Pragmàtica Sanció de 1567
La Pragmàtica Sanció de 1567 o Pragmàtica antimorisca va ser un edicte en forma de Pragmàtica Sanció promulgat pel rei Felipe II. En el dia d'Any Nou de 1567, Pedro de Deza, president de la Real Chancillería de Granada, la va fer pública i va començar a fer-la complir. La resistència a la pragmàtica va desencadenar la Rebelió de les Alpujarras de 1568-1571.
Antecedents
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història dels moriscos.
Per iniciativa del arquebisbe de Granada Pedro Guerrero, que estava convençut de que els moriscos mentres mantingueren les seues costums i tradicions no podrien aplegar a ser verdaders cristians, es va reunir en 1565 un sínodo provincial dels bisbes del regne de Granada.[1] Estos varen acordar canviar la política de persuasió —es varen abandonar els térmens evangelización, predicació, catequización— per a adoptar térmens més severs que alguns descriuen com a repressius. Es va reclamar l'aplicació de les mides que havien quedat en suspens en 1526, lo que significava la prohibició de tots els elements distintius dels moriscos com la llengua, els vestits, els banys, les cerimònies de cult, els ritos que les acompanyaven, les zambras, etc. Ademés els bisbes varen demanar al rei que s'extremaren les mides de control, proponent que en els llocs de moriscos s'assentaren a lo manco una dotzena de famílies de cristians vells, que les seues cases anaren visitades regularment els divendres, dissabtes i dies festius, per a assegurar-se de que no seguien els preceptes corànics, i que es vigilara estretament als moriscos notables per a que donaren eixemple, i que als fills d'estos "Vostra Majestad els manara dur i criar en Castella la Vella a costa dels seus pares per a que cobraren les costums i Christiandad d'allà i oblidaren les d'ací fins que foren hòmens".[2]
Estes propostes varen ser discutides per una junta de juristes, teòlecs i militars reunida en Madrit (en la que va participar el duc d'Alba) que va acordar recomanar al rei que aplicara les prohibicions acordades per la junta reunida en Granada en 1526 i que el rei Carlos I havia deixat en suspens a canvi dels 80 000 ducados que li varen entregar els moriscos granadins. Immediatament despuix de la reunió, Pedro de Deza, que havia participat en la junta i havia segut un dels més ferms partidaris de les mides dures, va ser nomenat president de la Chancillería de Granada, un personage l'actuació del qual encresparà els ànims dels moriscos, com va reconéixer dò Juan d'Àustria en una carta enviada al rei en la que li diu que el seu "manera de procedir... en esta gent" "és cert molt contrària á la que ha convingut i convé dur".[3]
Felipe II va donar finalment la seua aprovació i la pragmàtica que contenia les prohibicions va ser promulgada el 17 de novembre de 1566 i feta pública l'1 de giner de 1567.[4]
Contingut
[editar | editar còdic]
Segons el resum del contingut de la pragmàtica realisat per Juliol Car Baroja esta constava de les onze disposicions següents:[5]
II. Anular els contractes que es feren en aquella llengua.
III. Que els llibres escrits en ella, que varen posseir els moriscos, anaren presentats en un determini de trenta dies al president de la Chancillería de Granada, i que, una volta examinats, es tornaren els que no tingueren inconvenient en posseir persones creents per a que els seus propietaris els posseïren atres tres anys.
IV. Que els moriscos es vestiren a la castellana, no fent-se "marlotas", "almalafas" ni calces, i que les seues dònes anaren en les cares destapades.
V. Que en bodes, velacions i festes semblants seguiren les costums cristianes, obrint finestres i portes, sense fer zambras, ni leilas, en instruments i cantares moriscos, encara que estos no anaren contraris al Cristianisme.
VI. Que no celebraren el divendres.
VII. Que no usaren noms i sobrenoms moros.
VIII. Que les dònes no es alheñasen.
IX. Que no es banyaren en banys artificials i que els existents es destruïren.
X. Que s'expulsara als "gacis" [moros del nort d'Àfrica] i que els moriscos no tingueren esclaus d'este linaje.
XI. Que es revisaren les llicències per a posseir esclaus negres.
El propòsit de l'edicte era, puix, obligar als moriscos a que deixaren el seu modo de vida i costums islàmiques per a convertir-se realment al catolicisme. S'han propost vàries causes per a explicar la pressió estatal sobre la població morisca: el poder turc i els seus aliats norteafricano buscaven contínuament debilitar el poder imperial espanyol, la població morisca havia colaborat en ocasions en estos, tant militarment com en espies, per la qual cosa les autoritats temien una invasió musulmana en Granada com a pont. Es considera un intent d'assimilació final de la població àrap despuix de la conquista de Granada en 1492, puix encara en 1560 la població morisca (150 000) era major a la cristiana (125 000); i finalment l'existència de salteadores moriscos, els quals com en el cas d'Andalusia (coneguts com monfíes) atacaven obertament a la població cristiana. També l'objectiu principal de homogeneizar la societat de l'Estat Modern que estava forjant la Monarquia Hispànica.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Car Baroja, 2000, pp. 156-157.
- ↑ Domínguez Ortiz y Vincent, 1993, p. 32.
- ↑ Car Baroja, 2000, pp. 157-158.
- ↑ Car Baroja, 2000, p. 159.
- ↑ Car Baroja, 2000, pp. 158-159.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2000) Els moriscos del Regne de Granada. Ensaig de història social, 5ª edició, Madrit: Istme. ISBN 84-7090-076-5.
- Domínguez Ortiz (1993). Història dels moriscos. Vida i tragèdia d'una minoria, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-2415-2.
- Kamen, Henry (2011). L'Inquisició Espanyola. Una revisió històrica, 3ª edició, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-198-4.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pragmática Sanción de 1567» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.