Colege de la Santa Creu de Tlatelolco
El Colege de la Santa Creu de Santiago Tlatelolco va ser la primera institució d'educació superior d'Amèrica, preparatòria per a l'universitat, destinada als indígenes. Va ser el centre més important de les ciències i les arts durant la primera mitat de el XVI en la Nova Espanya. «Durant els 50 anys del seu funcionament, el Colege de Tlatelolco va constituir un establiment científic en el qual es va cultivar preferentment la medicina nahua i, al mateix temps, va ser l'escola de ciències polítiques en que es preparava als fills dels cacics per al govern dels pobles d'indis».[1]
Respecte a una visió històrica de conjunt sobre el Colege de Santa Creu, són molt interessants les conclusions del historiador de la ciència Elí de Gortari:
Història
[editar | editar còdic]Orígens i obertura, 1533-1536
[editar | editar còdic]Cap a 1533, els flares franciscanos varen encarregar al francés fra Arnaldo de Bassacio l'ensenyança de gramàtica llatina donada en llengua espanyola als indígenes. El bisbe de Sant Dumenge, Sebastián Ramírez de Fuenleal, va ser el que va propondre este proyecte als membres de l'Orde de Sant Francisco. L'instrucció es va impartir en la capella de Sant Josep en el convent de Sant Francisco de Mèxic, mateix lloc en el que se'ls solia impartir la doctrina cristiana i diversos oficis baix la direcció de fra Pedro de Gante, fundador del Colege de Sant Josep de Belén dels Naturals o Colege de Sant Francisco.
Les lliçons de llatí varen ser, no obstant, de nivell bàsic. Provablement es varen centrar en l'explicació d'algun tema de la gramàtica sobre un text elegit per part del professor. Bassacio va anar només el primer, no l'únic. Segons pareix, va anar Ramírez de Fuenleal qui, junt a de Gante, va supervisar contínuament el funcionament del pla, sobre el qual tenia prou expectatives. De fet, va declarar que els alumnes presentaven major capacitat d'aprenentage que els espanyols.
Per l'èxit inicial de tal empresa, el bisbe Ramírez de Fuenleal va escriure una epístola al Rei Carlos I, el 8 d'agost de 1533, en la que va solicitar permís per a que, en calitat de president interí de la Real Audiència de Mèxic, poguera prendre de la facenda real fins a 111 metros cúbics (2 mil fanegas) de dacsa per a alimentar als estudiants i 200 pesos de mines per al pagament de salaris. El cap de diòcesis tenia previst contractar mestres de llatí possiblement llaics i desconocedores del náhuatl. Açò implica una provable ampliació de la població escolar, del seu nivell acadèmic (puix se'ls devia llegir ya llibres en llatí) i, tal volta, un aument de les llabors dels religiosos en proporció a la seua cantitat.
Posteriorment, segurament entre setembre i octubre de 1534, el custodie fra Jacobo de Testera va fer que dos religiosos deixaren el convent de Sant Francisco i s'incorporaren al de Santiago Tlatelolco, a poc menys d'un quilómetro i mig. Una volta en la comunitat —anomenada pels seus contemporàneus Tlatilulco, la molt coneguda “ciutat bessona de Tenochtitlán” que hui és un jaciment arqueològic ubicat en la Ciutat de Mèxic— els flares es varen instalar en dos celes que estaven dalt de l'iglésia. El seu treball va consistir en administrar els sacraments als indígenes i en llegir-los determinats texts.
Des de 1533, el primer bisbe i arquebisbe de Mèxic, fra Juan de Zumárraga, es va absentar del virreinato per a viajar a Espanya i ser consagrat bisbe de Valladolit. Va retornar durant l'autumne de 1534. Un any despuix, en el capítul general de Niza, es va elevar la custòdia franciscana del Sant Evangeli a la categoria de província autònoma. Aixina mateix, en el capítul realisat en la Nova Espanya, els vocals varen designar primer ministre provincial, per unanimitat, a fra García de Cisneros. Durant la mateixa época, en abril de 1535, despuix de haver segut nomenat primer virrey de la Nova Espanya per Carlos I, Antonio de Mendoza va arribar a la colónia que hauria de governar en la seua representació.
«L'admiració suscitada pels coneiximents alcançats pels indígenes va fer que s'establiren els mijos necessaris per a la seua conservació, la seua compilació sistemàtica i el seu foment.»[3] Aixina, Sebastián Ramírez de Fuenleal i García de Cisneros, en el sostingues d'Antonio de Mendoza i Juan de Zumárraga, varen planejar l'obertura d'un colege d'educació superior exclusiu per a chicons indígenes. Santiago Tlatelolco, el barri al nort de la Ciutat de Mèxic, va anar el lloc elegit; 6 de giner de 1536, el dia de l'Epifanía, va anar el temps designat. Seguint l'explicació del historiador erudit Joaquín García Icazbalceta, en eixa data se celebrava l'arribada dels macs de l'orient a Belén per a entregar-li tres ofrenes al recent naixcut Jesús (Mateo 2:1-12). Este acontenyiment era interpretat com el cridat diví als gentils, la revelació de Jesucristo com a salvador de tot lo món. Aixina, l'elecció d'eixe dia per a l'inauguració va ser una clara analogia entre la convocaació per part de Deu cap als no judeus pagans per a integrar-se al cos de Crist, i l'invitació de Deu i els cristians espanyols cap als indígenes idólatras per a unir-se, no només al cos de Jesús, sino també a una societat en una cultura diferent, a través de l'educació; una forma de dir: la llum els ha aplegat. A lo manco va ser açò lo que provablement varen pensar en optar per eixe moment.
El Colege de Santa Creu des va inaugurar oficialment, puix, el 6 de giner de 1536, a huit mesos de l'arribada d'Antonio de Mendoza a la Nova Espanya, a quinze anys de la caiguda de Tenochtitlán, erigint-se com la primera institució d'educació superior d'Amèrica. Respecte a lo ocorregut eixe dia, el croniste religiós Gerónimo de Mendieta informa lo següent:
Objectius, 1536-1540
[editar | editar còdic]El Colege de Santa Creu va ser una institució franciscana d'èlit creada per a que chiquets indígenes d'entre dèu i dotze anys pogueren internar-se per a ser educats. Es varen elegir als fills més aptes de la noblea indígena, dels senyors i principals dels majors pobles o províncies de Nova Espanya —dos o tres per cada capçalera o poble principal, aproximadament cent chiquets en total. Durant els primers quatre anys del seu funcionament, l'escola no va acceptar a més estudiants.
L'instrucció va tindre, pel seu costat, dos propòsits. Primer i més important, la formació intelectual i espiritual dels més inclinats al sacerdoci per a aixina tornar-los catequistas. Els franciscanos varen considerar que l'evangelizaació dels naturals seria més efectiva si era portada a terme per sacerdots natius, sent tal volta lo més important no la seua llabor, ya que serien pocs, sino el sol fet de la seua existència, que seria el símbol més gran d'acceptació i assimilació dels elements culturals dels conquistadors. Segon, la formació d'una classe més educada entre els indígenes llaics per a que en el futur pogueren ocupar llocs importants en la vida política i social de les seues respectives comunitats.
Pel primer propòsit de l'educació impartida, en els primers anys del colege, aproximadament de 1536 a 1540, la vida dels estudiants va ser molt similar a la monástica. Els alumnes menjaven junt en els flares en el refectorio. Dormien en una habitació llarga, similar al dormitori de les monges, en llits en abdós costats del quarto, separades per un passadiç que ho travessava transversalment; els llits de la dreta estaven sobre unes tarimes de fusta per l'humitat. No es deu caure en l'error de pensar en llits formals d'armassó de fusta. Estes eren, més be, un teixit gros per a colocar sobre el sol i una frazada, ya per a tendir sobre el teixit —puix era fet de espartos, juncs, palmes o atres incómodos materials d'este tipo— en temporades de calor, ya per a cobrir-se en les de fret. Cada alumne posseïa, ademés, una caixa en pany per a guardar les seues pertinences (roba i llibres) i la seua respectiva clau. Tenien també lumbre i celadores tota la nit.
Una atra cosa que el colege compartia en els monasteris era el officium divinum, un conjunt de servicis no sacramentals de l'oració que devien ser pronunciats en moments establits del dia d'acort en el Breviario, escrit cap a el XIII. No obstant, és possible que no se celebraren els nou oficis divins; segons pareix, maitines, celebrat en la matinada per a la Verge María, era el que no podia faltar. Després, flares i estudiants anaven en processó cap a l'iglésia, cantaven en cor a la Verge i sentien una missa. Llavors, retornaven a les instalacions del colege per a desdejunar, mentres escoltaven recreatives llectures. Després, començaven a prendre les seues classes. A estes seguien estudis en privat, preces comuns i, finalment, un temps de distracció. Com es pot apreciar, casi mai eixien del complex escola-convent.
Administració, 1536-1546
[editar | editar còdic]A lo llarc dels primers dèu anys del colege, de 1536 a 1546, el guardià del convent de Santa Creu va ser l'encarregat de la seua administració. Antonio de Mendoza va ser qui va nomenar majordom del colege a este guardià del convent. Deu recordar-se que l'escola de Santa Creu va ser una institució de subsidi governamental. Aixina, este majordom va ser l'encarregat, com a representant del virrey, de tots els assunts econòmics. Fòra d'açò, els franciscanos sí es varen inmiscuir.
Els franciscanos no varen voler encarregar-se dels problemes econòmics que els haguera dut entremeterse en l'administració del Colege. El governador de la Nova Espanya, sempre interessat pel benestar dels indígenes, va ser qui va estar al pendent de que no li faltaren recursos materials. De fet, va ser ell qui va assumir el cost de l'edificació de pedra, ya que fins a 1538 el colege va ser d'atobó. I per al seu sustente donó algunes de les seues estàncies i facendes.
Activitats acadèmiques, 1536-1540
[editar | editar còdic]En el colege de Tlatelolco es varen ensenyar les sèt arts lliberals, disciplines que eren part del currículum de les universitats medievals i que es remonten a l'Antiguetat clàssica (l'Acadèmia i el Liceu, per eixemple). No es va necessitar començar en classes d'espanyol perque només es varen seleccionar chiquets que ya saberen llegir-ho i escriure-ho, a lo manco parcialment. Aixina, el seu pla d'estudis va girar entorn a dos eixos. Primer, el formatiu, el més important per ser el que permetia l'aprenentage del llatí, el trivium: gramàtica, retòrica i llògica. Segon, el complementari, el cuadrivium: aritmètica, geometria, astronomia (encara associada en l'astrologia) i música.
No obstant, les assignatures eren modificades d'acort a les necessitats dels alumnes o de la societat. Al trivi varen ser agregats cursos de teologia i religió puix, en un començ, es volia formar sacerdots. Al cuadrivio, per la seua banda, li varen ser adicionadas classes de medicina quan sorgien epidèmies entre la població. També es va aumentar la de música i es va crear la de pintura. El currículum de Santa Creu va ser, puix, el de tota una universitat, molt complet. Està clar que, en un començ, va haver deficiències. En estos primers anys els estudiants varen carir de llibres de text per a les classes del cuadrivio que, ademés, es varen donar molt possiblement en espanyol; pero açò no va succeir per a les del trivi. En el pas del temps se'ls va permetre la consulta dels llibres de la biblioteca del colege als alumnes més aventajats.
En este periodo no va haver investigació; els chicons a penes estaven creixent intelectualment. Va prendre varis anys el sorgiment de copistas, escritors, traductors i investigadors.
L'época de transició, 1540-1544
[editar | editar còdic]Canvi d'objectius, 1540
[editar | editar còdic]Cap a 1540 o inclusivament abans, els franciscanos que estaven en contacte en els alumnes varen començar a pensar que l'objectiu fonamental —formar futurs sacerdots— era ya poc factible. Hi ha molt poques senyes al respecte; no obstant, la carta de fra Juan de Zumárraga a Carlos I, escrita el 17 d'abril de 1540, és el document que nos du al coneiximent d'este fet i al de la seua relació com un indici en la decadència de la nostra institució educativa en qüestió.
«I la mercé que V. M. va ser servit de em fer que poguera aplicar i deixar la casa de les campanes que agora és de l'emprenta i de la presó, que agora estic edificant, perque primer era presó la que és agora hospital. Sembla encara als mateixos religiosos que estaran millor empleats en el hospital que en el Colege de Santiago, que no sabem lo que durarà, perque els estudiants indis, els millors gramàtics, Colegio de la Santa Cruz de Santiago Tlatelolco.»[6][7]
Juan de Zumárraga manifesta en esta porció de la seua epístola, de principi, un dubte sobre la permanència del colege. Lo que li fa dubtar no és la falta de resultats acadèmics, ya que els reconeix com «els millors gramàtics». En realitat és que han notat que els alumnes no són tan propicis al celibat, requerit obligatòriament per a eixercir el sacerdoci, com lo són al matrimoni. Zumárraga no va explicar per qué; pese a açò és possible aplegar a respostes provisionals.
Lo més important és que ya existia en la mentalitat dels propis franciscanos l'idea de que el colege, com originalment es va concebre, perillava. Òbviament va tindre que ser modificat. A partir d'este moment va començar a deixar de pensar-se en sacerdots indígenes. Ara només s'enfocarien en preparar-los per a ocupar llocs llaics significatius en la política, en ilustrar-los. Una atra adaptació va ser la de permetre l'entrada de nous alumnes que no necessàriament tenien que internar-se. Cap a 1537 hi havia 70 colegials; quatre anys més vesprada, en 1541, varen aumentar un 185%, a un total de 200, que inclou als estudiants externs.
Oposició, 1541-1544
[editar | editar còdic]Des de l'establiment del colege es varen discutir en la Nova Espanya i en Espanya dos assunts sobre els indígenes: «la conveniència d'admetre a l'indi a l'estat sacerdotal, i si devia o no donar-se-li l'oportunitat de cursar les Humanitats. Les opinions es trobaven dividides […] Una minoria insignificant jujava a l'indi essencialment incapacitat per a cursar Humanitats i fer la carrera sacerdotal. Dins d'este partit negatiu era més respectable el número dels que, admetent el habilitat de l'indi, temien que el seu ingrés al sacerdoci i la seua dedicació als estudis superiors foren perjudicials per a l'indi mateix i comprometeren greument el domini que Espanya havia establit en Mèxic i que es proponia conservar.»[8]
El coneiximent del llatí per part dels indígenes podia ser perjudicial perque podrien caure en herejías i errors, els quals podrien ser els suficients com per a pertorbar als pobles. Aixina, puix, des de la seua fundació, Santa Creu va tindre crítics i antagonistas. Entre ells, el conquistador Jerónimo López va ser un dels més destacats.
En 1541, López va escriure una carta a Carlos I en la que exponia que els indígenes només devien conéixer la doctrina cristiana, pero no les ciències, encara menys llegir i escriure llatí; més perillós era, segons este personage, donar-los la Bíblia per a que l'interpretaren al seu modo. Jerónimo López va argumentar, falsament, per a intentar demostrar-ho, que un estudiant del Colege de Santa Creu, don Carlos Ometochtzin , fill de Nezahualpilli, senyor de Texcoco, havia segut somés a juí per fra Juan de Zumárraga en 1539 —acusat de apostata i incitador d'uns atres a l'idolatría— i finalment trobat culpable en el resultant auto de fe portat a terme el 30 de novembre en la plaça Major de la Ciutat de Mèxic. En 1544 va tornar a atacar al colege. Ho va fer escrivint una segona carta al rei. En ella va acusar als indígenes de bulliciosos i insolents, tirant la culpa d'açò als flares, per juntar-se i trobar-se en ells i per ensenyar-los.
Durant els primers anys va haver també religiosos contraris a proveir alta instrucció als naturals, especialment franciscanos i dominicos. «I serien els no molt lletrats, o per millor dir, poc llatins, tement que en les misses i oficis de l'iglésia els notaren els indis les seues faltes».[9] No obstant, la majoria d'ells estava en contra, no de que se'ls ensenyara llatí —com va explicar el pare Mendieta—, sino de que se'ls concedira la consagració a les órdens sagrades tan prematurament, pensant que devia esperar-se a que s'alluntaren més de les seues tradicions paganes. L'oposició al colege va seguir a lo llarc de tota la seua vida institucional, pero va ser més enèrgica al començ. Cridar «males voluntats» a les crítiques fetes cap a Santa Creu és un anacronisme perque, generalment, es varen donar en bones intencions per a en els indígenes i la societat novohispana.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Elí de Gortari, La ciència en el història de Mèxic, Mèxic, Editorial Grijalbo, 1980, p. 171.
- ↑ Elí de Gortari, op. cit., pag. 180.
- ↑ Elí de Gortari, op. cit., p. 171. -->
- ↑ García Icazbalceta senyala que Mendieta va cometre un error de transcripció; provablement deuria llegir-se “Cervanes”, referint-se al tesorer diocleciano Rafael de Cervanes.
- ↑ Gerónimo de Mendieta, Història eclesiàstica indiana, 4a. ed., ed. de Joaquín García Icazbalceta, Mèxic, Editorial Porrúa, 1993, p. 414-415, ils., láms.
- ↑ Significa "s'inclinen més al matrimoni que al celibat", en llatí.
- ↑ Mariano Cuevas, Documents inèdits del sigle XVI per a el història de Mèxic, 2a. ed., dir. i introd. de Genaro García, Mèxic, Editorial Porrúa, 1975, p. 107, láms.
- ↑ Francis Borgia Steck, El primer colege d'Amèrica: Santa Creu de Tlatelolco, Mèxic, Centre d'Estudis Franciscanos, 1944, p. 69, ils., láms.
- ↑ Gerónimo de Mendieta, op. cit., p. 417.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Acuna-Soto, Rodolfo, David W. Stahle, Malcolm K. Cleaveland, et al., “Megadrought and Megadeath in 16th Century Mèxic”, Emerging Infectious Diseases, [s. l.], v. VIII, n. 4, abril de 2002, p. 360-362, gràfiques.
- Borgia Steck, Francis, El primer colege d'Amèrica: Santa Creu de Tlatelolco, Mèxic, Centre d'Estudis Franciscanos, 1944, 106 p., ils., láms.
- Cuevas, Mariano, Documents inèdits del sigle XVI per a el història de Mèxic, 2a. ed., dir. i introd. de Genaro García, Mèxic, Editorial Porrúa, 1975, 525 p., láms.
- Gortari, Elí de, La ciència en el història de Mèxic, Mèxic, Editorial Grijalbo, 1980, 445 p., quadros.
- León-Portilla, Miguel, Bernardino de Sahagún. Pioner de l'antropologia, Mèxic, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Institut d'Investigacions Històriques - El Colege Nacional, 1999, 264 p., láms. (Serie Cultura Náhuatl, 24)
- Malvido, Elsa, “L'epidemiologia, una proposta per a explicar el despoblació americà”, Revista d'Índies, Mèxic, v. LXIII, n. 227, 2003, p. 65-78, quadros.
- Mathes, Michael, The Ameriques first academic library, Santa Creu de Tlatelolco, Sacrament, Califòrnia State Library, 1985.
- Maxwell, Judith M. i Craig A. Hanson, “Introduction”, en Of the Manner of Speaking That the Old Ones Had: Art Per a deprendre la Llengua Mexicana 1547, Salt Lake City, University of Utah Press, 1992.
- McCaa, Robert, “¿Va ser el sigle XVI una catàstrofe demogràfica per a Mèxic? Una resposta basada en la demografia històrica no quantitativa”, Papers de Població, Ret de Revistes Científiques d'Amèrica Llatina i el Carib, Espanya i Portugal - Universitat Autònoma de l'Estat de Mèxic, Toluca, n. 021, juliol-setembre de 1999, p. 223-239, 1 quadro, 1 gràfica.
- Mendieta, Gerónimo de, Història eclesiàstica indiana, 4a. ed., edició de Joaquín García Icazbalceta, Mèxic, Editorial Porrúa, 1993, 790 p., ils., láms.
- Ocaranza, Fernando, El Colege Imperial d'Indis de la Santa Creu de Santiago Tlatelolco, Mèxic, [s. i.], 1934, 106 p.
- Rubial García, Antonio, L'evangelizaació de Mesoamérica, Mèxic, Consell Nacional per a la Cultura i les Arts, 64 p. (Colecció Cultura Tercer Mileni)
- Rubio Mañé, José Ignacio, El virreinato, 2a. ed., 4 v., Mèxic, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Institut d'Investigacions Històriques - Fondo de Cultura Econòmica, 1983. (Secció Obres de Història)
- Sahagún, Bernardino de, Història general de les coses de Nova Espanya, introd., paleografia, glossari i notes d'Alfredo López Austin i Josefina García Quintana, 3a. ed., 3 t., Mèxic, Consell Nacional per a la Cultura i les Arts, 2000. (Cent de Mèxic)
- Torquemada, Juan de, Monarquia Indiana, 3a. ed., Mèxic, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic - Institut d'Investigacions Històriques, 1975. (Série de historiadors i cronistes d'índies, 5)
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Colegio de la Santa Cruz de Tlatelolco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.