El segon propòsit de l'investigació era establir qué terres i drets havia perdut la Corona durant el regnat d'Enrique III.

Els «rolls hundred» varen formar la base per a investigacions llegals posteriors cridades procediments quo warranto. El propòsit d'estes investigacions era establir per qué manament judicial es tenien vàries liberty. Si l'acusat no podia presentar una llicència real per a provar la concessió del liberty, llavors l'opinió la Corona —basada en els escrits d'Henry de Bracton, influent erudit llegal del sigle XIII— de que el liberty devia revertir-se al rei anglés.

Groat d'Edward I (4 penics).

Tant l'Estatut de Westminster I de 1275 com l'Estatut de Westminster II de 1285 varen codificar el dret existent en Anglaterra. En promulgar l'Estatut de Gloucester en 1278, el rei anglés va desafiar els drets dels barons en la renaixença del sistema dels eyre generals (juges reals que recorria el territori) i per mig d'un aument significatiu en el número de quo warranto per a ser escoltats per tals eyre. Açò va causar gran consternació entre l'aristocràcia, que insistia que l'us prolongat en alguna cosa constituïa una llicència. Finalment, es va aplegar a un acort en 1290, segons el qual un liberty es considerava llegítim sempre i quan es demostrara que s'eixercia des de la coronació de Ricardo I «Cor de León» en 1189. Els guanys reals del quo warranto eren insignificants; pocs liberty varen ser revertides al rei anglés. No obstant, Eduardo havia obtingut una victòria significativa en establir clarament el principi de que els liberty essencialment emanaven de la Corona.

L'estatut de 1290 del quo warranto solament era una part d'un esforç llegislatiu més ampli, que va ser una de les contribucions més importants del regnat d'Eduardo I. Esta época d'acció llegislativa ya havia començat en el moment del moviment de reforma dels barons; l'Estatut de Marlborough (1267) contenia elements tant de les Recaptes d'Oxford com del Dictamen de Kenilworth. La compilació dels «rolls hundred» va ser seguida poc despuix per l'Estatut de Westminster I (1275), que afirmava la prerrogativa real i descrivia les restriccions a les llibertats. En l'Estatut de Mortmain (1279), el problema era la concessió de terres a l'iglésia. La primera clàusula de l'Estatut de Westminster II (1285), coneguda com De donis conditionalibus, es referia als assentaments familiars de territoris i els vínculs llegals. L'Estatut Mercant (1285) va establir regles fermes per a la recuperació de deutes, mentres que l'Estatut de Winchester (1285) s'ocupava del manteniment de la pau a nivellocal. Quia emptores (1290), emesa junt en Quo warranto, es va propondre remediar les disputes sobre la propietat de la terra resultants de l'alienació de terrenys per subenfeudación —conversió d'un senyor feudal en feudatario o vassall d'un atre de ranc social superior—. L'era dels grans estatuts va terminar en gran part en la mort de Robert Burnell en 1292.

Finances, Parlament i expulsió dels judeus

Ilustració del sigle XVI d'Eduardo I presidint el Parlament. L'escena mostra a Alejandro III d'Escòcia i Llywelyn ap Gruffydd de Gals a cada costat del rei anglés; açò mai va ocórrer realment.

Les freqüents campanyes militars d'Eduardo varen supondre una gran càrrega financera per a la nació. Va haver vàries maneres en les que el rei anglés recaptava diners per a la guerra, com els aranzel aduanero, el préstam de diners i els subsidis llaics. En 1275, Eduardo va negociar un acort en la comunitat comercial nacional que assegurava un impost permanent a la llana. En 1303, va aplegar a un acort similar en els comerciants estrangers a canvi de certs drets i privilegis. Els ingressos dels drets d'aduana eren administrats pels Riccardi, un grup de banquers de Lucca en Itàlia. Açò era a canvi del seu servici com a prestamistes de diners a la Corona, lo que va ajudar a finançar els conflictes bèlics de Gals. Quan va esclatar la guerra en França, el rei francés va confiscar els actius dels Riccardi i el banc va quebrar. Despuix d'açò, els Frescobaldi de Florencia varen assumir el rol com a prestamistes de diners a la Corona anglesa.

Una atra font d'ingressos de la Corona va estar representada pels judeus d'Anglaterra. Este grup ètnic eren propietat personal del rei anglés, que era lliure d'impondre'ls imposts a voluntat. En 1280, els judeus havien segut explotats a un grau en el que ya no tenien molta utilitat financera per a la Corona, pero encara es podien amprar en acorts polítics. El seu negoci de l'usura —una pràctica prohibida per als cristians— havia fet que moltes persones s'endeutaren en ells i causara un resentiment popular general. En 1275, Eduardo havia promulgat l'Estatut de Juderías, que prohibia l'usura i encorajava als judeus a dedicar-se a atres professions; en 1279, en el context d'una ofensiva contra els envilecedores de moneda, va arrestar als caps de cases judeues en Anglaterra i va ordenar eixecutar al voltant de 300 d'ells. En 1280, va ordenar als judeus assistir a sermones especials, predicats per flares dominicos, en l'esperança de convéncer-els per a que es convertiren, pero estes exhortaciones no es varen complir. L'atac final contra els judeus en Anglaterra es va produir en l'Edicte d'Expulsió en 1290, per mig del qual Eduardo va desterrar formalment als judeus d'Anglaterra. Açò no solament va generar ingressos per l'apropiació real de préstams i propietats judeus, sino que també va donar a Eduardo el capital polític per a negociar un substancial subsidi llaic en el Parlament de 1290. L'expulsió —revertida en 1656— va aplicar un precedent establit per atres príncips territorials europeus: Felipe II de França hi havia va desterrar als judeus de les seues terres en 1182; Juan I, duc de Bretanya, els va proscriure del seu ducado en 1239; a fins dels anys 1240, Luis IX de França havia expulsat als judeus de la terratenencia real abans del seu primer viage al Alce.

Eduardo celebrava el Parlament en una freqüència raonablement regular a lo llarc del seu regnat. No obstant, en 1295, es va produir un canvi significatiu. Per a este parlament, ademés dels senyors seculars i eclesiàstics, es convocava a dos cavallers de cada comtat i dos representants de cada districte. La representació dels «comuns» en el Parlament no era res nou; lo nou era l'autoritat segons la qual estos representants eren convocats. Mentres que abans s'esperava que els «comuns» simplement acataren les decisions preses prèviament pels magnats, a partir de llavors es va proclamar que devien reunir-se en la plena autoritat (plena potestas) de les seues comunitats per a donar el seu consentiment a les decisions preses en el Parlament. El rei anglés ya tenia respal total per a recaptar subsidis llaics de la població. Els subsidis llaics eren imposts recaptats a una certa fracció de la propietat mòvil dels llecs. Mentres Enrique III solament va reunir quatre d'estos en el seu regnat, Eduardo I va recaptar nou. Este format finalment es va convertir en l'estàndart per als parlaments posteriors i els historiadors han cridat a esta assamblea el «Parlament modele».

Últims anys

Crisis constitucional

Reconstrucció de l'alcova privada d'Eduardo I en la Torre de Londres en el patró blocs i roses en la paret, típic de l'época.

L'incessant guerra dels anys 1290 va supondre una gran demanda financera per als súbdits d'Eduardo. El rei anglés havia recaptat tres subsidis llaics fins a 1294, pero entre 1294-1297 es varen aprovar quatre d'eixos imposts, en lo que es va reunir més de £ 200 000. Al costat d'açò va vindre el gravamen de les recompenses, l'expropiació de llana i pells i l'impopular adicional sobre la llana, malnomenat el maltolt. Les demandes fiscals sobre els súbdits del rei varen causar resentiment, que finalment va crear a una séria oposició política. La resistència inicial no va ser causada pels imposts llaics, sino per subsidis clericals. En 1294, Eduardo va solicitar una subvenció de la mitat dels ingressos administratius. Va haver una miqueta de resistència, pero el rei anglés va reaccionar amenaçant en el desafiu a la llei i en açò va obtindre la concessió. En eixe moment, l'arzobispado de Canterbury estava vacant, ya que Robert Winchelsey estava en Itàlia per a rebre la consagració. Winchelsey va retornar en giner de 1295 i va tindre que autorisar una atra subvenció en novembre d'eixe any. No obstant, en 1296 la seua posició va canviar quan va rebre la bula Clericis llaics, que va prohibir al clero el pagament d'imposts a les autoritats llaiques sense el consentiment explícit del papa. Quan el clero, en la bula en mà, va refusar pagar, Eduardo va respondre en l'incompliment de la llei. Winchelsey estava en el dilema de sometre's a la llealtat al rei anglés o defendre la bula, per lo que va respondre permetent que cada clerc individual pagara com ho creguera convenient. A finals d'any, la nova bula Etsi de statu va oferir una solució, que permetia la tributació clerical en casos d'urgent urgència.

Eduardo
—By God, Sir Earl, either go or hang
Roger Bigod
—By that same oath, O king, I shall neither go nor hang

— Crònica de Walter de Guisborough.

L'oposició dels llaics no va tardar més en aparéixer. Esta resistència es va centrar en dos aspectes: el dret del rei anglés a exigir el servici militar i el seu dret a recaptar imposts. En el parlament de Salisbury, en febrer de 1297, Roger Bigod, en la seua calitat de mariscal d'Anglaterra, es va opondre a la convocatòria real del servici militar. Bigod va argumentar que l'obligació militar solament s'estenia a la comitiva que acompanya al rei anglés; si el monarca pretenia navegar a Flandes, no podia enviar als seus súbdits a Gasconya. En juliol, Bigod i Humphrey de Bohun, comte d'Hereford i condestable d'Anglaterra, varen redactar una série de queixes conegudes com a «Protestes» (Remonstrances), en les que s'expressaven objeccions al nivell exorbitante dels imposts. Sense inmutarse, Eduardo va solicitar un atre subsidi per a llaics. Est era particularment provocatiu, perque el rei anglés havia buscat el consentiment sol d'un chicotet grup de magnats, no dels representants de les comunitats en el parlament. Mentres Eduardo estava en Winchelsea preparant-se per a la campanya en Flandes, Bigod i Bohun es varen presentar en l'Exchequer per a evitar la recaptació de l'impost. Quan el rei anglés va eixir del país en una tropa molt reduïda, el regne semblava estar a la vora de la guerra civil. Lo que va resoldre la situació va ser la derrota anglesa dels escocesos en la batalla del pont de Stirling. La renovada amenaça a la pàtria va donar causa comuna al rei i als magnats. Eduardo va firmar el Confirmatio Cartarum, una ratificació de la Carta Magna i la seua Carta Forestal anexada, per lo que la noblea va acordar servir al rei anglés en una campanya en Escòcia.

Els problemes d'Eduardo en l'oposició no varen terminar en la campanya de Falkirk. En els anys següents, li farien complir les promeses que havia fet, en particular la de defendre la Carta Forestal. En el parlament de 1301, el rei anglés es va vore obligat a ordenar una evaluació dels boscs reals, pero en 1305 va obtindre una bula que ho va lliberar d'esta concessió. A la llarga, varen anar els problemes en els polítics lo que va marcar el fi de l'oposició contra Eduardo. Bohun va morir a fins de 1298, despuix de retornar de la campanya de Falkirk. Sobre Bigod, en 1302 va aplegar a un acort en el rei anglés que era beneficiós per a abdós: Bigod —al no tindre fills— va nomenar a Eduardo el seu hereu, a canvi d'una generosa subvenció anual. Eduardo finalment es va venjar de Winchelsey en 1305, quan Clemente V va ser elegit papa. Este últim era un gascó simpatisant del rei anglés i, per instigació d'Eduardo, va suspendre a Winchelsey del seu càrrec.

Tornada a Escòcia

Miniatura de principis de XIV d'Eduardo I (a l'esquerra) declarant al seu fill Eduardo príncip de Gals.

La situació en Escòcia semblava resolta quan Eduardo va abandonar el país en 1296, pero pronte va sorgir la resistència baix eliderage de William Wallace. L'11 de setembre de 1297, una gran força anglesa dirigida per John de Warenne, comte de Surrey, i Hugh de Cressingham va ser derrotada per un eixèrcit escocés molt més chicotet dirigit per Wallace i Andrew de Moray en el pont de Stirling. La derrota va commocionar Anglaterra, per lo que varen escomençar de colp i repent els preparatius per a una campanya de represàlia. Poc en acabant de que Eduardo retornara de Flandes, es va dirigir cap al nort. El 22 de juliol de 1298, en l'única batalla important que havia barallat des d'Evesham en 1265, Eduardo va derrotar a les forces de Wallace en la batalla de Falkirk. No obstant, no va ser capaç d'aprofitar el moment i, a l'any següent, els escocesos varen recuperar el castell de Stirling. Encara que Eduardo va fer campanya en Escòcia tant en 1300 —quan va sitiar en èxit el castell de Caerlaverock— i en 1301, els escocesos varen rebujar participar en la batalla oberta de nou i varen preferir atacar la campiña anglesa en grups més chicotets.

Els escocesos derrotats varen fer un cridat al papa Bonifacio VIII per a fer valdre un reclam de vassallage sobre Escòcia en lloc dels anglesos. La bula dirigida a Eduardo en estos térmens va ser fermament repudiada en nom del rei anglés per la Carta dels Barons de 1301. No obstant, els anglesos varen conseguir sometre al país per atres mijos. En 1303, es va alcançar un acort de pau entre Anglaterra i França, que va trencar efectivament l'aliança francoescocesa. Roberto I Bruce —net del reclamante de la corona en 1291, Robert de Brus— s'havia aliat en els anglesos en l'hivern de 1301-1302. En 1304, la majoria dels nobles del país també havien promés la seua llealtat a Eduardo i, eixe any, els anglesos també varen conseguir reprendre el castell de Stirling. Una gran victòria propagandística va tindre lloc en 1305 quan Wallace va ser traïcionat per John de Menteith i entregat als anglesos, els qui ho varen dur a Londres a on va ser eixecutat públicament. En Escòcia en gran part baix control anglés, Eduardo va instalar en el govern d'eixe país a anglesos i escocesos colaboradors.

La situació va canviar novament el 10 de febrer de 1306, quan Roberto I va assessinar al seu rival John Comyn i unes semanes més vesprada, el 25 de març, es va fer coronar rei d'Escòcia supostament per Isabella, germana del comte de Buchan. Llavors, Roberto I es va embarcar en una campanya per a restaurar l'independència escocesa, que va prendre als anglesos per sorpresa. Per a eixe moment, Eduardo estava mal de salut i, en lloc de dirigir una expedició, va donar vàries órdens militars a Aymer de Valence i Henry Percy, mentres que el principal eixèrcit real era dirigit pel príncip de Gals. Els anglesos varen tindre èxit al principi; el 19 de juny, Aymer de Valence va derrotar a Roberto I en la batalla de Methven. Roberto I es va vore forçat a amagar-se, mentres que les tropes angleses varen recuperar el seu territori perdut i els seus castells.

Eduardo va actuar en brutalitat contra els aliats i seguidors de Bruce. Mary —germana de Roberto I— va ser penjada en una gàbia en les afores de Roxburgh durant quatre anys. Isabella MacDuff, comtesa de Buchan, també va ser suspesa en una gàbia en les afores del castell de Berwick durant quatre anys. Nigel —germà menor de Roberto I— va ser eixecutat per ahorcamiento, arrastre i descuartisament; havia segut capturat en acabant de que ell i la seua guarnició varen resistir a les forces d'Eduardo buscant a l'esposa de Roberto I (Isabel), la seua filla Marjorie, les germanes Mary i Christina, aixina com a Isabella. En açò, estava clar que Eduardo ya considerava la lluita no solament com una guerra entre dos nacions, sino com la supressió d'una rebelió de súbdits deslleals. No obstant, estes atrocitats no varen ajudar a sometre als escocesos; pel contrari, varen provocar un creixent respal a Roberto I.

Mort i llegat

Mort

En febrer de 1307, Roberto I va reaparéixer i va escomençar a reunir hòmens i, en maig, va derrotar a Aymer de Valence en la batalla del tossaloudoun. Eduardo es va desplaçar de colp i repent al nort, a pesar d'estar recuperat feya poc. No obstant, en el camí va desenrollar disenteria i la seua condició es va deteriorar. El 6 de juliol va acampar en Burgh by Sands, al sur de la frontera en Escòcia. Quan els seus sirvientes varen aplegar al matí següent per a alçar-ho i poder menjar, va morir en els seus braços.

Varen sorgir vàries històries sobre els seus desijos en ellit de mort; segons una tradició, va demanar que el seu cor fora dut a Terra Santa junt en un eixèrcit per a lluitar contra els infels. Un relat més dubtós descriu que va desijar que els seus ossos anaren transportats en futures expedicions contra els escocesos. Un atre reporte de la seua escena en ellit de mort és més creible; segons una crònica, Eduardo va reunir a la seua entorn als comtes de Lincoln i Warwick, Aymer de Valence i Robert de Clifford i els va responsabilisar del conte al seu fill el príncip de Gals. Afegitó a açò, devien assegurar-se de que Piers Gaveston no retornara al país. No obstant, este desig va ser ignorat pel seu fill, per lo que el seu favorit va ser perdonat de l'exili casi de colp i repent. El nou rei —ya Eduardo II— va permanéixer en el nort fins a agost, quan va abandonar la campanya i es va dirigir al sur. Va ser coronat rei el 25 de febrer de 1308.

Restants d'Eduardo I en una ilustració de quan la seua tomba va ser oberta en 1774.

El cos d'Eduardo I va ser transportat al sur i va yacer en l'abadia de Waltham abans de ser enterrat en l'abadia de Westminster el 27 d'octubre. Existixen pocs registres del funeral, que va costar £ 473. La tomba d'Eduardo era un sarcòfec inusualment pla de marbre Purbeck, sense l'habitual efigie real, possiblement el resultat de l'escassea de fondos despuix de la mort del rei anglés. El sarcòfec normalment era cobert en tela abundant i originalment va poder haver estat rodejat per busts tallats i una image religiosa devocional, des de llavors perduts. La Societat d'Anticuarios de Londres va obrir la tomba en 1774, descobrint que el cos havia segut ben conservat durant els 467 anys anteriors i va aprofitar l'oportunitat per a determinar l'altura original del rei anglés. Els vestigis de l'inscripció en llatí Edwardus Primus Scottorum Malleus hic est, 1308. Pactum Serva («Ací està Eduardo I, Assot dels Escocesos, 1308. Complir la seua paraula»), que encara s'observa pintat en el costat de la tomba, es referix a la seua promesa de venjar la rebelió de Roberto I. Açò va donar lloc a que Eduardo rebera el sobrenom de «Assot dels Escocesos» per part dels historiadors, pero no és d'orige contemporàneu sino que va ser afegit per l'abad John Feckenham en el sigle XVI.

Valoracions historiográficas

Les primeres històries d'Eduardo en els sigles XVI i XVII es varen basar principalment en les obres dels cronistes i varen utilisar poc els registres oficials de l'época. Es llimitaven a comentaris generals sobre la seua importància com a monarca i varen citar els elogis dels cronistes pels seus ardits. Durant el sigle XVII, l'advocat Edward Coke va escriure extensament sobre la llegislació d'Eduardo, nomenant-li el «Justiniano anglés», en honor al famós llegislador bizantino. Més alvance en eixe sigle, els historiadors varen usar l'evidència disponible dels registres per a abordar el paper del Parlament i la monarquia durant el seu regnat, fent comparacions entre el seu govern i la lluita política pròpia del sigle. Els historiadors del sigle XVIII varen establir l'image d'Eduardo com un monarca capaç, encara que desapiadat, pero condicionat per les circumstàncies pròpies del seu temps.

En el seu Constitutional history of England (1873-78), el bisbe William Stubbs va recalcar la contribució d'Eduardo I a la constitució anglesa.

Per un atre costat, l'influent historiador victorià William Stubbs va sugerir que Eduardo havia molejat activament l'història nacional, va formar lleis i institucions angleses i va ajudar a Anglaterra a desenrollar el govern parlamentari i constitucional. Les seues fortalees i debilitats com a gobernant eren considerades emblemàtiques pel poble anglés en general. Thomas Tout —discípul de Stubbs— inicialment va adoptar la mateixa perspectiva, pero despuix d'una àmplia investigació sobre la casa real d'Eduardo, en el respal dels treballs dels seus contemporàneus sobre els primers parlaments de l'época, va canviar d'opinió. Tout va aplegar a vore Eduardo com un líder conservador interessat en sí mateixa, que va usar el sistema parlamentari com «l'astut ingeni d'un autócrata, ansiós per usar a la massa del poble com un fre als seus enemics hereditaris entre els grans barons».

Els historiadors en els sigles XX i XXI han portat a terme una extensa investigació sobre Eduardo i el seu regnat. La majoria ha conclós que este va ser un periodo altament significatiu en l'història migeval anglesa; alguns varen anar més allà i varen descriure a Eduardo com un dels grans reis migevals, encara que la majoria també coincidix que els seus últims anys varen ser menys exitosos que les seues primeres décades en el poder. S'han produït tres importants narracions acadèmiques d'Eduardo durant este periodo. Els volums de Frederick Powicke —publicats en 1947 i 1953— varen influir en les obres sobre Eduardo durant vàries décades i varen ser, en gran mida, positives en elogiar els guanys del seu regnat, en particular el seu enfocament en la justícia i la llei. En 1988, Michael Prestwich va produir una biografia autorisada del rei anglés, centrant-se en la seua carrera política, encara retratant-ho en térmens comprensius, pero destacant algunes de les conseqüències de les seues polítiques fallanques. La biografia de 2008 per Marc Morris va presentar més detalls de la personalitat d'Eduardo, prenent una visió més séria de les debilitats del rei anglés i les característiques menys agradables.

S'ha produït un considerable debat acadèmic sobre el caràcter del regnat d'Eduardo, les seues habilitats polítiques i, en especial, el seu tracte en els seus comtes i si açò era de naturalea colaborativa o repressiva. També hi ha una notable diferència entre l'historiografia anglesa i l'escocesa sobre Eduardo. En la seua biografia de Roberto I Bruce, G. W. S. Barrow va acusar a Eduardo d'explotar despiadadamente l'Estat escocés sense líder per a obtindre una superioritat feudal sobre el regne. Esta visió d'Eduardo es reflectix en la percepció popular del rei anglés, com es pot evidenciar en la película Braveheart (1995), que descriu al rei anglés com un tirà de cor dur.

Descendència

Eduardo va estar casat dos voltes:

Primer matrimoni

En la seua primera esposa Leonor de Castella va tindre a lo manco catorze fills, possiblement setze. D'estos, cinc filles varen sobreviure fins a l'edat adulta, pero solament un fill va sobreviure al seu pare: Eduardo II (1307-1327). Segons els informes, estava preocupat per l'incapacitat del seu fill per a complir les expectatives d'un hereu de la Corona i, en un moment donat, va decidir exiliar al favorit del príncip, Piers Gaveston. Els seus fills varen ser:

• Filla sense nom conegut (maig de 1255-29 de maig de 1255), naixcuda morta o va morir poc despuix del naiximent.
• Catalina (abans del 17 de juny de 1264-5 de setembre de 1264); enterrada en l'abadia de Westminster.
• Juana (estiu o giner de 1265-abans del 7 de setembre de 1265); enterrada en l'abadia de Westminster.
• Juan (13 de juliol de 1266-3 d'agost de 1271), fallit abans que el seu pare, va morir en Wallingford mentres estava baix la custòdia del seu tio Ricardo; enterrat en l'abadia de Westminster.
• Enrique (6 de maig de 1268-14 d'octubre de 1274), fallit abans que el seu pare; enterrat en l'abadia de Westminster.

• Leonor (al voltant del 18 de juny de 1269-19 d'agost de 1298), en 1293 es va casar en Enrique III, comte de Bar, en qui va tindre dos fills; enterrada en l'abadia de Westminster.
• Juliana (despuix de maig de 1271-5 de setembre de 1271), va nàixer i va morir mentres Eduardo i Leonor estaven en Acre.
• Juana d'Acre (1272-23 d'abril de 1307), casada en 1290 en Gilbert de Clare, comte d'Hertford, qui va fallir en 1295, i en 1297 en Ralph de Monthermer. Va tindre quatre fills en Clare i tres o quatre en Monthermer.
• Alfonso, comte de Chester (24 de novembre de 1273-19 d'agost de 1284), fallit abans que el seu pare; enterrat en l'abadia de Westminster.
• Margarita (c. 15 de març de 1275-despuix de l'11 de març de 1333), es va casar en Juan II de Brabante en 1290, en qui va tindre un fill.
• Berengaria (maig de 1276-entre el 7 de juny de 1277 i 1278), enterrada en l'abadia de Westminster.
• Filla sense nom conegut (decembre 1277-giner 1278), enterrada en l'abadia de Westminster.

• María de Woodstock (11/12 de març de 1279-29 de maig de 1332), monja benedictina en Amesbury, a on provablement va ser enterrada.
• Fill sense nom conegut (1280/1281-1280/1281), fallit abans que el seu pare; existix poca evidència sobre este chiquet.
• Isabel de Rhuddlan (c. 7 d'agost de 1282-5 de maig de 1316), casada en 1297 en Juan I, comte d'Holanda, i en 1302 en Humphrey de Bohun, comte d'Hereford. El primer matrimoni no va tindre descendència; en Bohun va tindre dèu fills.
• Eduardo de Carnarvon (25 d'abril de 1284-el 21 de setembre de 1327), fill major supervivent i l'hereu del tro, va succeir al seu pare com a rei d'Anglaterra. En 1308 es va casar en Isabel de França, en qui va tindre quatre fills.

Segon matrimoni

En Margarita de França va tindre dos fills, els quals varen aplegar a l'edat adulta, i una filla que va morir quan era chiqueta. La crònica de l'abadia d'Hailes indica que John Botetourt va poder haver segut fill illegítim d'Eduardo; no obstant, el reclam no està fonamentat. El seu progenie en ella va ser:

• Thomas de Brotherton, comte de Norfolk (1 de juny de 1300-4 d'agost de 1338), enterrat en l'abadia Bury St Edmunds. Casat en Alice Hals, en descendència; en Mary Brewes, en descendència.

• Edmundo de Woodstock, comte de Kent (1 d'agost de 1301-19 de març de 1330), casat en Margaret Wake, va tindre fills.
• Leonor (6 de maig de 1306–1310).

Ancestros

Ancestros d'Eduardo I d'Anglaterra

Notes Referències Bibliografia consultada Barrow, GWS (1965). Robert Bruce and the community of the realm of Scotland (en en), Londres: Eyre and Spottiswoode. OCLC 655056131. Brown (1989). The governance of clapix medieval England 1272–1461 (en en), Londres: Edward Arnold. OCLC 465920824. ISBN 0-804-71730-3. Burt, Caroline (2013). Edward I and the governance of England, 1272–1307 (en en), Cambridge: Cambridge University Press. OCLC 860454968. ISBN 978-0-521-88999-5. Carpenter, David (2004). The struggle for mastery: Britain 1066–1284 (en en), Londres: Penguin. OCLC 939864686. ISBN 978-0-140-14824-4. Cathcart King (1988). The castle in England and Wals: an interpretative history (en en), Londres: Croom Helm. OCLC 1008280741. ISBN 0-918-40008-2. Davies (2000). The age of conquest: Wals, 1063–1415 (en en), Oxford: Oxford University Press. OCLC 862082804. ISBN 0-198-20878-2. Duffy, Mark (2003). Royal Tombs of Medieval England. Stroud, UK: Tempus. ISBN 978-0-7524-2579-5 (en en). Harriss, GL (1975). King, parliament and public finance in medieval England to 1369 (en en), Oxford: Oxford University Press. OCLC 258675436. ISBN 0-198-22435-4. Morris, Marc (2009). A great and terrible king: Edward I and the forging of Britain (en en), Londres: Windmill. OCLC 851782776. ISBN 978-0-099-48175-1. Plucknett, Theodore Frank Thomas (1949). [12] (en en), Oxford: Clarendon Press. OCLC 983476. Powicke (1962). The thirteenth century, 1216–130, Segona edició (en en), Oxford: Clarendon Press. OCLC 3693188. Prestwich, Michael (1972). War, politics and finance under Edward I (en en), Londres: Faber and Faber. OCLC 604441625. ISBN 0-571-09042-7. Prestwich, Michael (1997). Edward I (en en), New Haven: Yale University Press. OCLC 749423378. ISBN 0-300-07209-0. Prestwich, Michael (2003). The three Edwards: war and state in England, 1272–1377, Segona edició (en en), Londres: Routledge. OCLC 897320921. ISBN 978-0-415-30309-5. Prestwich, Michael (2007). Plantagenet England: 1225–1360 (en en), Oxford: Oxford University Press. OCLC 732650854. ISBN 978-0-199-22687-0. Phillips, Seymour (2011). Edward II (en en), New Haven: Yale University Press. OCLC 1023254593. ISBN 978-0-300-17802-9. Riley-Smith (2005). The Crusades: a history (en en), Londres: Continuum. OCLC 868963024. ISBN 0-826-47269-9. Sadler, John (2008). The Second Barons' War: Simon de Montfort and the Battles of Lewes and Evesham (en en), Barnsley: Pen and Sword Military. OCLC 854974736. ISBN 1-844-15831-4. Spencer (2014). Nobility and kingship in medieval England: the earls and Edward I, 1272–1307 (en en), Cambridge: Cambridge University Press. OCLC 985493102. ISBN 978-1-107-02675-9. Sutherland, Donald (1963). 'Quo warranto' proceedings in the reign of Edward I, 1278–1294 (en en), Oxford: Clarendon Press. OCLC 408401. Templeman (1950). Edward I and the historians (en en), Londres: Cambridge University Press, pp. 16-35. doi:10.1017/S1474691300002663. OCLC 6736948019. Watson (1998). Under the hammer: Edward I and Scotland, 1286–1306 (en en), East Linton: Tuckwell Press. OCLC 906816929. ISBN 1-862-32031-4. Bibliografia adicional (1996) Handbook of British chronology, Tercera edició (en en), Cambridge: Cambridge University Press. OCLC 255121883. ISBN 0-521-56350-X. Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Eduardo I d'Anglaterra.