Estat Lliure del Congo

Archiu:Belgian Congo Railway Network pre-1960.svg

Estat Lliure del Congo

El Estat Lliure del Congo o Estat Independent del Congo (en francés, État Indépendant du Congo) va ser una colónia personal africana, governada pel rei Leopoldo II de Bèlgica. L'Estat Lliure, les fronteres del qual coincidixen en les actuals República Democràtica del Congo, Ruanda i Burundi, va ser administrat pel monarca entre 1885 i 1908, any en el que el seu territori va ser cedit a Bèlgica.

Durant el periodo en que va ser administrat per Leopoldo II, el territori va ser objecte d'una explotació sistemàtica i indiscriminada dels seus recursos naturals (especialment el marfil i el caucho), en la que es va utilisar exclusivament mà d'obra indígena. L'Estat va mantindre durant anys insuficients guàrdies, lo que va permetre que més d'una dotzena de centres àraps d'arreplega d'esclaus continuaren operant fòra del seu control. Per a mantindre el control sobre el territori, l'administració colonial va instaurar un règim de terror, eixecutat per africans, en el que varen ser freqüents els assessinats en massa i les mutilacions. Per açò i atres factors relacionats, alguns estimen un elevadíssim número de víctimes mortals: encara que és impossible realisar càlculs exactes, certs autors mencionen sifres d'entre cinc i dèu millons de morts. No obstant, diversos historiadors argumenten contra esta sifra per l'absència de censos fiables, a l'enorme mortalitat de les malalties com la pigota o la malaltia del somi i al fet de que en 1900, solament hi havia 3000 europeus en el Congo, dels quals solament la mitat eren belgues.

A partir de 1900, la prensa europea i nortamericana va començar a informar sobre les dramàtiques condicions en que vivia la població nativa del territori. Les maniobres diplomàtiques i la pressió de l'opinió pública varen conseguir que el rei belga renunciara al seu domini personal sobre el Congo, que va passar a convertir-se en una colónia de Bèlgica, baix el nom de Congo Belga.

Història

Antecedents

En 1482, el navegant portugués Diogo Cão va descobrir la desembocadura del riu Congo. Tres anys despuix, en 1485, va remontar el riu fins a l'actual ciutat de Matadi. Els portuguesos, que varen establir un productiu contacte en el regne del Congo, varen convertir la regió en un dels centres del comerç d'esclaus. No obstant, per les pressions dels països abolicionistes, a mitan de el XIX el tràfic d'esclaus en destí a Brasil i al Carib va quedar interromput. Despuix de l'abolició de la tracta va continuar en la regió el cridat legitimate trade («comerç llegítim») de productes com l'oli i les pepites de palma, el marfil i el caucho. En la zona de la desembocadura del Congo havien establit les seues bases cases comercials de diferents països europeus (França, Portugal, Anglaterra i Països Baixos, principalment). Encara que les empreses comercials més pròsperes eren les d'anglesos i neerlandesos, el domini polític del territori corresponia als portuguesos —descobridors de la zona, i als que corresponia teòricament la sobirania de tot el territori entre Cabinda i Moçamedes— i francesos, establits en Gabon.

La regió oriental del Congo estava dominada per comerciants musulmans de llengua suajili procedents de Zanzíbar que s'abastien d'esclaus en la zona. El més poderós d'estos comerciants va ser Tippu Tip, sobirà d'un regne junt al riu Lualaba. Teòricament, acabar en el comerç d'esclaus en Àfrica Central seria un dels objectius dels colonizadores europeus.

La creació de l'Estat Lliure

Leopoldo II de Bèlgica

Bèlgica, un Estat recent que s'havia independisat dels Països Baixos en 1830, era en la segona mitat de el XIX un dels països més desenrollats d'Europa, la prosperitat dels quals es basava més en l'indústria que en el comerç. Caria de colónies, i l'opinió pública era fortament anticolonialista.

No obstant, el rei de Bèlgica, Leopoldo II, no era de la mateixa opinió que els seus compatriotes. Des d'abans d'accedir al tro havia mostrat un gran interés per l'empresa colonial. El seu model era l'explotació neerlandesa de Java, a la que considerava "una inagotable mina d'or". El rei va centrar la seua atenció primer en Orient, pero pronte es va convéncer de que no existia en Àsia cap lloc disponible que li permetera fer realitat les seues fantasiosos proyectes.

Leopoldo, rei des de 1865, va començar a interessar-se per Àfrica en 1873, pero els seus plans varen escomençar a concretar-se en 1875. En agost d'eixe any, el monarca va assistir en París al congrés de l'Associació Geogràfica francesa, la qual cosa li va donar l'idea de celebrar la seua pròpia conferència en Brusseles. A l'any següent, el 12 de setembre, va inaugurar en el palau real de Brusseles la reunió que seria coneguda com a Conferència Geogràfica de Brusseles, a la que varen assistir geógrafos i exploradors de les principals nacions europees.

En el discurs en el que va inaugurar el congrés, Leopoldo va plantejar la necessitat de civilisar Àfrica Central. Per a això, es va decidir crear bases d'operacions tant en l'est —en Zanzíbar— com en l'oest —la desembocadura del riu Congo —; es varen establir les possibles rutes per a l'exploració de l'interior del continent; i es va decidir crear una associació internacional, l'Associació Internacional Africana (Association Internationale Africaine, AIA), que coordinaria les accions dels distints comités nacionals.

La AIA es va constituir el 14 de setembre de 1876, en sèu en Brusseles i baix la presidència de Leopoldo II. L'associació era, en apariència, merament filantrópica. El comité eixecutiu de l'associació ho formaven, ademés del propi Leopoldo, un alemà (Gustav Nachtigal), un anglés (Sir Henry Bartle Frere) i un francés (Jean Louis Armand de Quatrefages de Bréau). Els comités nacionals, no obstant, no varen tindre massa èxit, llevat en França, a on el seu president era Ferdinand d'Lesseps, el constructor del canal de Suez.

L'exploració del Congo

Des de que en 1482 Diogo Cão havia descobert la desembocadura del riu Congo (al que ell va denominar, basant-se en les paraules de les seues informantes natius, riu Zaire), a penes s'havien fet intents d'explorar el riu. Cão va aplegar solament fins a l'altura de l'actual Matadi. Sigles despuix, en 1816, l'expedició del capità de la marina britànica James Tuckey va fracassar en l'intent de remontar el riu, la qual cosa va retraure durant décades als europeus d'esta empresa.

No obstant, al mateix temps que Leopoldo perfilava els seus plans en Brusseles, varen tindre lloc tres viages que contribuirien eficaçment al coneiximent de regió que el monarca belga s'havia propost "civilisar":

• L'anglés Verney Lovett Cameron va aplegar en 1873 a Nyangwe, a la vora del riu Lualaba, partint del llac Tanganika. El potentado esclaviste de Zanzíbar Tippu Tip es va negar a prestar ajuda a l'expedició, pese a la qual cosa Cameron va continuar viage fins a Benguela, en la costa atlàntica, a a on va aplegar en octubre de 1875. Va retornar a Europa en abril de 1876 i es va entrevistar en Leopoldo II el més següent. És molt possible que l'idea de convocar la Conferència Geogràfica de Brusseles tinguera relació en les informacions que Cameron va suministrar al monarca, segons les quals Àfrica Central era un mig favorable per a l'activitat europea, la població de la qual estava ya relativament alvançada i a on era possible la navegació en barcos de vapor a través de la ret fluvial. No obstant, Cameron no va descobrir cap via factible d'accés a l'interior des de la costa.

• Henry Morton Stanley, mundialment famós des de que en novembre de 1871 va localisar a David Livingstone, havia mamprés en 1873 un nou viage, per encàrrec dels periòdics New York Herald i Daily Telegraph, per a travessar de costa a costa Àfrica Central. El viage, que va durar casi tres anys, va concloure el 9 d'agost de 1877. Stanley va fer un important descobriment: va demostrar que el riu Congo era, a partir de Stanley Pool (actual Pool Malebo), una eficaç via d'accés a l'interior d'Àfrica Central. L'intenció de Stanley era propondre la colonisació del Congo al govern britànic, pero la seua proposta va ser desestimada. Leopoldo II, en canvi, va mostrar per ella un gran interés, i va contractar de colp i repent a l'explorador angloestadounidense.

• L'italià nacionalisat francés Savorgnan de Brazza va mamprendre el 13 de novembre de 1875 un viage, per encàrrec del govern francés, remontant el riu Ogooué. Brazza va descobrir una atra via d'accés al Congo des de la colónia francesa de Gabon, i va conseguir despertar l'interés de França per colonisar la regió.

L'empresa comercial

En 1878, Stanley va expondre el seu pla a Leopoldo de Bèlgica. Per a obrir al comerç europeu la regió del Congo, proponia construir una llínea de ferrocarril que permetera eludir la part no navegable del curs del riu (les catarates Livingstone), i obrir en el curs alt, a on el Congo tornava a ser navegable, assentaments comercials. Leopoldo va donar la seua aprovació al proyecte. Per a obtindre els fondos va entrar en negociacions en la companyia neerlandesa Afrikaansche Handels-Vereeniging (AHV, Associació Comercial Africana), l'empresa comercial més important de la regió de la desembocadura del Congo, en 44 factories en la zona, i un capital de 24 000 000 florines, una cantitat elevadíssima per a l'época.

Resultat d'estes negociacions va ser la fundació, el 24 de novembre de 1878, en Brusseles, del Comité d'Estudis de l'Alt-Congo (CEHC), una "société en participation" en un capital social d'un milló de francs, els principals subscriptors dels quals eren el propi Leopoldo, en més de la quarta part del capital (260 000 francs), i la AHV, en 130 000. Encara que la finalitat del Comité, segons es definia en els seus estatuts, era principalment filantrópica i científica, es parlava ya obertament de fomentar el comerç i l'indústria en la zona. L'objectiu del Comité era, primer, finançar una nova expedició de Stanley per a determinar les possibilitats de la zona; si tals possibilitats eren favorables, es proyectava construir la llínea de ferrocarril i iniciar l'activitat comercial.

Stanley va partir a Àfrica en giner de 1879. Va desembarcar primer en Zanzíbar per a reclutar el personal de l'expedició, i després va continuar el viage cap al Congo per via marítima, a través del canal de Suez. Mentres Stanley realisava este viage, va ocórrer alguna cosa inesperat: la AHV va suspendre pagaments; dels seus dos gerents, un s'havia suïcidat, i el parador de l'un atre era desconegut. Leopoldo, no obstant, no es arredró, sino que va vore en este succés l'oportunitat de prendre per complet les regnes de l'empresa. Va fer una oferta als demés accionistes del Comité, els qui varen acceptar sense dubtar-ho, i es va convertir en l'únic propietari de la societat, que terminaria per desaparéixer un any despuix. Per a emmaixquerar els seus propis interessos, Leopoldo va fundar l'Associació Internacional del Congo, el nom del qual estava pensat per a induir al públic a confusió en la filantrópica Associació Internacional Africana.

Stanley va aplegar a la desembocadura del Congo el 14 d'agost de 1879. Leopoldo li havia encarregat firmar acorts en els principals caps tribals de la regió del Congo, per a fonamentar el seu poder polític en la regió. El seu pla era agrupar a totes les tribus de la zona en una unitat política, que concebia com una "Federació republicana de negres lliures" —en un president nomenat per ell mateixa— per a facilitar les seues activitats comercials.

A partir de 1880 Stanley va firmar varis tractats en caps locals. En un principi, en els convenis no es mencionava la cessió de la sobirania; es tractava solament de conseguir un monopoli comercial. Pero quan, en 1882, l'explorador Brazza va fer públics en París els tractats que havia firmat en varis caps de la vora esquerra del riu, i que implicaven la cessió de la sobirania a França, Leopoldo va modificar la seua estratègia. En els següents documents que va firmar Stanley en els caps locals, estos traspassaven els seus drets sobre els seus territoris a l'Associació Internacional del Congo "per a l'alvanç de la civilisació i del comerç" Des de giner de 1884, Leopoldo va escomençar a referir-se al conjunt dels territoris la sobirania dels quals reclamava com "Estat Lliure del Congo". Ya solament necessitava que les potències occidentals reconegueren la seua sobirania.

Reconeiximent internacional

Els agents de Leopoldo varen treballar intensament per a conseguir el reconeiximent internacional dels seus drets sobre el nou territori. Leopoldo va jugar a fondo la basa de la seua fama com a rei filántropo, i va permetre que es produïra un útil equívoc entre l'antiga i altruïsta Associació Internacional Africana, i l'actual Associació Internacional del Congo.

Gràcies a les gestions d'Henry Shelton Stanford, antic embaixador nortamericà en Bèlgica que ara treballava per a Leopoldo, Estats Units va ser el primer país que va reconéixer els drets del rei Leopoldo II sobre el Congo el 22 d'abril de 1884.

Més difícil va ser conseguir el reconeiximent per part de les potències colonials, especialment França i el Regne Unit, que, a diferència d'Estats Units, tenien interessos en la zona. No obstant, Leopoldo va saber aprofitar l'enfrontament entre abdós països per a eixir-se en la seua. El Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda mantenia un vell contenciós en Portugal per la zona de la desembocadura del Congo. No obstant, quan, en 1882, despuix de les exploracions de Brazza, França va reclamar la propietat de la regió a l'oest del riu, l'estratègia del Regne Unit va canviar i va acceptar reconéixer la sobirania de Portugal sobre el territori entre els 8.º i els 5.º 12' de latitut sur, d'Ambriz a Pointe Noire, territori que comprenia la regió de la desembocadura del Congo. El tractat anglolusitano es va firmar el 26 de febrer de 1884. No obstant, per la fama de proteccionistes que tenien els portuguesos, va suscitar àmplia repulsa, tant en el restant dels països d'Europa com en el propi Regne Unit. Es temia que els portuguesos impediren el lliure comerç en la zona. La situació va ser hábilment aprofitada per Leopoldo, qui va anunciar que el seu Estat Lliure gojaria de completa llibertat de comerç, guanyant-se aixina el favor de l'opinió pública europea.

Per a conseguir el reconeiximent de França, Leopoldo va establir, en abril de 1884, un dret de preferència (Droit de préference) sobre el Congo en benefici del país gal. Açò volia dir que, en cas que l'Associació Internacional del Congo deguera renunciar a les seues possessions, estes passarien a ser administrades per França. Com a resultat, Leopoldo va obtindre el respal tant de França, que esperava eixir beneficiada a llarc determini, com de Portugal, a qui no li interessava el fracàs de la AIC puix beneficiaria a França, el seu principal rival en la zona.

Un rival inesperat va sorgir en la persona del canceller alemà Bismarck, decidit a que la recent naixcuda Alemània prenguera part en la carrera colonial. Bismarck desconfiava de les pretendidamente filantrópicas intencions de Leopoldo. No obstant, el rei de Bèlgica tenia un important aliat en les altes esferes alemanes: Gerson von Bleichröder, el principal banquer de Bismarck. Gràcies a les gestions de Bleichröder, Bismarck va accedir a reconéixer les pretensions de Leopoldo, solicitant únicament garanties sobre la llibertat de comerç.

Conferència de Berlín

Es necessitava, no obstant, que totes les potències europees aplegaren a un acort sobre la qüestió del Congo. Bismarck pretenia que el Congo quedara baix control internacional, i la AIC de Leopoldo li semblava la millor garantia de que la zona anava a estar oberta al lliure comerç. Con este fin, va convocar a una conferència internacional, coneguda com la Conferència de Berlín, a la que varen ser convocades tant les principals potències colonials (Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, França, Alemània i Portugal), com unes atres països els interessos dels quals en Àfrica eren molt més llimitats (Països Baixos, Bèlgica, Espanya i Estats Units). El restant de les potències europees varen ser també invitades, en la finalitat de "assegurar el consentiment general a les resolucions de la conferència", segons resava la carta d'invitació enviada per Bismarck.

La conferència es va inaugurar el 15 de novembre de 1884. L'Associació Internacional del Congo de Leopoldo no va ser convocada, ya que no era un estat, pero Leopoldo va contar en varis aliats en la reunió. Els dos representants de Bèlgica —un dels quals va eixercitar el càrrec de secretari de la reunió— eren subordinats seus. Ademés, contava en aliats en la representació britànica (el conseller llegal sir Travers Twiss) i en la nortamericana (el delegat Henry Shelton Stanford —el mateix que havia conseguit que Estats Units reconeguera els drets de Leopoldo sobre el Congo— i el propi Henry Morton Stanley, que va actuar com a assessor tècnic de la representació d'Estats Units).

En la conferència, clausurada el 26 de febrer de 1885, Leopoldo va obtindre el reconeiximent de la seua sobirania sobre l'Estat Lliure, les fronteres del qual havia traçat, en ajuda de Stanley, en agost de l'any anterior. La zona costera propenca a la desembocadura del Congo va quedar repartida entre França, la AIC i Portugal. Leopoldo va obtindre el port de Matadi, el seu punt de partida per a l'exploració i colonisació de l'interior. Durant el desenroll de la Conferència, la AIC havia anat firmant acorts pels que atres països es comprometien a reconéixer la seua sobirania sobre l'Estat Lliure del Congo. Alemània va reconéixer les fronteres el 8 de novembre de 1884. Més vesprada varen firmar l'acort en França, el 5 de febrer, i en Portugal, el 15 del mateix més. Regne Unit no va reconéixer el nou estat fins a l'1 de setembre de 1885.

Inicialment, l'Estat Lliure del Congo no incloïa la província de Katanga. No figurava en el mapa que va ser aprovat per Bismarck. No obstant, Leopoldo ho va incloure despuix, com a contrapartida per cedir a França la regió de "Niari-Kwilu", en el Baix Congo. El nou mapa va ser acceptat sense problemes pel restant de les potències, en la qual cosa l'estat, l'extraordinària riquea del qual minera era encara desconeguda, va passar a formar part de la propietat privada de Leopoldo de Bèlgica, a despit de les posteriors pretensions d'imperialistes britànics com Cecil Rhodes o Harry Johnston. En 1887, inclús, Leopoldo va intentar infructuosament ampliar les seues fronteres cap al Nilo. Va finançar una fracassada expedició comandada per Stanley, en l'objecte de rescatar a Emín Bajá, governador nomenat per les autoritats britàniques de l'estat de Equatoria, en la zona més meridional de Sudan. El governador es trobava baix sege pels rebels del Mahdi. Emín Bajá (que en realitat es dia Edward Schnitzer i era alemà) va rebujar les propostes per a posar-se a les órdens de Leopoldo, i els intents expansionista del sobirà es varen saldar en un sonat fracàs.

L'explotació de l'Estat Lliure

Vore també: Genocidi congoleny (1885-1908)

L'administració del territori

Vore també: Conferència de Berlín

Despuix de la Conferència de Berlín, el rei Leopoldo es va convertir en l'únic propietari d'un territori que tenia 80 voltes l'extensió de Bèlgica. L'1 d'agost de 1885 va nàixer oficialment l'Estat Lliure del Congo (État Indépendant du Congo). Leopoldo va assumir el títul de "rei sobirà" del nou estat en l'aprovació del Parlament belga.

Mentres que en Bèlgica Leopoldo era un monarca constitucional, en el Congo tenia tots els poders d'un rei absolut. El govern central del territori es va establir en Brusseles, en un gabinet format per tres departaments: Interior (Maximilien Strauch), Exteriors (Edmond Vaneetvelde) i Finances (Hubert Vanneuss).

La gestió del territori es portava a terme des de Brusseles. No obstant, es va establir la capital administrativa del Congo en la ciutat portuària de Boma, el punt del que partien les exportacions. En Boma residia el governador general del Congo, representant directe del rei (Leopoldo no va viajar jamai a Àfrica). L'estat es va dividir en catorze districtes, que a la seua volta es dividien en zones. Les zones es dividien en sectors, i cada sector constava de varis campaments. De l'autoritat del governador general depenien els comissionats, nomenats directament pel rei, i encarregats de l'administració dels diferents districtes. Estos funcionaris actuaven com una mescla d'administradors colonials i agents comercials: la seua única missió era conseguir tot el marfil i el caucho que els fora possible en la menor despesa.

Inicialment existia un sistema de primes que permetia als funcionaris doblar el seu salari si conseguien el suficient marfil o caucho. En el temps, este sistema va ser substituït per la cridada allocation de retraite, per la qual una gran part del pagament es realisava al final del servici, i solament a aquells agents la gestió dels quals l'estat considerava suficientment satisfactòria.

Al començament dels anys 1890 el número total de funcionaris europeus era de 175. La majoria eren belgues, pero alguns procedien d'atres llocs d'Europa, especialment dels països escandinaus. La mortalitat entre els funcionaris blancs del Congo va ser molt elevada: aproximadament un terç varen morir en Àfrica durant l'eixercite de les seues funcions.

L'Estat Lliure tenia també la seua bandera: la mateixa que havien dut l'Associació Internacional Africana i l'Associació Internacional del Congo. una estrela dorada sobre fondo blau. Irònicament, esta estrela simbolisava els beneficis que la civilisació hauria de dur a l'Àfrica Central.

Marfil i caucho

Quan l'Estat Lliure va ser reconegut per les potències europees, en 1885, una de les primeres mides de Leopoldo va ser declarar propietat de l'estat tota la "terra vacant". És dir, totes les terres no cultivades, en les que es trobaven productes en valor d'exportació: el marfil i el caucho. Aixina i tot, pel poc personal, encara en 1890 operaven més d'una dotzena de campaments militarisats àraps que recolectaven i exportaven marfil i esclaus fora del control de l'Estat.

El territori de l'Estat Lliure va quedar dividit en dos zones: la zona de lliure comerç (entorn a un terç del territori total), en la qual les empreses europees podien obtindre per concessió de l'estat el monopoli en el comerç d'una determinada mercaderia durant un periodo de 10 o 15 anys; i el domaine vaig privar (domini privat), explotat directament pels funcionaris de l'administració. Més alvance, en 1893, en ple auge del caucho, Leopoldo, desijós d'incrementar els seus beneficis, va crear, a costa de la zona de lliure comerç, una nova demarcació, el cridat domaine de la Couronne (domini de la Corona), d'uns 250.000 quilómetros quadrats. Els beneficis generats en este nou domini no corresponien a l'estat, sino al propi monarca.

Les empreses que varen obtindre les principals concessions monopolísticas varen ser la Societat de Amberes de Comerç del Congo (Société Anversoise du Commerce au Congo) i la Companyia Anglo-Belga del Caucho i l'Exploració (Anglo-Belgian Índia Rubber and Exploration Company). Leopoldo tenia una important participació en les dos companyies, directament o per mig de testaferros. L'atre gran capitaliste darrere d'estes empreses era el banquer Alex de Browne de Tiège, posseïdor d'1.100 de les 3.400 accions de la Societat de Amberes, i d'1.000 de les 2.000 de la Companyia Anglo-Belga. De Browne era ademés un dels principals acreedors del rei, que en 1894 li devia més de dos millons de francs belgues.

Els agents colonials en el Congo varen portar a terme un sistemàtic saqueig dels recursos naturals del territori. Varen acabar en els modos de producció propis de les societats indígenes, especialment en l'agricultura, implantant un model econòmic basat exclusivament en la caça i en la recolecció. Es caçaven elefants per a obtindre marfil i se sagnaven les enredaderas del gènero Landolphia per a obtindre caucho. Per a la realisació d'estes tasques es va utilisar sempre als natius com a mà d'obra esclava. En teoria, se'ls pagava pel marfil o el caucho que conseguien; el preu, no obstant, era fixat per estat i estava molt per baix del valor real de la mercaderia. Es forçava a treballar als natius per mig de procediments repressius que incloïen la pren de rehens o les expedicions punitivas contra els poblats que no complien les expectatives dels administradors colonials.

En un primer moment, el producte més buscat pel seu valor en els mercats internacionals va ser el marfil. No obstant, el descobriment de les numeroses aplicacions industrials del caucho va tindre com a conseqüència una demanda creixent d'este producte, especialment des de començos de la década de 1890, que va multiplicar els beneficis de Leopoldo i dels seus socis. Fins a 1896 l'economia de l'Estat Lliure va ser deficitària, i Leopoldo va tindre que solicitar varis préstams al Parlament belga per a sufragar les seues quantioses inversions. En contrapartida per estos préstams, Leopoldo va acordar llegar l'Estat Lliure a Bèlgica en el seu testament. Despuix de 1896, no obstant, gràcies a l'auge internacional del caucho, el Congo es va convertir en una inagotable font d'ingressos, les verdaderes sifres dels quals es desconeixen. El mateix Leopoldo es va ocupar cuidadosadament d'ocultar-les. Se sap que la Anglo-Belgian, per eixemple, va obtindre en l'any 1897 uns beneficis del caucho del 700 %. Leopoldo es va convertir en un dels hòmens més rics d'Europa, en un patrimoni casi impossible de calcular. Va iniciar vàries construccions privades en Bèlgica i va adquirir numeroses propietats immobiliàries en la Costa Blava. Segons fonts citades per Forbath, en el moment de la seua mort (1909) la fortuna de Leopoldo ascendia a 80 millons de dólarés de l'época.

El ferrocarril Matadi-Léopoldville

Entre Léopoldville i el port de Matadi, les mercaderies devien ser transportades per porteadores africans, a causa de l'infranquejable barrera per al tràfic fluvial que suponien les catarates Livingstone. Els porteadores morien en gran número, i el transport era llent (duya unes tres semanes) i ineficaç, per lo que es va decidir portar a terme la construcció d'una llínea de ferrocarril. El 31 de juliol de 1887 es varen fundar la Compagnie du Congo pour li Commerce et l'Industrie (CCCI) i la Compagnie du Chemin de Fer du Congo (CCFC). Els treballs, dirigits per Albert Thys, varen començar en 1890 i varen culminar en 1898. Es calcula que les obres varen causar la mort d'1.932 sers humans (1800 negres i 132 blancs), pero la sifra de víctimes africanes està en tota provabilitat molt per baix de la realitat.

La Force Publique

Artícul principal → Force Publique.

Des de principis de la década de 1880, davant la falta de població belga en disposició de traslladar-se i l'oposició dels partits constitucionalista, Leopoldo havia contractat a mercenaris europeus per a servir als seus interessos en el Congo. En 1888 varen quedar organisats en un eixèrcit privat denominat Force Publique ("Força Pública"), que va aplegar a convertir-se en la força militar més important d'Àfrica Central. A finals de sigle constava d'uns 19.000 hòmens. Tots els oficials eren blancs i tots els soldats rasos, negres, contractats a la força i obligats a servir en la Force Publique per un mínim de sèt anys. Els reclutes eren a voltes comprats als caps de les seues tribus; en atres ocasions eren simplement seqüestrats. També es destinava en freqüència al servici en l'eixèrcit als esclaus "lliberats" en enfrontaments en els mercaders d'esclaus que operaven en la zona.

La Force Publique actuava al mateix temps com a eixèrcit d'ocupació i com a policia al servici de les empreses comercials. Va deure fer front a vàries #sublevació de pobles indígenes, que varen ser reprimides en inusitado salvajismo. Els propis soldats de la Force Publique, en la seua majoria reclutats a la força, es varen amotinar en vàries ocasions. En 1895 una gresca en la base militar de Luluabourg va tindre com a conseqüència l'aparició d'una guerrilla rebel que va estar activa fins a 1908, i que es va cobrar les vides de varis centenars de soldats de la Force Publique, incloent quinze oficials blancs. Una atra rebelió, iniciada en 1897 en el nordest del territori, continuava activa en 1900.

Entre 1891 i 1894 la Force Publique va lliurar una guerra contra el poderós comerciant d'esclaus Tippu Tip, procedent de Zanzíbar, pel control de la zona oriental de l'Estat Lliure, que es va denominar "guerra contra els àraps". Gràcies a la superioritat del seu armament, l'eixèrcit de Leopoldo va ser capaç d'impondre's, i va acabar en el domini dels esclavista. El conflicte es va cobrar les vides d'un elevat número de natius, que constituïen la pràctica totalitat dels efectius dels eixèrcits enfrontats. La victòria va ser presentada en Europa com un triumfo en la lluita contra l'esclavitut, encara que les condicions de vida impostes als natius en l'Estat Lliure eren a sovint pijors que l'esclavitut. La "Force Publique" ha segut considerada un instrument del control polític, el primer eixemple en l'història moderna d'instruments d'extermini ètnic, utilisat per l'administració colonial per a l'enfrontament entre les diverses #ètnia i grups socials del Congo, generalment contra el grup majoritari kongo, favorint el seu carpiment i control demogràfic.

La repressió

L'administració colonial a càrrec del belga Alberich de Beveren-Cartier va amprar sistemàticament la violència per a obligar a treballar a la població nativa. En la pràctica, l'Estat Lliure del Congo va funcionar com un jagantesc camp de concentració. Encara que un sistema similar s'havia implantat ya per a forçar als natius a abastir-los d'atres productes, la situació es va agudisar quan el caucho es va convertir en el principal objecte de la codícia dels administradors colonials. El procediment habitual consistia en prendre rehens, casi sempre dònes i chiquets, que solament podien ser rescatats per mig de l'entrega de determinades cantitats de caucho. Els rehens morien en freqüència d'inanició o a causa dels malos tratos rebuts.

Com a castic per no haver complit les expectatives en la recolecció del caucho eren freqüents els assessinats massius per part de la Force Publique. Com a prova de que estos assessinats s'havien portat a terme, els soldats de la Force Publique amputaban una mà als cadàvers. En atres ocasions se'ls tallava el cap, o, per a demostrar que els assessinats eren varons, els genitals. Les mans eren fumades i entregades als caps de lloc com a prova de que la Force Publique havia fet el seu treball.

En ocasions, els soldats no mataven als natius, sino que solament els amputaban la mà dreta, i ampraven les bales per a caçar. Vàries fotografies de l'época documenten estes mutilacions.

Ademés de les matances, s'ampraven asiduamente castics físics contra la població nativa. L'instrument d'us més estés era la cridada chicotte, una espècie de tralla que esgarrava les carns del reu. Les primeres notícies del seu us es remonten a 1888. Este castic s'aplicava inclús a chiquets, i eren freqüents les morts per la seua ocupació. L'us de la chicotte va perdurar durant l'administració belga del Congo i no va ser abolit fins a 1959, en vespres de l'independència.

l'Iglésia catòlica va recolzar inequívocament el règim colonial. Varen ser establides vàries colónies infantils regides per sacerdots catòlics, destinades presuntament a òrfens (en la pràctica, es tractava de chiquets duts a la força per la Force Publique despuix de les seues incursions en els llogarets; molts d'ells eren realment òrfens, pero a causa de l'eixèrcit colonial). L'objecte d'estes colónies era formar súbdits fidels, i molts dels chiquets allí educats eren destinats a engrossar les files de la Force Publique. En les colónies, s'utilisaven freqüentment castics físics, inclosa la chicotte, i la mortalitat era molt elevada.

Les veus crítiques

George W. Williams

La primera veu que es va alçar contra els excessos de l'administració de Leopoldo va ser la del nortamericà George W. Williams. Williams, autor d'un llibre titulat Història de la raça negra en Amèrica, era un conegut defensor dels drets dels negres d'Estats Units. Atret per la fama de rei filántropo de que gojava Leopoldo, Williams va creure que en el Congo els negres d'Estats Units podrien trobar millors condicions de vida que en el seu propi país. En 1890, pese als impediments que li va posar Leopoldo, va viajar al Congo, a on va passar sis mesos, recorrent el riu des de la seua desembocadura fins a les catarates Stanley.

El resultat del seu periple pel Congo va ser una Carta oberta. al rei dels belgues, un panflet que va ser publicat el mateix any 1890 i àmpliament distribuït en Europa i Estats Units. En eixe document, Williams denunciava els métodos de l'administració colonial. Segons va revelar Williams, els enviats de Leopoldo havien adquirit la seua terra als natius per mig d'enganys, aplicaven castics indiscriminats i inclús mataven natius per deport. Williams denunciava inclús a Leopoldo, que l'any anterior havia convocat en Brusseles una Conferència Antiesclavista. com tratante d'esclaus.

Despuix de la Carta oberta, Williams va redactar un nou document, dirigit al president dels Estats Units, Benjamin Harrison, titulat Un informe sobre l'Estat i el País del Congo per al president de la República dels Estats Units d'Amèrica. en el que repetia les seues acusacions i instava al president a posar fi a la situació.

Les acusacions de Williams varen causar un escàndal en Europa. No obstant, Leopoldo va organisar ràpidament una campanya per a desacreditar al dissident, aprofitant que este s'havia atribuït el ranc militar de coronel, que mai havia alcançat en realitat. Per a refutar les acusacions de Williams, els principals funcionaris de l'Estat Lliure varen publicar un informe que mostrava un panorama molt diferent. Varis testics varen afirmar que Williams mentia, i que el seu opúsculo no era més que partix d'una campanya orquestada per interessos econòmics enemics de l'existència de l'Estat Lliure.

Afortunadament per a Leopoldo, George W. Williams va fallir en agost de 1891. L'eco de l'escàndal va ser desapareixent, i el rei va poder continuar realisant els seus "negocis" davant l'indiferència del restant del món.

Joseph Conrad

En 1890, l'escritor polac Joseph Conrad va remontar el riu Congo des del llac Stanley a les catarates de Stanley com a segon oficial d'un vapor. Frut d'esta experiència va ser una de les noveles curtes més conegudes de el XX, El cor de les tenebres, publicada en 1902. Encara que la novela no té com a intenció principal criticar la situació en el Congo, oferix un quadro prou verídico dels atropells portats a terme pels funcionaris blancs encarregats de la recolecció del marfil i el caucho. El sinistre personage de Kurtz va poder estar basat en algun dels funcionaris que Conrad va conéixer en el seu viage pel Congo.

En posterioritat a la publicació de la seua obra, Conrad va mostrar el seu adheriment al moviment per a la reforma del Congo en una carta dirigida a Roger Casement, datada el 21 de decembre de 1903. La carta es va publicar en 1904 en un llibre d'Edmund Dene Morel, King Leopold's Rule in Africa, i en ella es posa en evidència l'oposició frontal de Conrad al règim establit en el Congo, en el que, segons les seues paraules, "la crueltat sistemàtica cap als negres és la base de l'administració".

Morel i Casement: l'Associació per a la Reforma del Congo

En els últims anys de la década de 1890, Edmund Dene Morel, representant en Bèlgica de la companyia naviera en sèu en Liverpool Elder Dempster, els barcos de la qual feyen la ruta del Congo, va descobrir que, mentres que els navío procedents de l'Estat Lliure aplegaven abarrotats de mercaderies, els que partien de Bèlgica a penes transportaven objectes de valor i sí, en canvi, una gran cantitat d'armes. Sense haver viajat mai al Congo, Morel va deduir quin era la situació: en paraules seues, "només uns treballs forçats continus i aterradores podien explicar beneficis tan inauditos". En intentar difondre el seu descobriment, va chocar en la censura. En 1901 va abandonar el seu treball i va decidir dedicar-se a explicar al món la situació del Congo, per ad açò va fundar la seua pròpia publicació, el West African Mail.

En el temps, Morel trobaria un valiós aliat en la persona del cònsul britànic en l'Estat Lliure, Roger Casement. En 1903, a requeriment del seu govern, Casement va realisar un viage de sis mesos per l'interior del Congo per a descobrir qué havia de cert en els rumors cada volta més estesos sobre les atrocitats que s'estaven portant a terme per part de l'administració del monarca belga. L'informe de Casement es va publicar en 1904, a pesar de les pressions de Leopoldo per a evitar-ho. L'informe constatava que s'estaven portant a terme crims terribles, i incloïa les declaracions de varis testics.

En 1904, Morel i Casement varen fundar l'Associació per a la Reforma del Congo, consagrada a difondre, tant a través de la prensa com per mig de conferències, la situació en el territori africà. L'associació va guanyar pronte numerosos adeptes tant en Estats Units com en Anglaterra, i va contar en la colaboració de destacats intelectuals. Mark Twain va escriure un panflet irònic que va titular El soliloquio del rei Leopoldo. Arthur Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes, va participar també activament en la campanya, compareixent en vàries conferències junt a Morel, i publicant el llibre El crim del Congo. L'Associació va permanéixer activa fins al cap de la cessió del Congo a Bèlgica i no es va dissoldre sino en 1913.

Els misionero protestants

Els misionero protestants varen jugar un paper fonamental en la divulgació de les atrocitats comeses en el Congo. Procedien, en la seua majoria, dels Estats Units, el Regne Unit i Suècia. Un misionero baptista suec, I. V. Sjöblom, va publicar en la prensa del seu país una contundent denúncia de l'explotació dels natius.

En 1908 l'misionero presbiteriano nortamericà de raça negra William Sheppard va ser demandat per libelo quan va publicar, en un bolletí destinat al públic nortamericà, un artícul denunciant la repressió colonial. Defés, a instàncies de Morel, per l'advocat i polític belga Émile Vandervelde, en un juí que va gojar de l'atenció de l'opinió pública occidental, Sheppard va anar finalment declarat inocent poc abans de la cessió del Congo a Bèlgica.

El fi de l'Estat Lliure

Leopoldo va intentar neutralisar l'informe de Casement creant la seua pròpia comissió d'investigació. Neutral en apariència, estava formada per tres juges: un belga, un suís i un italià. L'italià era Giacomo Nisco, juge del tribunal suprem de l'Estat Lliure; segons sembla, Leopoldo contava en la seua llealtat per a influir en l'opinió dels atres dos membres de la comissió.

No obstant, en 1905, despuix de varis mesos d'investigació, la comissió va publicar un informe que corroborava els abusos que havien segut denunciats per Casement. Leopoldo, no obstant, va conseguir eludir l'escàndal enviant a la prensa un resum de l'informe que falsejava les conclusions del mateix.

Leopoldo va tractar de contraatacar en tots els mijos al seu alcanç. Va publicar varis fullets, i durant anys va pagar a varis periòdics europeus per a que secundaren els seus interessos. No obstant, no va poder evitar que l'opinió pública de tot lo món, inclosa Bèlgica, mostrara una clara oposició a que mantinguera la seua propietat sobre el territori africà.

En 1906 era ya evident que Leopoldo devia renunciar al seu domini sobre el territori del Congo. Durant dos anys es va negociar la cessió del Congo a Bèlgica. Leopoldo va impondre una série de condicions: l'estat belga devia assumir el deute del Congo, que ascendia a uns 110 millons de francs; devia sufragar varis proyectes de construcció que el rei havia mamprés en Bèlgica, per valor de 45,5 millons de francs; i s'obligava ademés a pagar a Leopoldo atres 50 millons en gratitut pels "sacrificis" realisats per ell en favor del Congo. El Congo va passar oficialment a dependre de l'administració de Bèlgica el 15 de novembre de 1908.

No va ser un mal negoci per a Leopoldo. Per a llavors, la producció de caucho en el surest d'Àsia i Sudamérica havia fet baixar tant els preus que la recolecció del caucho africà havia deixat de ser un negoci lucratiu.

Leopoldo va morir un any despuix, el 17 de decembre de 1909. La cessió a Bèlgica del Congo no va implicar el final del sistema repressiu que ell havia instaurat en el territori, que es va prolongar, a penes suavisat, durant el periodo de l'administració belga. Encara que el caucho va deixar de ser la principal exportació del Congo, pronte es varen trobar noves riquees naturals, especialment en Katanga: el sistema de treballs forçats es va amprar, en mides repressives que incloïen l'us de la chicotte, en les mines de coure, or i estany. Es calcula que solament en les mines de coure i les #fundició de Katanga varen morir entre 1911 i 1918 uns 5.000 obrers natius. La Force Publique va continuar durant l'administració belga, en métodos de reclutament molt similars, i durant la Primera Guerra Mundial va sofrir numeroses baixes en els seus enfrontaments en les tropes del Àfrica Oriental Alemana (actual Tanzània).

Les víctimes

Les sifres

No existix forma d'evaluar en cert grau de credibilitat el número de víctimes durant l'existència de l'Estat Lliure. Les sifres solament poden ser orientativo. El professor Jan Vansina, de l'Universitat de Wisconsin, antropòlec i etnógrafo que ha estudiat en deteniment la població de la zona, va afirmar que entre 1880 i 1920 la població del Congo es va reduir «per lo manco a la mitat».

Segons Jim Zwick, quan Stanley va aplegar per primera volta a la conca del Congo va comprovar que les zones ribereñas estaven densament poblades, i va calcular la població total en uns quaranta millons d'habitants. Sembla una sifra molt exagerada. Els càlculs d'atres viagers de l'época oscilen entre els 20 i els 30 millons d'habitants. Forbath dona la sifra de 15 000 000.

El primer cens va ser realisat en 1911, despuix del final de l'Estat Lliure. Encara que no es va fer públic, és conegut a través de fonts diplomàtiques britàniques. Segons este cens, en 1911, despuix de vint anys de matances i d'indiscriminat saqueig, la població del Congo era de sol 8 500 000 persones. Zwick considera que una sifra de 10 000 000 de víctimes mortals durant el domini de Leopoldo pot acostar-se prou a la realitat. Esta sifra coincidix en la que proporciona Adam Hochschild. Forbath, en canvi, considera més ajustada a la realitat la de 5 000 000 de morts.

No obstant, diversos historiadors argumenten contra esta sifra per l'absència de censos fiables, a l'enorme mortalitat de les malalties com la pigota o la malaltia del somi i al fet de que solament hi havia 175 agents administratius a càrrec de l'explotació de caucho.

No obstant l'elevadíssim número de víctimes, des d'un punt de vista tècnic-jurídic no és possible parlar de genocidi, ya que no va existir voluntat d'exterminar un determinat grup ètnic. Hi ha, no obstant, els qui ampren el terme per a referir-se a les massacres que varen tindre lloc en l'Estat Lliure, i inclús es va presentar una moció, el 26 de maig de 2006, en el Parlament britànic, per a que les matances del Congo anaren tipificades com a genocidi i per a solicitar al govern belga que demanara disculpes públiques al poble congoleny.

Les causes

Solament una part, impossible de quantificar en exactitut, del número total de víctimes es va deure als assessinats massius portats a terme per l'administració colonial. No obstant, estos assessinats varen ser prou freqüents. Solien produir-se quan un determinat poblat no entregava la quota de caucho estipulada. Hochschild. cita varis eixemples d'assessinats en massa documentats a través de la prensa de l'época, dels testimonis dels misionero o dels propis diaris o correspondència dels oficials blancs de la Force Publique encarregats de portar a terme les eixecucions.

La repressió portada a terme per la Force Publique tenia ademés atres efectes. Entre els rehens (generalment dònes i chiquets) retinguts per a forçar el treball dels hòmens dels poblats existia una mortalitat molt elevada, per les penoses condicions del seu confinament. Molts atres indígenes varen fallir d'inanició degut a que els soldats incendiaven els cultius que els servien com a mig de subsistència, o en abandonar-los ells mateixos per a escapar a la repressió.

A la mortalitat provocada per estes causes cal unir la causada per les malalties, especialment per la pigota i la malaltia del somi. L'efecte d'estes malalties es va vore sense dubte multiplicat per les penoses circumstàncies que varen tindre que afrontar les poblacions natives. Ademés, els moviments de població causats per les accions repressives de la Force Publique varen facilitar la difusió d'estes epidèmies.

Un últim factor que deu tindre's en conte és el descens de la natalitat que es va produir com a conseqüència directa de les matances, del treball forçat de gran part de la població masculina i de les terribles dificultats que les #ètnia indígenes varen deure afrontar.

L'oblit

En Tervuren, en les afores de Brusseles, es troba el museu real d'Àfrica central, que posseïx una de les coleccions d'art i objectes africans més importants del món. Este museu, no obstant, no alberga recort algun de les terribles matances que es varen portar a terme en l'Estat Lliure. En 2005 es va realisar en el museu l'exposició La mémoire du Congo, a on solament parcialment es reconeixien els numerosos crims colonials, i es destacaven els aspectes positius de la colonisació. L'exposició va ser durament criticada. Tampoc existix cap monument en Bèlgica que recorde a les víctimes, ni propòsit algun de portar-ho a terme. Segons l'historiador Jules Marchal, «els belgues no coneixen, en efecte, els crims que varen tindre lloc en el Congo. S'imaginen que el seu sistema colonial era el millor d'Àfrica. Encara que lo contrari sembla molt més cert...».

Pot dir-se, de fet, que l'única chafada en Bèlgica de l'época en que el seu monarca va administrar l'Estat Lliure es troba en les numeroses construccions sufragades per Leopoldo en el frut dels seus "negocis" africans. Entre elles es troba el cridat Arc del Cincuentenario, que un parlamentari de l'oposició va batejar com "Arc de les Mans Tallades", aixina com l'avinguda de Tervuren, construïda en motiu de l'Exposició Universal de Brusseles, en 1897, per a que els belgues pogueren visitar, entre atres coses, el zoo humà que es va instalar en Tervuren. Leopoldo va desenrollar també una important activitat constructiva en atres ciutats belgues, com Ostende i Laeken. Res en estos monuments recorda el modo en que es va obtindre els diners necessaris per a erigir-los.

Gran part dels documents relatius a l'administració de l'Estat Lliure varen ser tirats al fòc per orde de Leopoldo en 1908, poc abans de la cessió del territori a Bèlgica. Els que varen sobreviure varen estar classificats com a secrets fins a la década de 1980. El primer historiador que va poder consultar estos documents va ser el exdiplomático belga Jules Marchal. Frut de les seues investigacions s'han publicat varis llibres sobre l'història de l'Estat Lliure.

Canibalisme

Artícul principal → Canibalisme en Àfrica#Conca del Congo.

Archiu:Nsala of Wala in Congo looks at the severed hand and foot of his five-year old daughter, 1904.jpg

Un home congoleny, Nsala, mira la mà i el peu tallats de la seua filla de cinc anys, que va ser assessinada, cuinada i devorada per membres de la Force Publique en 1904.

El canibalisme estava molt estés en algunes parts de l'Estat Lliure quan es va establir l'Estat, i l'administració colonial sembla haver fet poc per a reprimir-ho, a voltes més be ho tolerava entre les seues pròpies tropes auxiliars i aliats. Durant la guerra àrap del Congo, va haver informes de canibalisme generalisat dels cossos dels combatents derrotats per part dels aliats batetela del comandant belga Francis Dhanis. Segons l'oficial mèdic de Dhanis, el capità Sidney Langford Hinde, la conquista de Nyangwe va ser seguida per «dies de convits caníbals» durant els quals es varen menjar a centenars de persones, i solament es varen guardar els seus caps com a recort. Durant eixe temps, Gongo Lutete, el líder dels batetela, «es va amagar en el seu quarter, horrorisat per la visió de mils d'hòmens que fumaven mans i chulles humanes en les seues fogatas, suficients per a alimentar al seu eixèrcit durant molts dies».

Poc despuix, la població supervivent de Nyangwe es va alçar en una rebelió, durant la brutal repressió de la qual el nou govern va matar a mil alborotadores. Un jove oficial belga va escriure a la seua casa: «Afortunadament, els hòmens de Gongo ... li'ls varen menjar [en poques hores]. És horrible, pero sumament útil i higiènic ... ¡M'hauria horrorisat l'idea en Europa! Pero ací em sembla prou natural. No mostres esta carta a cap indiscret». Hinde també va comentar en aprovació la minuciositat en la que els caníbals «varen eliminar a tots els morts, sense deixar res ni tan sols per als chacals, i aixina nos varen salvar, sense dubte, de moltes epidèmies».

En enviar «expedicions punitivas» contra llogarets que no volien o no podien complir en la exorbitante quota de caucho del govern, els funcionaris de l'Estat Lliure varen fer la vista grossa repetidament tant davant els assessinats arbitraris dels considerats culpables com davant els «festins caníbals» celebrats pels soldats natius que a voltes seguien. En varis casos inclús varen entregar captius, inclosos bebés i velles, als seus soldats o aliats locals, implícita o inclús explícitament permetent-los matar-los i menjar-li'ls. Particularment infames varen ser els grups de combatents Songye «coneguts com Zappo Zaps pel sò dels seus rifles» i empleats per l'Estat Lliure per a fer complir les seues polítiques fiscals: «Sempre que un poble no produïa suficient caucho, estos hòmens atacaven, violaven i es menjaven a les seues víctimes abans de tallar-los les mans» (per a demostrar l'èxit de les seues operacions).

En general, la majoria dels funcionaris de l'Estat Lliure semblen haver tingut poc interés en detindre les costums caníbals. Un d'ells, Guy Burrows, va escriure que quan estava destinat prop del riu Mongala, ell i els seus colegues «eren molt conscients de que s'estaven venent decenes d'esclaus per a abastir de carn a la gent de l'atre costat del riu», pero que (per al seu pesar) ni l'Estat ni les empreses privades actives en la zona varen fer res per a reprimir este comerç mortal «d'esclaus per al matador», centrant-se en canvi per complet en la rendable extracció de caucho.

De manera similar, un misionero alemà va informar sobre un comerç obert d'esclaus masculins i femenins destinats al consum prop de la desembocadura del riu Aruwimi. Dos voltes per semana, les noves víctimes entregades en canoas eren «nugades a postes [en el riu], en els turmells dislocats i ficats fins al cap en l'aigua. Despuix de quatre dies la seua carn estava tendra per a la cuina i eren sacrificats». L'Estat Lliure finalment va intervindre per a reprimir esta operació i eixecutar al comerciant responsable, pero recent en 1906, més de 20 anys despuix de la seua fundació. Inclús despuix, els esclaus seguien sent oferits obertament per a menjar, i els venedors de chiquets esclaus senyalaven el valor de «la seua carn» quan intentaven negociar un bon preu.

En una atra ocasió, mentres estava destinat en Riba-Riba (hui Lokandu) en la regió oriental de Maniema, Burrows va rescatar a un jove esclau de convertir-se en la «pièce de résistance» d'un convit planejat pel seu amo. Este últim no solament va admetre obertament el pla, sino que no va vore res mal en ell. Va resultar que la veta local també estava al tant del convit planejat, pero no ho havia considerat digne de mencionar perque «lo mateix havia ocorregut a sovint en els pobles veïns, i els hòmens blancs en el lloc mai s'havien molestat en això». De fet, «alguns oficials europeus» que treballaven per a l'Estat Lliure «varen desenrollar un gust per la carn humana», segons Forbath.

Relacions contemporànees entre el Congo i Bèlgica

Solicituts d'descolonización de l'espai públic

Hi ha molts monuments en Bèlgica que glorifican el passat colonial belga. La majoria d'ells daten del periodo de entreguerras, en l'apogeu de la propaganda patriòtica.

Hi ha hagut vàries propostes per a retirar les estàtues de l'espai públic. Estes reivindicacions d'descolonización de l'espai públic apareixen en Bèlgica ya en 2004 en Ostende, a on la mà d'un dels "congolenys agraïts" representats en el monument de Leopoldo II és tallada per a denunciar les #exacció del rei en el Congo, i ya en 2008 en Brusseles, a on un activiste cridat Théophile de Giraud cobrix l'estàtua ecuestre de Leopoldo II en pintura roja.

Estes accions es varen intensificar durant els anys 2010 en l'aparició de grups d'acció, la publicació d'artículs en els periòdics i, finalment, l'assunt del bust de el "General Tormenta".

El punt culminant s'alcança en 2020 a raïl de les manifestacions contra el racisme i la violència policial despuix de la mort de George Floyd, assessinat per la policia el 25 de maig de 2020 en Mineápolis (Estats Units). El 4 de juny de 2020, els partits majoritaris de la Regió de Brusseles-Capital varen presentar una resolució destinada a descolonizar l'espai públic de la regió de Brusseles i després varen iniciar una ona de vandalisme contra estàtues, com les estàtues de Leopoldo II en l'Universitat de Mons, Ekeren, Brusseles, Auderghem, Ixelles i Arlon, del general Storms o el bust del rei Balduino front a la catedral dels Sants Miguel i Gudule en Brusseles.

Llamentacions reals

El 30 de juny de 2020, el Rei Felipe va expressar el seu pesar pel regnat de Leopoldo II i després de Bèlgica en el Congo en una carta al President del Congo.

• Persistència dels monuments colonials en l'espai públic
• Friso « Els belgues en el Congo » (Monument als pioners belgues en el Congo, Parc del Cincuentenario, Brusseles).
  Friso « Els belgues en el Congo »
  (Monument als pioners belgues en el Congo, Parc del Cincuentenario, Brusseles).
• « La raça negra acolliment per Bèlgica » (Monument als pioners belgues en el Congo, Cincuentenario, Brusseles).
  « La raça negra acolliment per Bèlgica »
  (Monument als pioners belgues en el Congo, Cincuentenario, Brusseles).
• « El geni belga guiant al Congo » (Monument General Thys, Cincuentenario, Brusseles).
  « El geni belga guiant al Congo »
  (Monument General Thys, Cincuentenario, Brusseles).

Bibliografia

Filmografia

• White King, Ret Rubber, Black Death (Peter Bat, 2003): vore referència en Internet Movie DataBase

Enllaços externs

• Reforming the Heart of Darkness Reformant el cor de les tenebres. El moviment de reforma del Congo en Anglaterra i Estats Units. Per Jim Zwick (anglés)
• World History at KMLA. History of the Congo Free State (anglés)
• La colonisation belge du Congo (francés)
• Presafrique - Un holocauste oublié au Congo ou l'apocalypse selon Léopold II (francés)
• Selecció de texts de l'época (anglés)
• ^{[enllaç trencat]} Artícul en El País Semanal, 29 de giner de 2006, per Jorge Eduardo Benavides.
• Artícul de Mario Vargas Llosa en la revista Lletres Lliures. Este artícul figura com a pròlec a l'edició espanyola del llibre d'Adam Hochchild El fantasma del rei Leopoldo (vore bibliografia).
• One of the World's First International Humanitarian Movements: Taking A Stand Against Exploitation in the Congo, per Rebecca Fishburne (anglés)
• Entrevista en Adam Hochschild (francés)
• Entrevista en Jules Marchal (francés)
• Pàgina web del museu real d'Àfrica central (en francés, neerlandés i anglés)
• Archive Congo Free State, Royal Museum of central Africa