Concert europeu

Mapa polític d'Europa despuix del Congrés de Viena, 1815.

La denominació concerte europeu s'ampra per a designar el tipo de relacions interestatales iniciat en el periodo de l'Europa de la Restauració (al final de les Guerres Napoleòniques, en 1815) i que es va expandir fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial en 1914. Este sistema, també conegut com a sistema de congressos, tenia com a objectiu mantindre un equilibri de poder i garantisar la pau entre els Estats. També rep el nom de Sistema Metternich (per ser este un dels seus promotors), Pentarquía (pel número dels seus Estats membres) o Sistema de Viena (pel congrés de Viena).

La seua fundació va córrer a càrrec d'Àustria, Prusia, Rússia i el Regne Unit, que eren els països integrants de la Cuádruple Aliança que va derrotar a Napoleón i a la seua Primer Imperi Francés. França es convertiria en el quint membre del concert.

Inicialment, les personalitats que varen impulsar este concert varen ser el secretari d'assunts exteriors britànic Lord Castlereagh, el canceller austríac Klemens von Metternich i el sar rus Alejandro I. Charles Maurice de Talleyrand va ser el principal responsable de reposicionar a França entre les principals potències diplomàtiques en l'àmbit internacional.

En este concert no existien normes escrites o institucions permanents, pero sempre que sorgira una crisis, qualsevol dels Estats membres podia propondre la celebració d'una conferència. Alguns de les trobades celebrades per les potències mundials de l'época varen ser els celebrats en: Aquisgrà (1818), Karlsbad (1819), Troppau (1820), Laibach (1821), Verona (1822), Londres (1832) i Berlín (1878).

L'eficàcia del concert es va vore afectada per l'auge del nacionalisme, les revolucions de 1830 i 1848, l'unificació d'Alemània i Itàlia, la Guerra de Crimea i la Qüestió Oriental, entre atres factors.