Consell d'Aragó
.jpg){kind=link}
- Per a l'orgue de govern durant la Guerra Civil, vore Consell Regional de Defensa d'Aragó.
El Real i Suprem Consell d'Aragó o Consell Suprem d'Aragó o Sacre Suprem Consilio Aragoniae Coronae o Consell d'Aragó va ser el consell permanent creat en 1494 pel rei Fernando II el Catòlic per a tractar els assunts dels estats de la Corona d'Aragó despuix de l'unió dinàstica d'esta en la Corona de Castella pel matrimoni de Fernando en Isabel I de Castella i que va donar naiximent a la Monarquia Hispànica. Va ser un dels primers consells que varen formar el règim polisinodial que va caracterisar a la Monarquia Hispànica baix la Casa d'Àustria. Va deixar d'existir en quedar abolida la Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta de 1707-1715 promulgats pel nou rei de la casa de Borbón, Felipe V, despuix de la retirada dels austracistas en la guerra de successió espanyola.
Història
[editar | editar còdic]El Consell d'Aragó va a tindre com a funció principal la governació de la Corona d'Aragó per Fernando II, conjunta i integrada en la Corona de Castella, competent en tot àmbit de l'administració del regne, ademés de ser l'alt tribunal de justícia real. Actua també com a nexe entre el rei i els virreyes.
Orige
[editar | editar còdic]El Consell d'Aragó va tindre el seu orige en el grup de juristes naturals dels diversos territoris de la Corona d'Aragó que va reunir Fernando II el Catòlic despuix de l'unió dinàstica en la Corona de Castella que va donar naiximent a la Monarquia Hispànica. La seua funció era assessorar-li en els assunts que afectaven a aquella corona quan ell estava en Castella, a on va passar la major part del seu regnat. En 1494 Fernando va decidir convertir-los en un orgue colegiat i permanent i que ademés actuaria com a última instància jurídica dels estats de la Corona d'Aragó.[1] En la British Library es conserva el document de la seua creació i confirmació per Carlos I: «per çédula dels dits senyors Reis cathólicos, despachada en Madrit, any de 1494, en dèu i nuebe de novembre es constituió i va formar el Consell suprem que residix en la Cort (...) Despuix, Carlos V per çédula firmada en Brusseles a 20 d'abril de 1522 va confirmar l'institució i jurisdicció del dit Consell».[2]
Composició
[editar | editar còdic]Al cap del Consell està el vicecanceller de la Corona d'Aragó, que és la mateixa figura que el president en Castella. En este cas serà sempre un juriste, que serà el que redacte els documents que ixen del consell. Despuix trobem els regentes, que són l'equiparable dels consellers en el Consell de Castella. Són sis, dos del regne d'Aragó, dos del regne de Valéncia i dos del principat de Catalunya. Fins a 1556, participaven en el Consell també el regne de Nàpols i el regne de Sicília. A partir de 1626, es va incorporar ademés un regente en representació de Cerdenya. Tots els membres del Consell són naturals dels Estats de la Corona d'Aragó llevat el Tesorer General, que és qui s'encarrega de gestionar l'erari real. L'última figura del Consell d'Aragó és la del protonotario, que és el que té els sagells del regne i qui autorisa els documents. És el primer notari de la Corona.
Els dos regentes per cada regne de la Corona d'Aragó eren nomenats pel rei entre els lletrats de cada territori, per lo que la seua opinió quan es tractaven assunts exclusius de cada u d'ells era moltes voltes determinant en la «consulta» que s'elevava al rei, inclosos els nomenaments dels oficials reals —que segons les Constitucions catalanes, els Furs d'Aragó i els Furs de Valéncia també tenien que ser naturals de cada regne— especialment si les opinions dels dos regentes coincidien en les del virrey respectiu.[3]
Un document, de la primera década de el XVII, diu sobre la composició d'este Consell que:
- Ai un Viçechançiller que és el president del.
- Ai un Tesorer General d'Aragó, titulat de capa i espasa.
- Ai un Conservador General.
- Sis Oydores de roba, jurisconsultos que criden Regentes. Els dos d'ells del Reyno d'Aragó, atres dos del de Valéncia, i els atres dos del Prinçipado de Catalunya, de suerte que an de ser tots naturals de la Corona d'Aragó, ansí el Vicechançiller com els Regentes, fiscals i tots els demés oficials i ministres deste Consell.
- Ai un Protonotario de tots els Reynos de la Corona d'Aragó, que és Secretari del Rei i Conseller, i precedix al fiscal de roba i a tots els Secretaris del Rei en tots els actes públics i assent, del qual depenen molts dels negoçios d'aquells Reynos i tocánle tots els despachos generals, i passen davant ell les Corts quando els Reis d'Espanya les van a çelebrar a aquells Reynos (....).
- L'ofici i sagell de tots ells va en l'ofici de Protonotario i està d'ordinari en la seua casa, que és com el sagell real i registre de Castella, llamanle la Chançillería.
- Un fiscal jurisconsulto en roba i sense bote, a qui criden advocat fiscal.
- Ai un atre secretari del Rei que refrenda les coses i despachos d'Aragó:
- Un atre del Reyno de Valençia
- Un atre del Reyno de Çerdeña
- Un atre del Prinçipado de Catalunya
- Un atre del Reyno de Mallorca
- Un atre de l'Orde de Montesa
- Un procurador fiscal de capa i espasa
- Ai huit escrivanos de manament davant qui passen les costes de justícia, com els escrivanos de Cambra del Consell Real de Justícia de Castella.
- Ai uns atres doçe escrivanos que criden de registre, que registren tots els despachos i costes que es deuen registrar en la forma que en el registre de Castella. Estos han de continuar i acodir cada dia a la Chançillería i casa del Protonotario, a on està, perque va en ell com dit és.Orige dels Consells d'Espanya, el seu Jurisdiçión i exercicio, en British Library, Eg. 338. La cita en fols. 45vto.-46rº.[4]
Competències i detall
[editar | editar còdic]Este Consell era competent, segons el mateix document, en: «totes les coses d'Estat i Guerra, Justícia i Govern, recaptes, merçedes, arzobispados i bisbat, abadies, prevendas, benefiçios eclesiàstics, i hàbits de l'Orde i Cavallería de Montesa. Consúltasele tot al seu magestad, segons i com es haçe en la Corona de Castella, i proveïx lo que més és servit, reservant els ofiçios de Governs dels dits Reynos, anuals i menors, que els proveïxen sense consulta, pero embian els privilegis despachats a firmar del seu Magestad».
En el desenroll del règim polisinodial per la nova dinastia dels Austrias, alguns dels nous consells —singularment el Consell d'Estat i el Consell Suprem de Guerra, encarregats d'assessorar als monarques en la política exterior i en l'organisació militar, respectivament— varen tractar qüestions que afectaven als regnes de la Corona d'Aragó, per lo que el Consell d'Aragó va deixar de ser l'únic que tractava els assunts de la Corona. Ademés l'Inquisició, creada inicialment per a la Corona de Castella, va estendre el seu àmbit d'actuació a la Corona d'Aragó, no sense fortes resistències per part dels seus estats, lo que també va supondre una llimitació de les competències del Consell d'Aragó. "El Sant Ofici va ser un orgue centralisat i encara que en teoria les seues atribucions es llimitaran bàsicament al tractament de qüestions contra la fe, la seua calitat de consell real i l'efectiu control que sobre ell va eixercir la monarquia, li varen fer assumir funcions de marcat caràcter polític".
Els Decrets de Nova Planta: el fi del Consell d'Aragó
[editar | editar còdic]Quan finalisa el XVII, la monarquia de la Casa d'Àustria governa per mig de tretze Consells: d'Estat, de Guerra, de Castella, de la Cambra, de Facenda, d'Órdens, de l'Inquisició, de la Creuada, d'Aragó, de les Índies, de Navarra, de Flandes i d'Itàlia.[5] La nova dinastia reinante suprimirà el 29 de març de 1702 el Consell de Flandes, responsabilisant-se Luis XIV dels Països Baixos, qui a la seua volta la transferix més vesprada a l'elector de Baviera «com a penyora de l'adheriment d'este a l'aliança borbònica».[6]
La victòria borbònica d'Almansa, el 27 d'abril de 1707, fa retirar als austracistas a Catalunya i decidix la guerra. Felipe V dicta el 29 de juny un decret abolint els «furs, privilegis, pràctiques i costums» vigents fins a llavors en els regnes d'Aragó i de Valéncia.[7] El 15 del més següent, un atre decret suprimix el Consell d'Aragó, distribuint els seus negocis entre els Consells de Castella i de la Cambra.
El decret també confia al Consell d'Itàlia —que serà extinguit a raïl de Utrecht— els territoris ultramarinos de Cerdenya, Mallorca i Menorca, i al Consell d'Órdens els assunts de l'orde de Montesa.[8] Es posava fi a una existència d'una miqueta més de dos sigles d'este suprem tribunal.
Presidents
[editar | editar còdic]Vore : Anex:Presidents del Consell d'Aragó
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Salvador Esteban (1988). Valéncia en el sigle XVI, pp. 398.
- ↑ Orige dels Consells d'Espanya, el seu Jurisdiçión i exercicio, en British Library, Eg. 338. La cita en fols.
- ↑ Casey (1988). De regne a província: de la Valéncia foral a l'absolutista (1609-1707).
- ↑ Ivs Fvgit.(13-14)
- 309-330.
- ↑ CORONAS GONZÁLEZ, S. M. Els fiscals del Consell de Castella en el sigle XVIII, M.A. Públiques, Madrit, 1992.
- ↑ PALACIO ATARD, V., Pròlec a la nova monarquia i la seua posició en Europa (1700-1759)
- ↑ CÁNOVAS SÁNCHEZ, F. Els decrets de Nova Planta i la nova organisació (...) de la Corona d'Aragó, Espasa Calpe, Madrit, 1996.
- ↑ Història d'Espanya Menéndez Pidal. T, XIX, volum I, 4.ª ed., Espasa Calpe, Madrit, 1996.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- DIOS, Salustiano de (1982). El Consell Real de Castella (1385-1522), Madrit: Centre d'Estudis Constitucionals. ISBN ISBN 84-259-0664-4.
- ARTOLA, Miguel (dir.) (1988). Enciclopèdia de Història d'Espanya II. Institucions Polítiques. Imperi, Madrit: Aliança. ISBN ISBN 84-206-5226-1.
- V (1968). Curse de història de les institucions espanyoles, 1 edició, Madrit: Revista d'Occident.
- Anes, Gonzalo (1975, 1976, 1978). L'Antic Règim: Els Borbones, Aliança Editorial S.A. Madrit.. ISBN ISBN 84-206-2044-0.
- Fernández Álvarez, Manuel (octubre de 2006). «Els instruments de l'estat», Felipe II i el seu temps, Madrit: Espasa Calpe, pp. 267. ISBN ISBN 84-670-2292-2.
- (1988) «De regne a província: de la Valéncia foral a l'absolutista (1609-1707)», Manuel Cerdá (dir.) (ed.). Història del poble valencià, Valéncia: Alce. ISBN 84-404-3763-3.
- Salvador Esteban (1988). «Valéncia en el sigle XVI», Manuel Cerdá (dir.) (ed.). Història del poble valencià, Valéncia: Alce. ISBN 84-404-3763-3.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Consejo de Aragón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.