Anar al contingut

Leopold II de Bèlgica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Leopoldo II de Bèlgica»)
Leopold II de Bèlgica

Plantilla:Ficha de noble

Leopoldo II de Bèlgica (Léopold Louis-Philippe Marie Victor de Saxe-Cobourg et Gotha; Brusseles, 9 d'abril de 1835-Laeken, 17 de decembre de 1909) va ser el segon rei dels belgues i esclaviste d'africans. Va succeir al seu pare, Leopoldo I, en el tro de Bèlgica en 1865 i va permanéixer fins a la seua mort. Va regnar durant 44 anys, en lo que es va convertir en el regnat més llarc de qualsevol monarca belga fins al moment. Va morir sense fills varons que li sobrevixqueren, per lo que el seu nebot Alberto seria el seu successor.

Leopoldo va ser l'esclavista, genocida i únic propietari del Estat Lliure del Congo des de 1885 fins a 1908, un proyecte privat encapçalat per ell mateixa. Va utilisar a l'explorador Henry Morton Stanley per a ajudar-li a reclamar el Congo, un àrea que actualment ocupa la República Democràtica del Congo. En la Conferència de Berlín de 1884-1885, les nacions europees en interessos colonials —que varen pactar el repartiment d'Àfrica— es varen comprometre a millorar la vida dels habitants natius del Congo, a l'hora que varen confirmar la seua possessió per part de Leopoldo II. No obstant, des d'un principi el monarca va ignorar estes condicions i amasó una gran fortuna gràcies a l'explotació dels recursos naturals del Congo —caucho, diamants, marfil i atres pedres precioses— i l'utilisació de la població nativa com mà d'obra forçada i esclava. Despuix de varis anys de denúncies internacionals per part de personalitats britàniques com Arthur Conan Doyle, Joseph Conrad o Roger Casement; i del líder socialiste belga Émile Vandervelde, entre uns atres, gràcies a les fotografies que havia pres la fotógrafa britànica Alice Seeley Harris, l'Estat belga es va fer càrrec de l'administració del Congo en 1908.


En l'actualitat, el paper de Leopoldo II en Àfrica seguix sent controvertit entre els historiadors. Segons l'escritor Adam Hochschild, el seu règim africà va ser responsable de la mort de 10 millons de congolenys,[1][2] mentres que Bertrand Russell va estimar el número de víctimes en 8 millons de persones,[3] aixina mateix, el cens realisat per Bèlgica en 1924 va mostrar que la població del Estat Lliure del Congo propietat de Leopoldo havia descendit en un 50 %, 10 millons de persones.[4] No obstant, diversos historiadors argumenten contra esta sifra per l'absència de censos fiables, a l'enorme mortalitat de les malalties com la pigota o la malaltia del somi i al fet de que en 1900, solament hi havia 3000 europeus en el Congo, dels quals solament la mitat eren belgues.[5][6][7] En tot cas existix consens en que el regnat de Leopoldo va ser caracterisat per les atrocitats comeses de manera sistemàtica per la seua administració; George Washington William es referiria a les accions preses per Leopoldo com crims de lesa humanitat.[8] Estos i atres fets varen ser establits pel testimoni de testics oculars, per l'inspecció in situ d'una comissió d'investigació internacional, pel periodisme investigativo i l'activisme d'Edmund Dene Morel, i pel Informe Casement de 1904.

No obstant pese a estes evidències, encara és motiu de debat si va haver o no genocidi en el Congo, puix mentres per a Adam Hochschild és indubtable,[2] David Van Reybrouck considera que no es pot parlar d'un genocidi, ya que no va haver una aniquilació conscient i planificada, sino "una política d'explotació desenfrenada i una busca patològica de beneficis".[9] Per un atre costat, segons la biógrafa Barbara Emerson "Leopoldo no va escomençar cap genocidi. Era codicioso pels diners i es desinteresó quan les coses es descontrolaron en el Congo"; el sobirà no hauria segut un mònstruo, sino un calculador obcecado per les vastes riquees de la seua colónia que va sucumbir "a un aterrador eixemple de decadència moral".[10][11]

Primers anys

Leopoldo va ser el segon fill naixcut del matrimoni de Leopoldo I, primer rei dels belgues, i la reina Luisa d'Orleans, filla del rei francés Luis Felipe I. Va nàixer el 9 d'abril de 1835 en el Palau Real de Brusseles, i va ser batejat en el nom (en francés) de Léopold Louis-Philippe Marie Victor de Sajonia-Coburgo i Gotha.[12] El nom de "Louis-Philippe" li va ser posat en recort al seu yayo matern, el rei Luis Felipe I de França, i del seu germà major Luis Felipe, naixcut en 1833 i mort en el breçol en 1834. Leopoldo va tindre atres dos germans: Felipe, comte de Flandes (1837-1905) i Carlota, emperatriu de Mèxic (1840-1927).[12]

El seu naiximent va ser una gran esperança de continuïtat per a la jove nació belga, independent des de 1830. La falta de reconeiximent de la sobirania belga per part de les principals potències europees, com Àustria i Rússia, amenaçava la seua sostenibilitat. Si Bèlgica volia consolidar la seua existència, el seu rei necessitava tindre un hereu varó de llínea directa.[13] No obstant, el chicon era de complexió dèbil encara que molt inteligent. En 1840, Leopoldo va rebre el títul de duc de Brabante, recreat per a designar a l'hereu al tro, de la mateixa manera el seu germà Felipe va ser nomenat comte de Flandes.[14]

La reina Luisa va quedar profundament afectada per la mort del seu pare, Luis Felipe I de França, en 1850, que s'hi havia vist obligat a exiliar-se a Claremont despuix de la Revolució de 1848. Es va refredar durant un funeral en Brusseles, contraent #tuberculosis i morint prematurament l'11 d'octubre de 1850, en Ostende, a l'edat de 38 anys.[15] Leopoldo contava tan sol en quinze anys d'edat.

Molt afectat per la mort de la seua mare, que cuidava personalment dels chiquets de la realea, Leopoldo i el seu germà i germana es varen quedar un tant #solo. Un més despuix de la mort de la reina Luisa, la reina Victoria d'Anglaterra li va aconsellar al rei: "Deus mantindre als teus fills lo més prop possible de tu. Estic segura de que seria bo i útil per a tu i per a ells".[16]

Leopoldo, duc de Brabante, es convertirà en membre del Senat belga i participarà activament en importants debats, especialment en aquells relacionats en l'establiment d'un servici de navegació entre Amberes i l'Llevant mediterràneu en 1855. El mateix any es va quedar en l'emperador Napoleón III durant tres semanes en París en motiu de la celebració de l'Exposició Universal.[17]


També, sent jove, va ingressar en l'eixèrcit belga i va realisar numerosos viages pel món, lo que marcaria la seua política expansionista.cita requerida

Matrimoni i família

El canvi de règim en França va socavar la posició del rei dels belgues, que era gendre del rei Luis Felipe de França, destituït per la Revolució de 1848. Per a fer front a la caiguda del prestigi de la monarquia belga, l'adolescent Leopoldo, duc de Brabante, va resultar ser de gran utilitat. El seu pare ho va dur per Alemània, Àustria, Gotha, Dresde, Berlín i, finalment, Viena,[18] a on uns dies despuix s'anunciaria el compromís de Leopoldo en la archiduquesa de la secular i catòlica casa d'Àustria, María Enriqueta d'Àustria. A penes tres mesos despuix, el 22 d'agost de 1853,[19] i a l'edat de 18 anys, Leopoldo es va casar civilment, front a l'alcalde Charres de Brouckère, en el Palau Real de Brusseles. Després ho faria religiosament en la catedral de Saints-Michel-et-Gudule. Va ser un matrimoni per conveniència, ya que María Enriqueta era prima de l'emperador Francisco José I d'Àustria i neta del emperador Leopoldo II. També era vivaç i enèrgica, ademés d'una artista i música consumada[20] i la seua bellea li va valdre el renom de "La rosa de Brabante". Li apassionava l'equitació fins al punt de que cuidava personalment dels seus cavalls. L'enllaç va ser objecte de crítiques i burles per part d'els qui afirmaven que era un "matrimoni d'un palafrenero i una monja", sent Leopoldo la monja.[21]


El matrimoni, per raons diplomàtiques, va ser mal rebut en França per Napoleón III, que vea en mals ulls l'èxit de la família real belga, emparentada en la dinastia rival dels Orléans.[22] Despuix de les nupcias, la jove parella va mamprendre el recorregut per les ciutats belgues abans d'embarcar-se en octubre per a una llarga estància en Anglaterra en la regna Victoria, qui despuix d'haver-los observat va escriure en novembre de 1853 al rei Leopoldo I: "Crec que no tens idea de que, per a la seua edat, ella [María Enriqueta] té una personalitat excepcional. En tots els temes la vaig trobar particularment inteligent i sensata, molt educada i molt culta. Tots estos dons li donen una clara superioritat sobre Léo [poldo] i, desafortunadament, no compartixen gusts i idees entre ells [...] En política, Léo [poldo] és inagotable. Parla sobre ella prou be, lo mateix que sobre qüestions militars".[23] La diferència de personalitats entre els jóvens cònjuges es va fer evident quan varen estar en les Tullerías en 1855. Lady Priscilla de Westmorland va escriure: "Es diria que [Leopoldo] té setze anys. És un espárrago gran i sense l'ombra d'una barba: parla molt, no li falta inteligència, pero si el seu cos és massa jove, la seua inteligència no ho és en absolut: no parla com un home, sino com un vell. Imagina't la gràcia que li deu fer a la seua esposa quan ell es dona aires de mestre".[24]

D'este matrimoni varen nàixer quatre fills, tres femelles i un varó, també cridat Leopoldo. El jove Leopoldo va morir en 1869 a l'edat de nou anys de neumonia despuix de caure en un estany. La seua mort va ser font de gran dolor per a Leopoldo. La felicitat del matrimoni es va truncar i la parella es va separar per complet despuix d'un últim intent de tindre un atre fill, que va resultar en el naiximent de la seua última filla Clementina. María Enriqueta es va retirar permanentment a Spa en 1895 i allí va morir en 1902.[25]

Leopoldo va tindre moltes amants. En 1899, en 65 anys, es va enamorar locament d'una dels seus amants, Caroline Lacroix, una jove prostituta francesa de 16 anys. La va nomenar baronesa de Vaughan, i va tindre en ella dos fills varons (l'autèntica paternitat d'eixos chiquets mai va ser demostrada). Pels regals i a la naturalea no oficial de la seua relació, Caroline era profundament impopular entre el poble belga i internacionalment. Un any abans de la seua mort, Leopoldo va contraure en Lacroix un matrimoni morganàtic, i li va llegar una fortuna i propietats immobiliàries en Bèlgica i en França. A l'any següent, poc despuix de la mort del rei, Lacroix es va casar en el seu amant, Antoine Durieux, qui va adoptar als fills.[26]

Regnat

Baix Leopoldo II, gràcies al gran creiximent industrial en Valonia entre 1850 i 1870, a la política de neutralitat durant la guerra franc-prusiana i al paper actiu jugat pels distints governs, Bèlgica es va convertir en una de les potències industrials d'Europa. Brusseles es va transformar en un "menut París" acollint a exiliats tant del Segon Imperi francés com de la Comuna de París.[27]

Política interior

Durant el seu regnat el Parlament va aprovar numeroses mides socials, com el dret a crear sindicats, la prohibició als chiquets menors de dotze anys de treballar en les fàbriques, la prohibició del treball nocturn per als menors de setze anys i dels treballs subterràneus per a les dònes de menys de vintiun anys.cita requerida Es va establir el descans dominical i una compensació en cas d'accident laboral.

El rei va intentar que la Constitució belga de 1885 instaurara el "Referèndum Real", que li haguera permés convocar personalment consultes populars sobre qüestions d'orde general o sobre lleis ya aprovades pel Parlament belga. En este últim cas, el Referèndum Real podria haver-li suministrat un respal popular per a negar-se a firmar lleis que desaprovava, lo que equivalia a dispondre del dret de vet. Davant la negativa del Parlament a contemplar esta possibilitat, Leopoldo va estar a punt d'abdicar.[28]

En l'aspecte militar, en tal de mantindre la neutralitat del regne i preservar-ho d'invasions alemanes o franceses, va manar fortificar el riu Mosela i les ciutats d'Amberes, Namur i Lieja, aixina mateix va instituir el servici militar obligatori per a un fill per família (1909).

El rei constructor

Brusseles, convertida en un important centre cultural a on convergien artistes, polítics i pensadors internacionals, va experimentar en l'últim quarto de el XIX un important desenroll urbanístic.[27] Leopoldo II, que visitava en freqüència les obres, va mostrar estar interessat i va voler promoure no solament la construcció d'edificis sino, sobretot, de grans espais urbans i parcs frut del seu interés per la millora de la condició de vida en les metròpolis modernes. El rei va preferir sempre el classicisme francés i l'estil Segon Imperi, pese a que a finals de sigle Brusseles es va convertir en un dels principals centres del Art Nouveau.[29]

Entre la gran cantitat d'obres públiques finançades en part pel sobirà en Brusseles, cal destacar:

Ademés, va embellir també la ciutat d'Ostende, a on va crear l'hipòdrom i el parc María Enriqueta i la ciutat d'Amberes en el Museu Real de Belles arts o l'Estació de Antwerpen-Centraal.


Leopoldo II també va constituir un immens patrimoni personal en les Ardenas, en 6700 hectàrees de boscs i finques agrícoles, un camp de gòlf i els castells de Ciergnon, Fenffe, Villers-sur-Lesse i Ferage; aixina com luxoses propietats en la Costa Blava francesa, destacant la monumental Vila Leópolda (1902) en Villefranche-sur-Mer i la Vila Els Cèdres en el seu jardí botànic anex (1904) en Saint-Jean-Cap-Ferrat.

Si be és cert que molts d'estos proyectes varen ser finançats en els enormes beneficis que Leopoldo II va traure del Congo, cal destacar que molts d'ells varen vore la llum abans que la colónia fora adquirida en 1885, com el faraònic Palau de Justícia que va ser terminat de 1883.

La Donació Real

En 1900, en motiu del seu sexagèsim quint aniversari, Leopoldo II va decidir cedir a l'estat belga gran part de les seues propietats privades, va ser la cridada Donation Royale (Donació Real). El sobirà afirmava que aixina s'assegurava que estes no es fragmentaren entre els seus hereus i que seguiren estant lligades a la família. No en va les seues filles majors, Luisa i Estefanía, s'havien casat en príncips estrangers. Va impondre tres condicions per a la cessió: que les propietats no podien ser venudes, que devien mantindre el seu aspecte i funció i que devien estar a disposició de la família real belga. En 1903, l'Estat belga va acceptar la donació a canvi que els bens anaren financerament autònoms.[33][34]

Els bens de la donació es varen dividir en quatre grans blocs:

  • la propietats de les Ardenas: essencialment terrenys agrícoles i boscs, pero també els castells de Ciergnon, Fenffe i Ferage.
  • la propietat de Tervuren: destinada a camp de gòlf i a edificis educatius.
  • la propietat d'Ostende: l'antiga vila real en els seus estables i l'hipòdrom de la ciutat.
  • les propietats en Brusseles: el palau de Laeken i el seu parc en els castells de Belvedere i Stuyvenberg, el Hôtel Bellevue, el parc Dubten en Forest, les instalacions del Royal Yacht Club i gran cantitat d'immobles llogats.

La Donació Real va ser en orige administrada per un departament del Ministeri de Finances, pero des de 1930 constituïx un organisme públic autònom baix la supervisió del mateix ministeri.[34]

Política colonial: Estat Lliure del Congo i genocidi

Artícul principal → Estat Lliure del Congo.


El marc institucional

En 1876, Leopoldo va convocar i va presidir la Conferència Geogràfica de Brusseles que reunia a experts, exploradors i científics de sis països europeus. Pretenia establir normes comunes filantrópicas per a protegir el continent africà i els seus habitants de l'explotació comercial indiscriminada, ya que en les últimes exploracions s'acabava d'obrir Àfrica a la penetració europea. Con este fin la Conferència va decidir crear un organisme permanent, l'Associació Internacional Africana (AIA), presidida pel propi Leopoldo, per a promocionar la pau, la civilisació, l'educació i el progrés científic, i erradicar la tracta d'esclaus que era una pràctica comuna a bona part del continent.[35] El mateix any, en el discurs inaugural del comité belga de la AIA, Leopoldo declarava:

(...) Els horrors d'este estat de coses, els mils de víctimes massacrades pel comerç d'esclaus cada any, el número encara major de sers absolutament inocents que són brutalment arrastrats a la captivitat i condenats de per vida als treballs forçats, han commogut profundament els sentiments de tots els que, a tots els nivells, han estudiat en atenció esta deplorable realitat; i han concebut l'idea d'associar-se, de cooperar, en una paraula, de fundar una associació internacional per a donar punt final a este tràfic odiós que és una desgràcia per a l'edat en la que vivim, (...)[36]

Tres anys més tart, la AIA va finançar l'expedició al riu Congo (1879–1884) dirigida per l'explorador i aventurer nortamericà Henry Morton Stanley. Stanley va ser encarregat de conseguir contractes en els caps indígenes, per a que la AIA explotara les regions descobertes, convertint-les en "Estats lliures". Paralelament, Bèlgica va crear l'Associació Internacional del Congo (AIC), els fins del qual presuntament es relacionaven en el manteniment de la pau en les regions africanes de la conca del Congo, pero després en metes clarament comercials per a explotar productes de les regions colonisades.

A raïl d'estes iniciatives, Leopoldo va ser reconegut en l'escena internacional com un benefactor filantrópico digne d'admiració, com un home de negocis preocupat per temes humanitaris i com el promotor de la política colonial de Bèlgica, i ho colocava a l'altura de la del Regne Unit, França o Alemània. No és per lo tant d'estranyar que la Conferència de Berlín (1884-1885) reconeguera la creació del Estat Lliure del Congo com un territori pertanyent a Leopoldo a títul personal (i no com a colónia de Bèlgica). Cap representant indígena va ser invitat.

El Regne de Bèlgica va abandonar tota responsabilitat sobre el territori congoleny, com ho confirmarà l'artícul 62 de la Constitució belga votada en 1885, per lo que el territori del Congo quedava convertit pràcticament en "propietat privada" de Leopoldo II. L'explotació dels recursos de la regió va ser constituïda en monopoli "estatal" (a favor del Estat Lliure del Congo), i Leopoldo va enviar un eixèrcit de 16 000 europeus de distintes nacionalitats, pagats pel propi monarca, per a controlar la regió i convertir-la en un camp de treballs forçats, per mig de l'esclavitut i la mutilació.

La pràctica genocida de Leopoldo II en el Congo

Artícul principal → Genocidi congoleny (1885-1908).

Gràcies a la colonisació del Congo, Leopoldo va convertir a Bèlgica en una potència imperialista i a ell mateixa en multimillonari. Gràcies als préstams que li varen ser concedits a Leopoldo per l'Estat belga, la AIC va crear una ret ferroviària a lo llarc del riu Congo i dels seus afluents, i va obrir carreteres. En acabant de que John Dunlop inventara els neumàtics de caucho, la demanda mundial del mateix, pel seu us com matèria primera en l'indústria automovilística i de bicicletas, s'havia disparat i es va iniciar una carrera comercial internacional per a dominar el mercat.


Per a alvançar-se a la competència (que explotava boscs en Amèrica Llatina i en el surest asiàtic), Leopoldo va impondre altes quotes de producció de caucho en el Congo, i va obligar a la població indígena a complir-les en métodos coercitius i la més alta violència.[37] Per a aumentar el ritme de producció, els agents de l'Estat Independent del Congo cobraven primes en funció de les cantitats suplementàries de caucho recolectat,[38] lo que els incitava a endurir cada volta més els métodos de pressió sobre els treballadors[38] per a aumentar la producció al màxim nivell possible, castigant en la mort o la mutilació als operaris que no compliren les seues quotes, sense exceptuar a chiquets o vells de tals treballs forçats.


Es calcula que durant els anys de domini de Leopoldo sobre el Congo varen morir uns dèu millons de natius. L'historiador Adam Hochschild alvança la mateixa sifra basant-se en investigacions portades a terme per l'antropòlec Jan Vansina a partir de fonts locals de l'época, i estima que de 1885 a 1908 la població congolenya va quedar reduïda a la mitat per culpa dels assessinats, la fam, l'agotament, les malalties i el desplome de la natalitat.[39] L'historiador congoleny Ndaywel i Nziem eleva la sifra a tretze millons de morts,[37] mentres que els historiadors Roger Louis i Jean Stengers consideren que eixes sifres no tenen fonament al no existir senyes de població per a aquells anys.[40]


En 1895, el misionero Henry Grattan Guinness va saber dels abusos sofrits per la població del Estat Lliure del Congo i va instalar allí una missió. Va obtindre promeses de millora de Leopoldo, pero res va canviar.cita requerida El periodiste britànic Edmund Dene Morel, exagente d'una companyia de navegació encarregada del transport del caucho cap a Europa, i coneixedor de les estructures comercials establides en Àfrica de l'oest, va anar també un dels primers en avisar a l'opinió internacional sobre els crims comesos, i va anar el primer en recolectar proves testimonials i documentals. No obstant, fins a 1903, dos anys despuix del decés de la reina Victoria, prima de Leopoldo, la Cámara no va adoptar una resolució crítica sobre la gestió del Congo,[41] i va encarregar al diplomàtic Roger Casement, nomenat cònsul britànic en el Congo, que investigara els fets. El seu informe, conegut com l'Informe Casement, es va fer públic a l'any següent i va tindre un impacte considerable en l'opinió pública.[42] El parlament britànic va aprovar una resolució sobre l'Estat del Congo —que el govern va enviar als catorze països firmants del Tractat de Berlín de 1885— en la que s'informava que els crims que supostament allí es cometien eren contraris a l'esperit de la Conferència, i el ministre britànic d'Assunts Exteriors va demanar en sengles discursos que es revisara la concessió privada del Congo al rei de Bèlgica per a transferir-la al parlament belga.[43][44]

El diputat socialiste belga Émile Vandervelde i part de l'oposició parlamentària varen conseguir, en contra de l'opinió del rei,cita requerida que es creara una comissió independent d'investigació, l'informe de la qual va confirmar les observacions de Casement i Morel. Per la seua banda, el rei va enviar la seua pròpia comissió d'investigació, constituïda per funcionaris públics belgues, que varen negar tota classe d'abusos i que varen recolzar la seua llabor "civilizadora."cita requerida

La cessió a l'Estat en el marc de la Donació Real

Les conseqüències immediates d'eixos informes es varen llimitar a l'arrest d'alguns soldats del Estat Lliure acusats de l'assessinat de centenars de congolenys en 1903.cita requerida En decembre de 1906 el rei Leopoldo, baix la pressió internacional, va acceptar transferir l'Estat del Congo al parlament belga, pero les negociacions varen durar fins al 15 de novembre de 1908, data en la que el Parlament belga va assumir la seua administració.[44] En l'interval el rei va negociar una compensació de 50 millons de francs per les seues possessions en el Congo i es va desfer de totes les seues obligacions en la regió, que reinvirtió en propietats en la Riviera francesa.[44]


Esta cessió es va incloure en l'acta coneguda com a «Donació real» (1903), per la que Bèlgica "heretava" el Congo, aixina com de la gestió de les immenses propietats personals del rei en Bèlgica, preservant el seu fruïment pels seus successors en el tro i prohibint la seua venda o alteració. Leopoldo va justificar el tractat afirmant que, com solament tenia filles, totes casades en príncips estrangers, no volia que la seua herència es desmembrara despuix de la seua mort. La Donació Real és des de 1930 un organisme públic autònom de l'Estat belga, que gestiona el patrimoni heretat de Leopoldo II. Part d'eixos bens es va posar a disposició exclusiva de la Casa real belga, i l'Estat va assumir la seua gestió i conservació.[45]

L'explotació minera

Gran part dels territoris que Leopoldo II va manar colonisar en Àfrica constituïxen l'actual Estat de la República Democràtica del Congo. Bèlgica va continuar explotant les riquees de el "Congo belga". En els anys següents a la Donació Real, l'administració del Congo va seguir en mans de les mateixes companyies concessionàries, per lo que el maltracte de la mà d'obra congolenya es va mantindre, sense aplegar no obstant als excessos anteriors.[46]

Despuix del decliu del caucho, va prendre especial importància l'explotació minera iniciada per les companyies concessionàries de Leopoldo II, com la Companyia del Katanga, creada en 1891. A partir de 1900, per a assegurar el domini de la companyia front a la competència de les companyies mineres britàniques i alemanes, l'Estat Independent del Congo i la Companyia del Katanga es varen unir en el Comité Especial del Katanga (CSK). Al poc temps, un acort firmat personalment per Leopoldo II i per l'empresari britànic Robert Williams, propietari de la companyia minera Tangenyika Concession Limited (TCL), va crear l'Unió Minera de l'Alt Katanga (UMHK), que va governar de fet la regió del Katanga fins a la seua nacionalisació per part del govern de la República Democràtica del Congo, en 1966.[46]

Mort i llegat

En els seus últims anys, es va carrejar una mala reputació entre els seus súbdits per la seua conducta poc eixemplar. Despreciava en públic al seu país per la seua escassa extensió, passava els hiverns en luxoses residències en la Riviera Francesa i dos de les seues tres filles es varen distanciar d'ell. Eren conegudes les seues relacions en chiques molt jóvens, entre elles l'iniciada a l'edat de 65 anys en la exprostituta adolescent del que li naixerien els seus dos fills illegítims.[47]

Leopoldo II va morir en 1909 d'una hemorràgia cerebral.[48] El seu nebot Alberto, fill del seu germà Felipe de Bèlgica, li va succeir en el tro com Alberto I.

Descendència

Leopoldo i María Enriqueta varen tindre quatre fills, dels quals els dos més jóvens tenen descendents que viuen a partir de 2018:

Leopoldo també va engendrar dos fills en Caroline Lacroix. Varen ser adoptats en 1910 pel segon espós de Lacroix, Antoine Durrieux. Leopoldo els va otorgar títuls de cortesia que eren honoraris, ya que el parlament no hauria recolzat cap acte o decret oficial:

  • Lucien Philippe Marie Antoine (9 de febrer de 1906 - 1984), duc de Tervuren.
  • Philippe Henri Marie François (16 d'octubre de 1907 - 21 d'agost de 1914), comte de Ravenstein.

Títuls i honors

Títuls

Honors

Condecoracions nacionals
Condecoracions internacionals

Ancestros

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Leopold_II_de_Bèlgica&oldid=1420386»