Anar al contingut

Centralisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Retrat de Felipe V d'Espanya cap a 1720. En començar el seu regnat, va començar un programa de reformes que va centralisar tota l'administració de la Monarquia Hispànica en els cridats Decrets de Nova Planta.
Derogació de la Constitució espanyola de 1812 per Fernando VII. En retornar de l'exili despuix de l'Invasió francesa d'Espanya (1808-1814), Fernando VII dissol tots els òrguens independents creats pel govern lliberal per a retornar a una política centralisada i absoluta baix el seu mando.
Escut d'Espanya durant el franquisme, que incorpora la cartela en el lema «Una Gran Lliure», remarcant en 'Una' el caràcter indivisible de l'Estat franquiste i el rebuig a qualsevol descentralisació.
Per a atres usos d'este terme vore Centralisme democràtic.

El centralisme[1] és una doctrina política que propugna la centralisació política o administrativa. És dir, el centralisme promou un sistema polític en el qual el govern central reunix la major part dels poders i facultats per a dirigir la nació. Per tant, l'Estat assumix competències davant els estats federats o divisions administratives en esta forma de govern promulgant normalment un Estat unitari.[2] [3]

Un estat totalment centralisat és aquell en el que hi ha una unitat política, territorial i administrativa; o siga que el govern central de forma simètrica té major poder de prendre decisions polítiques i és el superior encarregat de la gestió administrativa de totes les competències del país. Esta forma de govern és molt poc comú, aplicant-se en el seu [ [Centralisme pur|pura forma]] casi exclusivament en microestats. No obstant, existixen atres formes de govern centraliste menys pures que s'apliquen, per eixemple, en França ―a on existix descentralisació administrativa― i en alguns països hispanoamericans ―en els que existix un govern central que conviu en governs subnacionales en certes atribucions―.[4] [5]

Entre els motius d'esta centralisació es poden contar:

  • La necessitat que tenen els estats de donar servicis a el seu ciutadàns que econòmicament els territoris federats per sí solo no poden per falta de fondos.
  • La necessitat de grans cantitats d'inversions que exigixen un gran percentage de recursos, materials econòmics i humàns que colapsarien els territoris federats.
  • La necessitat de fer una planificació centralisme administratiu. Sense causa provable


Història

Un model eixemplar de centralisme es va manifestar en Occident en la formació del sistema eclesiàstic de l'Iglésia catòlica romana. Es considera a Dámaso I (366-384) com un dels primers papes que va impulsar el centralisme romà.[6] No obstant, la consolidació del centralisme romà es va produir en l'Alta Edat Mija, quan l'Iglésia va entrar en conflicte en la autocomprensión teocràtica de la monarquia germànica.[7] Sobre la base de la vinculació de les iglésies en l'orde polític, i davant el temut problema de llegitimitat front a «els «intents de reis i emperadors dels distints països per acaparar» a les iglésies, el centralisme estatal es va reproduir en el sistema eclesiàstic.[7]

En la época de l'absolutismo, l'Estado territorial (Flächenstaat) se impuso frente al modelo medieval del Estado como comunidad de personas (Personenverbandsstaat).[8] En l'investigació més antiga, la mirada de la qual «a sovint quedava fixa en els centres de poder i els seus agents», el centralisme es presentava de forma generalisada com una traça característica de l'absolutisme.[9] En canvi, els enfocaments d'investigació més recents i matisats destaquen, junt a l'eixercici centraliste del poder per part de les monarquies, també el poder polític dels estaments i el regionalisme de les èlits. Aixina, l'enfocament d'investigació «estamental» resalta els innumerables conflictes entre estaments i príncips, que «de cap manera sempre es varen resoldre clarament a favor dels príncips», aixina com la participació estamental en distints territoris de l'Imperi i en Estats de menor extensió (Suècia, Dinamarca).[10] L'investigació «regionalista», per la seua banda, ha demostrat que inclús els innumerables funcionaris senyorials territorials disponien d'una densa ret de relacions en les èlits regionals. D'esta manera, l'absolutisme no va conseguir impondre's «de dalt cap a avall» en les províncies, a lo manco en els grans Estats (Espanya, França, Àustria-Bohemio-Hongria, Brandeburgo-Prusia).[9]

El modelo político centralista del Estado monárquico-absolutista recibió una fundamentación teórica de gran relevancia en la historia de las ideas gracias a la filosofía política de Thomas Hobbes.[11] Per a Hobbes, qui va redactar la seua obra Leviatán baixe l'impressió que li va deixar la guerra civil anglesa, el sistema estamental —com a forma d'organisació política del país i com contrapoder institucionalisat front al domini monàrquic— ya no podia tindre pes algun.[11] En su lugar, y debido a las malas cualidades del ser humano que Hobbes tenía presentes, la comunidad debía confiar el poder político, mediante un pacto, a un hombre o a una asamblea, de modo que en ese centro se representara la unidad real de todos.[11] Este planteamiento fue desarrollado más tarde por el filósofo del derecho John Austin, quien se decantó por la idea de un poder soberano indisoluble e ilimitable.[12] La tesis expressada per estos enfocaments, segons la qual el poder estatal es consolida per mig de la centralisació —i el ser humà obté protecció i seguritat al preu de la llibertat—, eixercita un paper rellevant en el discurs teòric i públic fins a l'actualitat.[13][14]

En Europa, França es considera l'eixemple per antonomàsia del centralisme,[15] els orígens del qual poden rastrejar-se fins a Luis XIII, Richelieu i Luis XIV. Este últim va despullar als senyors feudals regionals dels seus drets polítics, reduint-los a la condició de cortesanos del rei. Despuix de la Revolució francesa i la constitució de l'Estat nacional modern, Napoleón Bonaparte va reprendre el pensament centraliste.[15] Sobre la base de la tradición jacobino-centralista, la idea de un Estado fuerte, capaz de imponer «desde arriba» los cambios políticos y sociales, adquirió una importancia duradera en Francia.[16] El centralisme polític francés va trobar també el seu reflex en l'infraestructura de transport: en tot el país, les carreteres es disponen en forma d'estrela orientades cap a la capital, París.[17] En la segona mitat del sigle XX, en canvi, es varen dur a la pràctica idees de descentralisació, que es varen expressar especialment en la creació de diversos ents territorials.[15]

En comparació a França, l'Imperi en Alemània mai va conseguir alcançar una posició de poder central similar.[15] En Alemània es va impondre, en canvi, el principi federatiu. Des de l'Assamblea Nacional de Fráncfort de 1848, en referència a l'Estat unitari centraliste, s'ampra també el terme «unitarisme», acunyat originalment en l'àmbit de la teologia, que es va forjar com a concepte opost a les concepcions federalistes.[18] Des de llavors, el concepte de centralisme ocupa un lloc destacat en el debat sobre el federalisme. Si ben l'unitarisme nacional-estatal, desenrollat en el sigle XIX pel moviment nacional, no va conseguir desplaçar les idees i teories del federalisme,[18] las concepciones centralistas siguen siendo valoradas críticamente en este debate hasta la actualidad y se destacan como un rasgo particular del totalitarismo.[19]

En el discurs públic de la República Federal d'Alemània, el terme centralisme, com consigna, va perdre en general rellevància en la segona mitat del sigle XX. En la República Democràtica Alemana el terme no es va amprar com tal consigna, pero va permanéixer present en el llenguage a través del concepte de «centralisme democràtic». Cap al canvi de sigle XXI, la rellevància conjuntural que havia tingut el terme centralisme va quedar, en general, exclosa dels diccionaris de llengua alemana.[20]




Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Naranjo Mesa, Vladimiro (2014). Teoría constitucional e instituciones políticas, 12.ª edició, Bogotá: Temis, pp. 746. ISBN 978-958-35-0071-2.
  3. ↑ Kelsen, Hans (1965). Teoría general del Estado, México: Ediciones Coyoacán, pp. 215.
  4. ↑ García-Pelayo, Manuel (1984). Derecho constitucional comparado, 4.ª edició, Madrid: Alianza Editorial. ISBN 84-206-8086-9.
  5. ↑ López Guerra, Luis; Espín Templado, Eduardo. Derecho constitucional. Vol. II: Los poderes del Estado. La organización territorial del Estado, Valencia: Tirant lo Blanch.
  6. ↑ Horst Fuhrmann: Cicero und das Seelenheil oder wie kam die heidnische Antike durch das christliche Mittelalter? Múnich/Leipzig, 2003, p. 13, ISBN 3-598-77561-X.
  7. ↑ 7,0 7,1 Gerhard Leibholz (ed.): Menschenwürde und freiheitliche Rechtsordnung. Tubinga, 1974, p. 432, ISBN 3-16-636162-6.
  8. ↑ Klaus Türk, Thomas Lemke y Michael Bruch: Organisation in der modernen Gesellschaft. Eine historische Einführung. Wiesbaden, 2006, p. 56, ISBN 3-531-33752-1.
  9. ↑ 9,0 9,1 Ernst Hinrichs: Fürsten und Mächte. Zum Problem des europäischen Absolutismus. Gotinga, 2000, p. 30, ISBN 3-525-36245-5.
  10. ↑ Ernst Hinrichs: Fürst en und Mächte. Zoom Problem dones europäischen Absolutismus. Gotinga, 2000, p. 28.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Hans-Christof Kraus y Thomas Nicklas (eds.): Geschichte der Politik. Alte und neue Wege. Múnich/Oldemburgo, 2007, pp. 195 y ss., ISBN 3-486-64444-0.
  12. ↑ Stephan Bredt: Die demokratische Legitimation unabhängiger Institutionen. Vom funktionalen zum politikfeldbezogenen Demokratieprinzip. Tubinga, 2006, p. 112, ISBN 3-16-148871-7.
  13. ↑ Gerd Held: Territorium und Großstadt. Die räumliche Differenzierung der Moderne. Wiesbaden, 2005, p. 75, ISBN 3-531-14423-5.
  14. ↑ Herder Lexikon Politik. En prop de 2000 entrades i més de 140 gràfics i taules, edició especial per a la Lan deszentrale für politische Bildung de Renania del Nort-Westfalia, Friburgo/Basilea/Viena, 1993, p. 236.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Günther Haensch y Hans J. Tümmers: Frankreich. Politik, Gesellschaft, Wirtschaft. Múnich, 1998, pp. 227 y ss., ISBN 3-406-43345-6.
  16. ↑ Joachim Schild y Henrik Uterwedde: Frankreich. Politik, Wirtschaft, Gesellschaft. 2.ª ed. actualizada, Wiesbaden, 2006, p. 24, ISBN 3-531-15076-6.
  17. ↑ Alexander Thomas (ed.): Handbuch interkulturelle Kommunikation und Kooperation. Vol. 2: Länder, Kulturen und interkulturelle Berufstätigkeit. Gotinga, 2003, p. 43, ISBN 3-525-46166-6.
  18. ↑ 18,0 18,1 Gerhard Schulz: Die Periodo der Konsolidierung und der Revision dones Bismarckschen Reichsaufbaus 1919-1930. Vol. 1: Zwischen Demokratie und Diktatur. 2.ª ed. revisada i ampliada, Berlín/Nova York, 1987, p. 15, ISBN 3-11-011558-1.
  19. ↑ Dieter Nohlen y Florian Grotz: Kleines Lexikon der Politik. 4.ª ed. actualizada y ampliada, Múnich, 2007, p. 152; Rainer-Olaf Schultze: «Föderalismus». En: Dieter Nohlen (ed.): Wörterbuch Staat und Politik. Bundeszentrale für politische Bildung, Bonn, 1991, p. 146.
  20. ↑ Dieter Felbick: Schlagwörter der Nachkriegszeit 1945-1949. Berlín/Nueva York, 2003, p. 569, ISBN 3-11-017643-2. (Tesis doctoral, Universidad de Bonn, 2001).

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Centralisme&oldid=1650581»