Segona Germanía
La Segona Germanía va ser una regirada llauradora que va tindre lloc en juliol de 1693 —en l'última década del regnat de Carlos II d'Espanya— en les comarques centrals del Regne de Valéncia i que alguns historiadors relacionen en l'insurrecció austracista dels Maulets de 1705 en plena Guerra de Successió Espanyola. Es denomina Segona Germanía»"perque els rebels varen adoptar el nom de «agermanados» (agermanats) en recort de les Germanías de Valéncia de principis de el XVI, en temps de Carlos I.
Antecedents
[editar | editar còdic]l'expulsió dels moriscos de 1609 va deixar sense mà d'obra servil a molts señoríos del Regne de Valéncia per lo que la noblea va tindre que buscar nous pobladors per a omplir eixe buit. En les cartes pobles varen establir noves condicions per als tenentes de les parceles en general més dures que les que tenien els moriscos, ya que es va establir el pagament dels censs en espècie i no en metàlic —per a que l'inflació no devaluara els seus ingressos— que suponien la casi totalitat de la collita, ya que eren molt freqüents les particions al terç, al quarto o al quint del total de la producció, ademés de que el llaurador tenia que pagar el diezmo i el terç-diezmo que en moltes ocasions corresponia al propi senyor. Aixina mateix en les cartes pobla s'establia que els càrrecs municipals serien nomenats i supervisats pels senyors que tindrien ademés el poder jurisdiccional sobre els seus vassalls.[1]
A pesar d'estes condicions tan dures les parceles varen ser sent ocupades, encara que a lo llarc de el XVII la tensió entre els senyors i els nous pobladors va ser en aument especialment a causa de l'endeutament d'estos últims en els primers —les cridades rosegas, els deutes atrassats en els senyors. No obstant, també a lo llarc de el XVII va ser apareixent una classe de llauradors acomodats que adquirix la terra de la noblea a bon preu, especialment els lots abandonats pels fallancs repobladores. Això és lo que explicaria que la major conflictivitat en el camp valencià es produïra en les últimes décades de el XVII quan escomencen a millorar les condicions de vida gràcies a les millors collites i a la reactivació de l'economia en general, en el consegüent aument de la població, ya que molts dels que encapçalen les protestes són estos llauradors acomodats que volen lliberar-se del jou senyorial.[2]
El preludi del tumult
[editar | editar còdic]Un de les primeres gresques llauradors ho varen protagonisar els vassalls del Monasteri de Santa María de la Valldigna —en la comarca de La Safor—, en 1672, seguits onze anys despuix pels veïns de Pedreguer —en la comarca de Marina Alta— que reivindicaven la «franquícia» del seu senyor. En 1689 en Morvedre el notari Félix de Vilanova va defendre que segons els antics privilegis medievals els llauradors del lloc estaven exents de pagar els drets senyorials. Pero a on la conflictivitat era més alta era en les comarques antigament habitades pels moriscos —La Marina, Comtat, La Safor, el Vall d'Albaida—, com ho proven els numerosos pleits judicials que varen mamprendre els seus habitants contra els seus senyors.[3] Precisament el notari Félix de Vilanova, que havia instigat la rebelió en el Camp de Morvedre, en els anys següents es troba en La Marina a on torna a dir-los als llauradors «que ell tenia o sabia d'uns privilegis que els exemían [sic] de contribuir els drets dels senyors», propaganda antiseñorial que va alertar al propi virrey de Valéncia, aixina com al duc de Gandia i a atres senyors valencians que es varen queixar al rei de les dificultats que trobaven per a cobrar les rendes dels seus llauradors.[4]
El virrey va fracassar en el seu intent d'acabar en la protesta per mig de l'us de la força, per lo que va convocar en Valéncia als representants dels al voltant de trentacinc pobles involucrats, integrats en uns quinze señoríos, la majoria d'ells de les comarques de la Safor i de la Marina, encara que també de La Ribera i d'atres comarques veïnes. Com el 12 de febrer la junta arbitral de Valéncia nomenada pel virrey no va acceptar les seues reivindicacions, varen decidir llavors enviar un memorial al rei Carlos II en el que afirmaven que les particions impostes pels senyors en les noves cartes pobles eren ilícites ya que contravenien privilegis i exencions establits en temps de la conquista per Jaime I, per lo que estava justificat que no pagaren les rendes senyorials i el seu desig de passar a ser pobles de realengo baix l'autoritat directa del rei.[5]
El memorial va ser presentat per Francesc García, llaurador acomodat de Rafol d'Almunia —un dels líders del moviment junt en José Navarro, cirugià-barber i propietari de terres de Mur d'Alcoy—,[6] Feliu Rubio i Bartomeu Pelegrí, i en ell es dia:[7]
En les seues reivindicacions els llauradors varen contar en el respal d'una «menuda burguesia rural» formada per notaris, advocats i rics propietaris, i també en els membres del baix clero, com a retors i flares.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ciscar Pallarés, 1988, p. 478.
- ↑ Ciscar Pallarés, 1988, pp. 478-479.
- ↑ Ciscar Pallarés, 1988, pp. 479-480.
- ↑ Furió, 1995, p. 350.
- ↑ Furió, 1995, p. 350-351.
- ↑ 6,0 6,1 Ciscar Pallarés, 1988, p. 480.
- ↑ Furió, 1995, p. 351.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1988) «La societat en el sigle XVII», Manuel Cerdá (ed.). Història del poble valencià, Valéncia: Alce, pp. 473-482. ISBN 84-404-3763-3.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFurió1995">Furió (1995). Història del País Valencià (en valencià), Valéncia: Edicions Alfons el Magnànim. ISBN 84-7822-159-X.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Segunda Germanía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.