Anar al contingut

Marquesado del Valle d'Oaxaca

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Marquesado del Valle d'Oaxaca

El marquesado del Valle d'Oaxaca és un títul nobiliario espanyol, concedit, en Mèxic, el 20 de juliol de 1529 per l'emperador Carlos I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic a l'explorador, descobridor i conquistador pacense Hernán Cortés, governador i capità general de la Nova Espanya,[1][2] en reconeiximent pels seus servicis a la Corona «i especialment en el descobriment i població de la Nova Espanya».[3]

A pesar del seu nom, les terres del marquesado cobrien un àrea molt més gran que la Vall d'Oaxaca: comprenia una vasta extensió de terra de les hui entitats mexicanes d'Oaxaca, Morelos, Veracruz, Michoacán, Estat de Mèxic i Ciutat de Mèxic.

Història

Antecedents i otorgamiento

Erro al crear miniatura:
Palau d'Hernán Cortés en Cuernavaca, assent del marquesado fins a 1629.

Despuix de la caiguda de Tenochtitlan, en la captura de l'últim Tlatoani mexica, Cuauhtémoc, el 13 d'agost de 1521, l'Imperi asteca va desaparéixer, passant a formar part del Imperi espanyol. El triumfo li va donar estatus llegal a Cortés, la posició del qual havia segut impugnada durant la conquista.[4][5]

El 15 d'octubre de 1522, es va emetre una Real Cèdula nomenant-ho governador i capità general de Nova Espanya. Cortés va governar personalment els territoris recent conquistats fins a 1524, quan es va anar a les Hibueras, hui Hondures, al front d'una expedició contra el rebel Cristóbal de Olid, qui havia declarat la seua independència d'Espanya, reclamant el territori com a seu.

Hernán Cortés, conquistador de l'imperi Asteca, primer marqués del Valle d'Oaxaca

De tornada a la Ciutat de Mèxic en 1526, despuix d'haver derrotat a Olid, Cortés va trobar que els seus enemics: el bisbe Juan Rodríguez de Fonseca, president del Consell d'Índies i Diego Velázquez de Cuéllar, governador de Cuba, havien convençut a Carlos V de que iniciara un juí de residència en contra seua. El rei va nomenar juge de la residència i governador a Luis Ponce de León, qui va succeir a Cortés del seu càrrec de governador el 16 de juliol de 1526. Ponce de León va morir poc despuix i va ser reemplaçat per Marcos d'Aguilar, qui també va fallir al poc temps. Cortés, acusat pels seus opositors d'enverinar a abdós,[5] va decidir retornar a Espanya per a apelar a la justícia del rei.

En 1528, Cortés va aplegar a Castella, a on es va presentar en gran esplendor davant la cort de Carlos V i va respondre en franquea a les acusacions dels seus enemics. Es va guanyar el favor real, es va confirmar oficialment les seues tinences de terres i vassalls i li va ser creat el títul de marqués del Valle d'Oaxaca, mateixa que li va ser otorgat per una Real Cèdula emesa el 6 de juliol de 1529. També va ser honrat en el títul de cavaller de l'Orde de Santiago i el càrrec honorífic de «Capità general de Nova Espanya i de la costa de la Mar del Sur», i el noble títul de Don, pero no li va ser reintegrat el càrrec de governador de Nova Espanya com ell desijava.


Cortés va retornar a Nova Espanya en 1530, per a encarregar-se de les exploracions en el Mar del Sur, com es va cridar llavors a l'Oceà Pacífic.[6] Va aplegar acompanyat de la seua segona esposa, la noble espanyola Juana de Zúñiga i Ramírez de Arellano. Varen ser pares de sis fills, quatre dels quals varen aplegar a l'edat adulta, incloent a Martín, el seu únic varó llegítim, qui va rebre el títul, despuix de la mort del seu pare, en 1547.

Cortés estava emparentat de manera directa per la seua mare en Francisco Pizarro, qui va alcançar també el ranc de noble otorgat pel rei d'Espanya en reconeiximent de les seues conquistes en Amèrica en defensa dels interessos de la Corona espanyola.

El 27 de juliol de 1529 es va emetre una nova Cèdula Real, permetent a Cortés establir un mayorazgo.[7] L'institució del mayorazgo, que va tindre lloc el 9 de giner de 1535,[7] va garantisar la permanència del marquesado, ya que va implicar la major part de les terres de Cortés, les seues propietats urbanes i vassalls, fent-ho heretable, junt en la dignitat del marquesado. El mayorazgo també va establir la successió al títul, que és de preferència per la primogenitura masculina, és dir, a la dòna se li permet accedir solament si carix de germans vius i si els seus germans difunts no varen deixar descendents masculins llegítims. També s'especifica que el marqués o marquesa té que ser catòlic, lleal al rei, i dur el nom i les armes de Cortés.[7]

Territoris i administració

Erro al crear miniatura:
Marquesal d'Hernán Cortés Els números del mapa senyalen a: 1) Texcoco 2) Otumba 3) Huejotzingo 4) Chalco 5) Oaxaca (en Cuilapan i Etla) 6) Tututepec 7) Jalapa de Tehuantepec 8) Soconusco 9) Tlapa 10) Zacatula 11) Cuernavaca 12) Coyoacán 13) Toluca 14) Chapuputan i Oxitipa 15) Tuxpan i Cicoaque 16) Cotaxtla, Tuxtla, Tepeaca, Ichalpan 17) Chinantla

La propietat de Cortés, la seua «marquesal»,[8] com es diu des d'un punt de vista jurídic, va ser una jurisdicció senyorial hereditària. Això va significar que el marqués del Valle d'Oaxaca tenia jurisdicció civil i criminal total sobre els seus 23 000 vassalls,[9] i podia nomenar als funcionaris administratius i de justícia.[10] A pesar de que la Corona havia concedit el títul i els privilegis, les «autoritats reals varen fer esforços continus per a previndre que el marquesado adquirira plenament el poder polític i jurídic típic el model clàssic feudal».[11]


Unes atres de les de les escasses jurisdiccions senyorials hereditàries concedides en els dominis de l'imperi espanyol varen ser: el ducado de Veragua otorgat, en el títul de marquesado de Jamaica, als descendents de Cristóbal Colón; el ducado de Atrisco i el marquesado de Santiago de Oropesa.[12] La Corona espanyola va preferir premiar als conquistadors a través del sistema d'encomana, la concessió de tribut i de treball dels assentaments indígenes específics per al titular de l'encomana.[13][14] Estes solament podien ser heretades fins a dos generacions, i els encomendero no tenia cap poder polític o judicial en els seus territoris, depenien de la pertinent Real Audiència i la Capitania general o l'Intendencia.[14]

El marquesado concedit a Cortés no era una propietat geogràficament unificada, consistia en àrees en valor econòmic, separades, fèrtils, poblades, i a sovint estratègiques, en diferents parts de Mèxic. Les tinences varen cobrir una extensió total de més de 11 500 km².[9] Cortés va construir un palau en Cuernavaca, ara capital de l'estat de Morelos, que està relativament prop de la Ciutat de Mèxic, a on va tindre participacions significatives.

Cap a 1535 es va fer un cens de casa per casa en llengua náhuatl. Es conserva el de la regió de Cuernavaca, que dona informació important sobre l'estructura social i econòmica de les comunitats indígenes que va tindre Cortés. És provable que el cens es portara a terme com a part de la seua disputa en la Corona espanyola sobre el número de tributaris que realment va tindre. Cortés està censat en el seu títul de marqués, aixina que és fàcil ubicar-ho. El cens també dona informació important sobre el grau d'eficàcia a nivell local de la evangelisació cristiana, ya que cada membre de la llar va ser identificat com batejat o no batejat.[15][16]

Este tipo de documentació a nivell local escrit en llengües indígenes és utilisat en l'Etnohistoria o Nova Filologia de Mesoamérica per a escriure l'història des del punt de vista dels indígenes. Els censos de Cuernavaca, alçats quinze anys despuix de la conquista de Mèxic, mostren cóm Cortés, reconegut com a cap suprem de les comunitats indígenes, va propiciar que estes seguiren funcionant en pocs canvis.

El marquesal es componia de sèt jurisdiccions: quatre corregimientos i tres alcaldies majors.[10]

  • El Corregimiento de Coyoacán, de 550 km², en l'actual Mèxic, D. F.[17] va incloure Coyoacán, 34 llogarets, entre atres Mixcoac, Sant Agustín de les Cuevas, Sant Ángel, Churubusco i Tacubaya i 5 facendes el territori de les quals comprenia des de Cuajimalpa i aplegava fins a la serra de les Creus, en direcció este-oest i, al sur, comprenia el poble de Sant Tomás Ajusco.
  • El Corregimiento de Toluca, en l'actual Estat de Mèxic, va tindre dotze llogarets depenents i una facenda de 450 km².
  • El Corregimiento de Charo Matlazinco, de 100 km², en l'actual Michoacán. Va comprendre Sant Miguel Charo, dos pobles i una facenda.
  • El Corregimiento de Jalapa de Tehuantepec, en l'actual estat d'Oaxaca, encapçalat per Santa María Jalapa del Marqués, en sèt facendes que sumaven 550 km².
  • El Corregimiento del port de Tehuantepec, en l'actual estat d'Oaxaca, que va anar l'últim i solament va estar inclós fins a 1560, quan el rei Felipe II va emetre una Real Cèdula, datada el 16 de decembre, que ho va eliminar de la propietat del marquesado, pero va especificar que el marqués devia rebre a canvi l'equivalència dels tributs en or que la ciutat produïa per a la Real Facenda.[18] La Real Audiència de Mèxic, el 23 de novembre de 1563 va fixar una recompensa anual a perpetuïtat de 1527 pesos d'or i 3442 fanegas de dacsa pagat pels pobles de Tenango del Valle i Chimalhuacán.[18]
  • L'Alcaldia Major dels quatre pobles del marquesado: Santa María d'Oaxaca, Cuilapan, Etla i Santa Ana Tlapacoyan, d'1.500 km²,[17]> va incloure 34 pobles, 2 facendes i un ingeni azucarero. A pesar d'estar rodejat de terres d'esta Alcaldia, la ciutat de Antequera, hui Oaxaca de Juárez, era patrimoni de la Corona, no del marqués.
  • L'Alcaldia Major de Cuernavaca, en l'actual estat de Morelos, va comprendre els ex Corregimientos de Yecapixtla i Oaxtepec, en una superfície de 4,100 km². Incloïa la ciutat de Cuernavaca, cap del marquesado; 80 pobles, 8 facendes i 3 ingenis azucareros, situats en Tlaltenango (el primer en la Nova Espanya), Amatitlán i Atlacomulco.[17]
  • L'Alcaldia Major de Tuxtla i Cotaxtla, encapçalat per la Vila de Tuxtla, ara Santiago Tuxtla, depenien també La Rinconada i Izcalpan en l'actual estat de Veracruz, es componia de 51 pobles. En Tuxtla es va plantar canya de sucre i es va crear el primer trapiche azucarero allà per 1521.


Les inversions varen donar enormes ingressos al marquesado. Quan es manejava be, era una empresa econòmica, lucrativa, en una administració centralisada.[11] Fins a 1567, el marqués li va assignar la supervisió general dels assunts immobiliaris al seu majordom major, un funcionari que depenia directament d'ell, el treball del qual consistia en l'administració fondos i materials, aixina com la realisació de juïns.[19] En eixe any, les autoritats virreinales varen descobrir l'anomenada «Conspiració del marqués del Valle», Martín Cortés, segon marqués i el seu germà Martín Cortés (el Mestizo), per a desconéixer al rei d'Espanya, en el respal dels fills dels conquistadors, els qui estaven descontents en les Lleis Noves que varen restringir l'herència d'encomanes.[20] El rei va ordenar l'expropiació del marquesado, lo que va significar que la Corona va prendre el control de la propietat i de tots els seus ingressos; els germans Cortés varen ser expulsats de la Nova Espanya i se'ls va prohibir tornar. Alguns atres participants, com els germans Àvila, varen ser condenats a mort i eixecutats. Finalment, la llegislació va entrar en vigor, llevat la disposició de la no herència de les encomanes. La norma que va subsistir va ser la concessió per «dos vides»: la del titular i el seu hereu.

A pesar de que l'expropiació va ser alçada en 1593, els marquesos varen perdre el control directe de l'administració de la propietat, ya que varen tindre que mantindre l'estructura a través de la qual la Corona havia estat treballant, que els llevava l'autonomia de govern que solien eixercir.[19] A partir de llavors, el marquesado va tindre una burocràcia fixa: el juge governador i privativo de la propietat; el contador; l'advocat de cambra; el procurador; l'agent solicitador; el ministre ejecutor; l'administrador de les cases i la renda del sol i l'intérpret del náhuatl.[10] Quan es tractava de discutir assunts immobiliaris, els funcionaris sesionaban en grup, cridat Junta. Ademés, hi havia una oficina en Madrit, la Direcció general, per lo que les decisions es prenien junt en els agents del marqués.[19]

El Còdex del Marquesado del Valle, escrit en la segona mitat de el XVI, va incloure 28 peticions presentades pels terratinents locals, en llengua náhuatl, solicitant devolució de les seues terres confiscades.[21]

Dels Cortés als Pignatelli

Erro al crear miniatura:
Secció que es conserva del complex de les cases del marquesado, en Tacuba cantó en Isabel la Catòlica, Centre històric de la Ciutat de Mèxic

Martín, el segon marqués,[22] va obtindre de Felipe II el perdó real en 1574, lo que li va permetre retornar a Espanya del seu exili en Orà, al noroest d'Argèlia, i recuperar part de les seues propietats expropiades en Mèxic. No obstant, es va sostindre la prohibició de la seua tornada a Nova Espanya, va pagar una multa de 50 000 ducados i va prestar 100 000 més a la Corona.[23] Va morir en Madrit en 1589 i va ser succeït en el títul pel seu fill major, Fernando Cortés, tercer marqués del Valle d'Oaxaca,[24] a qui li va ser reintegrat el restant del seu patrimoni en 1593, en l'ajuda del seu cunyat, Diego Fernández de Cabrera, III comte de Chinchón, assessor propenc del rei.[23] El tercer marqués no va deixar fills llegítims, per lo que a la seua mort el títul va passar al seu germà, Pedro Cortés Ramírez de Arellano,[25] quart marqués del Valle d'Oaxaca, qui va poder assentar-se en Nova Espanya i assumir personalment la gestió de la propietat, que havia segut controlada per administradors des de 1567.

El quart marqués també va morir sense descendents, per lo que, en els nets, en 1629, va terminar la llínea directa d'Hernán Cortés. El marquesado va ser heretat per la seua neboda Estefanía Carrillo de Mendoza i Cortés, filla de la seua germana Juana Cortés Ramírez de Arellano, esposa de Pedro Carrillo de Mendoza, IX comte de Priego.[26]

Estefanía i el seu espós Diego Tagliavia d'Aragó i Pignatelli varen tindre una sola filla, Juana d'Aragó Pignatelli i Carrillo de Mendoza, VI marquesa, una de les més riques hereues del seu temps,[27] que es va casar en Héctor (Ettore) Pignatelli, VI duc de Monteleón, donant a llum a una dinastia que va reunir a l'immensa riquea de la Aragonas, la Tagliavias, els Pignatelli i Cortés, els seus títuls i els seus feus, entre els quals el marquesado mexicà va ser la joya de la corona.

Els Pignatelli varen continuar rebent de la Monarquia espanyola les mercés otorgades per Carlos I a Hernán Cortés de manera regular, inclús despuix de realisar-se l'independència de Mèxic, ya que al principi els deutes públics del virreinato varen ser reconegudes íntegrament pel nou país.

En la primera mitat de el XIX, els Pignatelli varen designar a Lucas Alamán com el seu apoderat en Mèxic, qui va defendre la continuïtat del pagament de les rendes del marquesado, pero els lliberals varen cancelar dits pagaments. Trencats els llaços econòmics, els Pignatelli varen vendre les seues propietats en Mèxic.

El títul nobiliario va ser rehabilitat pel rei Alfonso XIII en 1916 a favor de José Pignatelli d'Aragó i Cortés i Fardella, qui va continuar radicat en la seua família en Itàlia.[28]

Dels Pignatelli als de Llanza i Figueroa

En 1938, en morir el marqués José Pignatelli d'Aragó i Fardella, el seu fill Antonio d'Aragó Pignatelli Cortés va solicitar la successió al marquesado el 15 de febrer de 1959 pero, al no presentar la documentació requerida, es va considerar desistida la seua pretensió i no va obtindre real carta de successió.[29]

Els drets nobiliaris del marquesado varen passar a una branca lateral, la de l'espanyol Jorge de Llanza i Albert de Bobadilla, qui els va reclamar, per a repatriar-ho. La Diputació de la Grandea, organisme espanyol que administra l'estament nobiliario del regne, va fallar a favor seu i de nou el marquesado del Valle d'Oaxaca pertany a una família espanyola, que es va desvincular dels Pignatelli.

Titulars del marquesado del Valle d'Oaxaca

Va casar en primeres nupcias en Catalina Suárez Marcayda. Sense descendència. Va contraure un segon matrimoni, en Béjar, en abril de 1529, en Juana Ramírez de Arellano i Zúñiga (Sevilla, 2 de decembre de 1583),[30] filla de Carlos Ramírez de Arellano i Mendoza, II comte d'Aguilar de Inestrillas, i de Juana Manrique de Zúñiga i Guzmán.[31] Va succeir el seu fill:
Va casar, en primeres nupcias, el 27 de febrer de 1548, en Nalda, en la seua neboda i primera germana, Ana Ramírez de Arellano (m. Sevilla, 17 d'abril de 1578).[32] En segones nupcias, va casar, el 4 d'octubre de 1581, en Magdalena Manrique de Guzmán, dama de la reina Isabel de Valois (m. Madrit, 24 d'octubre de 1621). Sense descendència d'este matrimoni.[33] Va succeir el seu fill del primer matrimoni en 1593:[1]
Va casar, en 1593 en Mencía de la Cerda, dama de l'infanta Isabel Clara Eugenia.[24] Varen ser els pares de Gaspar Martín Cortés i de la Cerda, naixcut en Madrit, el 21 de juny de 1594, que va fallir en l'infància.[34] Va tindre dos fills fòra de matrimoni en María Chiquet de Guevara, filla de Pedro Cabrera de Còrdova i Juana Batiste Chiquet de Guevara:[24] el capità de cavalls i maestre de camp Diego Cortés, casat en María Hurtado de Valéncia, en descendència; i Magdalena Cortés, monja del convent de Santa Catalina de Siena en Valladolit.[35] Va succeir el seu germà:
Va casar, el 25 de decembre de 1602, en Madrit, en Ana Pacheco de la Cerda (baut. Toledo, 4 d'agost de 1586-Pobla de Montalbán, 20 de novembre de 1643), sense descendència del seu matrimoni. [36] Va tindre una filla natural, Isabel /m. 26 de juny de 1682) que va professar en el convent de Jesús María en el nom d'Isabel de Sant Pedro i va aplegar a ser la seua abad.[37] A el IV marqués li va succeir la seua neboda, filla de la seua germana Juana Cortés Ramírez de Arellano (m. 1602)[26] qui havia contret matrimoni en Madrit, el 26 de novembre de 1592, sent la seua segona esposa, en Pedro Carrillo de Mendoza, IX comte de Priego.[26]
Va casar, el 21 de setembre de 1617, en Sant Lorenzo de l'Escorial, en Diego Tagliavia d'Aragó i Pignatelli (Nàpols, 9 de setembre de 1596-Madrit, 17 de giner de 1663), IV duc de Terranova, gran d'Espanya,[39] príncip de Castelvetrano, príncip del Sacre Romà Imperi, V marqués de Avola i VI marqués de la Favara, cavaller de l'Orde de Santiago, gran condestable del regne de Sicília, gentilhombre de cambra del rei Felipe IV, virrey de Cerdenya, cavaller de l'Orde del Toisón d'Or, etc.[40] Va succeir, en 1653, la seua única filla:[27]
  • Juana d'Aragó Pignatelli i Carrillo de Mendoza (Messina, Sicília, 12 de decembre de 1619-Madrit, 7 de maig de 1692), VI marquesa del Valle d'Oaxaca,[1][26] V duquesa de Terranova, gran d'Espanya,[39] marquesa de la Favara, marquesa de Avola, princesa de Castelvetrano i del Sacre Romà Imperi, comtesa de Borghetto, baronesa de Casteltermni i de Menfi, etc. i cambrera major de la reina Maria Luisa d'Orleans i de la reina Mariana de Neoburgo.[41]
Va casar, el 16 de juny de 1639, en Héctor Pignatelli, VI duc de Monteleón,[42] príncip de Noia i cavaller de l'Orde del Toisón d'Or. Va succeir la seua neta, filla d'Andrés Fabricio Pignatelli d'Aragó Carrillo de Mendoza i Cortés, fallit abans que la seua mare en Girona, el 27 de juliol de 1677, VII duc de Monteleón,[43] gran d'Espanya, V príncip de Noia, gran camarlengo de Nàpols i cavaller de l'Orde del Toisón d'Or,[26] casat en 1665, sent el seu primer marit, en Teresa Pimentel i Benavides.[26]
  • Juana María Pignatelli d'Aragó Cortés i Pimentel (Madrit, 6 de novembre de 1666-22 de juliol de 1723), VII marquesa del Valle d'Oaxaca,[1][44] VI duquesa de Terranova,[39] VIII duquesa de Monteléon, gran d'Espanya,[43] etc.
Va casar, el 23 de febrer de 1679, en Madrit, en el seu tio besyayo Nicolás Pignatelli i Carrafa (Cerchiara, Nàpols, 1648-Nàpols, 7 de març de 1730), almirant i condestable de Sicília, virrey de Cerdenya i de Sicília, príncip de Galicho, marqués de Mesanelo, príncip del Sacre Romà Imperi i cavaller de l'Orde del Toisón d'Or.[45][lower-alpha 1]
  • Diego Pignatelli d'Aragó i Cortés, (Madrit, 21 de giner de 1687-Palermo, 28 de novembre de 1750), VIII marqués del Valle d'Oaxaca,[1] VII duc de Terranova,[47] IX duc de Monteleón, gran d'Espanya,[43] VII príncip de Noia i de Castelvetrano, vaig marcar de Avola, de Carona, etc., almirant i condestable de Sicília.[48]
Va casar en primeres nupcias, el 13 de juliol de 1713 en Nàpols, en Anna Caracciolo (m. 13 d'octubre de 1715), pares d'un fill que va fallir en dèu anys.[49] Va contraure un segon matrimoni, el 15 de maig de 1717 en Nàpols, en Margarita Pignatelli i Capua, V duquesa de Bellosguardo, baronesa de Casalnuevo i senyora de Amendolara.[49] Va succeir el seu fill del segon matrimoni:
  • Fabricio Matías Pignatelli d'Aragó i Cortés (Nàpols, 24 de febrer de 1718-Nàpols, 28 de setembre de 1763), IX marqués del Valle d'Oaxaca,[1] VIII duc de Terranova,[50], X duc de Monteleón, gran d'Espanya,[43] i varis títuls italians.[51]
Va casar, el 20 de febrer de 1735 en Nàpols, en Constanza de Médici i Gaetani, de la família dels príncips de Otayano.[51] Va succeir el seu fill:
  • Héctor María Pignatelli d'Aragó i Cortés (Monteleone, Nàpols, 28 de setembre de 1742-Barra, 27 de febrer de 1800), X marqués del Valle d'Oaxaca,[52][1] IX duc de Terranova,[50] i XI duc de Monteleón, gran d'Espanya,[43] etc. Vivia quan el jesuïta Clavijero va escriure la seua Història antiga de Mèxic i va consignar la genealogia de la seua família.
Va casar, el 15 de decembre de 1767 en Nàpols, en Ana María Piccolomini d'Aragó,[43] de la família dels ducs d'Amalfi.[53] Va succeir el seu fill:
  • Diego María Pignatelli d'Aragó i Cortés (Nàpols, 12 de giner de 1774-Nàpols, 14 de giner de 1818), XI marqués del Valle d'Oaxaca,[1][54] X duc de Terranova,[50] XII duc de Monteleón,[43] dos voltes gran d'Espanya, etc.
Va casar, el 9 de setembre de 1793 en Nàpols, en María Caracciolo de Brienza.[55] Va succeir el seu segundogénito:
  • José Pignatelli Caracciolo (Nàpols, 10 de novembre de 1795-25 de setembre de 1859), XII marqués del Valle d'Oaxaca,[56] XI duc de Terranova,[50] XIII duc de Monteleón, gran d'Espanya,[43] etc.
Va casar, el 6 d'octubre de 1817, en Nàpols, en Blanca Lucchesi-Palli Pignatelli d'Aragó, de la casa dels príncips de Campofranco en Itàlia,[57] filla de Francisca María Pignatelli Cortés i Aragó Piccolomini —filla d'Héctor María Pignatelli d'Aragó i Cortés, X marqués del Valle d'Oaxaca i de la seua esposa Ana María Piccolomini d'Aragó—, i d'Antonio Lucchesi-Palli i Filangieri.[58]
El seu fill Diego Pignatelli d'Aragó i Cortés (Palermo, 26 de novembre de 1823-Nàpols, 9 de març de 1880) XII duc de Terranova[50] i XIV duc de Montelón,[43] va utilisar el títul marquesal en vida sense haver obtingut la real carta de successió.[59] Ningú va solicitar la successió del títul des de la mort, en 1859, de el XII marqués, i el títul va ser declarat vacant i el 13 de febrer de 1885 es va declarar suprimit.[60] El net de el XII marqués, va solicitar la successió en 1915.[60]
En 21 d'agost de 1916, per rehabilitació, va succeir
  • José Pignatelli d'Aragó i Fardella (Palermo, 21 d'agost de 1860-Roma, 6/8 de març de 1938), XIII marqués del Valle d'Oaxaca.[61][1] Era fill d'Antonio Pignatelli d'Aragó i Cortés, XV duc de Monteleón, gran d'Espanya, i de la seua esposa, Marianna Fardella.[43]
Va casar, en Sirignano, el 24 de novembre de 1889, en Rosa de la Gándara i Plazaola. El seu fill Antonio d'Aragó Pignatelli Cortés va solicitar la successió al marquesado el 15 de febrer de 1959 pero, al no presentar la documentació requerida, es va considerar desistida la seua pretensió i no va obtindre real carta de successió.[29]


Va casar, en 1956, en María de les Mercés de Figueroa i Castillejo, dama del Real Cos de la Noblea de Catalunya. Va succeir el seu fill:[63]
Varen ser pares de quatre fills: Mercedes, casada en Gonzalo de Ulloa Suelves, marqués de la Caritat;[65] Álvaro, successor en el marquesado del Valle d'Oaxaca;[66] Coloma, casada en Ignacio Espanya-Heredia Aranda;[66] i Jacobo Llanza Figueroa, casat en María Eugenia Medem i en segones nupcias en Beatriz Cap de Vaca Acha.[66]
  • Álvaro de Llanza i Figueroa (n. 26 de giner de 1960), XV marqués del Valle d'Oaxaca[66] i actual titular.[67][1]
Va contraure matrimoni, en juny de 1988, en Madrit, en Isabel López-Quesada i Sanchiz, en qui ha procreado als seus fills Claudia, Álvaro i Isabel.[66]

Vore també

Notes

  1. ↑ 1,0 1,1 Un dels fills d'este matrimoni va ser Antonio Pignatelli Pignatelli d'Aragó (1700-1746), casat en María Francisca de Moncayo i Blanes, pares de, entre uns atres, Joaquín Atanasio Pignatelli d'Aragó i Moncayo (1724-1776), XVI comte de Fonts, gran d'Espanya, IV marqués de Coscojuela, VI marqués de Mora, cavaller de l'Orde del Toisón d'Or, etc. Este últim va contraure matrimoni en María Luisa Gonzaga Caracciolo (1726-1773), II duquesa de Solferino. Varen ser els pares de numerosos fills, entre ells, Juan María Pignatelli d'Aragó i Gonzaga (1757-1819), VII duc de Solferino, XI marqués de Mora, VI marqués de Coscojuela, XXII comte de Fonts, XIII comte del Castell de Centelles, etc., casat en María Trinitat Wall i Manrique de Lara. Varen ser els pares, entre uns atres, de Juan Bautista Pignatelli d'Aragó i Wall (1795-1823), príncip de Castiglone i del Sacre Romà Imperi, VII duc de Solferino, IX marqués de Coscojuela, XII marqués de Mora, XXI comte de Fonts, XIV comte del Castell de Centelles, tres voltes gran d'Espanya. etc. casat, en segones nupcias, en María Adelaida Belloni i Meroni (Milà, 1800-Barcelona, 1858). Este últim matrimoni varen ser els pares de María de la Concepció Pignatelli d'Aragó i Belloni (1824-1856/1858), IX duquesa de Solferino, marquesa de Coscojuela, XVI comtesa del Castell de Centelles, etc., casada en Benito Llanza i Esquivel, pares, entre uns atres, de Manuel María de Llanza i Pignatelli d'Aragó (1858-1927), X duc de Solferino, marqués de Coscojuela, XVII comte del Castell de Centelles, dos voltes gran d'Espanya, casat en María de l'Asunción Fernández de Bobadilla i Martínez de Arizala. Este matrimoni va tindre a Luis de Llanza i de Bobadilla (1884-1970), XI duc de Solferino, XII marqués de Coscojuela, XVIII comte del Castell de Centelles, etc. qui va casar en María dels Dolores Albert i Despujol de Peralta, pares de Jorge de Llanza i Albert de Bobadilla, XIV marqués del Valle d'Oaxaca.[46]

Referències

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 «Valle d'Oaxaca, Marqués de». Diputació Permanent i Consell de la Grandea d'Espanya i Títuls del Regne. Consultat el 12 de febrer de 2025.
  2. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 27.
  3. ↑ (1842) «Cèdula de l'Emperador Carlos V, concedint títul de Marqués del Valle a Hernán Cortés, donada en Barcelona a 20 de juliol de 1529», Colecció de documents inèdits per a l'història d'Espanya, Madrit: Imprenta de la viuda de Calero, pp. 105-108.
  4. ↑ Thomas, 1993, p. 254.
  5. ↑ 5,0 5,1 Díaz del Castell, 2004, pp. 630-669.
  6. ↑ Díaz del Castell, 2004, pp. 726-732.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 «la-vall-de-oaxaca-un-estudi-diplomatico-del-senorio-indiano/ Don Hernando Cortés i el Marquesado del Valle d'Oaxaca: Un estudi diplomàtic del Señorío Indiano». Coloquis Històrics d'Extremadura. Consultat el 17 de febrer de 2025.
  8. ↑ «Títuls nobiliarios». http://aldo-derecho-sonia.blogspot.com.
  9. ↑ 9,0 9,1 Barret, 1970, p. 35.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Rubio, 1970, pp. 101-102.
  11. ↑ 11,0 11,1 Gutiérrez Brockington, 1989, p. 25.
  12. ↑ (1981).«Els señoríos de vassalls en Índies».Revista chilena d'història del Dret.(15)
    199-204.ISSN 0719-5451.
  13. ↑ (1991) The Encomendero in New Spain, 1521-1555 (en EN), Austin: Austin University Press. ISBN 9780292799615.
  14. ↑ 14,0 14,1 (1987).«La monarquia moderna en Europa i Iberoamèrica. Paralel institucional».Revista d'Estudis Històric-Jurídics.(12)ISSN 0716-5455.
  15. ↑ V, S.L. (1993). The Book of Tributes: Early Sixteenth-Century Censuses from Morelos, Los Angeles: UCLA Latin American Center Publications. ISBN 0879030828.
  16. ↑ (1993).«The Spiritual Conquest Re-examined: Baptism and Christian Marriage in Early Sixteenth-Century Mexico».Hispanic American Historical Review.73(3)
    pp. 453-480.ISSN 0018-2168.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Barret, 1970, pp. 30-34.
  18. ↑ 18,0 18,1 V, Héctor Omar (2001). Amèrica baix els Austrias: economia, cultura i societat, Llima: Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, pp. 129-130. ISBN 9972-42-447-2.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Barret, 1970, pp. 14-15.
  20. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  21. ↑ «Còdexs del Marquesado del Valle». Biblioteca Digital Mexicana A.C.. Consultat el 17 de febrer de 2025.
  22. ↑ 22,0 22,1 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 44-46.
  23. ↑ 23,0 23,1 Mateos Sáinz de Medrano, 2006, pp. 211-225.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 49.
  25. ↑ 25,0 25,1 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 53-55.
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 26,5 26,6 26,7 Soler Salcedo, 2020, p. 281.
  27. ↑ 27,0 27,1 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 57.
  28. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 142-143.
  29. ↑ 29,0 29,1 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 142-144.
  30. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 31.
  31. ↑ Soler Salcedo, 2020, pp. 280-281.
  32. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 44.
  33. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 46.
  34. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 50.
  35. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 50-52.
  36. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 54.
  37. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 55.
  38. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 55-56.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Salazar i Acha, 2012, p. 151.
  40. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 56.
  41. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 57-58.
  42. ↑ Salazar i Acha, 2012, pp. 151 i 173.
  43. ↑ 43,00 43,01 43,02 43,03 43,04 43,05 43,06 43,07 43,08 43,09 Salazar i Acha, 2012, p. 173.
  44. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 73.
  45. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 73-75.
  46. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 94-95, 98, 146-147-149.
  47. ↑ Salazar i Acha, 2012, pp. 151-152.
  48. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 102.
  49. ↑ 49,0 49,1 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 103.
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 50,3 50,4 Salazar i Acha, 2012, p. 152.
  51. ↑ 51,0 51,1 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 113.
  52. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 119-120.
  53. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 120.
  54. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 132.
  55. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 132-133.
  56. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 134.
  57. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 135.
  58. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 119-120 i 122-123.
  59. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 137.
  60. ↑ 60,0 60,1 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 141.
  61. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 142-143 i 146.
  62. ↑ «Orde de 15 de juny de 1984 per la que es mana expedir, sense perjuí de tercer de millor dret, Real Carta de Successió en el títul de Marqués del Valle d'Oaxaca a favor de don Jorge de Llanza i d'Albert». Bolletí Oficial de l'Estat. Consultat el 12 de febrer de 2025.
  63. ↑ 63,0 63,1 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 152.
  64. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 146.
  65. ↑ Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, pp. 152-153.
  66. ↑ 66,0 66,1 66,2 66,3 66,4 Comte i Díaz Rubín y Sanchiz Ruiz, 2008, p. 153.
  67. ↑ «Orde de 25 de setembre de 2001 per la que es mana expedir, sense perjuí de tercer de millor dret, Real Carta de Successió en el títul de Marqués del Valle d'Oaxaca, a favor de don Álvaro de Llanza i Figueroa». Bolletí Oficial de l'Estat. Consultat el 12 de febrer de 2025.

Bibliografia

Enllaços externs


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Marquesado_del_Valle_d%27Oaxaca&oldid=1437006»