Guardacostas (Imperi espanyol)

Armada espanyola. Oswald W. Brierly, XIX.

Guardacostas era el terme oficial usat en l'Imperi espanyol, en l'etapa dels sigles XVII a XIX, per a referir-se als corsarios encarregats de la defensa costera dels territoris d'ultramar, dedicats a la caça de piratas, contrabandistas i corsaris de nacions estrangeres. Varen tindre el seu apogeu en les reformes navals de la dinastia borbònica, que va integrar als corsaris privats en codependencia en les armada reals, sistema que capitans com Blas de Lezo varen ajudar a desenrollar. Entre els principals corsaris es trobaven Miguel Enríquez, Juan Cors i Nicolás de la Concepció.

Esta classe de cors es va convertir en el pilar de la vigilància costera contra la pirateria i el contrabando, capturant a lo llarc dels anys centenars de bucs anglesos, holandesos, francesos i danesos i alimentant les economies locals indianes en el botí dels seus captures. Els guardacostas hispànics varen guanyar una pèssima reputació internacional per la seua brutalitat i excessos, ya que atacaven barcos foràneus indiscriminadament i arrestaven o eixecutaven a les seues tripulacions a la menor sospita d'illegalitat, inclús encara que a voltes ells mateixos practicaven els delictes que perseguien.

Encara que poc coneguts en la modernitat, els guardacostas varen resultar altament efectius i lucratius en el seu paper, obtenint cotes de captures superiors a les de la pròpia pirateria estrangera de l'época. l'almirantazgo britànic aplegaria a rebre informes en 1722 de que els guardacostas espanyols suponien un perill major que els pirates de qualsevol nació. A pesar dels notables alvanços duts per estes iniciatives, el problema pirata va continuar sense desaparéixer per l'ardor de tots els implicats i a les dificultats llogístiques d'erradicar un problema descentralisat.

Característiques

Els guardacostas eren eminentment corsaris reclutats en les poblacions locals. Aportaven els barcos i armes i se li conferia autoritat per a capturar i dur a port tot buc estranger que donara sospites de pirateria o contrabando, rebent a canvi partix dels beneficis del requise. Encara que els amos dels bucs presos tenien dret a reclamació, l'escenari habitual era que els barcos i els bens es vengueren ràpidament i els seus amos anaren redirigits a comprar-li'ls als seus nous propietorios o a viajar a Madrit per a elevar una queixa. Els tripulants arrestats eren freqüentment torturats i condenats a presó, a mort o treballs forçats.

Real de huit, moneda global en el XVIII.

La naturalea del seu treball els conferia una gran autonomia en l'interpretació de les lleis i les demarcació geogràfiques, lo que significava que, en la pràctica, els guardacostas prenien lo que volien en poca o cap prova de delicte. Trobar en els seus registres mercaderies netament procedents de les Índies hispàniques, com el cacao, la sal, les pells, el vaig rapar i el pal de Campeche, o inclús un sol real de huit espanyol a bordo, bastava per a declarar el barco requisat per pirateria o contrabando. Els guardacostas eixecutaven a voltes a tripulacions sanceres, i en les seues majors extrallimitacions aplegaven a assaltar assentaments terrestres en les illes angleses, holandeses i franceses.

Utilisaven sobretot miges galeras de fins a dos pals i 120 hòmens malnomenades piraguas, que ocultaven en terra en vegetació durant el dia per a despuix eixir en atacs nocturns contra bucs desprevenidos, encara que en el temps adoptarien embarcacions de tot tipo, grans i menors, especialment les ràpides i maniobreras balandras o sloops de 35 hòmens, ben armades i reunides en chicotets grups per a abordar bucs enemics. Encara que molt inferiors als bucs de llínea britànics enviats per a contrarrestar-los, estos rarament conseguien trobar-los o donar-los caça. Els guardacostas operaven a sovint en conjunció en chicotetes flotes reals cridades armadillas en les fonts de l'época (també es dia armadillo als barcos individuals fortament armats).

Les seues tripulacions eren tan variopintas com el propi Imperi espanyol, compostes per blancs, negres, indis, mestizos i mulatos, que anglesos com el governador Sir Thomas Lynch cridaven "una manada de gossos mestizos lladres i truhanes". També ampraven a itálicos i balcànics, ademés de renegats de totes les nacions bolcats al servici d'Espanya, en capitans com Turn Joe, Richard Holland i Jelles de Lecat, un antic tinent de l'anglés Henry Morgan. L'èxit dels guardacostas espentava a pirates i bucaneros a canviar de bando i unir-se a ells, a voltes a canvi d'amnistia, i l'administració imperial els acollia en sorprenent llarguea, encara que favorint als catòlics o als disposts a convertir-se. Els corsaris aplegats des de Viscaya, no obstant, eren els majors en prestigi.

Història

En 1674, despuix de sigles de negativa a promoure el cors, la Corona d'Espanya va escomençar a estendre paleses de cors per a protegir les costes, molt a adop de que Henry Morgan haguera vençut a l'Armada de Barlovent oficial en Maracaibo en 1669. El mateix rei Carlos II va aplegar armar un buc corsario en els seus propis diners per a cridar a l'iniciativa privada. La mida va tindre aixina un èxit considerable, expedint-se palés per a més de doscents navío només en la península les pròximes décades. Les primeres esquadres eren de naus de cort real, pero el cost de mantindre armada estables va dur a les autoritats a recórrer cada volta més a armadors privats en comissions conjuntes, a sovint enviant navío de guerra que, en aplegar a les Índies, reunien flotes corsarias auxiliars per a operar. Els corsaris guardacostas, en freqüència milicians i pirates reconvertits, es varen tornar pronte la major amenaça per als filibusteros i bucaneros estrangers.

Port antic de Sant Joan, Puerto Rico.

A lo llarc de el XVIII, els guardacostas hispànics eren ya la principal mida defensiva de l'Imperi espanyol contra la pirateria en les Índies, especialment a causa de l'implicació espanyola en les diverses guerres europees que absorbien els seus recursos navals. Els britànics posseïen drets de comerç hispà des del Tractat de Utrecht de 1715, pero corresponia precisament la seua vigilància i eixecució als guardacostas, que actuaven en contundència extremada per a reprimir les illegalitats. La situació resultant duya als espanyols a acusar als anglesos de no respectar els tractats i als anglesos a acusar als espanyols de maltractar als seus marins. El número de guardacostas va créixer a partir de la Guerra de la Cuádruple Aliança.

L'activitat guardacostas es generava durant les primeres décades des dels ports cubans de Santiago i Trinitat, estenent-se a partir de 1720 a Sant Agustín en Florida i a Puerto Rico, un important centre corsario que els britànics denominaven el "Dunkerque d'Amèrica" per les depredacions de les seues naus, comparables a les dels antics corsaris dunkerqueses de l'imperi dels Austrias. La Real Companyia Guipuscoana de Caracas, fundada en 1728, va obtindre permís igualment per a noliejar corsaris i contribuir a això. Els guardacostas i la seua agressivitat es varen incrementar també per les tensions polítiques i comercials de 1729, en especial baix la batuta de l'almirant José Patiño, un promotor del cors, qui ho va comissionar aixina mateix contra la pirateria berberisca en el Mediterràneu.

Blas de Lezo, cofundador de la Companyia d'Armadors en Cors de Cartagena d'Índies.

El model d'aglutinar corsaris per part dels guardacostas reals va tindre a capitans de la talla de Blas de Lezo, qui va fundar junt en el governador Pedro José Fidalgo la Companyia d'Armadors en Cors de Cartagena d'Índies en 1737. En 1740 es va fundar ademés en Cuba la Real Companyia de L'Habana, que va obtindre permís per a armar i desplegar corsaris guardacostas. A voltes els corsaris eren finançats, paradòxicament, per èlits locals hispàniques que prosperaven en el mateix contrabando i desijaven agranar als seus rivals estrangers per a obtindre el monopoli. El blanc principal dels seus depredacions era la Jamaica britànica, a on emboscaven el cabotaje local i el transport de les seues plantacions.

Els chocs varen resultar en incidents com el que va donar pas a la Guerra de l'Orella de Jenkins, cridada aixina pel capità britànic que segons pareix va perdre una orella a mans d'un guardacostas. Els guardacostas de la Guipuscoana varen aplegar a actuar com a verdaders efectius de guerra i transport en este conflicte. El fort de Sant Agustín, de gran activitat des de 1738, va expedir numeroses paleses de cors de mà del seu governador Manuel de Montiano a numerosos cubans i novohispanos, ademés de foràneus com el famós esclau fugat britànic Francisco Menéndez. Durant la Guerra, els guardacostas avituallaron la ciutat a costa del tràfic mercant britànic, i els seus saquejos de ciutats costeres angleses varen alcançar objectius tan lluntans com Carolina del Sur i Delaware, a on les patrulles locals creades en resposta varen resultar de poc èxit.

Zenón de Somodevilla, marqués de l'Ensenar, es va convertir en un gran impulsor del cors en la seua arribada al govern en 1743, com també ho faria Julián de Arriaga i Ribera. Només entre 1747 i 1776 es va capturar a 200 mercants en les aigües del Carib. Durant la década de 1770, la major centralisació imperial va ser separant progressivament als corsaris guardacostas de l'àmbit privat, finançant-los en el seu lloc en les caixes públiques baix el cridat Dret d'Armada i Piragua. Es va procurar sempre mantindre l'apariència oficial de mers agents de la llei, lo que va produir una controvèrsia entre José de Mazarredo i Francisco Machado sobre si els bucs capturats devien ser considerats preses o comisos. Va ser en 1788 que els corsaris transicionaron finalment cap a una verdadera guàrdia costera baix el govern de Manuel Godoy, decretant-se la seua instrucció en 1803.

Bibliografia

• (2012) St. Augustine Pirates and Privateers, Arcàdia. ISBN 9781614236535.
• Gaudi, Robert (2021). The War of Jenkins' Ear: The Forgotten Struggle for North and South America: 1739-1742, Pegasus Books. ISBN 9781643138206.
• Jefferson, Sam (2015). Siga Fever: The True Adventures that Inspired Our Greatest Maritime Authors, from Conrad to Masefield, Melville and Hemingway, Bloomsbury. ISBN 9781472908827.
• Little, Benerson (2010). Pirate Hunting: The Fight Against Pirates, Privateers, and Siga Raiders from Antiquity to the Present, Potomac Books. ISBN 9781597975889.
• Little, Benerson (2014). The Siga Rover's Practice: Pirate Tactics and Techniques, 1630-1730, Potomac Books. ISBN 9781597973250.
• Nicieza Forcelledo (2022). Lleons de la mar: la Real Armada espanyola en el sigle XVIII, EDAF. ISBN 9788441441552.
• Serrano Álvarez (2004). Fortificacions i tropes: la despesa militar en terra ferma, 1700-1788, Diputació de Sevilla. ISBN 9788447208227.
• Viele, John (2013). True Stories of the Perilous Straits: The Florida Keys, Globe Pequot. ISBN 9781561646456.
• Wilson (2021). Suppressing Piracy in the Early Eighteenth Century: Pirates, Merchants and British Imperial Authority in the Atlantic and Indian Oceans, Boydell Press. ISBN 9781783275953.