Nou imperialisme
El imperialisme modern o neoimperialismo va ser una política i ideologia d'expansió colonial i imperialisme adoptada per les potències europees i posteriorment per Estats Units i Japó des de finals de el XIX fins a principis de el XX, aproximadament des de la guerra franc-prusiana (1870) fins a començos de la Primera Guerra Mundial (1914). El calificatiu de «nou» és per a contrastar-ho en la primera ona de colonisació europea des dels sigles XV a el XIX i en l'imperialisme en general. Es caracterisa per una persecució sense precedents de lo que ha segut denominat «l'imperi per l'imperi mateix», una agressiva competició per l'adquisició de territoris d'ultramar acompanyada per l'emergència en els països colonizadores de doctrines de superioritat racial que negaven la capacitat dels pobles subyugados per a governar-se per ells mateixos.
Com en 1880 la major part d'Àfrica encara estava sense ocupar per les potències occidentals, eixe continent es va constituir en el principal objectiu de la «nova» expansió imperialista, donant lloc al cridat «repartiment d'Àfrica». Dita expansió també va tindre lloc en atres àrees, notablement en el surest asiàtic i les regions marítimes del est d'Àsia, Japó es va unir a les potències europees en el repartiment territorial.
Durant les décades de 1940, 1950 i 1960, una ona de #alçament independentistes posa fi als imperis colonials europeus que encara sobrevivien.
Començos
[editar | editar còdic]La revolució nortamericana (1775–83) i el colapse del Imperi Espanyol en Amèrica al voltant de 1820 varen terminar en la primera era de l'Imperialisme Europeu, particularment en Gran Bretanya esta revolució va mostrar les deficiències del mercantilismo, la doctrina de competència econòmica per la riquea que havia sostingut la primerenca expansió imperial. En 1846, en la derogació de les "Lleis dels cereals", Gran Bretanya començava a adoptar el concepte de lliure comerç.[1]
El decliu de l'hegemonia Britànica després de la guerra franc-prusiana (1870-71) en el que una coalició d'estats alemans liderats per Prusia va véncer a França, va ser ocasionada per canvis en l'economia Europea i mundial i del balanç continental de poder després de la ruptura del Concert Europeu establit pel Congrés de Viena. L'establiment d'estats-nacions en Alemània i Itàlia va resoldre disputes territorials en el cor europeu. Els anys des de 1871 a 1914 varen estar marcats per una pau extremadament inestable. França determinada a recuperar Alsàcia-Lorena anexada per Alemània després de la guerra Franco-Prusiana i Alemània montant ambicions imperialista, mantindria a estes dos nacions constantment preparades per a un conflicte.[2][3]
Esta competència es va agudisar en la Gran Depressió de l'any 1873, un prolongat periodo de deflación dels preus marcat per una greu crisis econòmica, que va pressionar als governs a promoure l'indústria nacional, duent a l'abandó generalisat de les idees de lliure comerç entre les potències d'Europa (En Alemània des de 1879 i en França des de 1881).[4][5]
Conferència de Berlín
[editar | editar còdic]La conferència de Berlín celebrada entre 1884 i 1885, va ser convocada per Portugal i Leopoldo II de Bèlgica pels seus interessos en l'estuari del Congo,[6] i organisada pel Canceller d'Alemània, Otto von Bismarck, en la finalitat de resoldre els problemes que plantejava l'expansió colonial en Àfrica i resoldre el seu repartiment per les grans potències Europees. La conferència es va realisar per les celosies i desconfiança en que estes potències es movien en la seua expansió colonial d'Àfrica i va coincidir en l'aparició del Imperi Alemà com a potència imperial.
Les principals potències dominants en la conferència varen ser França, Alemània, Gran Bretanya i Portugal. Es reasignaron Àfrica sense tindre en conte les fronteres culturals i llingüístiques que ya s'havien establit. Al final de la conferència, Àfrica es va dividir en 50 colónies diferents. Els assistents varen establir el control de cada una d'estes colónies recent dividides. També varen planejar, sense comprometre's, posar fi a la tracta d'esclaus en Àfrica. Cap país africà va ser representat.[7]
Es va intentar destruir la competència entre potències per mig del concepte de "uti possidetis iure" o de "ocupació efectiva" com a criteri per al reconeiximent internacional d'un reclam territorial, especialment en Àfrica. L'imposició d'este tipo de domini directe va fer necessari l'us de les forces armades contra els estats i els pobles indígenes.
Els #alçament contra el domini imperial varen ser reprimits sense pietat, especialment en el cridat genocidi Herero en Àfrica del Suroest Alemana 1904-1907 i la rebelió Maji Maji en Àfrica Oriental Alemana 1905-1907.
Un dels objectius de la conferència va ser aplegar a acorts sobre el comerç, la navegació i llímits d'Àfrica Central.[6]
Gran Bretanya durant l'era del Nou Imperialisme.
[editar | editar còdic]En Gran Bretanya, l'era del Nou Imperialisme va marcar un temps de significatius canvis econòmics. Degut a que el país va ser el primer en industrialisar-se, Gran Bretanya va estar tecnològicament alvançada de molts atres països durant la major part de el XIX.[8] No obstant, a finals de el XIX, atres països com Alemània, Estats Units, Rússia i Itàlia pronte es varen emparellar en ella sobre poder tecnològic i econòmic.[8] Després de vàries décades de monopoli, el país lluitava per mantindre una posició econòmica dominant, a mida que les demés potències s'involucraven més en els mercats internacionals. En 1870, Gran Bretanya posseïa el 31,8% de la capacitat mundial de manufactura, mentres que Estats Units tenia el 23,3 % i Alemània el 13,2 %.[9] En 1910, la capacitat industrial de Gran Bretanya havia caigut al 14,7 % mundial, mentres que en Estats Units havia aumentat a 35,3 % i en Alemània al 15,9 %.[9] Mentres països com Alemània i Estats Units creixien econòmicament, començaven a involucrar-se en l'imperialisme, resultant que els britànics lluitaren per mantindre el seu volum de comerç i l'inversió d'ultramar.[9]
Gran Bretanya enfrontava relacions internacionals tenses en les tres potències expansionista (Japó, Alemània i Itàlia) durant principis de el XX. Abans de 1939, estes tres potències mai varen amenaçar directament la pròpia Anglaterra, pero els perills indirectes eren clars. Per la década de 1930, a Anglaterra li preocupava que Japó posara en perill les seues possessions en el Lluntà Oriente, aixina com els territoris de l'Índia, Austràlia i Nova Zelanda.[10] Itàlia mostrava interés en l'est d'Àfrica, amenaçant al Egipte britànic, i l'expansionisme alemà en el continent Europeu amenaçava la seguritat d'Anglaterra. En la seua estabilitat i les explotacions amenaçades, Gran Bretanya va decidir adoptar una política de concessió en lloc de la resistència, una política que es va conéixer com d'apaciguamiento.[10]
En Gran Bretanya, no hi havia casi oposició antiimperialista. Més allà d'algun grup aïllat Marxiste, la majoria pensava que l'imperialisme devia existir, i era millor que fora Gran Bretanya la seua força impulsora. Ademés es pensava que l'imperialisme britànic era una força de be per al món.[11] En 1940, la Societat Fabiana va establir l'Oficina Fabiana d'Investigació Colonial, la qual va argumentar que Àfrica podria desenrollar-se tant econòmica com socialment, pero per a que este desenroll succeïxca, devia permanéixer en l'Imperi britànic.[12] El poema de 1891 de Rudyard Kipling, "La bandera Anglesa," conté l'estrofa:[13]
| Winds of the World, give answer! They llaure whimpering to and fro--
'The poor little street-bred people that vapour and fume and brag,' 'They llaure lifting their heads in the stillness to yelp at the English Flag!'[13] |
Vents del món, doneu la resposta! Estan gimiendo ací i allà
I que deurien saber d'Anglaterra els que només Anglaterra coneixen? La chicoteta pobra gent, criada en els carrers en vapor i fum i alardean, Alcen els seus caps de la quietud per a aullar a la bandera Anglesa! |
|---|
Estes llínees mostren la creència de Kipling de que els britànics que participaven activament en l'imperialisme sabien més sobre l'identitat nacional britànica que aquells les vides de la qual es gastaven únicament en les metròpolis imperials. En molts sentits, esta nova forma d'imperialisme va formar part de l'identitat britànica fins al final de l'era del nou imperialisme, en la Primera Guerra Mundial.[11]
Implicacions socials
[editar | editar còdic]El Neo-Imperialisme va donar orige a nous punts de vista socials del colonialisme. Rudyard Kipling en el seu poema "The White Man´s Burden", va instar a Estats Units a "Prendre la càrrega" de dur la civilisació europea als demés pobles del món, independentment de si estos "atres pobles" vullguen esta civilisació o no. Esta part de "la càrrega de l'home blanc" és un eixemple de l'actitut de Gran Bretanya cap a la colonisació d'atres països:[14]
| Take up the White Man's burden—
In patience to abide, To veil the threat of terror And check the show of pride; By open speech and simple, An hundred claves made To seek another's profit, And work another's gain.[14] |
Prengau la càrrega de l'home blanc
Fent gala de la paciència, Ocultant l'amenaça del terror I sense soberba mostrar; En discurs franc i senzill, Cent voltes repetit De buscar el profit d'un atre, I llaurar el guany alié. |
|---|
Mentres que el darwinismo social es va fer popular en tota Europa Occidental i els Estats Units, la "missió civilizadora" francesa i portuguesa (en francés: mission civilisatrice; en portugués: Missão civilizadora) va atraure a molts hòmens d'estat europeus, tant de dins com de fòra de França. Pese a l'aparent benevolència de la noció de "càrrega de l'home blanc", les conseqüències no desijades de l'imperialisme varen ser molt majors que els seus beneficis potencials. Els governs es varen fer cada volta més paternalistes en casa i varen descuidar les llibertats individuals dels seus ciutadans. La despesa militar es va expandir, conduint a una "extrallimitació imperial", i es varen crear clients de les elites dominants en l'estranger que varen ser cruels i corruptes, consolidant el seu poder gràcies als ingressos imperials i obstaculisant el canvi social i el desenroll econòmic contrari a les seues ambicions. També la "construcció nacional" va crear moltes voltes sentiments culturals de racisme i xenofòbia.[15]
Les principals èlits d'Europa també varen trobar ventages en l'expansió d'ultramar. Els grans monopolis financers i industrials usaven el respal imperial per a protegir les seues inversions en l'estranger contra la competència i les tensions polítiques locals en l'estranger; els burócratas demanaven oficines governamentals, els militars desijaven la seua promoció, i la tradicional alta burguesia buscava aumentar els beneficis de les seues inversions, títuls oficials, i alts càrrecs. Tots estos interessos especials varen fer que es perpetue l'imperi a llarc de l'història.[15]
En l'aument del sindicalisme, el socialisme, i atres moviments de protesta durant l'era de la societat de les masses en Europa i després en Amèrica del Nort, les èlits varen tractar d'utilisar el jingoísmo imperial per a cooptar el respal a part de la classe obrera industrial. Els nous mijos de comunicació varen promoure el jingoísmo en la Guerra hispà-nortamericana (1898), la Segona Guerra Bóer (1899-1902), i la Rebelió Bóxer (1900). L'historiador alemà d'esquerra Hans-Ulrich Wehler va definir al imperialisme social com "les desviacions cap a l'exterior de les tensions i forces de canvi interns en la finalitat de preservar el Statu Quo social i polític", i com "ideologia defensiva" per a contrarrestar "els perturbadores efectes de l'industrialisació en l'estructura social i econòmica d'Alemània ". En l'opinió del Wehler, el socialimperialismo va ser un mecanisme que va usar el govern alemà per a distraure l'atenció pública dels problemes interns i preservar l'orde social i polític existent. Les èlits dominants varen utilisar al socialimperialismo com una excusa per a mantindre unida a una societat fracturada i aixina mantindre el respal popular al statu quo social. D'acort en Wehler, la política colonial alemana en la década de 1880 va ser el primer eixemple de l'imperialisme social en acció. Va ser seguit pel Pla Tirpitz en 1897, per a l'ampliació de la marina de guerra. Segons este punt de vista, grups com la Societat Colonial i de la Lliga Naval són vists com a instruments del govern per a movilisar el respal popular. Les demandes d'anexió de la major part d'Europa i Àfrica en la Primera Guerra Mundial són vists per Wehler com el pináculo de l'imperialisme social.
La noció de domini sobre terres estrangeres va tindre una àmplia acceptació entre les poblacions metropolitanes, inclús entre aquells que associaven la colonisació imperial en l'opressió i l'explotació. Per eixemple, el 1904 el Congrés de l'Internacional Socialiste va aplegar a la conclusió de que els pobles colonials es deuen deixar prendre pels futurs governs socialistes europeus i ser dirigits per ells cap a una eventual independència. [Cita requerida]
Índia
[editar | editar còdic]En 1599, un grup de mercaders britànics varen aplegar a l'Índia i en respal de la corona varen formar la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Entre 1610 i 1611 varen instalar establiments de comerç cridats factorias en el territori de l'Índia, a on varen aplegar a governar grans zones en els seus propis eixèrcits, en els que varen eixercir el poder militar i varen assumir les funcions administratives, comprenent des dels territoris de Bengala en 1757 i fins al Punyab en 1849. Açò va ser ajudat per un buit de poder produït per la mort de l'emperador Aurangzeb en 1707 en el consegüent colapse del Imperi mogol en l'Índia[16] i en el progressiu aument de les forces britàniques en l'Índia a causa dels conflictes colonials en França. Els francesos, per la seua banda, incursionaron en l'Índia en 1664 fundant la Compagnie dones Indes Orientals i un enclavament en Pondicherry en la Costa Coromandel. En 1818, els britànics controlaven la major part del subcontinent indi i varen començar a introduir les seues idees i costums als residents, incloent lleis de successió que permetien als britànics fer-se càrrec d'un estat sense cap successor i fer-se en les seues terres i eixèrcits, cobrant nous imposts, i eixercint control monopólico de l'indústria.
La companyia britànica va començar a utilisar als denominats cipayos, els quals eren soldats entrenats per europeus, pero dirigits per indis, per a protegir el seu comerç i per a resoldre disputes de poder entre els caps locals. En 1857 s'alça una gresca, lo que es va conéixer com a rebelió dels cipayos, o gresca de l'Índia. El tumult va ser reprimit pels britànics, pero va tindre com a conseqüència la dissolució de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i l'Índia va quedar baix el control directe de la Corona britànica en eixe llavors la Regna Victoria.[17] Molts principats varen permanéixer independents. El cridat Raj Britànic resultant (llei de la Corona britànica en l'Índia), va ser guanyat control sobre l'Índia i va començar a canviar al seu favor la situació financera del país. Anteriorment, Europa tenia que pagar pels seus textils i espècies en lingots d'argent; després, en el control polític, Gran Bretanya exigia als agricultors a produir cultius comercials per a l'exportació a Europa, mentres que l'Índia es convertia en un mercat dels textils procedents de Gran Bretanya. Els britànics arreplegaven enormes ingressos de la renda de la terra i dels imposts sobre la producció de sal. Els tejedores indis varen ser reemplaçats per màquines de hilado i teixit i els cultius alimentaris indis varen ser reemplaçats per cultius comercials com el cotó i el té.
Els britànics varen conectar ciutats per ferrocarril i telégraf per a facilitar les comunicacions. L'invenció dels barcos Clíper[18] a principis de 1800 va acurtar a la mitat el viage des d'Europa a l'Índia, des de casi 6 a 3 mesos. Cap a 1870 els britànics ya havien tendit cables telegràfics pel fondo de l'oceà conectant l'Índia[19] i China.[20] També varen construir sistemes de rec per a aumentar la producció agrícola. Quan l'educació occidental es va introduir en l'Índia, els indis varen ser molt influenciats per ella, pero les desigualtats entre els ideals de govern britànics i el seu tracte als indis es va fer evident. En resposta a este tracte discriminatori, un grup d'indis educats va establir el Congrés Nacional de l'Índia, exigint l'igualtat de tracte i l'autogovern.
John Robert Seeley, professor d'Història de l'Universitat de Cambridge, va dir: "La nostra adquisició de l'Índia es va fer a cegues. Res gran que jamai hagen fet els anglesos es va portar a terme de manera tan no intencionada o accidentalment com la conquista de l'Índia". Segons ell, el control polític de l'Índia no era una conquista en el sentit habitual, ya que no va ser un acte d'un estat.[21]
El nou acort administratiu, coronat en la proclamació de la reina Victoria com a emperatriu de l'Índia en 1876, efectivament substituïx la regla d'una empresa monopolista en la d'una administració pública encapçalada per graduats de les principals universitats de Gran Bretanya. L'administració va retindre i va acréixer els monopolis en poder de l'empresa. L'acte per la sal de l'Índia en 1882 va posar en reglaments el monopoli del govern sobre la recolecció i producció de sal; en 1923 es va aprovar un proyecte de llei per a duplicar l'impost sobre la sal.
Surest asiàtic
[editar | editar còdic]Després de prendre el control de gran part de l'Índia, els britànics es varen expandir per Birmània, Malàsia, Singapur, Borneo del Nort, Sarawak i Brunei, convertint a estes colónies en atres fonts de comerç i matèries primeres per als productes britànics.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Corn Law». Encyclopædia Britannica Online.
- ↑ Nadel, George and Curtis, Perry (1969). Imperialism and Colonialism, Macmillan.
- ↑ (10 de novembre de 2010) "Franco-German War", Encyclopædia Britannica Online..
- ↑ Kindleberger, C. P. (1961). «The Economic History Review», "Foreign Trade and Economic Growth: Lessons from Britain and France, 1850-1913" (en anglés), p. 289-305.
- ↑ Porter, B. (1996). Longman (ed.). The Lion's Share: A Short History of British Imperialism 1850-1995, Londres, p. 118ff.
- ↑ 6,0 6,1 «Berlin West Africa Conference» (en anglés). Encyclopaedia Britannica. Consultat el 11 de juny de 2016.
- ↑ Moreno García, Julia. La conferència de Berlín, Quaderns Història 16. ISBN 84-85229-77-0.
- ↑ 8,0 8,1 Lambert, Tim. «A history of Britain in the 19th century» (en anglés). Consultat el 15 de juny de 2016.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Platt, D. C. M. (1968). Economic Factors in British Policy during the "New Imperialism" (en anglés), Oxford University Press.
- ↑ 10,0 10,1 Davis, John (1999). A History of Britain, 1885-1939 (en anglés), Palgrave Macmillan. ISBN 9780333420621.
- ↑ 11,0 11,1 Paul Ward (2004). Britishness Since 1870, Psychology Press.
- ↑ Ward, Paul (2004). Britishness Since 1870 (en anglés), Monarchy and Empire: Psychology Press, p. 31.
- ↑ 13,0 13,1 Rudyard Kipling. «The English Flag» (en anglés). Consultat el 15 de juny de 2016.
- ↑ 14,0 14,1 Rudyard Kipling. (Febrer de 1899). McClure's Magazine N° 12 (ed.). The White Man´s Burden (en anglés), McClure's Magazine.
- ↑ 15,0 15,1 Coyne, Christopher J. and Steve Davies (Giner de 2007). "Empire: Public Goods and Bads".
- ↑ Williams Jackson. «History of Índia Chapter 4 - The French and English East Índia Companies» (en anglés). Consultat el 11 de juny de 2016.
- ↑ Dr Chandrika Kaul. «From Empire to Independence: The British Raj in Índia 1858-1947» (en anglés). Consultat el 11 de juny de 2016.
- ↑ Real Acadèmia Espanyola. «Diccionari Panhispánico de dubtes - Clíper». Consultat el 9 de juny de 2016.
- ↑ McNeill, J.R; McNeill, William H. (2004). Les rets humanes, una història global del món, Barcelona: Crítica., p. 223-245.. ISBN 84-8432-509-1..
- ↑ Bill Glover. «History of the Atlantic Cable & Undersea Communications». Consultat el 10 de juny de 2016.
- ↑ Satish Chandra Mittal (1995). M.D. Publications Pvt. Ltd. (ed.). Índia Distorted: A Study of British Historians on Índia. Volum 2 (en anglés), p. 159. ISBN 817533018X, 9788175330184.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Albrecht-Carrié, René. A Diplomatic History of Europe Since the Congress of Vienna (1958), 736pp; basic survey
- Aldrich, Robert. Greater France: A History of French Overseas Expansion (1996)
- Anderson, Frank Maloy, and Amos Shartle Hershey, eds. Handbook for the Diplomatic History of Europe, Àsia, and Africa, 1870–1914 (1918), highly detailed summary prepared for use by the American delegation to the Paris peace conference of 1919. full text
- Fancs, Mario (1970). Història Diplomàtica de Chile, 2 edició (en és), Santiago: Editorial Andres Bell. ISBN 956-13-0776-6.
- Baumgart, W. Imperialism: The Idea and Reality of British and French Colonial Expansion 1880-1914 (1982)
- Betts, Raymond F. Europe Overseas: Phases of Imperialism (1968) 206pp; basic survey
- Cady, John Frank. The Roots of French Imperialism in Eastern Àsia (1967)
- Cain, Peter J., and Anthony G. Hopkins. "Gentlemanly capitalism and British expansion overseas II: new imperialism, 1850‐1945." The Economic History Review 40.1 (1987): 1–26.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Golshanpazhooh, Mahmoud Resa. «Review: Post Modern Imperialism: Geopolitics and the Great Games by Eric Walberg».
- Gratale, Joseph Michael (26 de març 2012). “Walberg, Eric. Postmodern Imperialism: Geopolitics and the Great Games”. European Journal of American Studies. doi:. ISSN 1991-9336.
- Hinsley, F.H., ed. The New Cambridge Modern History, vol. 11, Material Progress and World-Wide Problems 1870-1898 (1979)
- Hodge, Carl Cavanagh. Encyclopedia of the Age of Imperialism, 1800–1914 (2 vol., 2007); online
- Langer, William. An Encyclopedia of World History (5th ed. 1973); highly detailed outline of events; 1948 edition online
- Langer, William. The Diplomacy of Imperialism 1890–1902 (1950); advanced comprehensive history; online copy free to borrow also see online review
- Manning, Patrick. Francophone Sub-Saharan Africa, 1880–1995 (1998) online
- Moon, Parker T. Imperialism & World Politics (1926), Comprehensive coverage; online
- Mowat, C. L., ed. The New Cambridge Modern History, Vol. 12: The Shifting Balanç of World Forces, 1898–1945 (1968); online
- Page, Melvin I. et al. eds. Colonialism: An International Social, Cultural, and Political Encyclopedia (2 vol 2003)
- Pakenham, Thomas. The Scramble for Africa: White Man's Conquest of the Dark Continent from 1876–1912 (1992)
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Stuchtey, Benedikt, ed. Colonialism and Imperialism, 1450–1950, European History Online, Mainz: Institute of European History, 2011
- (2011-04-26) The Horse that Leaps Through Clouds: A Tale of Espionage, the Silk Road, and the Rise of Modern China (en en), Catapult. ISBN 978-1-58243-734-7.
- Taylor, A.J.P. The Struggle for Mastery in Europe 1848–1918 (1954) 638pp; advanced history and analysis of major diplomacy; online
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Nuevo imperialismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.