L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Guerra civil catalana

La guerra civil catalana (1462-1472) va ser el conflicte que es va produir en el principat de Catalunya entre els partidaris del rei Juan II d'Aragó, comte de Barcelona, i els de les institucions catalanes rebels al rei encapçalades per la Diputació del General del Principat de Catalunya i el Consell del Principat.

Guerra civil catalana

Artícul bo

Per al bando realiste, els «rebels» lo eren per haver traïcionat la fidelitat que havien jurat al seu rei; mentres que els antijuanistas consideraven «traïdors» als realistes per no ser fidels a les lleis de la «terra», per ser «enemics de la cosa pública» o simplement per ser «mals catalans». Aixina, el bando antijuanista va desenrollar una nova concepció de la societat política en la que, segons Santiago Sobrequés i Jaume Sobrequés, «la solidaritat entre els hòmens d'un país es produïa per tindre unes lleis comunes i habitar una mateixa terra, no com fins a llavors, pel fet de ser vassalls d'un mateix sobirà». Havia sorgit, puix, el concepte modern de pàtria que anava més allà de la mera adscripció territorial per a revestir un caràcter jurídic, per lo que la rebelió catalana seria, com ya va senyalar l'historiador francés Joseph Calmette, naixcut en Perpinyà, «la primera de les revolucions modernes», cent anys anterior a la rebelió dels Països Baixos.[1]

Segons Francesc Xavier Hernández Cardona, «des del punt de vista tècnic i tecnològic, la Guerra Civil catalana va ser l'última guerra migeval, pero també la primera guerra moderna. (…) Els nobles tenen un paper secundari; són els dirigents militars, pero ya no manen mesnadas feudals, sino eixèrcits desiguals de ciutadans i mercenaris. Les tropes de cavalleria ya no estan compostes per la flor i nata de la noblea, sino per hòmens d'armes a jornal. La pirobalística adquirix protagonisme; encara que l'us de les armes curtes de fòc sembla encara molt llimitat, es va generalisar el de la bombardas fins a prefigurar lo que podria calificar-se com una artilleria de campanya —els eixèrcits arrastraven peces per a utilisar-les principalment en els seges—».[2]

Sobre les causes de la guerra, Santiago Sobrequés i Jaume Sobrequés han senyalat: «La rivalitat que existia entre les branques nobiliarias principals del país; la lluita entre la Biga, partit que agrupava a l'oligarquia, i la Busca, de tendència popular i socializante, per a conseguir el govern de la municipalitat barcelonesa; l'agitació en el camp, a on l'oposició dels senyors a les aspiracions llegítimes dels llauradors de remensa havien atizado la lluita, i la profunda crisis econòmica que patia Catalunya». I com a causes immediates: «el desheretament del Príncip de Viana per part del seu pare Juan II i l'oposició entre el sentit absolutista del rei i l'esperit pactista català».[3]

Antecedents: l'enfrontament entre l'oligarquia i la monarquia

Escomença el XV en mig d'una profunda crisis que afectava a tota Europa occidental i, especialment, al Comtat de Barcelona. Les causes varen ser diverses: la crisis de subsistència de la població; la demogràfica que va afectar especialment al camp per les grans epidèmies; la financera, en l'endeutament excessiu de les institucions públiques; la reducció del volum i dels guanys del comerç internacional...

L'enfrontament entre la monarquia i l'oligarquia nobiliaria i urbana catalana es remontava al regnat d'Alfonso el Magnánimo (1416-1458) quan el seu governador en Catalunya baix la lugartenencia de la reina María, Galcerán de Requesens, membre de la chicoteta noblea catalana ―senyor de Molins de Rei―, va recolzar en la seua lluita pel govern de la ciutat de Barcelona a la «Busca», que reunia als mercaders i als artesans, front a la «Biga», que agrupava al ric patriciado urbà barcelonés que dominava el Consell de Cent de la ciutat i que, junt en la noblea, també controlava les Corts Catalanes i la Diputació del General. Aixina Requesens va permetre la creació del Sindicat dels Tres estaments i poble de Barcelona i va intervindre en el municipi de Barcelona arrebatant a la «Biga» el govern de la ciutat i posant en el seu lloc a hòmens de la seua confiança i a membres moderats de la «Busca». En paraules de Carme Batlle, «va anar un autèntic colp d'estat contra els privilegis municipals i el tradicional poder de les famílies patricias (els ciutadans honrats, és dir, rentistas…)».[4]

El segon motiu del conflicte va ser el respal que la monarquia va donar als llauradors remensas enfrontats als seus senyors per la qüestió dels «mals usos». El rei també va permetre la formació d'un sindicat, el Gran Sindicat Remensa fundat en 1448, per a que els llauradors pogueren reunir-se i després negociar en els seus senyors, tant llaics com a eclesiàstics, i en 1455 va dictar una sentència interlocutoria per la que suspenia temporalment el pagament dels mals usos, encara que sense aplegar a resoldre el fondo de l'assunt. Aixina, com ha destacat Carme Batlle, «els dos sindicats, el rural i l'urbà, serien utilisats per la monarquia i els seus representants com a arma contra l'oligarquia catalana poc abans de la guerra civil i durant la mateixa».[5]

En 1454 Alfonso el Magnánimo va nomenar nou lloctinent de Catalunya al seu germà Juan, rei de Navarra, en acabant de que l'oligarquia nobiliaria i urbana haguera rebujat el nomenament de Requesens per a eixe lloc. En la finalitat de trobar una eixida a la complicada situació que es vivia en Catalunya, Juan va convocar les Corts Catalanes que estarien reunides per espai de quatre anys (1454-1458). En estes agitades Corts no es va resoldre el conflicte que enfrontava a l'oligarquia i la monarquia. Des del primer moment es va fer palés l'enfrontament quan els síndico del restant de ciutats catalanes en apoyo de la «Biga» varen considerar illegals als síndico que havia enviat la ciutat de Barcelona que pertanyien a la «Busca», lo que va obligar al lloctinent a intervindre per a donar cobertura llegal a estos. Aixina mateix Juan va continuar en la política filoremensa, lo que li va enfrontar en els senyors llaics i eclesiàstics de la Catalunya vella també representats en les Corts. Aixina que, el resultat de les mateixes va ser que despuix d'elles es va crear un moviment contrari al rei per part de la noblea, el clero i el patriciado urbà, la força del qual Juan, ya convertit des de 1458 —a l'alvançada edat per a l'época de xixanta anys—[6] en monarca de la Corona d'Aragó despuix de la mort del seu germà, no va valorar en la seua justa mida.[7]

El pròlec: la revolució catalana de 1460-1461

Artícul principal → Revolució catalana de 1460-1461.

L'impacte en Catalunya del conflicte successori del regne de Navarra

En decembre de 1459 es va firmar la Concòrdia de Barcelona per la que el rei Juan II d'Aragó i el seu fill el príncip Carlos de Viana es varen reconciliar en el seu disputa per la corona del regne de Navarra. No obstant, de l'atra qüestió que els enfrontava ―el reconeiximent de la «primogenitura» aragonesa―[8] res es dia en la Concòrdia, encara que el títul de «primogènit d'Aragó, de Navarra i de Sicília» ho venia utilisant Carlos de Viana des de la mort del rei Alfonso el Magnánimo l'any anterior.[9][10]

A finals de març de 1460 Carlos de Viana va abandonar Mallorca, a a on havia aplegat procedent de Sicília, i el dia 31 va fer la seua entrada triumfal en Barcelona. En esta es va utilisar la fòrmula de primer fill nat (‘primer fill naixcut’) per a no entrar en la vidriosa qüestió de la primogenitura. El 14 de maig es varen trobar pare i fill en Igualada i al sendemà varen fer la seua entrada conjunta en Barcelona. No obstant, la reconciliació era sol superficial, puix Carlos de Viana, al no haver segut reconeguda la seua primogenitura, va entrar en contacte en el rei de Castella Enrique IV per a concertar una aliança en ell per mig del matrimoni en la seua germana l'infanta Isabel, que llavors contava nou anys d'edat.[11][10]

En setembre de 1460 Juan II va convocar les Corts catalanes en Lleida i li va demanar al seu fill Carlos de Viana que es reunira en ell en eixa localitat per a concretar la seua boda en la princesa Catalina de Portugal i evitar aixina el matrimoni de Carlos en l'infanta castellana Isabel, proyecte del que havia tingut coneiximent gràcies a un emissari dels magnats castellans que s'oponien a Enrique IV.[12] Una volta allí, el rei va ordenar el 2 de decembre de 1460 la detenció de Carlos de Viana acusat de traïció, una decisió que Jaume Vicens Vives califica com a «insigne torpor» i Carmen Batlle com un «acte erròneu», en la que va tindre un paper determinant la reina Juana Enríquez qui, despuix de suplicar-li que ho detinguera, li va mostrar al rei dos supostes cartes incriminatorias de Carlos que Juan II no va poder comprovar que eren certament seues, puix en aquell moment estava casi completament cego ―contava 62 anys d'edat i patia de cataratas, que anys més tarde li curaria un cirugià judeu―.[13][14]

L'alçament

 
Interior del Palau de la Generalitat de Catalunya a on el 8 de decembre de 1460 es va constituir el Consell del Principat.

La detenció del príncip de Viana va causar una fonda commoció en tota Catalunya i va originar una inesperada ona de protestes.[15] Les Corts, baix la direcció dels nobles i els patricios de la «Biga», varen decidir el 5 de decembre, abans de ser dissoltes pel rei, formar una «comissió de les Corts» que adoptara les mides necessàries per a conseguir la lliberació del príncip i la reparació dels agravis i que estaria integrada per la Diputació del General del Principat de Catalunya i per les persones que designara per a que li assessoraren, inclosa una representació de la ciutat de Barcelona. Aixina va ser com es va constituir tres dies despuix en la Casa de la Diputació en Barcelona el Consell del Principat, que ostentava «un títul que jamai s'havia atribuït cap organisme català» i que «reflectia l'ideal “pactista” propi del jusconstitucionalisme» que defenien la noblea i el patriciado urbà catalans.[16][17] Segons Carme Batlle, era un «autèntic tumult contra el monarca», ya que la nova institució s'atribuïa «funcions de sobirania popular».[18][19]

Un grup de jurisconsultos, encapçalats per Joan Dusay, va dictaminar que en l'orde de detenció de Carlos de Viana el rei hi havia quebrantado les constitucions catalanes. Aixina la Diputació del General va enviar el 17 de giner un ultimàtum al rei, de manera que a partir d'eixe moment, com ha destacat Jaume Vicens Vives, «es soldó definitivament la causa del príncip en la de les llibertats de Catalunya».[20] Dos semanes despuix, el 31 de giner, la Diputació del General i el Consell del Principat varen acordar afegir una nova acusació al rei: la d'haver quebrantado la llei successòria de la Corona d'Aragó al no haver reconegut a Carlos de Viana com el seu «primogènit».[21] I el 7 de febrer es va produir el colp de força definitiu: els diputats i el seu Consell varen decidir proclamar a Carlos de Viana «primogènit» i formar un eixèrcit per a enfrontar-se al rei Juan II, ademés de mamprendre la construcció de vintiquatre galeras. El 19 de febrer la Diputació del General culminava el colp en proclamar-se poder suprem de Catalunya i ordenar a tots els oficials reals que l'obediren. «Aixina es va consumar la revolució catalana del 7-8 de febrer de 1461», afirma Jaume Vicens Vives.[22]

El triumfo dels sublevats: la lliberació de Carlos de Viana i la Capitulació de Villafranca

 
Palau Real de Villafranca del Panadés, restaurat en 2012, a on provablement es va firmar la Capitulació de Vilafranca el 21 de juny de 1461.

El 23 de febrer de 1461 Juan II va ordenar la posada en llibertat de Carlos de Viana, encarcerat en Morella, davant l'amenaça que suponia l'eixèrcit reclutat per la Diputació del General del Principat de Catalunya que havia eixit de Barcelona en direcció a Fraga camine de Saragossa, a on es trobava el rei. També va influir en la seua decisió el temor a que es produïra una ofensiva castellana a favor dels beaumonteses, que estaven guanyant posicions en Navarra.[19] «La monarquia capitula, en desastroses condicions, davant l'alçament de Catalunya», sentència Vicens Vives. La claudicació quedarà rubricada quatre mesos despuix en la firma de la Capitulació de Vilafranca, «peça capital en l'història del “pactisme” català i del dret constitucional modern», segons Vicens Vives.[23] Carmen Batlle ha senyalat que en la Capitulació de Vilafranca «l'oligarquia instaurava un sistema constitucional: el rei no podia entrar en Catalunya sense permís de la Diputació del General i el príncip es convertia en el seu lloctinent ací, en tot el poder eixecutiu en les seues mans».[18]

El 24 de juny, només tres dies despuix de la firma de la Concòrdia de Villafranca, es va celebrar en la catedral de Barcelona la solemne proclamació de Carlos de Viana com lloctinent general de Catalunya i el 31 de juliol va ser reconeguda la seua primogenitura com a hereu de la Corona d'Aragó. No obstant, dos mesos despuix, el 23 de setembre de 1461, fallia en Barcelona el príncip de Viana.[24][25] La notícia de la seua mort va causar una fonda commoció en tota Catalunya, convertint-ho en un mit dotat de poders casi miraculosos ―«sant Karles de Catalunya», en el dir popular―.[26][27]

La lugartenencia de la reina Juana Enríquez despuix de la mort de Carlos de Viana i la tensió en l'oligarquia

Según lo dispuesto en la Capitulació de Vilafranca, en morir el príncip de Viana la lugartenencia de Catalunya passava a l'infant Fernando, el seu mig germà, que contava nou anys d'edat i que un més despuix de la mort d'aquell ya havia segut reconegut com a «primogènit». Pero donada la seua incapacitat per a governar per la seua edat, la reina Juana Enríquez seria qui eixerciria la lugartenencia de Catalunya en el seu nom en calitat de tutora ―«tudriu»―. Aixina que el 29 d'octubre mare i fill varen partir per al Principat, lo que va causar un «viu desasosiego» ―en paraules de Vicens Vives― entre les autoritats catalanes, puix feya solament sis mesos que havien impedit que la reina entrara en Barcelona. La reina i el príncip varen aplegar a Barcelona el 21 de novembre i al sendemà Juana va acodir a la sede de la Diputació del General, a on va jurar complir lo estipulat en la Capitulació de Vilafranca. El principal comés de la reina a partir de llavors seria conseguir de les autoritats catalanes que autorisaren l'entrada del rei en el Principat, qüestió que va plantejar el 10 de decembre, pero no va conseguir el seu propòsit.[28] En eixe objectiu va demanar ajuda al Sindicat dels Tres Estaments i poble de Barcelona de la «Busca», lo que va suscitar els temors de l'oligarquia de la «Biga» a que es produïra un alçament realiste.[25]

La tensió entre la reina i les autoritats catalanes va ser creixent a lo llarc del més de decembre,[29] atizada entre atres motius pel rumor de que l'enyorat príncip de Viana, considerat cada volta més per la població un sant en poders miraculosos, havia segut enverinat per la reina. Ademés, en les comarques de Girona acabava d'esclatar la rebelió dels llauradors remensas encapçalada per Francesc de Verntallat ―un llaurador acomodat― perque els seus senyors, aprofitant la recuperació de la seua posició de força despuix de la firma de la Capitulació de Vilafranca, intentaven cobrar de nou els mals usos deixats en suspens per la sentència interlocutoria d'Alfonso el Magnánimo de 1455 i l'oligarquia temia que els remensas pogueren aliar-se en el rei ―lo que efectivament acabaria ocorrent―.[30]

La tensió entre l'oligarquia i la reina es va recrudecer en febrer de 1462 quan esta va ordenar la detenció de Joan de Copons, un destacat membre de la facció antirrealista acusat d'assessinat, i quan per la seua banda el Consell de Cent va dispondre una série de mides en contra dels membres del «moviment dels síndico» de la Busca que el 24 de febrer s'havia presentat davant la reina, junt en «molts menestrals envalentits», per a demanar el regrés del rei a Catalunya ―com a conseqüència del cridat «complot de Sant Matías» varen ser detinguts cuarenta y dos membres del Consell de Cent presuntament implicats en la conspiració, en considerar-se que havien violat la Capitulació de Vilafranca―.[25] Al mateix temps la facció antijuanista encapçalada pel comte de Pallars Hugo Roger s'anava fent en el control del Consell del Principat, front al grup realiste encapçalat pel arquebisbe de Tarragona Pedro d'Urrea.[31]

Referències

  1. ↑ Sobrequés i Vidal y Sobrequés i Callicó, 1973, p. 260.
  2. ↑ Hernández Cardona, 2003, p. 31.
  3. ↑ Sobrequés i Vidal y Sobrequés i Callicó, 1973, p. 129.
  4. ↑ Batlle, 2007, pp. 746-747; 760.
  5. ↑ Batlle, 2007, pp. 746-747.
  6. ↑ Hernández Cardona, 2003, p. 25.
  7. ↑ Batlle, 2007, pp. 760-761; 764.
  8. ↑ Vicens Vives, 2003, p. 225.
  9. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 215-222; 226.
  10. ↑ 10,0 10,1 Batlle, 2007, p. 764.
  11. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 224; 228-229.
  12. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 229-231.
  13. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 231-232.
  14. ↑ Batlle, 2007, pp. 764-765.
  15. ↑ Batlle, 1999, p. 202.
  16. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 232-234. ”[Juan II] creïa que Catalunya s'empinava per a solicitar la llibertat del príncip de Viana, com al mateix temps ho feyen els aragonesos. Pero aquell només era una bandera per als embaixadors, el Consell de la Diputació i els diputats; lo que pretenien obtindre era molt més: la plenitut del règim jusconstitucionalista entrevist despuix de Casp”
  17. ↑ Batlle, 2007, p. 765.
  18. ↑ 18,0 18,1 Batlle, 1999, p. 203.
  19. ↑ 19,0 19,1 Batlle, 2007, p. 766.
  20. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 234-235.
  21. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 235-237.
  22. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 237-238.
  23. ↑ Vicens Vives, 2003, p. 238.
  24. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 243-244.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Batlle, 2007, p. 767.
  26. ↑ Batlle, 1999, p. 204.
  27. ↑ Vicens Vives, 2003, p. 244.
  28. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 256-259.
  29. ↑ Batlle, 2007, p. 767. ”L'acció de la reina va acabar sent calificada de conspiració pels seus actes impulsius i irreflexivos: la reiterada petició de l'entrada del seu espós en el país, els seus contactes en els despechados ‘buscaires’ i en els llauradors remensas. Com volia la tornada del rei davant tot, li era difícil estar a l'altura de tan difícils circumstàncies, que exigien un gran talent diplomàtic; llavors, les posicions es varen radicalisar i es va iniciar la marcha cap a la guerra civil”
  30. ↑ Batlle, 2007, p. 767. ”Els grans propietaris nobles i eclesiàstics ―un dels més importants era la mitra gironina― es varen atrevir a això [a intentar tornar a cobrar els mals usos] per sentir-se amparats pel govern oligàrquic, o siga, dels seus, el de la Generalitat”
  31. ↑ Vicens Vives, 2003, pp. 260-263.

Bibliografia

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBatlle2007">Batlle (2007). «Triumfe nobiliario en Castella i revolució en Catalunya», Vicente Ángel Álvarez Palenzuela (coord.) (ed.). Història d'Espanya de l'Edat Mija, Barcelona: Ariel, pp. 745-774. ISBN 978-84-344-6668-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBatlle1999">Batlle (1999). L’expansió baixmedieval (segles XIII-XV). Vol. 3 de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar (en català), Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-4594-7.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHernández Cardona2003">Hernández Cardona (2003). Història militar de Catalunya. Vol. III La defensa de la Terra (en català), Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. ISBN 84-232-0664-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLacarra1973">Lacarra (1973). Història política del Regne de Navarra. Des dels seus orígens fins a la seua incorporació a Castella. Vol. 3, Pamplona: Aranzadi. ISBN 84-500-5700-0.
  • RIERA MEILS, Antoni, 1359–1518, volum primer de Història de la Generalitat de Barcelona i els seus presidents, Enciclopèdia Catalana, S. A. (editorial), Barcelona, 2004, ISBN 84-412-0884-0.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSobrequés i Vidal1973">Sobrequés i Vidal (1973). La guerra civil catalana del segle XV. Estudis sobre la crisi social i econòmica de la Baixa Edat Mitjana (en Català), Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-0838-3.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVicens Vives2003">Vicens Vives (2003). Paul Freedman i Josep Mª Muñoz i Lloret (ed.). Juan II d'Aragó (1398-1479): monarquia i revolució en l'Espanya d'el XV, Pamplona: Urgoiti editors. ISBN 84-932479-8-7.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_civil_catalana&oldid=1491573»