Anar al contingut

Punyab

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Punyab

El Punyab[1] o Panyab[2] ( (🔊 ), en l'escritura shahmují: پنجاب , en la gurmují: ਪੰਜਾਬ) és una regió geopolítica, cultural i històrica en l'Àsia del Sur, específicament en la partix nort del subcontinent indi, que comprén àrees de l'est de Pakistan i el nort de l'Índia. Els llímits de la regió estan mal definits i se centren en els contes històrics. Fins a la partició de Punyab en 1947, la província britànica de Punyab comprenia els actuals Estats indis i els territoris d'unió de Punyab, Haryana, Himachal Pradesh, Chandigarh i Delhi; i les províncies pakistaní de Punyab i el Territori Capital d'Islamabat. Llimitava en les regions de Baluchistán i Pashtunistán a l'oest, Cachemira al nort, el Cinturó Hindi a l'est, i Rajasthan i Sindh al sur. Històricament, la regió de Punyab ha segut l'entrada al subcontinent indi de la majoria dels invasores estrangers.[3]

Les persones de Punyab hui es diuen punyabíes, i el seu idioma principal és el punyabí. Les principals religions de la regió de Punyab són l'islam, el sijisme i l'hinduisme. Atres grups religiosos són el cristianisme, el jainisme, el zoroastrisme, el budisme i la ravidassia. La regió de Punyab ha segut habitada per la civilisació del vall del Indo, els pobles indoarios i els indoescitas, i ha presenciat numeroses invasions de perses, grecs, kushanes, gaznávidas, timúridas, mogoles, pastunes, britànics i uns atres. Les invasions estrangeres històriques es varen dirigir principalment a la regió central més productiva del Punyab coneguda com la regió de Majha,[3] que és també la base de la cultura i les tradicions punyabíes.[4] La regió de Punyab a sovint es coneix com el graner de la zona, tant en l'Índia com en Pakistan.[5][6][7]

Toponímia

El nom Punyab prové del persa پنج (panj ‘cinc’) i اب (āb ‘corrent d'aigua, riu’), que significa ‘cinc rius’.[8][9] Estos, tributaris del riu Indo, són el Jhelum, Chenab, Ravi, Sutlej i el Beas. Els cinc rius, ara dividits entre l'Índia i Pakistan, s'unixen per a formar el riu Panch Nad (‘cinc rius’), afluent del Indo.[10]

El terme punyab també pot provindre del hindi o del sánscrito: pañcha (‘cinc’) i apa (‘aigua’). Els grecs traduïen el nom Pañchab (‘cinc rius’) com Pentapotamia (Πενταποταμία), és dir, ‘la terra dels cinc rius’.[11][12]

En el Avesta, el text sagrat dels zoroastrianos, la regió de Punyab està associada en l'antic hapta həndu o Sapta Sindhu (sèt rius sagrats)

En l'actualitat, la Real Acadèmia recomana l'us del nom Punyab.[13]

Història antiga

Durant el periodo épico en el que es va escriure el Mahābhārata, entorn al 300 a. C, la zona del Punyab es coneixia com Trigarta i la governaven els reis Katoch.[14][15] Les civilisacions de la vall del Indo comprenien gran part de la regió de Punyab, de les que formaven partix ciutats com Harapa (Pakistan). la civilisació védica es va propagar a lo llarc del riu Sarasvati i va aplegar a cobrir el nort de l'Índia, incloent el Punyab. Esta civilisació va conformar cultures posteriors del subcontinent indi. Molts imperis antics, incloent el de Gandhara, el de Nanda, el Maurya, el dels sungas, el kushán, el dels guptas, el dels pala, el dels gurjaras-pratiharas i el d'Hindu Shahis varen conquistar la regió. Alejandro el Gran va recórrer els territoris a la vora del riu Indo. L'agricultura va florir i ciutats comercials com Jalandhar i Ludhiana es varen enriquir. Per la seua ubicació, la regió va rebre tant atacs constants com a influències dels territoris de l'oest i de l'est. Va ser invadida per perses, grecs, escitas, turcs, i afgans; estes conquistes varen ser periodos cruents de l'història local. La cultura de la zona combina influència hindú, budista, islàmica, afgana,cita requerida sij i britànica. La ciutat paquistaní de Taxila, fundada per Takṣa, el fill de Bharat, qui a la seua volta va ser germà de la deïtat hindú Branca, tenia fama per albergar l'universitat més antiga del món.[16] Un dels seus mestres va ser el gran pensador i polític Chanakya, del periodo védico. Taxila va ser un gran centre d'aprenentage i discussió intelectual durant l'Imperi Maurya i actualment forma part del Patrimoni de la Humanitat.

Els sikhs en Punyab

Guru Gobind Singh.

Les raïls del sijisme daten de la conquista del nort de l'Índia per Babur. El seu net, Akbar, va recolzar la llibertat religiosa i despuix de visitar el langar del Guru Amar Dones va tindre una favorable impressió del sijisme. Com a resultat de la seua visita, donó terra per alangar i va tindre una relació positiva en el sij gurú fins a la seua mort en 1605.[17] El seu successor, Jahangir, va vore als sijes com una amenaça política. Va arrestar al Guru Arjun Dev a causa del seu respal a Jusrau Mirza[18] i va ordenar que fora condenat a mort i torturat. El martiri de Guru Arjan Dev va dur al sext gurú, Guru Har Gobind, a declarar la sobirania sij en la creació del Akal Takht i l'establiment d'un fort per a defendre Amritsar.[19]

  • Jahangir va intentar confirmar l'autoritat sobre els sijes encarcerant a Guru Har Gobind en Gwalior. Es va vore obligat a lliberar-ho quan este va escomençar a sofrir una primerenca i horrible premonició de mort. I els gurús varen refusar ser lliberats a menos que totes les princeses que havien segut encarcerades junt en Guru Har Gobind foren també posades en llibertat, lo que Jahangir va acceptar. El sijisme no va tindre més problemes en l'Imperi mogol fins a la mort de Jahangir en 1627. El seu successor, Shah Jahan, estava descontent en la sobirania de Guru Har Gobind i despuix d'una série d'assalts a Amritsar, va forçar als sijes a retirar-se a les montanyes Siwalik.[19] El successor de Guru Har Gobind, Guru Har Rai, va mantindre el gurúado en Siwalik, defenent el territori dels sijes i mantenint-se neutral en la lluita entre Aurangzeb i Dara Shikoh en el sí de la dinastia timurí. El nové gurú, Guru Tegh Bahadur, va traslladar a la comunitat sij a Anandpur i va viajar molt per a visitar i predicar a les comunitats sijes, desafiant l'autoritat mogol. Va ajudar als padit de Cachemira a evitar la conversió a l'islam, per lo que va ser arrestat i presentat davant Aurangzeb. Quan se li va oferir l'alternativa de convertir-se a l'islam o morir, va triar la mort en lloc de renunciar als seus principis i per això va ser ajusticiado.[20] Guru Gobind Singh va assumir el gurúado en 1675 i va evitar les batalles en els rajás de Sivalik Siwalik, va dur el gurúado a Paunta. Va construir un gran fort i ho va guarnir en un eixèrcit. El creixent poder de la comunitat sij va alarmar al rajá de Sivalik, que va atacar la ciutat, pero les forces del gurú ho varen derrotar en la batalla de Bhangani. Es va traslladar a Anandpur i es va establir en Khalsa, formant un eixèrcit de sijes batejats el 30 de març de 1699. L'establiment en Khalsa va unir a la comunitat sij en contra de varis reclamantes mongoles sobre el gurúado.[21]

En 1701, una combinació de l'eixèrcit dels rajas de Sivalik i els mogoles en Wazir Jan al front varen atacar Anandpur i, despuix de retirar-se la Khalsa, varen ser vençuts per estos en la batalla de Muktsar. Banda Singh Bahadur va ser un asceta que es va convertir al sijisme despuix de conéixer a Guru Gobind Singh en Nanded. Temps despuix de la seua mort, Guru Gobind Singh li va ordenar eliminar l'autoritat mogol del Punyab i li va donar una carta per a que manara que tots els sijes se li uniren. Despuix de dos anys de reunir partidaris, Banda Singh Bahadur va mamprendre una insurrecció agrària irrompent en les grans possessions de la família Zamindar per a que les cultivaren i varen distribuir les terres a les famílies llauradores pobres sijes, hindús i musulmanes per a que estes les cultivaren.[22] Banda Singh Bahadur va escomençar la seua rebelió en la defensa de l'eixèrcit Mughal en Samana i Sadhaura i la rebelió va culminar en la defensa de Sirhind. Wazir Khan va ser eixecutat com a venjança per les morts dels fills de Guru Gobind Singh, Bava Zorawar Singh i Bava Fateh Singh despuix de la victòria dels sij en Sirhind.[23] Va governar el territori entre el riu Sutlej i el riu Yamuna que va ser establit com a capital del Himalayas en Lohgarh i va falcar moneda en nom de Guru Nanak i Guru Gobind Singh.[22]

Els Estats Cis-Sutlej

Els Estats Cis-Sutlej varen ser un grup d'Estats situats en la zona que ocupen els moderns estats de Punyab i Haryana, llimitada pel riu Sutlej al nort, els Himalayas a l'est, el riu Yamuna i el districte de Delhi al sur, i el districte de Sirsa a l'oest. Incloïen Kaithal, Patiala, Jind, Thanesar, Maler Kotla, i Faridkot. Els regia la dinastia Scindia del Imperi maratha. Varis sardars sij i uns atres majarajás dels Estats de Cis-Sutlej varen pagar tribut als marathas fins a la segona guerra anglo-maratha de 1803-1805, despuix de la qual estos varen perdre el territori, del que es varen apoderar els britànics.[24]

L'Imperi sij

Darbar del marajá Ranjit Singh
Ubicació i llímits aproximats de l'Imperi sij.

L'Imperi sij (1801-1849) ho va fundar el marajá Ranjit Singh per mig de l'ocupació de l'eixèrcit punyabí. S'estenia des del pas Jáiber a l'oest al Tibet a l'est, i des de Cachemira al nort a Sind al sur. La principal regió de l'imperi era la regió de Punyab. La distribució de la població per religió en l'imperi era la següent: el 70 % era musulmana; el 17 %, sij; i el 13 % hindú.[25]

L'Imperi sij va sorgir de la dissolució de l'eixèrcit punyabí, que va ocórrer en l'época de la coronació de Ranjit Singht en 1801, i va permetre la creació d'un Estat unificat. Tots els caudillos Misl que tenien relació en l'eixèrcit pertanyien en general a la noblea i eren d'antics i prestigiosos del Punyab.[26][27]

Despuix de la mort de Ranjit Singh en 1839, l'imperi es va debilitar greument per les divisions internes i la mala administració política. l'Imperi britànic va aprofitar estes corruixes per a mamprendre les guerres anglo-sijes. Una série de traïcions d'alguns destacats caps militars els sijes varen precipitar la derrota d'estos. El marajá Gulab Singh i Raja Dhian Singh varen ser els principals generals de l'eixèrcit.[28][29]

L'Imperi sij va quedar finalment dissolt. Despuix d'una série de guerres contra els britànics, en terminar la segona guerra anglo-sij (en 1849), el seu territori es va repartir entre varis Estats principescos i la província britànica de Punyab, als que es va concedir la condició d'Estat. Posteriorment, un vicegovernador es va establir en Lahore com a representant directe de la Corona britànica.

Província del Punyab britànic

El Punyab en 1849.
Districtes del Punyab en 1911.
Província del Punyab britànic, abans de 1947.

Els Estats de Cis-Sutlej (Kaithal, Patriala Patiala, Jind, Thanesar, Maler Kotla, i Faridkot) els havia governat primer la dinastia Scindia de l'Imperi maratha i els britànics s'havien apropiat d'ells despuix de la segona guerra anglo-maratha de 1803-1805. Durant la guerra, alguns dels Estats de la regió es varen aliar al general britànic Gerard Lake. En terminar la guerra, es va firmar un acort en 1809 en Ranjit Singh, senyor de l'Imperi sij de l'est del Sutlej, en el que s'estipulava que els Estats ya mencionats es trobaven baix «protecció» britànica.[24][30][31]

La mort de Ranjit Singh en la primavera de 1839 va originar el caos polític, i les subsecuentes batalles de successió i les sanguinoses lluites internes entre les faccions de la cort varen debilitar a l'Estat. En 1845 els britànics havien desplegat treinta y dos mil soldats en la frontera de Sutlej per a assegurar els seus territoris septentrionals, amenaçats pels conflictes del Punyab. Eixe mateix any, les tropes britàniques i sij varen chocar trobaven prop de Firozpur; el combat va desencadenar la primera guerra anglo-sij. Esta va terminar a l'any següent i les terres entre Punyab i el Beas varen ser cedides a la Companyia Britànica que governava l'Índia, junt en Cachemira, que va ser venuda per Gulab Singh Gulab Singh de Jammu, que la governava com a vassall britànic. Una condició del tractat de pau estipulava que permaneixqueren en el Punyab tropes britàniques, un representant polític i atres oficials, en la finalitat de supervisar la regència del Maharaja Dhalip Singh. L'eixèrcit sij va quedar molt minvat. En 1848, les tropes sijes varen estar fora de treball en la sublevació de Multen i un oficial britànic va ser assessinat. En uns mesos els demés es varen escampar per tot Punyab, i les tropes britàniques varen invadir novament. Els britànics varen véncer en la segona guerra anglo-sij; segons les clàusules del Tractat de Lahore de 1849, la Companyia Britànica de les Índies Orientals va obtindre el territori i es va apartar a Dhalip Singh. El Punyab es va transformar en una província indobritánica, encara que alguns chicotets Estats, principalment Patiala, Kapurthala, Faridkot, Nabha, i Jind, varen mantindre governs separats aliats als britànics, que varen gojar de certa autonomia en assunts interns a l'hora que reconeixien la sobirania britànica.cita requerida

la massacre de Jallianwala Bagh de 1919 va ocórrer en Amritsar. En 1930, el Congrés Nacional Indi va proclamar l'independència de Lahore. En març de 1940, la Lliga Musulmana va aprovar la Resolució de Lahore, en la que reclamava la creació d'Estats separats per a la majoria de les zones musulmanes de l'Índia. L'ambigüitat de la Resolució de Lahore va fer que esclataren violentes protestes, que varen afectar intensament al Punyab.[32]

En 1946, la tensió va suscitar greus enfrontaments entre la majoria musulmana de Punyab i la minoria hindú i els sijes. La Lliga Musulmana va atacar al govern de "Musulmans Units de Punyab" i va anar per esta raó que els akalis sijes i el Congrés els varen guiar a la seua destrucció. Decidits a no ser vençuts, els sijes i els hindús contraatacaron, i el sanguinós enfrontament va sumir a la província en un gran desorde. El Congrés i la Lliga varen acordar dividir el Punyab segons criteris religiosos, precedent de la divisió dels territoris indis.cita requerida

L'independència índia

En 1947 la província Punyab de la Índia britànica va ser dividida per llínees religioses entre Punyab Oriental i el Punyab Occidental. Un número gran de persones va ser traslladada i va haver molta violència interna. En l'independència següent, un gran número de principats i chicotets Estats, incloent Patiala, varen accedir a la "Unió de l'Índia" i varen crear l'Unió d'Estats de Patiala i de Punyab Oriental. En 1956, est va ser integrat a l'estat de Punyab Oriental per a crear un nou i gran estat de l'Índia cridat simplement Punyab. L'indivisible Punyab, de la qual el Punyab pakistaní forma una regió important hui en l'actualitat, contava en una població minoritària d'hinduistas de Punyab i sijes fins a 1947, ademés de la majoria musulmana.[33]

Immediatament despuix de l'independència en 1947, i per la consegüent violència i por, la majoria dels sijes i hindús del Punyab que es trobaven en Pakistan migraren a l'Índia com a part d'un intercanvi de poblacions.[34] Els musulmans de Punyab varen ser desarraïlats de les seues llars de manera similar en l'est de Punyab, que ara forma part de l'Índia.[35] Més de 6 millons es varen traslladar a Pakistan i més de 6 millons es varen establir en Punyab. En 1950, dos nous estats varen ser reconeguts per la Constitució de l'Índia: la part de l'Índia de l'antiga província britànica de Punyab es va convertir en l'estat de Punyab Oriental, mentres que els Estats principescos de la regió es varen combinar en l'Unió d'Estats de Patiala i Punyab Oriental (PEPSU). Himachal Pradesh va ser creat més tarde com un territori del conjunt de varis Estats principescos en els tossals.

Cronologia

  1. ↑ «[1]». Consultat el 25 de novembre de 2018 (en és-ÉS).
  2. ↑ Alberto Gómez Font 1995, Vademécum d'espanyol urgent, Volum 1, Fundació EFE
  3. ↑ 3,0 3,1 Jatiinder Aulakh. Archaeological History of Majha: Research Book about Archaeology and Mythology with Rare Photograph. Createspace Independent Pub, 2014
  4. ↑ Arrain, Anabasis, V.22, p.115
  5. ↑ Punjab, bread basket of Índia, hungers for change, Reuters.
  6. ↑ «Columbia Water Center Released New Whitepaper: "Restoring Groundwater in Punjab, Índia's Breadbasket" – Columbia Water Center». Water. columbia. edu. Archivat des d'el original, el 22 de decembre de 2019. Consultat el 12 de juliol de 2013.
  7. ↑ Pakistan flood: Sindh braces as water envelops southern Punjab, Guardian. Recuperate le 20 de juliol de 2013.
  8. ↑ H K Manmohan Siṅgh. «The Punjab». The Encyclopedia of Sikhism, Editor-in-Chief Harbans Singh. Punjabi University, Patiala. Consultat el 18 d'agost de 2015.
  9. ↑ Gandhi, Rajmohan (2013). Punjab: A History from Aurangzeb to Mountbatten, New Delhi, Índia, Urbana, Illinois: Aleph Book Company, p. 1 ("Introduction"). ISBN 978-93-83064-41-0.
  10. ↑ "Punjab." Pp. 107 in Encyclopædia Britannica (9th ed.), vol. 20.
  11. ↑ Lassen (1827). Christiani Lasseni, Norvagi, commentatio geographica atque historica de Pentapotamia Indica (en la), Weber.
  12. ↑ bahādur.), Muḥammad Laṭīf (Saiyid, khān (1891). History of the Panjáb from the Remotest Antiquity to the Present Clave (en en), Calcutta Central Press Company, limited.
  13. ↑ ««Punyab», millor que «Punjab»» (en és). www. fundeu. es. Consultat el 2025-01-02.
  14. ↑ Bombay (Índia: State) (1896). Gazetteer of the Bombay Presidency..., Government Central Press. Consultat el 18 de giner de 2012.
  15. ↑ Gazetteer of the Bombay Presidency..., Volum 1, Partix 1-pág.-11
  16. ↑ Needham, Joseph (2004). Within the Four Sigues: The Dialogue of East and West (en anglés), Routledge.
  17. ↑ Kalsi 2005
  18. ↑ Markovits 2004
  19. ↑ 19,0 19,1 Jestice 2004
  20. ↑ Johar, 1975, pp. 192-210.
  21. ↑ Jestice, 2004, pp. 312-313.
  22. ↑ 22,0 22,1 Singh 2008
  23. ↑ Nesbitt 2005
  24. ↑ 24,0 24,1 Farooqui, Salma Ahmed (2011). A Comprehensive History of Medieval Índia: Twelfth to the Mid-eighteenth Century (en en), Pearson Índia Education Services. ISBN 9788131732021.
  25. ↑ «Ranjit Singh: A Secular Sikh Sovereign by K. S. Duggal. ''(Dona't:1989. ISBN 81-7017-244-6'')» (en anglés). Exoticindiaart. com. Archivat des d'el original, el 17 de juny de 2008. Consultat el 9 d'agost de 2009.
  26. ↑ Encyclopædia Britannica Eleventh Edition (Edition: Volume V22, Dona't: 1910-1911), Page 892.
  27. ↑ «MAHARAJAH RANJIT SINGH... – Informació en llínea sobre MAHARAJA RANJIT SINGH». Encyclopaedia. jrank. org. Archivat des d'el original, el 10 de giner de 2010. Consultat el 9 d'agost de 2009.
  28. ↑ J. S. Grewal (1998). The Sikhs of the Punjab, Cambridge University Press.
  29. ↑ Maharaja Ranjit Singh, the last to lay arms (Duggal,p.136-138)
  30. ↑ Chaurasia, R. S.. History Of The Marathas. Consultat el 26 de maig de 2012.
  31. ↑ Aspects of Índia's International Relations, 1700 to 2000: South Àsia and the.... Consultat el 29 de març de 2013.
  32. ↑ Tan, Tai Yong (2002). The Aftermath of Partition in South Àsia, Psychology Press, p. 100.
  33. ↑ The Punjab in 1920s – A Case study of Muslims, Sarina Salamat, Royal Book Company, Karachi, 1997. table 45, pp. 136. ISBN 969-407-230-1
  34. ↑ Panel 33 [2] archivat en Wayback Machine. European Association for South Asian Studies
  35. ↑ Pakistan: a modern history, Ian Talbot, St. Martin's Press, 1999. ISBN 0-312-21606-8

En esta zona va existir la civilisació de la vall del Indo (en les ciutats de Mohenjo Daro i Harappa). En 1467 es va formar la comunitat sij, que va ser regida successivament per dèu gurús fins a la mort de l'últim, despuix de lo que la direcció va passar a les escritures. En 1708, en declinar l'Imperi mogol, els sijes varen establir el seu control en diversos punts de Punyab. Una guerra civil planificada per Regne Unit i els seus servicis secrets en 1839 va permetre als britànics prendre control sobre el país (1840-1849) i conservar-ho fins a 1947. El 9 de març de 1946 els sijes varen declarar ser una nació i al sendemà varen reclamar la creació d'un Estat sij, cridat Sijestán (Sikhstan, en anglés), Jalsastán (Khalsastan, en anglés) o Jalistán (Khalistan, en anglés). El 3 d'abril de 1946 Master Tara Singh va propondre l'unió dels sij a Pakistan. No obstant els britànics es varen decantar per la partició. El 9 de decembre de 1946, Nehru va establir seguritat per als sijes d'una futura Índia. El 3 de març de 1947, el govern provisional del Punyab va quedar conformat per una coalició de sijes i musulmans, pero les massacres de sijes a mans de musulmans varen promoure una declaració britànica per a la formació d'un Jalistán independent (3 d'abril de 1947). Els sijes varen fugir massivament a l'Índia. Els britànics varen impondre la partició del país, que es va consumar el 15 d'agost de 1947. El 7 d'abril de 1948, el partit sij Akali Dal va propondre un Estat independent. El 5 de maig de 1948 es va formar la regió coneguda per les sigles PEPSU (Punyab and East Punyab States Union: Unió d'Estats de Punyab i Punyab oriental) baix el control del Partit del Congrés i dels sijes favorables que havien passat a controlar el SPGC (Sikh Peoples Government Council). Es va establir l'hindi com a idioma oficial. En novembre de 1949, davant l'agitació sij, el PEPSU va ser posat baix control directe del govern de l'Unió. Més vesprada restablit i en el Akali Dal en el poder va ser suspés el 4 de març de 1953. El 16 de març de 1956 es va convindre una fòrmula regional per al Punyab entre Hukman Dignh i Nehru. En 1964 el govern sij pro-congrés dirigit per Partap Singh Kairon, va dimitir. L'agitació va continuar. El 4 de juliol de 1965, la conferència sij de Ludhiāna va establir el dret sij a l'autodeterminació. En 1966 el Punyab es va dividir en tres estats (Punyab, Himachal Pradesh i Haryana). El 7 de març de 1966 es va formar la Punyabi Puge, que va existir des de l'1 de novembre d'eixe any. El 8 de març de 1967 es va formar el primer govern del Akali Dal. el punyabí es va declarar llengua oficial. En 1972, el Akali Dal va perdre el poder en obtindre solament 24 dels 104 escans. Fateh Singh, pro-Congrés, va assumir el govern. Es varen iniciar campanyes d'agitació contra el govern d'Indira Gandhi. El 13 d'abril de 1969 es va produir la matança d'Amritsar. La violència es va mantindre sobretot per la petició de major autonomia per a Punyab, que va ser aprovada en una resolució nacionalista de 1973 coneguda com "Anandpur Sahib Resolution". L'1 d'agost de 1980 la bandera de Jalistán era issada per primera volta, sobre la tomba de 13 sijes caiguts el 13 d'abril de 1978, quan defenien al Guru Khalda dels nirankaris. El 15 d'agost la bandera de Jalistán va ser issada per tot el país. La consigna “els sijes són una nació” es va estendre i va haver numerosos incidents. En 1982 els radicals de Jarnail Singh Bhindranwale s'establixen en el Temple d'Or, des d'a on varen començar a dirigir les seues activitats. En 1983 es va establir el govern directe. El 29 de novembre de 1983 es va publicar la constitució de Jalistán, escrita pel Dr. Harjinder Singh Dilger, des de Londres. Eren freqüents els assessinats, les detencions, i les mides polítiques contra organisacions sij. Els manifestants sijes es varen concentrar en el Temple d'Or. L'1 de juny de 1984 Indira Gandhi va enviar tropes a atacar el temple; i en els dies successius va enviar a l'artilleria i els tancs. En algunes guarnicions els soldats sijes es varen rebelar. Mils de sijes inocents varen ser detinguts. L'11 de juny de 1984 el Dal Khalsa va crear un govern en l'exili, presidit per Jagjit Singh Chauhan (13 de juny de 1984). El grup Babbar Khalsa va iniciar activitats guerrilleres en l'estat. Immediatament se li varen unir uns atres. Eixe mateix any 1984, Indira Gandhi, primera ministra de l'Índia, va ser assessinada pels seus guàrdies sijes, que varen ser eixecutats el 6 de giner de 1989. En 1985 es varen celebrar eleccions que el Akali Dal va guanyar arrolladoramente pero no es va conseguir posar fi a la violència i en 1987 es va impondre de nou el govern directe. El 7 d'octubre de 1987 els sij militants agrupats en el Consell de Jalistán, varen declarar l'independència. Numerosos incidents militars varen seguir a la proclamació. El 14 de juny de 1991 l'estat va ser declarat zona de disturbis i les forces de seguritat enviades massivament a la zona. El 19 de febrer de 1992 va haver eleccions a l'assamblea de l'Índia. El govern de l'estat va passar al partit del Congrés davant el boicot dels sijes nacionalistes, baix la direcció de Beant Singh. Alguns líders de la KLF (Khalistan Liberation Force) varen ser assessinats en 1992 i elíder de l'organisació Babar Khalsa internacional es va entregar. En febrer de 1994 l'Índia considerava pacificada la regió. En 1995 elíder de la KLF va ser arrestat en Nova Delhi i el seu líder en l'exterior, junt al cap del KCF (Khalistan Commando Force), varen ser arrestats poc despuix en EE. UU. El ministre cap de Punyab, Beant Singh, del partit del Congrés, va ser assessinat el 31 d'agost de 1995. El 9 de febrer de 1997 les noves eleccions a l'assamblea de l'estat varen donar la majoria al Akali Dal (74 escans de 117) en Parkash Singh Badal com a ministre cap. En 1998 seguien actius el Babbar Khalsa, el KCF (Khalistan Commando Force), la facció Zaffarwal del KCF, el KLF, la facció Lahoria i la facció KLF-Sekhon.

La formació del Punyab actual

Esquema sobre la partició de l'Índia.

Com la capital de la província britànica del Punyab, Lahore, va quedar en el Punyab paquistaní despuix de la partició de l'Índia britànica en 1947, la nova capital del Punyab indi es va fixar en Chandigarh. Mentres acabaven les obres d'esta, Shimla va quedar com a capital temporal del territori fins a 1960. Despuix d'anys de protestes per part de l'Akali Dal i atres organisacions sijes, finalment Punyab es va dividir segons criteris llingüístics en 1966. L'1 de novembre de 1966, el territori de majoria hindi de la mitat sur del Punyab va devindre un estat separat, mentres que Haryana i els territoris montanyosos de llengua pahari del noreste varen passar a formar Himachal Pradesh. Chandigarh estava en la frontera entre els dos estats i es va convertir en un territori separat, que servix com a capital d'abdós, Punyab i Haryana. Durant la década de 1970, la Revolució Verda va dur una major prosperitat econòmica al Punyab, deguda principalment a Pratap Singh Kairon. No obstant, va sorgir una creixent polarisació entre el Govern central del Congrés Nacional Indi i el principal partit polític sij, el Partit Akali Dal, en la década de 1970. L'hostilitat i l'amargura entre les dos parts varen aumentar per lo que el Shiromani Akali Dal considerava una creixent alienació, centralisació i actituts discriminatòries cap al Punyab del Govern nacional. Açò va dur al Partit Akali Dal a aprovar la Resolució Sahib Anandpur, en la que se solicitava la concessió de la màxima autonomia a la regió del Punyab i a atres estats, i la llimitació de les competències del Govern central.

Economia

La regió històrica del Punyab produïx una proporció relativament alta de la producció d'aliments de l'Índia i Pakistan, respectivament.cita requerida La regió ha segut utilisada per al cultiu extensiu de blat. Ademés, també es cultiva arròs, cotó, canya de sucre, frutes i verdures.[1]

La producció agrícola de la regió pakistaní del Punyab contribuïx de forma significativa al PIB de Pakistan. Tant el Punyab indi com el pakistaní estan considerats com les millors infraestructures dels seus respectius països. L'estat indi del Punyab és actualment el 16º estat més ric o l'octau estat gran més ric de l'Índia. El Punyab pakistaní produïx el 68 % de la producció de cereals de Pakistan.[2] La seua participació en el PIB de Pakistan ha oscilat històricament entre el 51,8 % i el 54,7 %.[3]

Cridat "El Graner de l'Índia" o "La Cistella del pa de l'Índia", el Punyab indi produïx l'1 % de l'arròs del món, el 2 % del blat i el 2 % del cotó.[4] En 2001 es va registrar que els agricultors constituïen el 39 % de la mà d'obra del Punyab indi.[5] En la regió pakistaní del Punyab, el 42,3 % de la mà d'obra es dedica al sector agrícola.[6]

Per una atra part, el Punyab també està contribuint a l'economia en l'aument de l'ocupació dels jóvens del Punyab en el sector privat. Els plans del govern, com "Ghar Ghar Rozgar" i "Karobar Mission", han millorat la empleabilidad en el sector privat. Fins ara, 32 420 jóvens han segut colocats en diferents llocs de treball i 12 114 han rebut formació.[7]

Mig ambient

Tres ciutats de Punyab, Bathinda, Patiala i Ferozepur, figuren en la llista de les 100 ciutats més netes de l'Índia, segons un informe de Swachh Survekshan publicat en agost de 2020.[8]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Punjab-The Leader in Agricultural Sector, Agriculture Today, 2013» (en en).
  2. ↑ Pakistani government statistics [3] archivat en Wayback Machine.. Retrieved 14 April 2007.
  3. ↑ «Provincial Accounts of Pakistan: Methodology and Estimates 1973–2000».
  4. ↑ «Punjab». Agropedia.
  5. ↑ Ghuman, Ranjit Singh. “Rural Senar-Farm Employment Scenario: Reflections from Recent Data in Punjab”. Economic and Political Weekly 40 (41): 4473–4480. ISSN 0012-9976.
  6. ↑ «Overview».
  7. ↑ Punjab govt to identify poorest among unemployed in villages: Amarinder Singh (in (en)).
  8. ↑ «Bathinda cleanest in Punjab, but slips to 79th rànquing» (en en).

Bibliografia

  • Kalsi, Sewa Singh (2005). Sikhism, Chelsea House Publishers. ISBN 0791080986.
  • Markovits, Claude (2004). A History of Modern Índia, 1480-1950, Anthem Press. ISBN 9781843310044.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Punyab&oldid=1407657»