Guerra civil de Navarra

Guerra civil de Navarra

La guerra civil de Navarra va ser una guerra civil que es va iniciar en el Regne de Navarra en 1451, en motiu del pleit successori que es va produir despuix de la mort de la reina Blanca I de Navarra entre el seu marit don Juan, rei jure uxoris (per matrimoni), recolzat pels agramonteses, i el fill d'abdós, el príncip Carlos de Viana, recolzat pels beaumonteses. En este conflicte varen intervindre o es varen vore implicades les Corones veïnes de Castella i d'Aragó. En lo que seria una llarga lluita, no va haver pràcticament enfrontaments armats, consistint en expedicions, seges més o menys passius, destrucció de collites i atres sabotages.

La guerra civil va terminar en la firma el 22 de novembre de 1464 de la concòrdia de Tarragona entre Juan II i els líders beaumonteses per la que estos ho reconeixien com a rei de Navarra. Sobre la disputada qüestió successòria —Carlos de Viana havia mort tres anys abans i els seus drets a la Corona navarresa havien passat a la seua germana donya Blanca— s'ocuparien les Corts de Navarra. Pero estes no varen tindre oportunitat de tractar el tema perque pocs dies despuix moria donya Blanca en el seu captiveri del Bearn.

Antecedents

Les banderías nobiliarias: beaumonteses front a agramonteses

Despuix del belicoso i ruïnós regnat de Carlos II de Navarra (1343-1387), el regnat de Carlos III de Navarra (1387-1425) va constituir, segons Jaume Vicens Vives, «una etapa de profitosa restauració del país». No obstant, no va poder acabar en la divisió que existia entre la Montanya pirenaica, habitada per gents que es dedicaven fonamentalment al pastoreig i a l'explotació dels boscs, que conservaven l'eusquera i que es consideraven a sí mateixos com els fundadors del regne lo que els donava dret a governar-ho, i el Pla que s'estenia cap al Ebre, una zona molt més rica dedicada a l'agricultura, que contava en les principals viles (Tudela, Estella, Corella, Viana, Cascante, Cabanillas, Corts, Tafalla i Olite), que tenia una important població mudéjar reclosa en les aljamas i que estava oberta a l'influència d'Aragó i de Castella.

No obstant Carlos el Noble va conseguir assossegar l'enfrontament entre dos cases nobiliarias la tradicional rivalitat de les quals s'emmarcava en la divisió entre la Montanya i el Pla, puix cada una d'elles tenia les seues principals possessions i respals en cada una d'elles: els beaumonteses, en la Navarresa pirenaica de les merindades d'Ultrapuertos, de Sangüesa i de Pamplona; els agramonteses en el Pla (merindades d'Estella, d'Olite i de Tudela). Els beaumonteses descendien de Carlos de Beaumont ―fill bastardo de l'infant Luis de Navarra, germà de Carlos II que havia segut lloctinent del regne ― que havia ostentat l'alferecía de Navarra i que havia casat al seu fill Luis de Beaumont en una filla natural de Carlos III de Navarra i que per eixe matrimoni havia rebut el comtat de Lerín. Luis de Beaumont va ostentar com el seu pare l'alferecía de Navarra, títul que va convertir en el de condestable de Navarra cap a 1430. Els agramonteses, per la seua banda, tenien el seu orige en Leonel de Navarra, fill bastardo del rei Carlos II. El seu germà el rei Carlos III de Navarra li va concedir possessions en la Ribera de l'Ebre i li va otorgar diversos honors en la governació del regne. Açò va suscitar l'enemistat de Carlos de Beaumont, que va passar als seus fills respectius dò Felipe, que va ser nomenat mariscal del regne en 1428 o 1429 i va casar en Juana de Peralta —filla de Pierres de Peralta, el Vell—, i dò Luis de Beaumont, condestable de Navarra. A la mort de don Felipe en 1450 li va succeir al front dels agramonteses el seu fill Pedro de Navarra i el seu tio matern Pierres de Peralta, el Jove, «personage d'una energia invencible, un dels caudillos més singulars de el XV hispà», en paraules de Jaume Vicens Vives.

Pero la rivalitat entre beaumonteses i agramonteses es va recrudecer en força durant el regnat de la filla de Carlos el Noble, Blanca I de Navarra (1425-1441), casada en dò Juan, infant d'Aragó. I esta rivalitat entre beaumonteses i agramonteses va teixir una tupida trama de conflictes personals que durien a la guerra oberta. En Navarra, de forma tradicional, no era habitual concedir als nobles señoríos territorials i jurisdiccionals, o si s'otorgaven, era en pago a algun servici i sense caràcter hereditari, pero Carlos III ho va modificar i va obrir la possibilitat als nobles d'obtindre estos privilegis feudals dins del regne.^{cita requerida}

El conflicte successori despuix de la mort de Blanca I de Navarra

Juan II, cridat el Usurpador pels partidaris del príncip Carlos de Viana

En maig de 1441 va morir donya Blanca I de Navarra lo que va plantejar un pleit successori entre el seu espós, don Juan rei consorte de Navarra, i el fill d'abdós, el príncip Carlos de Viana. Segons els capítuls matrimonials de l'enllaç entre don Juan i donya Blanca ―la boda es va celebrar el 10 de juny de 1420 en la catedral de Pamplona― els drets a la Corona navarresa passarien a la mort de donya Blanca al fill que tingueren abdós i que si ella fallia abans que el seu espós sense successió don Juan deuria abandonar Navarra puix «com a estranger» no esperava «la subcesión i herència del dit reyno de Navarra» més que en virtut dels drets de la seua dòna. No obstant, en els capítuls res es va estipular sobre quin paper tindria el futur rei consorte de Navarra en el cas de la mort de la seua esposa en fills majors d'edat, lo que seria font de greus controvèrsia en el futur.

Efectivament, el testament de donya Blanca, rubricat en Pamplona dos anys abans de la seua mort, llegava la corona de Navarra al seu fill Carlos de Viana, pero en el mateix va introduir un paràgraf que serà l'objecte de l'enfrontament entre pare i fill. En ell es dia: «I encara que el dit príncip, el nostre car i molt amat fill, puga, despuix de la nostra mort, per causa de herència i dret reconegut, intitularse i nomenar-se rei de Navarra i duc de Nemours, no obstant, per guardar el honor pel senyor rei el seu pare, li preguem, en la major tendrea que podem, de no voler prendre estos títuls sense el consentiment i la bendició del dit senyor pare».

Atenent a esta clàusula del testament de donya Blanca, don Juan no va renunciar al títul de rei de Navarra, pero va concedir la governació del regne al seu fill Carlos de Viana en un moment en que aquell estava envolt en la guerra civil castellana de 1437-1445. No obstant, com ha destacat Jaume Vicens Vives, «el problema constitucional va quedar sense resoldre, ya que sent el príncip de Viana el verdader monarca propietari del regne, mal podia la seua autoritat sometre's a la de Juan d'Aragó». En este sentit és revelador que quan va rebre els poders del seu pare en decembre de 1441 el príncip de Viana va deixar clar que ho feya sense decadència dels seus drets sobirans a la Corona navarresa —va fer constar en acta «que totes les coses que aixina fera era per respecte a la persona del rei el seu pare, i no perque li reconeixia dret algun sobre el regne»—.

Aixina, mentres don Juan va seguir ocupat en la guerra castellana, la governació de Navarra, sense poder utilisar el títul de rei, la va eixercir el príncip de Viana en escasses intromissions per part del seu pare —sol quan va necessitar diners—. La situació va canviar quan va terminar la guerra en 1445 en la completa derrota de don Juan i est va tornar a Navarra, i sobretot despuix de la boda d'est en Juana Enríquez en 1447, un enllaç que els partidaris de Carlos de Viana varen considerar deixava sense efecte qualsevol prerrogativa que poguera detentar en Navarra en virtut del testament de donya Blanca.

El pleit successori es enmarañó a causa de la rivalitat entre beaumonteses i agramonteses, ya que Carlos de Viana tenia com ayo i principal conseller a Juan de Beaumont, gran prior de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem en Navarra, i hi havia prodigado les concessions de rendes i possessions als membres de la família en especial al cap de la mateixa Luis de Beaumont, comte de Lerín i condestable de Navarra, pero també al propi gran prior ―que va rebre el señorío sobre la vila de Corella, en la zona del Pla―, i a Juan de Ezpeleta, espós de Clara de Beaumont, lo que en moltes ocasions va perjudicar els interessos dels agramonteses per lo que estos varen prendre partit per don Juan de Navarra, qui per la seua banda tenia en gran estima al líder agramontés Pierres de Peralta, que havia combatut junt a ell en la guerra civil castellana de 1437-1445 i en la decisiva batalla d'Olmedo.

El regrés de don Juan a Navarra i l'intervenció castellana (1449-1451)

A finals de 1449 Juan de Navarra, que es trobava en Saragossa per a presidir les Corts del Regne d'Aragó —don Juan havia segut nomenat lloctinent del regne d'Aragó pel seu germà el rei Alfonso el Magnánimo que continuava en Nàpols—, es va marchar ràpidament per al regne de Navarra, puix segons va narrar Jerónimo Zurita, «li convenia tornar preste a Navarra per la dissensión que es començó a moure pels estats d'aquell reyno, desijant l'una parcialitat del que el príncip don Carlos tomasse a la seua mà la governació i la possessión del reyno, com a llegítim successor a qui pertanyia de dret».

El 31 de decembre de 1449 Don Juan es va instalar en la seua cort en Olite i va escomençar a actuar com a rei de Navarra ―una autoritat que ell estimava ostentar en virtut del testament de la seua primera esposa donya Blanca― nomenant a persones de la seua confiança en els càrrecs de responsabilitat del regne, molts d'ells membres del clan dels agramonteses, i revocant les concessions fetes pel príncip de Viana als beaumonteses. Aixina, per eixemple, el gran prior Juan de Beaumont va perdre el señorío de Corella, al mateix temps que el agramontés Pierres de Peralta rebia favors i mercés. El propòsit de don Juan era recaptar la major cantitat de diners i de hòmens possibles per a intentar recuperar les seues possessions castellanes perdudes despuix de la derrota de la batalla d'Olmedo de 1445. D'esta forma es va agudisar el conflicte successori, puix tot això ho va fer, com ha destacat José María Lacarra, «sense guardar cap al príncip les menors atencions».

Per este motiu la tensió entre don Juan i el seu fill va ser en aument pero la causa de la seua ruptura va ser Juana Enríquez, la segona esposa de don Juan, perque para Carlos de Viana i els seus partidaris la seua presència en Navarra era la prova de que no hi havia cap possibilitat d'enteniment en el seu pare ya que, com ha senyalat José María Lacarra, «per a ningú era dubtós que este segon matrimoni feya decaure tots els drets que pretenia ostentar don Juan al regne de Navarra». Aixina quan Juana Enríquez es va instalar en la cort de Olite, Carlos de Viana va fugir a Guipúscoa, a on se li varen unir Luis de Beaumont i atres membres del seu sèquit, privant aixina «al govern de don Juan —segons José María Lacarra— de tota apariència de llegalitat, puix esta es basava en la ficció de la Lugartenencia i en el bon acort en el príncip». «La sorpresa i alarma, tant del rei com de la Diputació dels Tres Estats, va deure ser enorme», conclou Lacarra.

L'enfrontament entre Carlos de Viana i don Juan va ser aprofitat pel rei de Castella Juan II i pel seu valgut dò Álvaro de Lluna els qui pretenien acabar definitivament en el seu gran rival en la guerra civil castellana de 1437-1445. Aixina varen concertar en els vianistas un pla per a derrotar a don Juan aprofitant l'absència d'este del regne puix havia acodit a Saragossa per a solucionar certs assunts i en juliol de 1450 el rei castellà va concentrar un eixèrcit en la frontera en el regne de Navarra. Encara que va haver alguns chocs militars el conflicte es va resoldre momentàneament en la reconciliació entre pare i fill en març de 1451. Esta es va produir gràcies a l'intervenció del tesorer Juan Ibáñez de Monreal, que hi havia s'havia unit al príncip en Guipúscoa. El rei Juan de Navarra li va premiar els seus esforços «en vindre a concordar a nos i al dit príncip, el nostre fix, en dur a ell a la nostra obediència paternal, de lo qual, ultra al servici que ha seido date al nostre Sennor Deu, ha seguit grandíssim benefici, quietud i folgura a tot el nostre dit regne, i de tot el comú i poble d'aquell a preservat de total desunió». En abril de 1451 Carlos de Viana ya havia tornat a Navarra.

Pero en aquell moment, segons Jaume Vicens Vives, «Carlos de Viana no era més que un ninot en les destres mans d'Álvaro de Lluna», i en agost de 1451 els castellans varen llançar una gran ofensiva contra el regne de Navarra, prenent el castell de Buradón situat en la frontera i sitiant la vila d'Estella. Les tropes castellanes varen acabar retirant-se despuix de haver concertat una aliança en el príncip de Viana ―que va ser firmada decembre de 1451― en contra de don Juan, qui havia marchat a Saragossa per a buscar reforços en els que fer front a l'invasió castellana. En firmar el tractat en el rei de Castella —que li oferia l'ajuda militar necessària fins que don Juan fora expulsat del regne de Navarra— el príncip de Viana s'alineava en els pijors enemics de don Juan, per lo que ya no era possible una nova conciliació. Este tractat va supondre, puix, la ruptura definitiva entre el Príncip de Viana i el seu pare, lo que donaria inici a la guerra civil.

Desenroll

De la batalla de Aybar a la treua de la Concòrdia de Valladolit (1451-1454)

El choc entre els dos bandos es va produir el 23 d'octubre de 1451 en la batalla de Aybar en la que varen resultar derrotats els beaumonteses i Carlos de Viana i el comte de Lerín Luis de Beaumont varen ser fets presoners per les huestes reals i agramontesas. No obstant, la seua derrota no va acoquinar als beaumonteses que es varen preparar per a continuar la guerra en Juan de Beaumont al mando i contant en el respal de la Montanya navarresa i d'algunes viles del Pla com Olite i Lerín, mentres que don Juan es feya fort en la Ribera de l'Ebre. Est va ordenar fer als vianistas «guerra cruel a fòc et sanc, com a traïdors et deslleals a nos».

A pesar de que les hostilitats varen continuar —i Navarra va continuar dividida entre les dos faccions contendents— Carlos de Viana, encarcerat primer en Tafalla i després traslladat a una fortalea d'Aragó —el castell de Monroy—, va aplegar a un acort en el seu pare gràcies a la mediació de les Talles d'Aragó i de la ciutat de Pamplona i que va ser firmat en Saragossa el 24 de maig de 1453. En el mateix es varen comprometre a compartir la governació del regne de Navarra, repartint-se les rendes que corresponien a la Corona, i varen pactar la devolució dels castells ocupats pels beaumonteses a canvi de l'amnistia per a tots els partidaris vianistas. El príncip de Viana quedaria en llibertat, mentres que seguirien presos com a garantia del pacte Luis de Beaumont i els seus dos fills, Luis i Carlos, ademés de sèt cavallers de la seua facció. Solament un més i mig abans, el 5 d'abril de 1453, havia caigut el condestable don Álvaro de Lluna, que havia segut detingut en Burgos per orde del rei Juan II ―moriria degollat el 5 de juliol―.

Image del príncip Carlos de Viana d'un còdex aragonés.

Una volta recuperada la llibertat, Carlos de Viana, recolzat per la seua germana donya Blanca ya separada del príncip d'Astúries don Enrique, va incomplir lo acordat a instàncies dels beaumonteses i va tornar a aliar-se en ells per a intentar fer-se en la corona. El príncip ho justifica queixant-se de la «damnada astúcia... que per mà del rei el meu senyor vàrem ser perseguit, esterrado et corregut, llançat et espleido deste nostre regno et matern herencio», i tot perque «el seu alteza va posar sobre nos et la nostra persona la seua yrada mà et saniosa».

Els beaumonteses es varen negar a tornar els castells que controlaven com els de Pamplona, Olite i Mendavia, i a mitan d'octubre de 1453 varen iniciar el lloc de Monreal. Don Juan es aprestó per a alçar el sege pero l'intervenció per encàrrec del rei d'Aragó Alfonso el Magnánimo de la reina María d'Aragó, que es va entrevistar en el seu germà el rei Juan II de Castella en Valladolit, va conseguir que el 7 de decembre es firmara una treua d'un any entre les Corones de Castella, d'Aragó i el regne de Navarra i entre don Juan i Carlos de Viana, seguint el model de la Concòrdia de Toledo de 1436. Segons lo acordat en esta Concòrdia de Valladolit les viles i castells en poder de Carlos de Viana i dels seus aliats castellans passarien temporalment a la reina aragonesa aixina com els presoners que havien retingut don Juan en virtut del pacte de Saragossa. No obstant, enguany de treua de 1454 ―en el transcurs del com va morir el rei Juan II de Castella succeint-li el príncip d'Astúries en el nom d'Enrique IV, qui el 8 d'octubre es va afanyar a renovar en Ágreda la pau en Aragó― no va ser aprofitat per a conseguir la reconciliació entre Carlos de Viana i el seu pare, lo que li va ser reprochat a este últim des de Nàpols pel seu germà el rei de la Corona d'Aragó Alfonso el Magnánimo, puix «sempre es deu sforzar i insistir de reduir el dit príncip, el seu fix, a millors delliberació i a savios consells. I perque per gran que és el pecat del fix, per pena és assaz de pare, i més li val comportar que ell i el dit príncip es partixquen i vixquen de les rendas del dit regno de Navarra».

Del final de la treua de la Concòrdia de Valladolit al viage de Carlos de Viana a Nàpols i Sicília (1454-1459)

Finalisada la treua d'un any establida en la Concòrdia de Valladolit la facció beaumontesa va tornar a la guerra i el 27 de març de 1455 va assaltar Sant Joan de peu de Port. El 4 d'agost tenia lloc una nova batalla ―la de Torralba― entre agramonteses i beaumonteses. Estes accions varen caramullar la paciència de don Juan qui va prendre una decisió d'enorme transcendència: desposseir a Carlos de Viana i a la seua germana donya Blanca, que li recolzava, dels seus drets a la Corona de Navarra —«com si els dits príncip i princesa naturalment anaren morts»— per a cedir-li'ls a la seua tercera filla Leonor casada en Gastón IV de Foix —qui eixerciria la Lugartenencia general de Navarra quan el rei don Juan estiguera absent del regne—. L'acte es va celebrar el 3 de decembre de 1455 en Barcelona ―en aquell moment don Juan era també lloctinent del Principat de Catalunya per designació del seu germà, el rei Alfonso el Magnánimo, que seguia en Nàpols―. El historiador Jaume Vicens Vives reconeix que «don Juan d'Aragó no posseïa títuls satisfactoris per a vulnerar el testament de donya Blanca, reina propietària de Navarra» pero justifica la seua actitut pel «fet del reiterat incompliment de la paraula donada pel príncip de Viana; pero encara en este cas, l'odi i l'ira són mals consellers». Per la seua banda José María Lacarra, citant a Desdevises du Dezert, destaca l'illegalitat de la decisió de don Juan puix este «no tenia cap dret sobre Navarra, i encara admetent que ho haguera conservat en usufructe, este lo va perdre en el seu segon matrimoni (1447). És més, aun cuando haguera segut propietari del regne, no estava en les seues mans el canviar l'orde de successió».

Per la seua banda, Gastón IV de Foix deuria ajudar a reduir a l'obediència a Pamplona i demés places rebels. Aixina, una volta obtinguda en abril de 1456 l'aquiescencia del rei de França, com a senyor del comte de Foix, va ocupar la Terra de Ultrapuertos i es va dirigir a Sangüesa, a on se'ls va juntar l'infanta Leonor.

La resposta beaumontesa va ser seguir defenent els drets de Carlos de Viana a la corona de Navarra, pero els reforços del comte de Foix que varen rebre els agramonteses varen resultar decisius. El fracàs dels beaumonteses per a prendre Tudela va convéncer a Carlos de Viana de que la millor forma de fer valdre els seus drets era abandonar Navarra i buscar respals en el rei de França i sobretot en el seu tio el rei d'Aragó Alfonso el Magnánimo que havia fixat la seua cort en Nàpols. Abans de la seua marcha en maig de 1456 Carlos de Viana va confiar el mando militar i la governació del regne a Juan de Beaumont, qui va seguir lluitant per la causa vianista i el 16 de març de 1457 les Corts convocades en Pamplona per ell varen aplegar a proclamar a Carlos de Viana com a rei de Navarra, com a resposta a la confirmació feta dos mesos abans per les Corts fidels a don Juan reunides en Estella de l'acort de Barcelona que proclamava a Leonor com a hereua del regne. Pero l'impacte de la proclamació de Carlos de Viana com a rei de Navarra va ser molt reduït perque els castellans no la varen recolzar. El nou rei Enrique IV es va atindre a lo establit en la Concòrdia de Valladolit i va mantindre la pau en don Juan. I inclús el propi Carlos de Viana, llavors en Nàpols, li va recriminar a Juan de Beaumont haver fet eixa proclamació per «haver atallat tota esperança de remeis de pau» i per haver-li expost a ell «a gran indignació i desdenye d'este rei [d'Aragó] i senyor el nostre tio, en el qual només empués Deu restava la nostra reparació i consol».

Efectivament, Carlos de Viana despuix de passar per la cort de Carlos VII de França sense obtindre el respal per a la seua causa, i despuix de visitar en Roma al papa Calixto III que es va declarar neutral, s'havia dirigit a Nàpols, a a on va aplegar el 20 de març de 1457. Allí el 30 de juny va acceptar l'arbitrage d'Alfonso el Magnánimo per a solucionar el conflicte en el seu pare i el rei aragonés va enviar a Navarra a Lluís Despuig, maestre de l'Orde de Montesa, per a que el seu germà don Juan també ho acceptara com a mediador. L'embaixada de Despuig va tindre èxit i no solament va conseguir que don Juan admetera l'arbitrage del Magnánimo sino que es firmara en març de 1458 una treua de sis mesos entre agramonteses i beaumonteses, ademés de que estos últims revocaren la proclamació de Carlos de Viana com a rei de Navarra. També va conseguir que don Juan paralisara el procés que havia iniciat contra el seu fill, tot això a l'espera del fallo arbitral del Magnánimo, pero este mai va aplegar a produir-se puix don Alfonso va fallir el 27 de juny de 1458.

Despuix de la mort del rei aragonés Carlos de Viana es va embarcar per a Sicília a a on va aplegar el 15 de juliol de 1458. Allí va conseguir el respal del Parlament sicilià, reunit en Castrogiovanni, que va acordar requerir a don Juan, nou rei de la Corona d'Aragó despuix de la mort del seu germà en el nom de Juan II d'Aragó, per a que en calitat del seu «primogènit», és dir, com a hereu de la Corona aragonesa, nomenara a Carlos de Viana virrey i lloctinent general del regne de Sicília. Pero Juan II no solament no va acceptar la proposta sino que va ordenar al seu fill que retornara. Est va obedir per la promesa que li va fer el seu pare de «que li volia tractar com a fill primogènit i successor universal seu» i el 23 de juliol de 1459 va embarcar en Palermo rumbo a Mallorca a a on va aplegar el 20 d'agost. Allí va esperar la resposta de Juan II d'Aragó a l'embaixada que li va enviar en busca de la reconciliació.

De la Concòrdia de Barcelona a la mort de Carlos de Viana (1459-1461)

Vore també: Concòrdia de Barcelona i Revolució catalana de 1460-1461

En decembre de 1459 es va alcançar l'acort de reconciliació que en ser firmat en Barcelona el 26 de giner de 1460 serà conegut com Concòrdia de Barcelona. En esta Carlos de Viana es comprometia a tornar al seu pare la part de Navarra que seguia en mans dels seus partidaris, i a canvi conseguia el perdó personal i recobrar el principat de Viana, encara que se li prohibia residir en Navarra ―i en Sicília―. Segons José María Lacarra, la concòrdia va supondre un fracàs total per a Carlos de Viana, «puix entregava unes places segures i dissolia un partit sense cap oferta raonable per part del seu pare», ya que, en efecte, don Juan va enviar al valencià Lluís Despuig, maestre de l'Orde de Montesa, per a que prenguera possessió immediatament de les viles i fortalees que s'havien mantingut fidels al príncip de Viana, escomençant per Pamplona que es va rendir seguint les instruccions de don Carlos. «El príncip va quedar, puix, totalment desarmat front al seu pare, i per tant sense força per a poder fer valdre uns drets que este li negava insistentment», conclou José María Lacarra.

Dos mesos despuix, el 31 de març, Carlos de Viana feya la seua entrada triumfal en Barcelona i el 14 de maig es varen trobar pare i fill en Igualada. Al sendemà varen fer la seua entrada conjunta en Barcelona acompanyats per la reina Juana Enríquez, l'infant don Fernando ―que llavors acabava de complir els huit anys d'edat― i els fills naturals del rei don Juan, recent nomenat arquebisbe de Saragossa, i don Alfonso. No obstant, la reconciliació era sol superficial puix Carlos de Viana al no haver segut reconeguda la seua primogenitura —és dir, al no haver segut reconegut pel seu pare com el seu successor en el tro— va entrar en contacte en el rei de Castella Enrique IV per a concertar una aliança en ell per mig del matrimoni en la seua germana l'infanta Isabel, que llavors contava en nou anys d'edat.

Eixe mateix any de 1460 Viana era ocupada per Enrique IV de Castella. Despuix de nou mesos de lluites Juan II la va recuperar i va ocupar com a rei de Navarra, concedint-li el títul de molt noble i molt lleal otorgant-li l'escut d'Aragó i adscrivint-la a la corona d'Aragó.

En setembre de 1460 Juan II va convocar les Corts catalanes en Lleida i li va demanar al seu fill Carlos de Viana que es reunira en ell en eixa localitat per a concretar la seua boda en la princesa Catalina de Portugal i evitar aixina el matrimoni de don Carlos en l'infanta castellana Isabel, proyecte del que el rei Juan II havia tingut coneiximent gràcies a un emissari dels magnats castellans que s'oponien a Enrique IV ―este emissari també li havia transmés els temors del sogre de Juan II, l'almirant de Castella, de que el príncip de Viana d'acort en el rei castellà volia arrebatar-li la Corona aragonesa―.

Els contactes en el rei castellà i lo que es dia en l'entorn de Carlos de Viana —membres del seu sèquit li asseguraven que el seu pare volia arrebatar-li el regne de Navarra per a concedir-li-ho al seu germanastre, inclús que intentava enverinar-li i que la millor opció seria passar a Castella para des d'allí entaular una guerra i conseguir el reconeiximent dels seus drets a les dos Corones, la de Navarra i la d'Aragó— va aplegar a coneiximent del rei Juan II i est va decidir ordenar la detenció de Carlos de Viana, que es va portar a terme en Lleida el 2 de decembre de 1460. També va ser detingut el seu principal conseller, el gran prior de Navarra Juan de Beaumont.

La detenció de Carlos de Viana va avivar la guerra civil ―ademés de provocar l'alçament de Catalunya de 1460-1461, pròlec de la guerra civil catalana de 1462-1472, i el rebuig de la major part de les corts europees―. No obstant, la seua posada en llibertat el 25 de febrer de 1461 i la seua tornada triumfal a Barcelona el 12 de març, no va impedir un nou alçament beaumontés ―acompanyat de l'amenaça d'un eixèrcit castellà des de la Rioja― que va obligar al rei Juan II d'Aragó a traslladar-se de Saragossa a Sangüesa per a fer-li front, mentres la seua esposa Juana Enríquez negociava un acort en les institucions catalanes sublevades i que conduiria a la firma en juny de la Capitulació de Vilafranca. En eixe acort Carlos de Viana va conseguir introduir un capítul referent a Navarra segons el qual els castells d'este regne passarien a estar governats per nobles catalans, aragonesos i valencians «per a millor servici de Deu i del seu alteza, i benefici i repòs de dit regne», una pretensió que era impossible de complir puix la guerra civil navarresa continuava. I per un atre costat, «la lugartenencia de Catalunya [reconeguda en la Capitulació] de res li va servir [a Carlos de Viana] per a alcançar allò per lo que venia batallant des de feya vint anys: la corona de Navarra», afirma José María Lacarra.

Don Carlos va demanar ajuda al rei Enrique IV de Castella qui va movilisar un eixèrcit que va penetrar en Navarra ocupant a principis de maig de 1460 les poblacions de Laguardia, Sant Vicente i Els Arcs. Dos mesos despuix inicia el lloc de Viana, defesa per Pierres de Peralta, qui no va tindre més remei que rendir-se. A continuació l'eixèrcit d'Enrique IV es va propondre prendre Lerín pero va tindre que desistir als dèu dies per les dificultats que entranyava el seu emplaçament. No obstant, com ha senyalat José María Lacarra, «el rei d'Aragó, molt més hàbil i realiste [que el seu fill], va acabar per guanyar-se l'aliança del rei de Castella» que va ser firmada el 26 d'agost. Segons este tractat de pau entre Juan II i Enrique IV el pleit successori navarrés seria resolt per una junta formada per tres representants del rei de Castella i tres del rei d'Aragó, reservant-se l'última paraula el rei castellà si no s'alcançava cap acort. Com ha destacat Lacarra, «la pau acordada pel seu pare en el rei de Castella, el 26 d'agost, va anar el colp que va desfer totes les esperances i ilusions del príncip: ni matrimoni en Isabel, ni respal d'Enrique IV —a qui dos mesos abans mirava com a un pare—, ni recuperació del regne».

Carlos de Viana va morir poc despuix, el 23 de setembre, segons pareix per tuberculosis, encara que els intensos rumors de que havia segut enverinat pel seu pare o la seua madrastra Juana Enríquez varen produir sublevació per tota Catalunya. Segons José María Lacarra, «la mort del príncip es va atribuir a verí suministrat per la seua madrastra. Pero l'acusació carix de fonament. És veritat que el seu pare li havia amenaçat de mort com a reu de crim de lesa majestad, pero don Juan està també lliure de tota sospita. La realitat és que la salut del príncip, sempre precària, s'havia resentit durant la seua estància en Itàlia; de Mallorca va eixir perque els aires no li convenien; les presons i les emocions dels últims mesos varen ser debilitant el seu cos... La seua mort cal atribuir-la a un procés alvançat de tuberculosis, segons va revelar l'autòpsia».

Del decés de Carlos de Viana a la mort de la seua germana donya Blanca (1461-1464)

Segons el testament de la reina Blanca I de Navarra en haver mort Carlos de Viana sense fills llegítims el regne de Navarra devia passar a la seua atra filla donya Blanca i aixina ho va deixar establit don Carlos en el seu propi testament. No obstant, Gaston IV de Foix va prendre l'iniciativa per a assegurar la successió de la seua esposa donya Leonor al tro de Navarra —i per tant la seua pròpia— en detriment de donya Blanca, a qui els beaumonteses consideraven com a reina llegítima de Navarra despuix del decés de Carlos de Viana. El primer pas va ser conseguir el respal de Luis IX de França, de qui ell era vassall, per mig del matrimoni del seu fill Gastón en Magdalena de França, germana del rei Luis XI —el contracte matrimonial es va firmar l'11 de febrer de 1462 i la boda es va celebrar el 7 de març en Bordeus, a la que va assistir el rei de França—. El segon va ser el tractat de Olite firmat pel comte de Foix, investit de plens poders per Luis XI, en el seu sogre el rei Juan II el 12 d'abril pel que es reconeixien els drets de Juan II a la corona de Navarra i despuix de la mort d'est els de la seua filla Leonor a succeir-li. Ademés Luis XI es comprometia a ajudar a Juan II a recuperar les places navarreses que estigueren en poder dels seus enemics.

Donya Blanca, somesa a estreta vigilància en Olite, es va negar a renunciar als seus drets de successió per lo que el seu pare va decidir entregar-l'al comte de Foix. En l'excusa de que s'havia concertat el seu matrimoni en el duc de Berry, germà de Luis XI de França, va ser duta a la força a Ultrapuertos, al nort del regne de Navarra i fronteriç en el Bearn. Durant el recorregut des de Olite donya Blanca va fer constar les seues protestes i en Sant Joan de peu de Port va encomanar la seua persona i els seus drets, entre uns atres, al seu antic marit el rei Enrique IV de Castella per a que pogueren demanar la seua llibertat i recuperar el regne. Quan el 29 d'abril ya sap que la van a traure del regne fa una atra protesta acusant a els qui «havien segut causa i causadores dels greus danyos i mort del gloriós senyor príncip don Carlos» i al sendemà cedix els seus drets al tro navarrés a Enrique IV en cas que no poguera recuperar la llibertat o de que no tinguera descendència. Ademés acusa al seu pare de ser el «principal percuptor i destruidor del meu honor, hereteu i drets» i solament suplica «al Senyor Deu que li vullga perdonar aqueste tan greu cas i pecat contra el meu (que soc la seua carn pròpia) comés, i ho vullga yluminar l'enteniment, de manera que venja en conoscimiento i faga verdadera penitència».

En abril de 1463 es va fer pública la sentència arbitral de Bayona, dictada pel rei Luis XI de França, que va posar fi a l'enfrontament entre Juan II d'Aragó i Enrique IV de Castella. Sobre lo que afectava al regne de Navarra en ella es disponia que la merintat de Estella passaria a mans del rei de Castella per lo que pocs dies despuix de donar-se a conéixer la sentència dos lletrats enviats per les Corts de Navarra es varen entrevistar en Sant Joan de Llum en el rei Luis XI per a protestar perque dividia el regne «contra llei i raó» i perque els poders del rei no li facultaven per a això, «ni podia fer pau ni guerra, ni encara treua en cap príncip, ni un atre fet gran sense consell dels Tres Estats i dels sapients varons, conforme a les lleis dél». Per la seua banda Estella, acaudillada per Pierres de Peralta seguint órdens de Juan II, va resistir a l'intent d'Enrique IV d'ocupar-la. Com ha senyalat Lacarra, «Luis XI s'desentender de l'assunt de Estella; el comte de Foix i Juan II estaven interessats que la sentència no es complira en esta part». Finalment els reis de Castella i d'Aragó varen aplegar a la conclusió de que la sentència referent a Navarra era inaplicable i varen negociar un acort al marge del rei de França que va ser firmat en Pamplona el 9 de juliol de 1464. En ell es va establir una treua d'un any i despuix d'este tractat els beaumonteses varen abandonar el seu enfrontament en Juan II.

Catedral de Lescar a on va ser enterrada donya Blanca de Navarra.

El primer en reconéixer a Juan II va ser Juan de Beaumont, que havia segut lloctinent d'Enrique IV de Castella en Catalunya despuix de la proclamació d'este com a sobirà del Principat de Catalunya per les institucions catalanes rebels en mig de la guerra civil catalana i a qui res li lligava ya al condestable Pedro de Portugal, el nou sobirà proclamat en Catalunya despuix de la renúncia d'Enrique IV, en aplicació de la sentència arbitral de Bayona. Juan de Beaumont va considerar que el tractat de Pamplona facilitava la pacificació del regne de Navarra i en Villafranca del Panadés, plaça que tenia baix el seu mando, va passar a reconéixer a Juan II com el seu senyor a qui va jurar en Tarragona el 6 de setembre. En compensació Juan II li va tornar totes les fortalees i llocs que tenia en Navarra. Jaume Vicens Vives apunta una segona raó per al canvi de bando de Juan de Beaumont: el seu progressiu distanciament del nou sobirà de Catalunya Pedro de Portugal a causa de la detenció, i en certs casos tortura, d'alguns dirigents revolucionaris acusats de haver participat en una conspiració contra ell ―per lo que tal volta Juan de Beaumont també temia per la seua pròpia seguritat―.

A Juan de Beaumont li varen seguir el restant de caps dels beaumonteses gràcies a la mediació del bisbe de Pamplona, Nicolás de Echávarri. El seu acatamiento a Juan II va ser recompensat per est en el perdó general i la devolució de totes les seues possessions i honors, inclosos els concedits per Carlos de Viana i per la seua germana donya Blanca. Aixina mateix Juan II va repartir els oficis del regne entre beaumonteses i agramonteses, llevat la cancelleria que ocuparia Martín de Peralta, i qualsevol conflicte que poguera sorgir seria resolt per una comissió paritària de beaumonteses i agramonteses presidida pel bisbe de Pamplona Nicolás de Echávarri. Sobre donya Blanca es va acordar que tornara del seu captiveri en el Bearn i que les Corts de Navarra es reuniren per a que «entengueren i platicasen juntament sobre lo que tocava a la successió de l'aquell regne i a l'estat, vivenda i llibertat de la princesa». Tot açò es va firmar en Tarragona el 22 de novembre de 1464. Junt al propi Juan II, per part del bando beaumontés varen firmar Luis Carlos de Artieda i Arnaldo de Ozta. Com ha destacat Jaume Vicens Vives, en el pacte de Tarragona «es va posar terme a l'empenyorada lluita que havia dividit, ensanguinat i empobrit a Navarra des de 1451».

Pero ans que es fera públic l'acort de Tarragona es va conéixer el decés de la princesa donya Blanca. Es va dir que havia mort enverinada per orde de la seua germana Leonor. Es desconeix el lloc i la data exacta de la seua mort, encara que sembla que va ser en Orthez el 2 de decembre de 1464. Va ser enterrada en la catedral de Lescar.

Bibliografia

• (2007) «Triumfe nobiliario en Castella i revolució en Catalunya», Vicente Ángel Álvarez Palenzuela (coord.) (ed.). Història d'Espanya de l'Edat Mija, Barcelona: Ariel, pp. 745-774. ISBN 978-84-344-6668-5.
• (2003) Història militar de Catalunya. Vol. III La defensa de la Terra (en català), Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. ISBN 84-232-0664-5.
• (1973) Història política del Regne de Navarra. Des dels seus orígens fins a la seua incorporació a Castella. Vol. 3, Pamplona: Aranzadi. ISBN 84-500-5700-0.

• V, Eloísa (1986). Blanca, Juan II i Príncip de Viana, Mintzoa. OCLC 433972230. ISBN 84-85891-24-4.
• V, Eloísa (1990). Juan II, Leonor i Gastón de Foix, Francisco Febo, Pamplona: Editorial Mintzoa. ISBN 84-85891-45-7.
• V, Eloísa (1993). «Carlos III. Noblea i Monarquia», Història Ilustrada de Navarresa, Pamplona: Diari de Navarra. ISBN 84-604-7413-5.
• V, Eloísa (2003). Blanca i Juan II, Mintzoa. OCLC 53468763. ISBN 84-85891-89-9.

• (2003) «V. La guerra civil navarresa i la pau en Castella», Paul Freedman i Josep Mª Muñoz i Lloret (ed.). Juan II d'Aragó (1398-1479): monarquia i revolució en l'Espanya de el XV, Pamplona: Urgoiti editors, pp. 135-170. ISBN 84-932479-8-7.