Anex:Cronologia dels regnes en la península ibèrica

Reis i regnes en la península ibèrica
Regnes germans
Reis visigodos
Reis suevos
Monarquies del-Ándalus:
Emirs de Còrdova
Califes de Còrdova
Regnes de taifas
Sultans de Granada
Regnes cristians medievals:
- Núcleus occidentals:
Reis d'Astúries
Reis de León
Reis de Galícia
Comtes i reis de Castella
Comtes i reis de Portugal
- Núcleus orientals:
Comtes i reis de Pamplona i reis de Navarra
Reis de Viguera
Comtes i reis d'Aragó
Comtes de Barcelona
Comtes de Urgel
Reis de Mallorca
Reis de Valéncia
Monarquies de l'Edat Moderna:
Reis de Portugal
Reis d'Espanya

Archiu:Ethnographic Iberia 200 BCE-es.svg

Zones geolingüísticas que identifiquen als pobles prerromanos.

Archiu:Hispania sVI.jpg

Espais polítics a mitan de el VI. El Regne suevo va ser anexionado posteriorment al Regne visigodo de Toledo per Leovigildo. L'espai cantàbric (en vert, baixe l'ambigu nom de «vascs» —en realitat, habitat per astures, càntabres i vascones—) mantindria una relació molt elàstica en el regne de Toledo, que va necessitar realisar campanyes militars (fundació de Victoriacum). Vore també Vasconización tardana.

Archiu:Península ibérica 814.svg

Espais polítics cap al 814. l'emirat de Còrdova domina la pràctica totalitat de la península, llevat el regne d'Astúries (protegit per una àmplia zona de buit fronteriç en el replanell del Duero) i la zona pirenaica que l'Imperi carolingio havia conformat com Marca Hispànica.

Archiu:Map Iberian Peninsula 1030-es.svg

Espais polítics cap al 1030. Sancho III el Major va eixercir el seu preponderancia sobre el Regne de León, no incorporat formalment al seu regne de Navarra, i sobre els múltiples regnes de taifas en que s'ha dividit l'Espanya musulmana, somesos al pagament de ___protected_title_0___. Aragó, Sobrarbe i Ribagorza pertanyien al rei de Pamplona (des de 970, 1015 i 1018 respectivament) i el restant de les antigues marques carolingias, els cridats comtats catalans, eren ya en la pràctica independents del regne franc, encara que mantinguen en teoria el víncul de vassallage.

Archiu:Castilla 1210.svg

Espais polítics cap al 1210. Des de finals de el XI fins a la batalla de les Navas de Tolosa (1212) es va mantindre un equilibri inestable entre els regnes cristians i els musulmans, dividits en taifas o unificats pels imperis norteafricano d'almorávides i almohades.

Archiu:CastillaLeon 1360-es.svg

Espais polítics cap al 1360. Despuix de les grans conquistes de el XIII, Granada va permanéixer més de dos sigles com a últim territori musulmà; quedant configurada la "Espanya dels cinc regnes".

Archiu:Reinos Antiguo Régimen.svg

Divisió en regnes durant l'Antic Règim en Espanya, A partir de 1715 la divisió en regnes va deixar de tindre funcions polítiques.

La corona de Castella va mantindre durant tot l'Antic Règim determinades funcions en cada u dels regnes, destacadament el vot en Corts: regne de León (al que pertanyien tant el regne de Galícia com el principat d'Astúries -eren representats en les Corts per Zamora i León respectivament- i Extremadura), regne de Castella, Regne de Toledo, regne de Jaén, Regne de Còrdova, regne de Sevilla, regne de Múrcia i regne de Granada; apareix demarcado el señorío de Viscaya (atres entitats sense denominació de regne i en distintes condicions jurídiques i fiscals eren el comtat d'Àlaba i la província de Guipúscoa (que en Viscaya componien les Províncies Vascongadas o «»províncies exentes») i el señorío de Molina). La Corona d'Aragó mantenia un fort particularisme territorial, basat políticament en pactisme i el manteniment dels furs (suprimits a principis de el XVIII en els Decrets de Nova Planta, a excepció del dret civil, penal i processal). Es componia del principat de Catalunya, el regne d'Aragó, el regne de Mallorca i el regne de Valéncia. El regne de Portugal va pertànyer a la Monarquia Hispànica entre 1580 i 1640. El regne de Navarra va ser anexionado a Castella en 1512, pero es va mantindre institucionalment separat i en els seus furs vigents fins a l'Edat Contemporànea.

La cronologia dels regnes de la península ibèrica llista la successió d'entitats polítiques antigues, medievals, modernes i contemporànees que, en estar governades per monarcas, solen rebre la denominació de «regne» en el historiografia, encara que les seues denominacions específiques, i els títuls de sobirania que tals governants varen ostentar varen ser molt distints a lo llarc de la història d'Espanya. L'identificació d'Espanya en la península ibèrica és un assunt polèmic. Els térmens Hispania i Iberia s'usen igualment en la bibliografia.

Vore també: Formació territorial d'Espanya

Molts dels pobles prerromanos varen mantindre formes estatals o protoestatales, habitualment en la figura d'un rei, que podia o no ser un monarca hereditari, un primum inter parells o un líder guerrer elegit per a l'ocasió^{cita requerida}. Les fonts gregues donen nom a reis mítics de Tartessos i les romanes citen alguns dels pobles que denominaven genèricament iberos, celtes o celtíberos, i arrepleguen extensament les seues denominacions específiques.

Vore també: Protohistòria de la península ibèrica

L'incorporació de la península ibèrica al Imperi cartaginés i immediatament despuix al Imperi romà (II guerra púnica, III) la va convertir en un espai políticament somés i administrat en províncies romanes.

Vore també: Hispania romana

Les invasions germàniques de el V varen destruir el víncul imperial, que es va substituir pels regnes germànics (regne suevo de Braga i regne visigodo de Toledo), mentres que l'Imperi bizantí de Justiniano I recuperava zones del sur i de l'est peninsular (Recuperatio Imperii) durant un cert periodo.

La conquista musulmana de la península ibèrica de el VIII va produir la divisió de l'espai peninsular entre l'Espanya musulmana (al-Ándalus, terme també equivalent als de "Espanya", "Hispania", "Iberia" o "península ibèrica") i els regnes cristians medievals peninsulars o hispà-cristians sorgits a partir dels núcleus de resistència cristiana en el nort. Estos, despuix d'un procés secular denominat Reconquista, varen terminar per ocupar la totalitat de l'espai peninsular en 1492. En huit sigles, les conformació polítiques d'abdós espais varen ser extraordinàriament canviants, tant entre els musulmans (emirat i califato de Còrdova, regnes de taifas, integració en els imperis almorávide i almohade, regne nazarí de Granada) com entre els cristians. El regne d'Astúries es va transformar en regne de León, del que es varen separar els comtats de Portugal i de Castella; el regne de Pamplona es va transformar en el regne de Navarra, que en Sancho III el Major (primer terç de el XI) controlava Castella (inclús, breument, León) i els comtats pirenaics d'Aragó, Sobrarbe i Ribagorza. La divisió de tot eixe conjunt entre els seus hereus (dinastia Jimena) va fer sorgir els regnes de major proyecció posterior, Aragó i Castella, que es varen unificar respectivament en el comtat de Barcelona i en León. El seu creiximent (pactat des del Tractat de Tudilén de 1151) va deixar arrinconados al regne de Navarra i el comtat de Urgel (el primer es va mantindre independent fins a 1512 i el segon fins a 1413).

L'expressió "Espanya dels cinc regnes", falcada per Ramón Menéndez Pidal, descriu ajustadament la situació política durant la Baixa Edat Mija: corones de Castella i d'Aragó, regnes de Portugal i de Navarra i emirat de Granada.

Vore també: Història medieval d'Espanya

La Monarquia Hispànica es va configurar a partir de l'unió dinàstica dels Reis Catòlics (1469), la conquista de Granada (1492) i de Navarra (1512) i el herència imperial de Carlos V (denominat també Carlos I d'Espanya, 1516), que es va transmetre des de Felipe II (1556) als cridats Austrias de Madrit. Durant un periodo de xixanta anys (1580-1640) el regne de Portugal va formar part d'eixa monarquia o Imperi espanyol. La conversió del model Habsburgo de monarquia autoritària en una monarquia absoluta de modele borbònic es va produir en el canvi dinàstic de 1700 i la Guerra de Successió. En la cessió de Gibraltar en el tractat de Utrecht (1713) el Regne Unit es va sumar a les atres tres monarquies en sobirania en alguna part de la península (Espanya, Portugal i França –el rei de la qual eixercia el coprincipado d'Andorra junt al bisbe de Urgel–).

Vore també: Història moderna d'Espanya

Durant la major part de la història contemporànea d'Espanya han regnat els Borbones, llevat en els periodos de la guerra d'Independència (1808-1814), el sexeni democràtic (1868-1874), la Segona República Espanyola (1931-1939) i el franquisme (1939-1975). En Portugal la dinastia de Bragança va ocupar el tro des de 1640 fins que l'últim rei va ser depost en 1910. La Constitució portuguesa de 1976 definix a Portugal com una República sobirana (art. 1). La Constitució espanyola de 1978 establix que La forma política de l'Estat espanyol és la Monarquia parlamentària (art. 2), definix al rei com a Cap de l'Estat (art. 56.1) i, sobre els seus títuls, l'artícul 56.2 indica: El seu títul és el de Rei d'Espanya i podrà utilisar els demés que corresponguen a la Corona.

Títuls de sobirania

Els pobles germànics varen adoptar el títul romà de rex (que els emperadors romans varen evitar per a mantindre la ficció jurídica del predomini de les institucions republicanes), encara que la denominació del càrrec de la seua jefatura màxima era kuningaz (o king) en les seues llengües. Els governants del-Ándalus varen utilisar els títuls de vaig valdre, emir, califa i sultà, denominacions que impliquen diferents matisos de significat civil i religiós.

L'utilisació d'un o un atre títul de sobirania pels governants dels territoris cristians medievals va dependre de les circumstàncies històriques. Inicialment solament els asturians utilisaven el títul de rei. En basar la seua llegitimitat en la fundació carolingia, els governants dels núcleus orientals varen utilisar inicialment el títul de comte (Pamplona, Aragó, Sobrarbe, Ribagorza i els catalans). Eixe mateix títul varen tindre els primers governants independents dels territoris independisats del regne de León (Castella i Portugal). El pas per a titular-se "reis" va dependre de la pròpia voluntat, a voltes llegitimada en l'intervenció papal. Alguns reis varen pretendre un títul imperial: Alfonso VII de León (Imperator totius Hispaniae –també varen utilisar el títul algun dels seus predecessors, pero ell va ser qui va conseguir cert reconeiximent exterior i una cerimònia de coronació en 1135–) i Alfonso X el Sabio (date de l'Imperi –va aspirar infructuosament al Sacre Imperi Romà Germànic–). No està clar si també Sancho III el Major va falcar una moneda en el títul Imperator, encara que lo més comprovat és que alguns documents li criden Rex Ibericus i Rege Navarriae Hispaniarum.

La denominació "reis d'Espanya" escomença a donar-se informalment als Reis Catòlics i es fa comú en els reis de la casa d'Àustria, encara que sense cap valor polític ni jurídic, puix solament feya referència al concepte geogràfic heretat de la Hispania romana. Per això la manera oficial de titular-se era l'acumulació de tots els seus títuls: Yo, Carlos (o Felipe), per la gràcia de Deu, Rei de Castella, de León, d'Aragó, de les dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valéncia, de Galícia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdenya, de Còrdova, de Còrsega, de Múrcia, de Jaén, de l'Algarve, d'Algecires, de Gibraltar, de les Illes Canàries, de les Índies Orientals i Occidentals, de les Illes i Terrafirme del Continent Oceànic, Archiduc d'Àustria, Duc de Borgoña, de Brabante, d'Atenes i Neopatria i de Milà, Comte de Absburg, de Flandes, del Tirol i de Barcelona, Senyor de Viscaya i de Molina, etc.

l'escut d'Espanya ha representat històricament la multiplicitat d'estos regnes.

L'orde del numeral en el que es distinguix als reis que compartixen el mateix nom va ser secuenciado a posteriori partint de la realea astur-lleonesa (considerada a sí mateixa com a llegítima hereua del regne visigodo), que des de el XIII es va refondre en la branca castellana en la denominada Corona de Castella. La Corona d'Aragó estava conformada per l'unió del regne d'Aragó en el comtat de Barcelona des de 1137, conjunt al que es varen unir posteriorment diversos comtats de l'entorn. En deixar Martín I el Humà sense descendent directe la casa d'Aragó, també una branca de la dinastia castellana dels Trastámara va passar a regnar en els regnes orientals de la península (Compromís de Casp, 1412), pero no sempre baixe la mateixa persona (distints membres de la família real varen separar i reunificaron els regnes). El matrimoni d'Isabel i Fernando no va produir immediatament l'unió de les dos corones, ya que Fernando es va mantindre rei en Aragó a la mort d'Isabel, i inclús despuix de la de Felipe el Bell, espós de la seua filla Juana la Loca, reina de Castella (solament el fet de que el segon matrimoni de Fernando –en Germana de Foix– fora estèril va impedir que les dos corones se separaren definitivament). Carlos de Habsburgo (fill de Juana i Felipe) va regnar en vida de la seua mare, que solament va morir un any ans que Carlos abdicara els regnes hispànics en el seu fill Felipe. En l'época en que varen regnar, la numeració dels "Felipe" va ser sempre una menor en els regnes de la Corona d'Aragó i en el de Portugal, a on no va regnar Felipe el Bell, I de Castella (Felipe II era cridat en eixos regnes Felipe I, Felipe III va ser cridat allí Felipe II i Felipe IV va ser cridat allí Felipe III). En els Carlos no va haver tal problema. Sobre Fernando el Catòlic, va ser I en Navarra, II en Aragó, Valéncia, Mallorca i Barcelona, III en Sicília i V en Castella i Lleó. El següent Fernando, ya en el XVIII, serà numerat com Fernando VI d'Espanya sense distinguir regnes.

En un principi la monarquia asturiana —com la visigoda— no era hereditària, sino electiva, si be la Corona solia recaure en fills o parents de reis. La monarquia lleonesa, que era hereditària, va estar estretament vinculada a la cultura i a l'idioma de Galícia. La dinastia de la Corona d'Aragó també era hereditària i en un principi era cultural i llingüísticament catalana en ser descendents de Ramón Berenguer IV. La dinastia castellana dels Trastámara, també hereditària, va irrompre en el noroest peninsular aglutinant definitivament totes les seues entitats polítiques en una estratègia centralizadora que va ocasionar la casi total desaparició del idioma asturleonés i l'entrada de Galícia en els cridats Séculos Escuros (Sigles Obscurs), per a després fer-se també en el tro de la Corona d'Aragó, pero en este cas va respectar les seues institucions, les seues corts i els seus furs, i la va mantindre com un conjunt d'identitats polítiques i jurídiques diferenciades. Aixina va continuar sent en la dinastia forànea dels Austrias de la casa de Habsburgo. Pero, en perdre la guerra de successió espanyola, es va instalar la dinastia francesa dels Borbones. Va ser en eixe moment quan es va fundar el Regne d'Espanya i va quedar establit per primera volta de forma política i jurídica en l'eliminació de les institucions catalano-aragoneses, l'imposició del castellà en tots els àmbits d'importància i la centralisació de tots els poders en Madrit.

Reis mitològics de Tartessos

Vore també: Tartessos

Dinasties	Noms de reis referits en les fonts gregues
Primera	Gerión Norax
Segona	Herakles (Hércules) Hispalo Hispan
Tercera	Gárgoris Habis (citat freqüentment com Habidis)
Quarta	Argantonio h. 670 a. C.-550 a. C

Reis iberos, celtes i celtíberos

Vore també: Categoria:Líders dels pobles prerromanos de Hispania

Es té constància històrica de régulos entre els pobles prerromanos (és dir "reyezuelos", en el diminutivo o despectiu que ampraven les fonts romanes en els caudillos militars, líders o personages poderosos als que atribuïen un major ranc o influència). Alguns noms citats per les fonts clàssiques (com Corocotta) o posteriors (com Gausón) són d'improvable identificació. En esta taula es llisten per grans grups etno-geogràfics, ordenats cronològicament segons les dates que poden identificar, més que un periodo de regnat, algun acte singular o la seua relació en alguna de les campanyes romanes.

Vore també: Turdetania, Oretania, Bastetania, i Edetania

Vore també: Ilergetia, Ausetania, Lacetania, i Celtiberia

Vore també: Carpetania i Lusitania

Turdetanos	Oretanos	Bastetanos	Ilergetes, edetanos, ausetanos, lacetanos i atres pobles de l'est peninsular	Celtíberos, carpetanos, vetones, arévacos, vacceos i atres pobles del centre peninsular	lusitanos i atres pobles de l'oest peninsular	càntabres, astures, galaicos i atres pobles del nort peninsular
- Istolacio, 237-231 a. C. - Indortes, 231 a. C. - Chalbo, 216 a. C. - Attenes, 206 a. C. - Culcas, 206-191 a. C. - Luxinio, 197 a. C. - Coribilo, 192 a. C. - Indo, 50-45 a. C.	- Orisos, rei fundador o patriarca - Orisón, 229 a. C. - Mucro, ¿200 a. C.? - Cerdubeles, 206-196 a. C. - Himilce, princesa en Cástulo, casada en Aníbal Barca	- Alucio, príncip, 209 a. C. - Orsua, 206 a. C. - Corbis, 206 a. C. Rei de Numància (arévacos)	- Indibil i Mandonio, el primer rei dels ilergetes i el segon dels ausetanos, provablement emparentats. Despuix de la derrota de Cartago, abdós varen encapçalar una rebelió antirromana en 206 a. C., que va fracassar. - Amusico, príncip dels ausetanos, 218 a. C. - Edecón, cap dels edetanos, 209 a. C. - Andobales, rei dels lacetanos, 218-201 a. C. - Bilistages, régulo ilergete, 195 a. C.	- Rei Tagus, 221 a. C. - Vismaro i Meniacapto, a els qui Tito Livio flama "dos distinguits régulos gals" (duo etiam insignes reguli Gallorum, Uismaro et Moeniacapto) que "varen caure en batalla" en Auringis (Jaén) durant l'II Guerra Púnica, 216 a. C. En realitat Vismaro seria arévaco i Meniacapto celtíbero. - Allucio, ¿200 a. C.? - Hilerno, rei de carpetanos, vacceos, vetones i celtíberos, 193 a. C. - Thurro, 179 a. C. - Olíndico, 170 a. C. - Magavárico, rei de Sekaisa (Segeda), 154 a. C. - Caciro, rei de Sekaisa (Segeda), 154 a. C. - Car, rei dels arévacos, 153 a. C. - Liteno, rei de Numància, 152 a. C. - Ambón, rei de Sekaisa (Segeda), ¿150 a. C.? - Avaros (caudillo numantino) - Megara (caudillo numantino) - Leukón, rei de Numància, ¿150 a. C.? - Retógenes el Caraunio, caudillo de Numància, ¿133& a. C.?	-Púnico, va derrotar als pretores Maulio i Calpurnio (en aliança en els vetones) - Césaro, va derrotar al pretor Lucio Mumio, 154 a. C. - Cauceno, successor de Césaro, va conquistar Conistorgis i va creuar l'Estret, lluitant en Àfrica a on va ser derrotat per Lucio Mummio, 153 a. C. - Viriato, successor de Cauceno, 139 a. C. - Táutulo, successor de Viriato, va ser derrotat	- Laro 218-201 a. C. - Corocotta ¿26 a. C.? - Gausón ¿29-26 a. C.?

Gobernant cartagineses i romans

• Amílcar Barca (en Turdetania i Bastetania), 238 a. C.-228 a. C.
• Asdrúbal el Bell (en Turdetania i Bastetania), 228 a. C.-221 a. C.
• Aníbal Barca (en Turdetania, Bastetania, Oretania, Edetania i Ilergetes), 221 a. C.-201 a. C.
• Anex:Governadors romans de Hispania, durant el periodo republicà (procònsuls, cònsuls, pretores i propretores)

Regnes germànics

Vore també: Pobles germànics, Regnes germànics, Invasions germàniques en la península ibèrica, i Regne suevo de Braga

Vore també: Regne visigodo de Tolosa, Regne visigodo de Toledo, Reis suevos, i Anexe:Reis visigodos

Vàndals	Visigodos	Suevos
Gunderico (409-428)
	Ataúlfo (410-415)	Hermerico (409-438) En l'any 409 firma un foedus en Roma pel que s'establix en la província de la Gallaecia, convertida en el primer regnum (regne) d'Europa en tal denominació, baixe el títul de rex (rei).
	Sigerico (415)
	Walia (415-418)
Genserico (428-429) En l'any 429 creua l'estret de Gibraltar i s'establix en el nort d'Àfrica.	Teodorico I (418-451)	Requila (438-448)
	Turismundo (451-453)	Requiario (448-456) Convertit al catolicisme en l'any 449.
	Teodorico II (453-466)	1.ª divisió del regne suevo: Frantán (456-457) Agiulfo (456-457)
		Reunificación: Maldras (457-459)
	Eurico (466-484)	2.ª divisió del regne suevo: - Frumario (459-463) Requimundo (459-463) Remismundo (459-469)
		Reunificación: Remismundo (463-469) Convertit al arrianisme en l'any 465.
	Alarico II (484-507)	Periodo obscur: Teodemundo (??) (469-550)
	Gesaleico (507-510)
	Amalarico (510-531)
	Teudis (531-548)
	Teudiselo (548-549)
	Agila I (549-551)
	Atanagildo (551-567)	Karriarico (550-559) Convertit al catolicisme en l'any 550.
	Liuva I (567-572)	Teodomiro (559-570) ORD Concilie de Braga (561)
		Mire (570-583) 2.º Concilie de Braga (572)
	Leovigildo (572-586)	Eborico (583-584) També cridat Eurico
		Andeca (584-585) En l'any 585 el regne suevo és conquistat definitivament pels visigodos.
	Recaredo I (586-601)
	Liuva II (601-603)
	Witerico (603-610)
	Gundemaro (610-612)
	Sisebuto (612-621)
	Recaredo II (621)
	Suintila (621-631)
	Sisenando (631-636)
	Chintila (636-639)
	Tulga (639-642)
	Chindasvinto (642-653)
	Recesvinto (653-672)
	Wamba (672-680)
	Ervigio (680-687)
	Égica (687-700)
	Witiza (700-710)
	Rodrigo (710-711)
	Agila II (710-714) S'opon a Rodrigo i regna la Tarraconense i Septimania.
	Ardón (714-720) Succeïx a Agila II, s'opon als musulmans i solament governa la Septimania fins al 720.

Al-Ándalus

Artícul principal → Al-Ándalus.

Governadors depenents de Damasc

Artícul principal → Anex:Valíes del-Ándalus.

Vore també: Vaig valdre, Emir, i Califato de Damasc

Musa ibn Nusair (712-714)

Abd al-Aziz ibn Musa (714-716)

Ayyub Habib al-Lajmi (716)

al-Hurr ibn Abd al-Rahman al-Thaqafi (716-719)

al-Sahm ibn Malik al-Jawlani (719-721)

Abd al-Rahman ibn Abd Allah al-Gafiqi (721) 1.ª volta

Anbasa ibn Suhaym al-Kalbi (721-726)

Udhra ibn Abd Allah al-Fihri (726)

Yahya ibn Salama al-Kalbi (726-728)

Hudhaifa ibn al-Ahwas al-Qaysi (728)

Uthman ibn Abi Nis'a a el-Jath'ami (728-729)

al-Haytham ibn Ubayd al-Kilabi (729-730)

Muhammad ibn Abd Allah al-Ashchai (730)

Abd al-Rahman ibn Abd Allah al-Gafiqi (730-732) 2.ª volta

Abd al-Malik ibn Qatan al-Fihri (732-734) 1.ª volta

Uqba ibn al-Hachchach al-Saluli (734-741)

Abd al-Malik ibn Qatan al-Fihri (741) 2.ª volta

Balch ibn Bishr al-Qushayri (741-742)

Tha'laba ibn Salama al-Amili (742)

Abu-l-Jattar al-Husam ibn Dirar al-Kalbi (742-745)

Tuwaba ibn Salama al-Yudami (745-746)

Yusuf ibn Abd al-Rahman al-Fihri (746-756)

Emirat independent

Artícul principal → Emirat de Còrdova.

Abd al-Rahman I (756–788) (supervivent de la matança dels Omeyas per la nova dinastia Abasí —que traslladarà la capital del califato a Bagdad—, conseguix refugiar-se en Còrdova, convertint a A el-Ándalus en un estat independent i refundant la seua dinastia)

Hisham I (788–796)

al-Hakam I (796–822)

Abd al-Rahman II (822–852)

Muhammad I (852–886)

al-Mundhir I (886–888)

Abd Allah I (888–912)

Califato de Còrdova

Artícul principal → Califato de Còrdova.

Abd al-Rahman III (emir des de 912, es proclama califa en 928, mor en 961)

al-Hakam II (961–976)

Hisham II (976–1009) 1.ª volta (vore també Almanzor, regente entre 1000 i 1009)

Califes teòrics durant la fitna

Artícul principal → Fitna del-Ándalus.

Muhammad II (1009)

Suleyman I (1009) 1.ª volta

Hisham II (1009–1013) 2.ª volta

Suleyman I (1013-1016) 2.ª volta

Ali ibn Hamud al-Nasir (1016-1018) (dinastia Hammudí)

Abd al-Rahman IV (1018) (restauració de la dinastia Omeya)

al-Qasim al-Mamun (1018-1021) 1.ª volta (restauració de la dinastia Hamudí)

Yahya al-Muhtal (1021–1023) 1.ª volta

al-Qasim al-Mamun (1023) 2.ª volta

Abd al-Rahman V (1023–1024) (2.ª restauració de la dinastia Omeya)

Muhammad III (1024–1025)

Yahya al-Muhtal (1025–1026) 2.ª volta (2.ª restauració de la dinastia Hamudí, interregne entre 1026 i 1027)

Hisham III (1027–1031) (3.ª restauració de la dinastia Omeya). En 1031 és depost (Taifa de Còrdova)

Regnes de taifas i imperis norteafricano

Artícul principal → Taifa.

Primers Emirats de Taifas (1009–1106)

Yusuf ibn Tasufin (inici del Sultanato almorávide) (1062–1106)

Ali ibn Yusuf ibn Tasufin (1106–1143)

Tashfín ibn Ali ibn Yúsuf ibn Tasufín (1143–1145)

Ibrahim ibn Tasufín ibn Ali (1145)

Ishaq ibn Ali ibn Yúsuf ibn Tasufín (1145-1147)

Segons Emirats de Taifas (1142–1170)

Ibn Tumart (Inici del Califato Almohade) (1125-1130)

Abd al-Mumin (1130-1163, aplega a la Península en 1145)

Abu Yaaqub Yúsuf I (1163-1184)

Abu Yaqub Yusuf al-Mansur (1184-1199)

Muhammad an-Nasir (1199-1213)

Yúsuf II al-Mustánsir (1213-1224)

Abd al-Wahid I al-Majlu (1224)

Abd Allah al-Adil (ruptura del Califato a la seua mort) (1224-1227)

Yahya al-Mutasim (fill del-Adil) (1227-1236)

Idrís I al-Mamún (germà del-Adil) (1227-1232)

Abd al-Wahid II ar-Rashid (reunificación del Califato en 1236) (1232-1242)

Ali Abu l-Hasan as-Saíd (1242-1248)

Abu Hafs Úmar al-Murtada (1248-1266)

Idrís II (Abu Dabús) (1266-1269)

Tercers Emirats de Taifas (1226–1238)

Sultanato, emirat o regne de Granada

Artícul principal → Regne nazarí de Granada.

Muhammad I, al-Hamar el Rojo (1238-1273)

Muhammad II (1273-1302)

Muhammad III (1302-1309)

Nasr (1309-1314)

Ismail I (1314-1325)

Muhammad IV (1325-1333)

Yusuf I (1333-1354)

Muhammad V (1.ª volta) (1354-1359)

Ismail II (1359-1360)

Muhammad VI (1360-1362)

Muhammad V (2.ª volta) (1362-1391)

Yusuf II (1391-1392)

Muhammad VII (1392-1408)

Yusuf III (1408-1417)

Muhammad VIII (1.ª volta) (1417-1419)

Muhammad IX (1.ª volta) (1419-1427)

Muhammad VIII (2.ª volta) (1427-1429)

Muhammad IX (2.ª volta) (1429-1431)

Yusuf IV (1431-1432)

Muhammad IX (3.ª volta) (1432-1445)

Muhammad X (1.ª volta) (1445)

Yusuf V (1.ª volta) (1445-1446)

Muhammad X (2.ª volta) (1446-1447)

Muhammad IX (4.ª volta) (1447-1453)

Muhammad XI (1453-1454)

Saad (Ciriza) (1.ª volta) (1454-1462)

Yusuf V (2.ª volta) (1462)

Saad (Ciriza) (2.ª volta) (1462-1464)

Abu-l-Hassan (Muley Hacén) (1.ª volta) (1464-1482)

Muhammad XII (Boabdil el Chic) (1.ª volta) (1482-1483)

Abu-l-Hassan (Muley Hacén) (2.ª volta) (1483-1485)

Muhammad XIII, el Zagal (1485-1486)

Muhammad XII (Boabdil el Chic) (2.ª volta) (1486-1492)

Regnes cristians durant la Reconquista

En la següent taula apareixen els regnes sorgits a partir dels núcleus cristians del nort peninsular. Deu tindre's en conte que a mida que la Reconquista va alvançar cap al sur, des de les valls del Tajo i l'Ebre (en els territoris més al nort no s'havien format entitats polítiques musulmanes equivalents), als regnes cristians es varen incorporar "regnes" musulmans, cristianizados a partir de llavors (per eixemple: el regne d'Algarve -incorporat al de Portugal-, el regne de Toledo -incorporat al de Castella-, el regne de Valéncia -incorporat a la Corona d'Aragó-, etc.) fins a la conquista de l'últim d'ells (regne de Granada).

Regne de Navarra, inicialment comtat de Pamplona (del Imperi carolingio) i regne de Pamplona. Va haver un regne de Viguera d'efímera existència.	Regne d'Aragó, inicialment comtat d'Aragó (de l'Imperi carolingio). Els demés núcleus pirenaics centrals i orientals també tenien la condició de comtats (comtat de Sobrarbe, comtat de Ribagorza, comtat de Pallars, comtat de Urgel, comtat de Barcelona -entorn al que es varen unificar els comtats catalans-), i tots ells es varen unificar posteriorment (en moments distints) en la Corona d'Aragó junt en atres regnes peninsulars i extrapeninsulares.	Regne de Castella, inicialment comtat de Castella (del regne de León), independisat, vinculat al regne de Navarra, tornat a separar convertit en regne, reunificado i separat vàries voltes en el regne de León fins a la formació definitiva de la Corona de Castella.	Regne de León, inicialment segregat del d'Astúries (o "astur-lleonés"), que posteriorment se li incorpora.	Regne d'Astúries, ampliat com "regne astur-lleonés", breument separat per fragmentació d'est i definitivament incorporat al que es va denominar regne de León.	Regne de Galícia, d'existència episódica, inicialment comtat de Galícia (del regne de León).	Regne de Portugal, inicialment comtat de Portugal (del regne de León).
Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Don Pelayo (718–737)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Favila (737–739)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Alfonso I el Catòlic (739–757) Fill de Pedro, duc de Cantàbria, i gendre de Pelayo. Hauria segut el primer en usar el títul de "rei".	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Fruela I (757–768)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Aurelio (768–774)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Sija - Adosinda (774–783)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Mauregato (783–789)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Bermudo I "El Diácono" (789–791)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Alfonso II, el Cast (791–842)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Íñigo Aresta de Pamplona (810–852)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela		Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Ramiro I (842–850)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
García Íñiguez de Pamplona (852–870)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Ordoño I (850–866)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Fortún Garcés el Tòrt de Pamplona (870–905)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Alfonso III, el Magne (866–910) A la seua mort, el conjunt de el "regne astur-lleonés" es repartix entre els seus tres fills.	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela
Sancho Garcés I (905–925)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	García I (910–914)	Fruela II (910–924) Des de 914 reconeix la primacia del seu germà Ordoño II de León, i a la mort d'este (924) pansa a ser rei de la totalitat del regne.	Ordoño II (910–914) En proclamar-se també rei de León, Galícia deixa de ser regne independent.	Plantilla:Cela
	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Ordoño II de León (el mateix que fins a llavors havia segut rei de Galícia) (914–924)			Plantilla:Cela
	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Fruela II de León (el mateix que fins a llavors era rei d'Astúries) (924–925)			Plantilla:Cela
	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Alfonso Froilaz (925)			Plantilla:Cela
García Sánchez I (925–970)	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Alfonso IV (925–930)		Sancho Ordóñez (925–929)	Plantilla:Cela
	Plantilla:Cela	Plantilla:Cela	Alfonso IV (925–930)			Plantilla:Cela
	Plantilla:Cela	Fernán González (930–970) Encara que no va ser el primer comte de Castella ni sempre va actuar de forma independent, sí que és el primer que va establir la successió en el seu fill.	Ramiro II (930–950)
	Plantilla:Cela		Ordoño III (950–955)
	Plantilla:Cela		Sancho I (955–967)
Sancho Garcés II, Comprén (970–994) Hereta el Comtat d'Aragó.	Plantilla:Cela	García Fernández, comte de Castella (970–995)	Ramiro III (967–985)
García Sánchez II, el Temblón (994–1000)	Plantilla:Cela	Sancho García, comte de Castella (995–1017)	Bermudo II, el Gotoso (985–999)
Sancho Garcés III, el Major (1000–1035) Ademés del regne de Navarra, regenta els comtats de Castella, Àlaba, Aragó, Sobrarbe i Ribagorza. A la seua mort repartix les seues "regnes" entre els seus fills.	Plantilla:Cela	García Sánchez, comte de Castella (1017–1028)	Alfonso V (999–1027)
	Plantilla:Cela	Sancho Garcés III, el Major, rei de Navarra i comte de Castella (1028–1035)	Bermudo III (1027–1037)
García Sánchez III (1035–1054)	Ramiro I, primer rei d'Aragó. (1035–1063)	Fernando I el Magne, últim comte de Castella (1035–1037)
		Fernando I, el mateix que fins a llavors era comte de Castella, es corona rei de León. (1037–1065) A la seua mort es repartixen les seues "regnes" entre els seus fills.
Sancho Garcés IV (1054–1076)	Sancho Ramírez (1063–1076)	Sancho II de Castella (1065–1072)	Alfonso VI el Bravo (1065–1072)		García II (1065–1072)
Sancho Ramírez (1076–1094) Unió d'Aragó i Navarra.		Alfonso VI de León i Castella, el mateix que era fins a llavors rei de León. (1072–1109)				Enrique de Borgoña, comte de Portugal (1093–1112)
Pedro I (1094–1104)
Alfonso I d'Aragó, el Batallador (1104–1134) No va deixar successor directe, i va llegar "els seus regnes" a les órdens militars. Considerant inválido eixe testament, els nobles de cada "regne" varen decidir quí ocuparia cada u dels trons.		Urraca I (1109–1126) El seu marit, Alfonso I d'Aragó va ser rei consorte fins que la va repudiar en 1114.				Alfonso Henriques, el Conquistador, comte de Portugal (1112–1139)
García Ramírez IV (1134–1150)	Ramiro II, el Monge (1134–1157)	Alfonso VII (1126–1157)				Alfonso Henriques (Alfonso I), el Conquistador, primer rei de Portugal (1139–1185)
	Petronila I, governant com consorte Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona (1157–1164)	Sancho III (1157–1158)	Fernando II (1157–1188)
Sancho VI (1150–1194)		Alfonso VIII (1158–1214)
	Alfonso II (1164–1196) Primer rei de la Corona d'Aragó.
Sancho VII, el Fort (1194–1234)			Alfonso IX (1188–1230)			Sancho I (1185–1211)
	Pedro II, el Catòlic (1196–1213)	Enrique I (1214–1217)
	Jaime I, el Conquistador (1213–1276)	Berenguela I de Castella (1217)
		Fernando III el Sant (1217–1230)				Alfonso II, el Gros (1211–1223)
Teobaldo I (1234–1253)		Fernando III, el Sant (1230–1252) Creació de la Corona de Castella per l'unió de la Corona de León i la de Castella.				Sancho II, el Capelo (1223–1247)
Teobaldo II (1253–1270)						Alfonso III, el Boloñés (1247–1279)
Enrique I (1270–1274)		Alfonso X, el Sabio (1252–1284)
Juana I (1274–1305) Felipe I (IV de França) (1285–1305)	Pedro III, el Gran (1276–1285)					Dionisio I, el Labrador (1279–1325)
	Alfonso III (1285–1291)	Sancho IV (1284–1295)
	Jaime II, el Just (1291–1327)
Luis I (1305–1316)		Fernando IV, l'Emplaçat (1295–1312)
Juan I (de França, el Pòstum) (1316)
Felipe II (V de França) (1316–1322)		Alfonso XI (1312–1350)
Carlos I (IV de França) (1322–1328)	Alfonso IV (1327–1336)					Alfonso IV, el Bravo (1325–1357)
Juana II de Navarra (1328–1349) Felipe III de Evreux (1328–1343)	Pedro IV, el Ceremonioso (1336–1387)
Carlos II (1349–1387)		Pedro I (1350–1369)				Pedro I (1357–1367)
		Enrique II el Fratricida o el de les Mercedes (1366–1379)				Fernando I, el Bell (1369–1383)
		Juan I (1379–1390)				Leonor, regente del Regne (1383–1385)
Carlos III, el Noble (1387–1425)	Juan I (1387–1396)	Enrique III, el Doliente (1390–1406)				Juan I, el de Bona Memòria (1385–1433)
	Martín I (1396–1410)
	Fernando I (1412–1416)	Juan II de Castella (1406–1454)				Eduardo I, l'Eloqüent (1433–1438)
	Alfonso V (1416–1458)
Blanca I (1425–1446) Juan II d'Aragó (1425–1479)	Juan II d'Aragó (1458–1479)	Enrique IV (1454–1474)				Alfonso V, l'Africà (1438-1477)
Leonor I (1479)	Fernando II d'Aragó, el Catòlic (1479–1516, Fernando V de Castella (1475–1504)	Isabel I, la Catòlica (1474–1504)				Juan II de Portugal (1477–1495)
Francisco I de Foix (1479–1483)		Juana I, la Loca (1504–1555) Va ser reina fins a la seua mort encara que no va eixercir com a tal				Manuel I de Portugal (1495–1521)
Catalina I (1483–1512) Juan III de Albret (1484–1512)		Felipe I, el Bell (1505–1506)
		Fernando, el Catòlic (1507–1516) Com regente
Regne de Navarra	Regne d'Aragó	Regne de Castella	Regne de León	Regne d'Astúries	Regne de Galícia	Regne de Portugal

Archiu:Timeline of Kingdoms of the Iberian Peninsula (711-1580).svg

Visualisació de la cronologia dels regnes cristians i Al-Ándalus entre 711 i 1580.

Edats Moderna i Contemporànea

Vore també: Anex:Reis d'Espanya

Vore també: Anex:Monarques de Portugal

Espanya	Portugal
Juana I, «la Loca» (reina propietària, pero sense eixercici efectiu) (1516–1555) Regència del moradura Cisneros en Castella, i d'Alonso d'Aragó i Germana de Foix en Aragó (1516-1517) Carlos I (dinastia Habsburgo o Àustria) (1516–1556)	Manuel I de Portugal (1495–1521)
	Juan III de Portugal (1521–1557)
Felipe II, «el Prudent» (1556–1598)	Sebastián I de Portugal (1557–1578)
	Enrique I de Portugal (1578–1580) Entre 1580 i 1640, els reis d'Espanya són també reis de Portugal
Felipe III (1598–1621)
Felipe IV, «el Rei Planeta» (1621–1665)	Juan IV, «el Restaurador» (dinastia de Bragança) (1640–1656)
Carlos II (1665–1700)	Alfonso VI, «el Victoriós» (1656–1667)
	Pedro II, «el Pacífic» (1667–1706)
Felipe V (1700–1724) (Primer rei de la casa de Borbón en Espanya) Fins a 1715 (guerra de successió espanyola) el tro va estar en disputa entre Felipe ("d'Anjou o de Borbón") i l'Archiduc Carlos ("de Habsburgo"), titulat com "Carlos III d'Espanya" (no se li pren en conte en el còmput de reis).	Juan V, «el Magnánimo» (1706–1750)
Luis I (1724)
Felipe V (1724–1746)
Fernando VI (1746–1759)	José I, «el Reformador» (1750–1777)
Carlos III (1759–1788)	María I i Pedro III (1777–1816 i 1777-1786)
Carlos IV (1788–1808)
José I Bonaparte (cridat "Pepe Botella" i "Rei Plazuela" pels seus enemics) (1808–1813, abdica 1814) No era reconegut pel Consell de Regència i les Corts de Càdis (Guerra d'Independència).
Fernando VII, «el Desijat» (1814–1833)	Juan VI (1816–1826)
	Pedro IV (Pedro I com a emperador de Brasil des de 1822) (1826)
	Disputes successòries en el context de les Guerres Lliberals o Miguelinas María II (primer periodo: 1826–1828) Miguel I (1828–1834) María II (segon periodo: 1834–1853) Fernando II, "el Rei artiste", marit de María des de 1837, com rex jure uxoris
Isabel II (1833–1868, abdica 1870) El tro va estar en disputa durant la guerra carlista (Carlos María Isidro de Borbón, titulat com "Carlos V d'Espanya", i els següents pretenents carlistas).	Pedro V (1853–1861)
Interregne durant la revolució de 1868 (1868-1869) Regència de Francisco Serrano (1869–1871)	Luis I (1861–1889)
Amadeo I (dinastia Saboya) (1870–1873)
Primera República Espanyola (1873–1874)
Alfonso XII, «el Pacificador» (restauració de la dinastia Borbón) (1874–1885)
María Cristina de Habsburgo-Lorena com a reina regente (1885–1902)	Carlos I (1889-1908)
Alfonso XIII (1886–1931, m. 1941)
	Manuel II (1908–1910, m. 1932)
	Primeira República Portuguesa (1910-1926)
	Estat Novo (1926-1974)
Segona República Espanyola (1931–1939) Des de la dimissió de Manuel Azaña, al final de la guerra civil espanyola, el càrrec de President de la República es va eixercir en condicions de interinitat (Segona República Espanyola en l'exili, fins a 1977).
Francisco Franco (1936-1975) Dictador (des de 1947 el "Estat espanyol", fins a llavors indefinit en la seua forma política, "es declara constituït en Regne").
	Procés Revolucionari en Curs (1974-1976)
Juan Carlos I (dinastia Borbón) (1975-2014, abdica el 18 de juny de 2014)
	República Portuguesa (des de 1976)
Felipe VI (des de 2014)

Atres "reis d'Espanya"

En el nom de tercer rei d'Espanya s'han conegut alguns personages històrics de distintes époques.

El denominat Rei de Patones o dels patones va ser una dignitat local tradicional, cap del Regne de Patones, una monarquia hereditària que, segons cròniques i llegendes, va perviure fins a l'any 1750 en una chicoteta població apartada de la Serra de Guadarrama.