Pactisme
Pactismo és la tendència al pacte o al compromís, especialment per a resoldre problemes polítics o socials.[1] L'historiografia i la teoria política espanyoles solen aplicar el terme als sistemes polítics dels regnes migevals i del Antic Règim en Espanya per a designar el pacte explícit o tácito entre rei i regne (entés este en la seua representació orgànica i estamental), lo que llimitava decisivament el poder regio (en la Corona d'Aragó molt més fortament que en la Corona de Castella); mentres que en l'Edat Contemporànea se sol aplicar el terme de forma restringida per a designar el particularisme de zones concretes (el País Vasc i Navarra) en les que no es va aplicar totalment el programa centralizador (el del absolutisme borbònic de el XVIII i el de la Revolució lliberal de el XIX), sent molt debatuda política i intelectualment la possibilitat d'aplicació del concepte en atres (especialment en Aragó).
Monarquia feudal i monarquia autoritària
La monarquia feudal es caracterisava per una relació intermediada del rei en els seus vassalls, a través de la ret de relacions feu-vasalláticas, lo que donava a este molt poc poder per sí mateixa. La configuració d'una monarquia autoritària a partir de la Baixa Edat Mija va ser incrementant el poder del rei, en equilibri en els estaments representats en les institucions parlamentàries, que en Espanya es varen denominar Corts (noblea, clero i tercer estat -llimitat a les ciutats, en presència d'una burguesia més o menys dèbil o puixant i un patriciado urbà ennoblecido-[2]); mentres que l'existència de privilegis personals, familiars, estamentals, institucionals i locals (furs i cartes pobles de ciutats o territoris més amplis) feyen molt dispersa l'acció del poder central, que ni tan sols s'establia en una capital política o cort permanent, sino que devia marcar la seua presència física per tot el territori per mig de la cort itinerant.
Corona d'Aragó
Se sol parlar de pactismo específicament en la Corona d'Aragó, mentres que en la Corona de Castella l'autoritat del rei va ser més fort, tant en la seua capacitat fiscal com a militar, llegislativa i burocràtica, expressat en unes molt diferents relacions entre rei i regne (o siga, entre rei i Corts -Corts d'Aragó, Corts Catalanes, Corts Valencianes- o rei i l'orgue emanat de les Corts -Generalitat-).
El desenroll del pactisme és netament aragonés, puix va servir per a resoldre les tensions de la todopoderosa noblea aragonesa en el rei d'Aragó, ademés de la llimitació efectiva de les Corts sobre el rei d'Aragó.
En el regnat de Jaime I es va negociar en el rei de França el Tractat de Corbeil, 1258, per a resoldre que el Comtat de Barcelona (Catalunya actual) pertanyia a Aragó i no a França.
Una atra fita del pactisme aragonés va ser el Privilegi General, 1283, que es va pactar entre Pedro III, la noblea i les ciutats del Regne, tots estaments en representació en Corts d'Aragó. Només quatre anys més vesprada, en 1287, este mateix rei aragonés va pactar en la noblea aragonesa el Privilegi de l'Unió.
La Concòrdia d'Alcanyís es va realisar per a pactar el procés successori en la Corona d'Aragó a la mort sense descendència de Martín I.
I el Compromís de Casp, màxim exponent en el història del pactisme migeval, es va realisar en 1412 per a pactar l'elecció del nou rei d'Aragó, Fernando I.
En el Regne de Valéncia, l'oposició a les pretensions autoritàries d'Alfonso IV d'Aragó, i la capacitat de resposta eficaç de les institucions particulars del regne, va quedar simbolisada en les paraules del jurat en cap Francisco de Vinatea (1333):
La debilitat de l'institució monàrquica aragonesa va començar a qüestionar-se en l'arribada de la dinastia Trastamara despuix del Compromís de Casp (1412), que en sí mateixa va ser una demostració de pactisme, per ser un acort pres entre representants de les institucions de cada u dels tres regnes. No obstant, eixa pretensió no va aplegar a significar un aument decisiu del poder real.
Despuix de la guerra civil catalana (1462–1472) (enfrontament armat entre el rei Juan II d'Aragó i les institucions catalanes, Generalitat i Consell de Cent, suscitat per la reacció d'estes davant lo que entenien com a intensificació del control polític del monarca en Catalunya), la mort del príncip Carlos de Viana (protegit per les institucions catalanes i enfrontat en el seu pare Juan II) serà l'excusa per a formalisar l'inici d'un diàlec en el que despuix de guanyar el rei, manté les institucions i la forma de llegislació anterior a la guerra.
El poder del rei d'Aragó a voltes s'eixercia en la funció de àrbit en conflictes interns, com es va expressar en la Sentència arbitral de Guadalupe (1486) que va posar fi a la Guerra dels Remensas (Fernando II d'Aragó, el Catòlic).
Bibliografia
El pactisme en el història d'Espanya. Institut d'Espanya ISBN 978-84-85559-06-0
Notes
- ↑ «Real Acadèmia Espanyola. Diccionari Usual».
- ↑ «GEA». Archivat des de l'original, el 13 de març de 2017. Consultat el 3 de giner de 2011.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pactismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.