Protohistòria de la península ibèrica
Protohistòria de la península ibèrica és la denominació historiográfica del periodo inicial de la història antiga de la península ibèrica, del final de la prehistòria de la península ibèrica, o de la transició entre abdós époques.[2]
La protohistòria és el periodo del que no hi ha fonts escrites directes (és dir, produïdes directament per la societat protohistòrica), sino indirectes (és dir, produïdes per una atra societat, una societat que ya ha aplegat a una fase històrica, en la que es produïxen documents escrits); aixina com el periodo en que apareix per primera volta l'escritura en cada una de les cultures o civilisacions.
Tal fase protohistòrica, per a la península ibèrica, es dona en els últims sigles de el II mileni a. C. i la major part de l'I mileni a. C., lo que correspon en el Bronze Final i l'Edat del Ferro. En eixes époques, la relació dels denominats pobles colonizadores del Mediterràneu oriental (grecs i púnicos —fenicios i cartagineses—) va ser molt intensa en el Mediterràneu occidental, i en concret en el "extrem occident" (la costa mediterrànea peninsular, les illes i illots immediats a eixa costa —llocs especialment propicis per a la localisació de les colónies— i l'archipèlec Balear; i inclús, en molta menor mida, les zones exteriors al estret de Gibraltar —costa atlàntica de la península ibèrica i rutes atlàntiques cap al sur, incloent les illes Canàries, i el nort—) que es va poblar de referències difusas en la mitologia (jardí de les Hespérides, illes Afortunades, columnes de Hércules, viage d'Ulises —episodi en Calipso en l'illa d'Ogigia—). Els corónimos que designaven a la regió (Hesperia, Iberia, Hispania) es varen formar en esta época com exónimos, en absència d'una denominació autòctona, que no existia més allà dels topònims locals. Inclús els noms atribuïts als pobles indígenes (i la seua identificació) eren habitualment resultat de les categories dissenyades pels colonizadores atenent als seus propis criteris.
Pobles prerromanos
[editar | editar còdic]Ya que va ser la romanización el procés decisiu, es denominen pobles prerromanos als que s'identifiquen com pobles indígenes de la península ibèrica anteriors a eixe procés. Els de la denominada àrea ibèrica (sur i este peninsular) varen ser els que més intensament havien rebut l'impacte de les colonisació grega i púnica, i són calificats com "pre-indoeuropeos".[3] En la zona suroccidental es va produir inclús el sorgiment (i desaparició) d'una entitat política de dimensió estatal: Tartessos. Els pobles de la denominada àrea indoeuropea (centre, oest i nort peninsular) estaven més be vinculats a l'àmbit cultural centreeuropeu conegut com celta, encara que entre ells hi havia un notable cas de poble preindoeuropeo: els vascones.[4]
Tartessos
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Tartessos.
Tartessos és l'entitat política més antiga de la península ibèrica sobre la que hi ha referència escrita. Com a zona d'influència cultural (sense que puga entendre's com cap tipo de "frontera" política) s'estenia per una gran part del sur peninsular, fins als rius Tajo i Segura. S'ha aplegat a considerar que possiblement serien dos els centres d'irradiació política i cultural en eixe ampli territori: a l'Oest, el "Tartessos" identificat en la desembocadura del Guadalquivir (el desaparegut Lacus Ligustinus entre Càdis, Sevilla i Huelva; i a l'Est la ciutat de Mastia Tarseion, identificada en l'actual Cartagena.
Davant lo enigmàtic de les fonts semíticas (en absència de fonts fenicias -en la possible excepció de l'estela de Nora-, les referències al Tarshish de la Bíblia), la part principal de l'informació protohistòrica prové d'un llimitat corpus de fonts gregues i romanes (les referències a Τάρτησσος i a Tartessus en Estesícoro, Anacreonte, Heródoto, Avieno, etc. -s'ha aplegat inclús a considerar la Atlántida de Platón-). La relació entre les troballes arqueològiques i eixes referències protohistòriques està sent constantment revisada.[5]
La civilisació tartésica es va construir sobre una estructura socioeconòmica de base ganadera i agrària (les vaques de Gerión), a la que posteriorment es va afegir l'explotació de les mines de la zona (l'argent que dona nom al rei Argantonio). L'auge d'esta cultura va tindre lloc entre els sigles IX i VII a. C., coincidint en l'etapa en que els fenicios es varen assentar en factories costeres per a l'adquisició de metals a canvi de productes elaborat que eren adquirits per l'èlit tartésica com a productes de lux i prestigi.
Estos intercanvis varen contribuir al desenroll de la societat autòctona. Varen modificar els ritos funeraris tartésicos i, provablement, varen accentuar l'estratificació social. Hi ha proves que indiquen que l'aristocràcia tartésica va explotar a la població que treballava en les mines i en els camps en el seu propi benefici.
A partir de el VI, Tartessos desapareix de les fonts escrites, i la cultura material entra en una etapa de decadència. S'han aduït des de causes externes, manifestades de forma violenta (l'imposició -a partir de la batalla de Alalia- de la colonisació territorial cartaginesa, que hauria destruït Tartessos, be físicament com a ciutat, o be en la seua entitat política); fins a causes endógenas, manifestades de forma gradual (agotament de les vetes de mineral aprovechables, que hauria acabat en el comerç colonial fenicio i hauria dut a les cultures natives de nou a una economia exclusivament agrícola i ganadera).
Íberos
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
- Artícul principal → Íberos.
Els pobles denominats "íberos" són els situats en tota la franja costera mediterrànea, des dels Pirineus fins a Gades (Càdis), incloent les valls del Ebre i el Guadalquivir. Les influències culturals de grecs i cartagineses, se superponen sobre unes traces bàsiques, relativament homogéneus, que procedixen d'una evolució autòctona de les cultures del Bronze peninsular: poblats fortificados de tamany variable, des de ciutats a llogarets, a sovint en tossals i elevació de terreny, economia agrícola i ganadera, comerç en productes artesanals i minerals que intercanviaven en els colonizadores.
Entre els sigles V i III a. C., els distints pobles íberos varen adquirir graus de desenroll social i polític diversos. La major part varen desenrollar una èlit dirigent aristocràtica que controlava la producció del campesinado i imponia el seu domini per mig de la força militar, com mostren els aixovar funeraris, carregats d'armes (la famosa falcata ibèrica) i en iconografia exaltadora dels valors guerrers. En certs pobles es va aplegar a instituir el mandat personal d'un líder o régulo. La conquista de cartagineses i romans va impedir el seu desenroll i va sometre a tots ells al domini extern.
La llengua íbera va ser utilisada per a l'escritura en alfabets derivats del grec i el fenicio, i el seu coneiximent està progressant, encara que encara no s'ha conseguit més que dessifrar algunes fragments. La seua cultura va desenrollar ritos religiosos i funeraris característics. En determinats núcleus que varen alcançar el desenroll de verdaderes ciutats, es va donar la planificació urbana. Entre les mostres artístiques que es conserven, destaca l'escultura ibèrica (Dama d'Elig, Dama de Basa, cerro dels Sants o la cridada Bicha de Balazote).
Celtes i celtíberos
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
El centre, nort i oest de la península va acollir pobles de llengües indoeuropeas, procedents del centre d'Europa (idioma proto-celta), com atesta la toponímia de les distintes zones (en alguns enigmes sense resoldre, com les inscripcions lusitanas). Els restants arqueològics són dispars i de difícil interpretació, i la major part de l'informació sobre estos pobles procedix de les fonts romanes, en alguns casos de historiadors que acompanyaven als eixèrcits en les campanyes de conquista.
Els celtes de la península eren, en realitat, un conjunt de molt diverses ètnia, conformats en unitats independents, de molt divers desenroll polític i cultural, i enfrontats molt habitualment entre sí. Eren pobles en una economia agrària, que s'agrupaven en confederacions de tipo tribal i en grups aristocràtics. S'establien en poblats menuts pero molt ben fortificados (com els castros galaicos), posseïen una metalúrgia del ferro alvançada i una artesania textil molt apreciada pels romans (que a el hora d'exigir pagaments, solicitaven mantes de llana). Els celtíberos, el conjunt de pobles situats entorn a la cordillera ibèrica, eren els que mantenien un major contacte cultural en els pobles íberos. Pel contrari, la franja cantàbrica estajava als pobles de major lluntea (astures i càntabres); mentres que els vascones i atres pobles del grup aquitano eren pre-indoeuropeos (de llengües més propenques a les ibèriques).
Pobles colonizadores
[editar | editar còdic]Els contactes inicials dels navegants procedents del Mediterràneu oriental en la península ibèrica es varen deure llimitar a menuts i efímers asentamentos, continuant sense grans diferències la conexió que des de feya milenis es mantenia entre abdós zones del Mediterràneu. Les primeres factories de fenicios i grecs varen deure ser d'eixe tipo: promontoris o illots propencs a la costa, la principal funció de la qual era proporcionar el millor refugi possible per a naus, almagasens i expedicionarios mentres mantenien els intercanvis comercials en la població local. La continuïtat i intensificació de la relació va dur a fer estables les instalacions i la presència de pobladors (ya "colon") i a evidenciar les ventages d'assegurar-se el monopoli del control de l'eixida de les riquees mineres a través de les rutes de navegació en benefici les seues metròpolis. Aixina i tot, fins a molt més vesprada no va haver pretensions d'establir-se en l'interior del territori peninsular.
Fenicios
[editar | editar còdic]
L'aparició de les colónies fenicias en el Mediterràneu occidental, coincidix en l'expansió d'este poble oriental per tot el Mediterràneu cap a el XII, en el seu centre principal en la colónia africana de Cartago. La presència fenicia està llimitada en la península ibèrica a la costa andalusa i a una llimitada zona d'influència interior, associada a Tartessos. Als tirios se'ls atribuïx la fundació de Gadir (actual Càdis), en una data molt primerenca (80 anys despuix de la Guerra de Troya, lo que podria situar-se en el 1100 a. C.).[7] Esta ciutat, prestigiada en el temple de Melkart, hauria segut la principal font del comerç fenicio en Tartessos.
Encara que hi ha objectes més antics, solament s'han trobat assentaments fenicios a partir de el VIII en les costes de Màlaga, com la pròpia Malaka o el Cerro del Villar, i Granada. Eren assentaments comercials que s'ampraven per a traficar en els centres de producció de metals de l'interior de la península, encara que també és provable que també hagen mantingut una economia agrària autosuficient. Provablement varen ser ells els qui varen introduir la metalúrgia del ferro, prou complexa, i el torne de alfarero.
Grecs
[editar | editar còdic]
Respecte als grecs, que denominaven Iberia a la península, s'han trobat prou objectes, principalment vasijas ceràmicas, en el territori de Tartessos, pero solament a partir de el VI són lo suficientment abundants com per a pensar que varen ser els propis grecs els qui els varen introduir, fonamentalment a través del port d'Huelva. És possible que reemplaçaren als fenicios en eixa tasca, aprofitant-se de la seua creixent decadència.
Se citen numeroses colónies gregues en els texts, pero de la majoria d'elles no es conserva restant algun. És provable que es tractaren d'enclavaments íberos o fenicios utilisats pels navegants grecs per a pernoctar, aprovisionarse i comerciar en els pobles indígenes de l'interior, i als que varen acabar per donar els seus propis noms grecs. Els arqueòlecs situen la major part dels enclavaments en la costa d'Alacant. L'únic assentament segur és el de Emporion (actual Empúries, en la costa de l'actual província de Girona), fundada pels colon procedents de la ciutat grega de Massalia (actual Marsella, en la costa de l'actual França) cap a l'any 600 a. C. Molt pronte es va convertir en una colónia rica i pròspera, que realisava intercanvis en l'interior: els grecs proporcionaven ceràmiques, va vindre i oli a canvi de sal, esparto i teles de lli. Entre els sigles V i IV a. C. la colónia va aumentar de tamany, es amuralló i es va dotar d'una zona sagrada. La seua convivència en els íberos va ser, fins a l'época romana, prou pacífica.
L'influència grega sobre els pobles íberos s'evidencia en moltes traces culturals i artístics, i inclús en l'adopció de l'alfabet; fins a tal punt que s'ha pogut denominar "mediterranizaació" al procés de homogeneïsació de les cultures indígenes peninsulars en l'àmbit cultural mediterràneu.
Cartagineses
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Hispania cartaginesa.
L'época de major presència púnica en la península ibèrica va ser entre els sigles IX i III a. C. L'Estat cartaginés va substituir a les ciutats fenicias en el control de les factories comercials costeres mediterrànees. El paper d'estos establiments va deixar de ser el mer intercanvi de productes ultramarinos en productes de l'interior per a passar a eixercir una verdadera funció directiva sobre la producció local, principalment la metalúrgica depenent de les mines de Castulo (actual Linares, en la província de Jaén). L'influència sobre les cultures ibèriques va ser fent-se progressivament major, evidenciant-se en la ceràmica, els objectes funeraris, l'introducció de certes millores en processos industrials i agrícoles, l'utilisació de l'alfabet (en l'escassa epigrafia tartésica i íbera) i l'implantació de divinitats púnicas, com la deesa Tanit (sobretot en Baria —Villaricos, província d'Almeria— i en Gades). Més allà, l'influència cultural que va poder eixercir Cartago en la península sembla escassa.
Segons les fonts clàssiques romanes, el general cartaginés Asdrúbal el Bell en l'any 227 a. C. va fundar la ciutat de Qart Hadasht (actual Cartagena), possiblement sobre un anterior assentament tartésico denominat Mastia Tarseion. Cartagena va ser amurallada i reurbanizada i es va convertir en la principal base púnica de la península ibèrica.
La colónia de Ebusus (Eivissa) va ser un enclavament estratègic per al domini naval de Cartago en el Mediterràneu occidental.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Pobles d'Iberia
- ↑ *Luis Suárez Fernández (ed.), Història general d'Espanya i Amèrica: De la protohistòria a la conquista romana, vol. 1 de Història General d'Espanya i Amèrica, ISBN 8432121193, Rialp, 1987, ISBN 8432120960 Yolanda Guerrero Navarrete, Protohistòria i antiguetat de la península Ibèrica : l'Iberia prerromana i la Romanidad, Volum 2 de Història d'Espanya, ISBN 8477371997, Silex, 2008.
- ↑ Les llengües prerromanas de la península ibèrica (Espanya)
- ↑ Àrea indoeuropea en els pobles prerromanos de Hispania
- ↑ El valor de les fonts lliteràries en Artehistoria
- ↑ F. M. Cross, “An Interpretation of the Nora Stone,” Bulletin of the American Schools of Oriental Research 208 (December 1972:16). Font citada en Nora Stone. William H. Shea, The Dedication on the Nora Stone, in Vetus Testamentum, 1991, 41, fasc. 2. Font citada en it:Stele vaig donar Nora.
- ↑ Veleyo Patérculo, Historiarum Libri Duo
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Protohistoria de la península ibérica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.