La Casa de Borja-Loyola Inca va ser una casa noble actualment extinta de la noblea peruana i la noblea espanyola que va sorgir de l'unió de la noble inca mestiza, Ana María de Loyola Coya (de la Casa real incaica de Vilcabamba i de la Casa de Loyola) en el noble espanyol, Juan Enríquez de Borja (de la Casa de Borja, la Casa de Gandia i de la Casa de Trastámara). Va estar lligada al marquesat de Santiago d'Oropesa.

Història

Varen ser descendents llegítims dels sobirans Huayna Cápac, Manco Inca, Sayri Túpac Inca, Alfonso XI de Castella, Juan II d'Aragó, Sancho VI de Navarra, Alfonso V de León i del papa Alejandro VI dels Estats Pontificis en Roma. Aixina com de sant Francisco de Borja. Estaven emparentats en sant Ignacio de Loyola, fundador de l'Orde jesuïta, com també en la família real espanyola, i gojaven de gran poder pels seus nexes en les figures de poder més grans de l'Imperi espanyol i l'Iglésia catòlica, aünat al seu prestigi de ser considerats els hereus llegítims de l'Imperi incaic despuix del Tractat d'Acobamba.[1][2][3][4]

Com la Corona era conscient del poder que tenia esta família inca, i lo que podria implicar per a l'administració del Virregnat del Perú, els hereus d'esta família (Loyola Borja Inca) devien residir en Espanya i ser educats en la Talle del Rei.

Impacte cultural

El seu impacte cultural era molt alt en la societat del virregnat del Perú. Per eixemple, era comú que es fera representacions teatrals de la boda entre el noble espanyol Martín García Óñez de Loyola (Capità general de Chile, nebot d'Ignacio de Loyola) i la ñusta Beatriz Clara Coya (filla de Sayri Túpac i Cusi Huarcay), pares de la fundadora d'està casa, Ana María de Loyola Coya Inca. Sobretot despuix d'emetre's la Real Cèdula d'Equiparació de 1697.[5]

També grans referents artístics de la societat virreinal peruana li rendirien grans homenages en les seues representacions teatrals. Per eixemple, fra Francisco del Castell (un poeta i dramaturc de Piura) els varen vore com un símbol de prestigi de la nació peruana (un dels múltiples pobles que rendien tribut al Rei d'Espanya) per a reclamar un lloc preferent entre l'Imperi, mentres que els criolls buscaven llegitimar els seus reclams per mig d'afirmar una identitat americana que acodira a una rodalia en el passat indígena.[6]

També els Jesuïtes del Perú li donarien molts honors al matrimoni Loyola-Inca i Borja-Loyola Inca. Per eixemple, en el XVII es va pintar un gran llenç dels matrimonis de Martín i Beatriz, com d'Ana María i Juan Enríquez, i seria resguardat per l'iglésia de la Companyia en el Cuzco.[6]A la seua volta, era usual fer dramatisacions de la boda en claustres ignacianos, com la feta el dia de Sant Francisco de Borja (10 d'octubre) de 1741 en l'Iglésia del Cuzco.[6]

"es va fer en l'iglésia de la Companyia (en el Cuzco) una representació del casament de don Martín García de Loyola, i la filla de don Felipe Túpac Amaru [sic]: conforme es troba pintat en un quadro que està a l'entrada de dita iglésia. Va fer a l'espós, un fill de don Gabriel Argüelles, cridat Pedro; i l'esposa, una filla d'un cacic de (en blanc) cridada Narcisa. No va faltar qui diguera, haver-se eixecutat mojiganga i encamisada esta pels mants capitulares, aquella per la representació dels esposos".

Referències

  1. ↑ «ELS INCAS REIS DEL PERU by fondoeditorialbcp - Issuu» (en en). issuu.com (2022-12-16). Consultat el 2023-12-22.
  2. ↑ Revista de l'Institut Peruà d'Investigacions Genealògiques (1994)
  3. ↑ Macera, Pablo; Ribera, Juan Nuñez Vela de (2006). El Inca colonial (en es), UNMSM. ISBN 978-9972-46-310-5. Consultat el 2023-12-22.
  4. ↑ Béthencourt, Francisco Fernández de (1897). Història genealògica i heràldica de la monarquia espanyola: casa real i grans d'Espanya (en es), Estab. Tip. d'Enrique Teodoro. Consultat el 2023-12-22.
  5. ↑ BASES SOCIALS DE L'EMBLEMÀTICA: ARISTOCRÀCIA I NOBLEA, PASSAT I PRESENT. MANUEL FORTS DE GILBERT ROJO. Emblemata, 16 (2010), pp. 185-202. ISSN 1137-1056
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Cervantes, CVC Centre Virtual. «CVC. La princesa incaica Beatriz Clara i el dramaturc ilustrat Francisco del Castell, per Raquel Chang-Rodríguez.» (en es). cvc. cervantes. és. Consultat el 2024-01-02.