Hispania cartaginesa
_04.jpg){kind=link}
_01.jpg){kind=link}
La Iberia cartaginesa va ser un periodo de la història antiga de la península ibèrica que va començar en el pas de la direcció de les colónies fenicias al Imperi cartaginés (coincidint en la caiguda de les antigues metròpolis fenicias del Mediterràneu oriental, particularment Tir, davant Nabucodonosor II -572 a. C.-), es va consolidar en l'expedició cartaginesa d'Amílcar Barca en Iberia en 237 a. C., que despuix de huit anys va ampliar el territori cartaginés en Iberia, i es va mantindre en el temps fins a la derrota cartaginesa front als romans en la península en la segona guerra púnica (206 a. C.). Espacialmente es va llimitar a la mitat sur de la península ibèrica. El topònim Iberia era l'usat en llengua grega, mentres que Hispania era l'usat en llatí pels romans, derivat provablement del topònim fenicio-cartaginés i-spny ("costa del nort").[1]
Cartago era la principal colónia fenicia, beneficiada per la seua posició central en el Mediterràneu. La bibliografia sol utilisar els adjectius "semita" i "púnico" per a referir-se tant a fenicios com a cartagineses.[2]
La presència cartaginesa en Iberia va succeir a la fenicia, que es remontava a finals de el II mileni a. C., en la fundació mítica de Gadir (Càdis); encara que el periodo de formació efectiva de les colónies començaria entorn a el VIII a. C (Sexi -Almuñécar-, Abdera -Adra-). El no menys mític regne de Tartessos va ser l'interlocutor indígena principal dels fenicios en el sur peninsular, particularment ric en metals (or, argent i coure) molt demandats en Orient. Les colónies fenicias varen obtindre el control de les rutes comercials mediterrànees en competència en les colónies gregues, que varen ser excloses de la zona del Estret de Gibraltar. Les rutes atlàntiques varen ser monopolisades pels fenicios, que es varen beneficiar del comerç dels metals (estany de les illes britàniques i Galícia).
Talassocràcia cartaginesa
[editar | editar còdic]Despuix de la batalla de Alalia (cap a 537 a. C.) Cartago es va convertir en la potència dominant del Mediterràneu occidental (una verdadera "talassocràcia" o govern de les mars), garantisant-se també la seua presència en les Balears (molt anterior especialment en les illes Pitiusas -els fenicios haurien fundat una colónia en l'illa d'Eivissa en l'any 653 a. C.-) A partir d'esta época Tartessos deixa de tindre existència històrica, lo que podria deure's a la seua destrucció per part de Cartago, encara que s'han propost atres causes, endógenas, manifestades de forma gradual (agotament de les vetes més fàcilment aprovechables, decadència del comerç colonial fenicio, ruptura de la ruta terrestre de l'estany -controlada ara pels grecs de Massalia-),[3] que haurien dut a les cultures natives de nou a una economia casi exclusivament agrícola i ganadera, i al canvi tecnològic del bronze al ferro.
En esta etapa, en la que els cartagineses busquen noves rutes cap a l'oest (periple d'Himilcón), també varen sorgir nous assentaments púnicos en la zona de l'Estret, com Rusadir (Melilla).
Lluita per el hegemonia entre Roma i Cartago
[editar | editar còdic]
El hegemonia cartaginesa es va prolongar fins a mediats de el III, quan Roma va conseguir véncer en la primera guerra púnica, imponent la seua presència en Sicília.
Per a compensar les conseqüències de la derrota, l'expansió territorial en la península ibèrica era una opció molt ventajosa per a Cartago, i d'això es va encarregar particularment la poderosa família Barca, dirigida per Amílcar. Est va tindre prèviament que sofocar un tumult dels mercenaris en Àfrica i formar un nou eixèrcit principalment format per númidas. En 236 a. C. va iniciar la seua expedició de conquista per Hispania, que va mantindre durant huit anys fins a la seua mort en batalla l'any 228 a. C. La base cartaginesa més important va ser Qart Hadasht, més vesprada coneguda pel nom romà de Carthago Nova (hui Cartagena), fundada en el 227 a. C. pel seu gendre Asdrúbal el Bell sobre la ciutat de Mastia.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Bendala. Els cartagineses en Espanya. Història General d'Espanya i Amèrica. 1987.
- Blázquez, J.M. Fenicios i cartagineses en el Mediterràneu. Càtedra, 1999.
- Maura, Juan Francisco. “Cartagineses en Amèrica segons els cronistes espanyols dels sigles XVI i XVII”. Lemir (Revista de lliteratura medieval i de la Renaixença). Lemir 21 (2017) 359-388. http://parnaseo.uv.es/lemir/revista/revista21/16_maura_juan.pdf
- Peackok, D.P.S. Punic Carthage and Spain: the evidence of the amphorae, Carthage VIII, Cahiers dones Etudes Anciennes. 1986.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Javier de Hoz, Història llingüística de la Península Ibèrica en l'antiguetat, CSIC, 2010, ISBN 8400092767 vol. 1, pg. 431.
- ↑ Eduardo Ferre Albelda, Glòria i ruïna de l'Iberia Cartaginesa - Imàgens del poder en el historiografia espanyola, Quaderns de prehistòria i arqueologia, ISSN 0211-1608, Nº 28-29, 2002-2003.
- ↑ El final del món tartésico en Artehistoria
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hispania cartaginesa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.