Anar al contingut

Charles Maurice de Talleyrand

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Charles Maurice de Talleyrand

Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord, més conegut com Talleyrand[1] /talɛˈʀɑ̃/, (París, 2 de febrer de 1754-17 de maig de 1838) va ser un sacerdot, bisbe, polític, diplomàtic i estadiste francés, d'extrema rellevància i influència en els acontenyiments de finals d'el XVIII i inicis d'el XIX, que va conseguir eixercitar alts càrrecs polítics i dins de la jerarquia de l'Iglésia catòlica, durant el regnat de Luis XVI, posteriorment en la Revolució francesa, despuix en l'era del Imperi Napoleònic i, finalment, en l'etapa de la restauració monàrquica, en el advenimiento de la Monarquia de Juliol i el regnat de Luis Felipe I.[2]

Considerat un dels diplomàtics més destacats de la seua época, va ser notable el seu eixercici del Ministeri de Relacions Exteriors de França, que va administrar en quatre ocasions, durant les quals va liderar la política exterior de la Revolució francesa, aixina com l'ambiciosa política expansionista del Consulat Francés i l'Imperi Napoleònic, ademés de tindre una destacable participació en el Congrés de Viena. Ell mateixa va escriure de sí, en les seues Memòries, publicades mig sigle despuix de la seua mort:

... de tots els governs als quals he servit, no hi ha cap de qui haja rebut yo més de lo que he donat; que no he abandonat a cap abans que ell s'haguera abandonat a sí mateixa; que no he posat els interessos de cap partit, ni els meus personals, ni els d'els meus aplegats, en contrapeso en els verdaders interessos de França, els que a la seua volta, mai he cregut en oposició en els verdaders interessos d'Europa.»[3]

Va ser junt en Joseph Fouché la figura política més influent de la seua época en França.

Semblança

A lo llarc d'una carrera política que es va estendre per décades i va navegar en èxit les canviants marees de la política francesa de finals d'el XVIII i començos del XIX, Talleyrand va ser diputat en els Estats Generals i l'Assamblea Nacional, president de l'Assamblea Nacional, dos voltes Embaixador de França davant el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, ministre de Marina i Colónies, igualment va ser quatre voltes ministre d'Assunts Exteriors de França, tres voltes gran chambelán de França, vice-elector del Primer Imperi francés, representant de França en el Congrés de Viena. Ademés va ser primer ministre de França, i és considerat com la primera persona en l'història de França que va ocupar este lloc. Talleyrand és, en molt, una figura tan polèmica com reconeguda, sent lo més admirable de la seua vida el mantindre's durant décades en el centre del poder polític en França, en un moment històric en el que els vents polítics eren en extrem canviants. És alguna cosa que, per a alguns, representa una obra mestra de perdurabilidad, en gran influència en el desenroll de l'història europea, puix va ser un dels més poderosos i reconeguts diplomàtics de la seua época i un extraordinari defensor de la moderació i racionalitat política, en tots els seus sentits; mentres que uns atres estimen que la seua prodigiosa carrera va ser producte de la traïció i l'engany continu a cinc diferents règims. No és possible parlar d'este periodo tan important en l'història de França i Europa sense topar-se en els guanys de Talleyrand. Decenes de tractats, aliances i acorts diplomàtics que varen donar forma al Vell Continent, governs i inclús imperis sancers cimentats en el seu respal, nacions completes salvades o condenades per causa de la seua actuar. La seua participació en el Congrés de Viena, a on es va convertir en la «veu de França», va conseguir conservar per a la seua nació l'integritat territorial, i va definir l'orde territorial i polític d'Europa que havia de perdurar per mig sigle. He ahí l'obra d'un dels més lluents polítics que han tingut França i Europa.

Orige i joventut

Els escuts d'Halié-Talleyrand i Perigord, les dinasties de les que Charles Maurice Talleyrand era descendent.

Charles Maurice Talleyrand i Périgord va nàixer el 2 de febrer de 1754, com a primogènit d'una de les famílies més poderoses i prestigioses de França, que pretenia descendir d'Adalberto, comte de Périgord, vassall d'Hugo Capeto cap a l'any de 990; lo que molts coetáneos i historiadors no respalen. No obstant, sí és indiscutible que elinaje de la seua família provenia de l'alta noblea francesa, lo que està demostrat per documents reals que daten dels anys 1613 i 1735. Membres d'esta noble família varen ocupar càrrecs d'elevada importància durant el regnat de Luis XV i com qualsevol família típica de l'aristocràcia de llavors, disponien de diverses propietats, mèrits, títuls i conexions políticas. El jove Talleyrand, en conseqüència, va ser educat en les clàssiques maneres del seu nivell social, se li varen ensenyar modals refinats, tradicions i formalitat pròpies de l'alta societat francesa i se li va inculcar que devia demostrar sempre un altíssim nivell de sofisticació en cada cosa que fera o diguera, alguna cosa que el jove mantindria pel restant de la seua vida i per lo que es faria célebre. Com era costum en aquella época entre les famílies de l'aristocràcia, la seua planificava el futur del jove hereu escomençant per una carrera militar, a on eventualment podria ascendir fins a alcançar alts mèrits i reconeiximents. No obstant, Talleyrand patia el Síndrome de Marfan, maltia que li va supondre un carpiment de múltiples estructures del cos (esquelet, pulmons, gots sanguíneus, ulls, entre uns atres), lo que va frustrar els interessos de la seua família de destinar-ho a la carrera militar, per lo que va quedar aixina relegat a la seua segona opció: ser destinat a la carrera eclesiàstica. Això no li causava precisament molt entusiasme, pero li anava a permetre dispondre d'un ofici concorde al seu estatus, encara que també li va significar perdre la seua posició com a hereu dels títuls familiars, dels quals va ser privat en favor del seu germà menor. Aixina no va poder ostentar el títul de comte, rebre la major part dels bens familiars, ni va poder transmetre als seus descendents el patrimoni ancestral. Açò va ser una ferida de la que Talleyrand mai es va recuperar i va definir moltes de les seues accions futures. Este síndrome li va provocar deformitat en una cama, i una coixera que li va valdre el renom de li Diable Boiteux (el Diable Agarre),[4] resultat de combinar la seua increible capacitat per a manipular als demés, en la seua característica manera d'anar. Pero indubtablement la major conseqüència que li va dur la seua maltia va ser l'ambició, ya que en avant sempre buscaria consolidar la seua posició i recuperar allò que considerava li havia segut arrebatat.

Carrera eclesiàstica

Segons afirma el propi Talleyrand, en cert rebuig, en 1769, als 15 anys, i despuix d'haver completat els seus estudis bàsics en el reconegut Colege d'Harcourt, ingressa en el seminari de Sant Sulpicio, per a iniciar la seua carrera en l'Iglésia. No obstant, la seua «llaugerea de costums» no es va desvanir per això; de fet, freqüenta a una reconeguda actriu de la comèdia francesa durant este periodo. No obstant, allò era alguna cosa comú en la seua época, i no va resultar negatiu ni perjudicial per a la seua carrera. Despuix en 1774, despuix d'haver rebut la seua ordenació, vares agarrar a la coronació de Luis XVI, mentres un tio de Talleyrand era coadjutor del bisbe. En complir els 25 anys, en 1779, obté una llicenciatura en Teologia de la Sorbona, adquirida gràcies al seu orige més que pel seu treball, lo que li permet ser ordenat com presbítero. En analisar la carrera de Charles-Maurice en el Clero, sorprenen dos aspectes: el seu prestigi eclesiàstic i la velocitat en que va ser ascendint. Talleyrand demostra habilitat i eficàcia en manejar-se en l'àmbit religiós. Recent llicenciat de la Sorbona, en qüestió de només un any, passa de capellà a subdiácono i poc despuix l'Assamblea Clerical de Reims ho elegix com a diputat davant l'Assamblea General del Clero en França, un cos de solament 68 membres, encapçalat per dos Agents Generals. Talleyrand, va ser elegit com un d'eixos dos Agents Generals. En 1780, sent agent general del Clero de França, un lloc equivalent dins de la jerarquia eclesiàstica al d'un ministeri, és encarregat de defendre i administrar els bens de l'Iglésia i de mantindre els seus privilegis fiscals davant el rei Luis XVI, sent este potser un càrrec més d'acort en la seua personalitat. Esta missió la va complir de la manera més efectiva que es puga imaginar. A l'inici de la Revolució va ser elegit en 1789 representant del clero davant els Estats Generals. Talleyrand ací trobaria elloc a on el seu mestrage per a les relacions socials i la manipulació, junt en l'elegància casi arrogant que posseïa, varen ser les claus que li varen donar una enorme influència política. La llabor de Talleyrand en la defensa dels interessos eclesiàstics, en els seus inicis, certament va ser extraordinària. De per sí, no constituïa una llabor fàcil de realisar, en tindre l'Iglésia catòlica, una enorme independència, poder i prestigi, que concentrava entre propietats, inversions i múltiples atres fonts, una renda total anual de 180 millons de lliures, només en França.[5] Aixina i tot, un estoico Talleyrand, va mamprendre la seua missió en fermea i el procés ho enfrontaria inclús a la mateixa noblea. De fet, quan el duc de Savoya va entaular un litigi en contra de l'Iglésia, per concepte d'imposts, el mateix Talleyrand va assumir la defensa i va respondre contundentemente en aplicar en tot el seu pes les lleis del Antic Règim, en virtut de les quals l'Iglésia estava, en tot sentit, exonerada d'imposts. Per a sumar més mèrits al seu ya extraordinària carrera, se li havia otorgat la titularitat de les abadies de Saint Denis i de Celles, a lo que s'agrega el seu nomenament com bisbe d'Autun. Per al moment en la totalitat dels seus càrrecs i propietats clericals, Talleyrand concentrava un trement poder i prestigi dins d'una entitat tan poderosa com lo era l'Iglésia catòlica. De fet, va rebre, en abandonar el seu càrrec, múltiples compensació pel seu excelent eixercite, les quals varen sumar més de 27.000 lliures.[6] Talleyrand mateixa disponia d'una renda anual de 50 000 lliures, per causa de totes les seues regalías eclesiàstiques, quan la majoria dels grans nobles disponien de rendes anuals de 20 000 lliures.[7]

No obstant, a pesar de pertànyer a una de les institucions més conservadores de França, Talleyrand, a mida que eixercia el seu paper de funcionari públic i alvançava en la seua carrera política, es posava cada volta més en contacte en les idees de cort lliberal, segons les quals va escomençar a dirigir les seues accions. Estos ideals, serien els que ho durien a establir la seua posició pel restant de la seua vida, respecte a la política. És aixina, puix, que en la seua llabor com a diputat en els Estats Generals, Talleyrand escomençaria a fer vanaglòria de la seua personalitat en respalar al Tercer Estat, conscient de la desmesurada pobrea en que este vivia, i de la greu situació financera de França, no troba una atra eixida més que participar en el confisc de bens de l'Iglésia, en afirmar que «estos no eren més que mostra del despotisme en que l'Iglésia s'hi havia imbuido, mentres que els pobres en canvi sofrien desmesuradamente». Certament, este acte no beneficiava en absolut a Talleyrand, puix confiscar els bens eclesiàstics, font dels seus notoris ingressos, no representava guany alguna per al jove eclesiàstic i polític, de lo que es deduïx que ho va fer perque en essència ho estimava necessari per a evitar el colapse econòmic de França, i sense el seu respal no s'hauria conseguit. Pero els seus detractors afirmen que en això Talleyrand buscava l'acceptació i el respal de la població i dels revolucionaris en la nova etapa en la que entrabar França, per ad açò no hauria tingut escrúpuls en perjudicar la pròpia institució a la que pertanyia, per això és este moment el que estos crítics cataloguen com el començ del Talleyrand apóstata i traïdor; mentres que els seus defensors veuen tal event com el naiximent del «Guardià de França», l'home que, independentment del govern que estiguera en el poder, buscaria materialisar lo que ell considerava era lo millor per a França. Independentment, en l'apogeu de la Revolució francesa, Talleyrand no solament mantindria la seua posició sino que acabaria cedint a les seues ambicions polítiques i se separaria definitivament de l'Iglésia, passant a servir únicament com polític i diplomàtic.

Revolució francesa

Per a 1789, la Revolució francesa cobrava cada volta més força, el poble manifesta el seu respal a l'Assamblea Nacional de França en la Pren de la Bastilla el 14 de juliol de 1789 i eixe mateix dia, en mig del goig, Talleyrand és nomenat membre del Comité de Constitució de l'Assamblea Nacional, a on eixercix un paper d'extrema importància. la Constitució presentada al rei i acceptada per ell, el 14 de setembre de 1791 és firmada per Talleyrand, qui a la seua volta és autor de l'artícul VI de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà: «La llei és l'expressió de la voluntat general. [...] Deu ser igual per a tots, siga per a protegir o per a castigar [...]». En plenes intencions de fer referència a la seua tràgica exclusió de la llínea successòria de la seua família i desijós d'aprofitar la Revolució per als seus fins, Talleyrand es pronuncia gustoso en 1789, fent acte de presència en l'Assamblea per a llegir el discurs del difunt marqués de Mirabeau (1791), sobre el repartiment a parts iguals de les herències, que implicava la supressió dels privilegis de la primogenitura. El 14 de juliol de 1790, en el primer aniversari de la Pren de la Bastilla, Talleyrand celebra la missa que té lloc en el Camp de Mart durant la festa de la federació, en lo que consagrava una image per a sí mateixa de ser el «sacerdot de la Revolució». Ademés, en la seua llabor política, sent per llavors encara bisbe i membre de la jerarquia eclesiàstica, sugerix el confisc dels bens de l'Iglésia per la Revolució durant 1790 —i participa activament en ella—, en tildar a tal institució de «abusiva i corrupta». Ademés, eixe mateix any eixercix la presidència de l'Assamblea i l'any següent jura la constitució civil i se separa definitivament de l'Iglésia, dedicant-se exclusivament a sus labores en l'Assamblea Nacional, pero aixina i tot, gustoso va prendre jurament en febrer als dos primers «bisbes constitucionals», que varen ser denominats popularment com a «bisbes talleyrandistas». Finalment en 1792, es dispara la seua carrera diplomàtica, quan és enviat en missió com a embaixador de França a Londres, en la finalitat d'informar a la monarquia anglesa sobre la política francesa. A pesar de l'atmòsfera hostil, obté la neutralitat dels anglesos. Torna a França en juliol i, anticipant-se al cridat Regnat del Terror, es va novament aprofitant un passaport que li va expedir Danton. Expulsat d'Anglaterra en 1794, part als Estats Units, a on eixercix com prospector immobiliari en els boscs de Massachusetts i es dedica, aixina, al molt lucratiu sector financer i de bien, del com obté una considerable fortuna. Finalment retorna a França en 1796 despuix de ser alçat el decret d'acusació de la Convenció en contra seua. Per a llavors, Maximilien Robespierre ha caigut, i el Regnat del Terror ha terminat; pero l'atmòsfera política hostil persistix i Talleyrand es valdrà de la mateixa per a alcançar el seu ascens polític.

El Directori

En retornar a França des d'Estats Units en 1796, es va dedicar por entero a la política, i si ben no contava ya en les rendes de la seua antiga carrera eclesiàstica, disponia de la substancial fortuna amasada en Amèrica. En setembre de 1796, a proposta de Chenier, va ser nomenat Membre de l'Institut Nacional. Poc despuix va ser encarregat pel Directori del Ministeri de Relacions Exteriors. Junt a Napoleón, va convéncer al Directori de la necessitat de realisar una expedició a Egipte que va acabar en fracàs, pero que gràcies als bolletins del seu ministeri per a la prensa i el trement aparat dedicat a la promoció de la campanya, va resultar en un èxit propagandístic molt valiós per a Napoleón Bonaparte i el mateix Talleyrand, com a ministre de Relacions Exteriors. Durant este periodo Talleyrand, va causar un conflicte en les relacions entre Estats Units i França, a causa d'un altercat en els delegats nortamericans en París, a els qui Talleyrand extorsionava. Admés el seu error, va dimitir. En els seus dos anys com a ministre, va aumentar enormement la seua fortuna, per mig de l'acceptació i exigència de tot tipo de soborns. Est va ser un punt d'inflexió en la vida de diplomàtic i polític, puix carint d'un ingrés fix, com lo havien segut les seues rendes eclesiàstiques, les seues finances personals depenien completament del seu eixercici polític. Per a sobrellevar el seu estil de vida, els soborns, la concentració de càrrecs i salaris, les comissions especials i l'us d'informació privilegiada per a especular en la Bossa de París, es tornarien en elements recurrents en la seua carrera. No obstant, lo cert és que Talleyrand va renunciar al seu càrrec en 1799, més per causa de la pròxima tornada de Napoleón Bonaparte a França, que per la seua desliz protocolar. Des de que Napoleón triumfara en Itàlia, com a «comandant en cap de l'Eixèrcit d'Itàlia», càrrec que obtindria temps despuix de ser nomenat comandant en cap de l'Eixèrcit de l'interior, Talleyrand, seguint els seus objectius de permanéixer en el centre del poder, observa en atenció el desenroll de la figura del jove general, els germans del qual s'involucren ràpidament en la política francesa. L'hàbil polític i diplomàtic ya percep la desmesurada ambició de Napoleón Bonaparte i en ella contempla l'oportunitat d'obtindre la longevitat política que tant desija. Valent-se dels seus contactes i encant social, Talleyrand es va encarregar d'entrar en el círcul pròxim a Bonaparte, primer oferint una festa en honor del general en el ministeri, justificada pels seus grans guanys obtinguts defenent la Revolució, despuix organisant l'expedició a Egipte i finalment, conspirant junt en José Bonaparte, Joseph Fouché, Siéyès i numerosos atres polítics, pero principalment en Luciano Bonaparte, qui dirigix el Consell dels Cinccents, per a materialisar l'ascens al poder del general cors i instituir aixina el triumvirat que seria el nou govern francés en Napoleón, Siéyès i Ducos com els tres cònsuls. cal mencionar que tant Siéyès com Ducos, varen ser part de l'últim Directori que va dimitir en favor del colp d'Estat.

El colp d'Estat del 18 de brumario

Emmanuel-Joseph Sieyès va ser qui va planificar el colp d'Estat del 18 de brumario.

Esta maniobra militar i política va ser planejada inicialment, no per Napoleón Bonaparte, sino per un atre membre del Directori, Siéyès, qui no estava d'acort en molts aspectes en la Constitució de 1795, que havia establit el directori. Siéyès va planejar el colp d'Estat del 18 de brumario, rodejant-se de personalitats polítiques i militars, pero no va tindre en conte que en fer-ho estarien sobre la taula les ambicions d'estos personages.

Bonaparte abroncat pel Consell dels Cinccents, durant el colp d'Estat del 18 de brumario

Siéyès planejava redactar la nova constitució i ser el cap del nou govern, pero Napoleón se li va alvançar, assumint el paper principal en el nou orde. Es va redactar la Constitució de l'Any VIII, en la qual el general va obtindre elloc de primer cònsul, convertint-se en la persona més poderosa de França i eixercint, aixina, facultats pràcticament dictatorials sobre la nació. Talleyrand va respalar a Bonaparte i com a conseqüència, va ser essencial en la consolidació del Consulat i per supost en el seu posterior eixercite; i aixina va ser nomenat ministre de Relacions Exteriors. Novament Talleyrand prevalia en l'escena política, aun cuando les corrents hagueren canviat radicalment. Per a llavors, Talleyrand sabia que les ambicions expansionista de Napoleón Bonaparte, significarien que ell seria més que necessari per al recent nomenat primer cònsul, puix cada maniobra de conquista i anexió territorial estaria precedida o secundada per tractats i capitulacions que Talleyrand s'encarregaria d'elaborar i eixecutar. En atres paraules, Napoleón necessitava a un molt actiu i efectiu ministre de Relacions Exteriors i per a la seua sòrt, Talleyrand no solament estava dispost, sino que estava més que capacitat per a ser-ho.

Periodo napoleònic

Napoleón com a primer cònsul de França.

El Consulat

Despuix d'haver segut instigador i participar activament en el colp d'Estat i despuix de recuperar el seu càrrec de ministre de Relacions Exteriors, es va dedicar a concloure els importants tractats que confirmaven les conquistes de Bonaparte, qui maneja decididament la política exterior del país, cosa que freqüentment produïx enfrontaments en Talleyrand, pero que este sobrellevaría sense problemes, durant un bon temps. Aixina i tot, el mateix Napoleón Bonaparte reconeix que Talleyrand és essencial per als seus plans per la seua increible habilitat per a, per mig de la negociació, obtindre lo que desija. No obstant, a canvi Bonaparte corre el risc de que Talleyrand acabe usant eixes mateixes habilitats per a fer-se en el seu imperi, és dir, si ya era imprescindible, convertir a l'imperi en dependent d'ell.

Charres de Talleyrand, va ser essencial per al proyecte expansionista de Napoleón Bonaparte, puix va ser ell qui es va encarregar de llegalisar internacionalment cada nova anexió territorial, en múltiples tractats

A Napoleón no sembla importar-li córrer tal risc, puix en primer lloc desija assegurar la permanència al seu costat de Talleyrand, pels seus contactes, conexions i habilitats diplomàtiques i en segon s'encarregarà de caramullar l'ambició del aristócrata, entregant-els títuls i designant-li per a càrrecs i responsabilitats altíssimes. L'estratègia funciona, Talleyrand se sent complagut i gustosament s'encarrega d'usar la seua habilitat diplomàtica per a firmar el Tractat de Camp Formio en 1797, permetent aixina donar el primer pas cap a la consolidació definitiva del futur Primer Imperi Francés.

Catherine Grand, esposa de Talleyrand.

En 1801 es casa en Catherine Grand, una francesa nativa de l'Índia, degut a que Napoleón Bonaparte ho pressionava per a tindre una esposa, i en 1803 adquirix el suntuoso Castell de Valençay a costa del mateix Napoleón, el qual, ademés de servir com una sòrt de presó per a la realea espanyola durant un temps, quan França invadira Espanya, deponent als seus reis en el procés, la major part del temps va ser residència oficial de l'estadiste. el Castell de Valençay, era una propietat tan extraordinària i extensa, com suntuosa i famosa, d'ella es dia que tenia un dels més bells jardins de França i s'estenia sobre més de 12 000 hectàrees, de terreny. Talleyrand havia tingut èxit en insertar-se definitivament en el règim de Napoleón Bonaparte i per lo indispensable que era i a l'excelent relació que sostenia en l'emperador, no hi havia signe algun que diguera que seria diferent en el advenimiento del Primer Imperi francés.

El fusilament del duc d'Enghien

Louis Antoine Henri de Bourbon-Condé, últim descendent de la branca Condé de la casa de Borbón.

L'any de 1804 va estar replet de tensions internes en França, a pesar de que ya se sumaven cinc anys des del començ del consulat, les tensions tant dins com fora del país seguien acreixent-se. Els faccions Realista i Republicana continuaven enfrontant-se entre elles i Napoleón necessitava manejar la situació d'acort a la seua conveniència. El 9 de març d'eixe any, Cadoudal, cabecilla del moviment Realiste-Monàrquic que respalava als Borbones, és arrestat en París, com a conseqüència de la tensió generada en tota França, mentres que els complots realistes es multipliquen en tot el territori. Ara més que mai Napoleón necessitava deixar-li en clar que no permetria més conspiracions (mensage que devia anar especialment per als realistes borbònics) i que tampoc permetria una restauració monàrquica, confirmació que els republicans esperaven ansiosamente. Davant tal panorama, Napoleón recorre a Talleyrand, el seu més hàbil ministre, en busca d'un consell, que el noble dona gustoso: «és necessari donar eixemple de lo que li passarà a tot enemic dels interessos de França». el duc d'Enghien, un poderós noble, descendent de la casa de Borbón en França, havia segut una figura mítica, representant per a la majoria dels simpatisants del moviment Realiste Monàrquic, un cuasi «Hereu al Tro». Havia eixit de França despuix de la Revolució Francesa i hi havia estat involucrat en un intent d'invasió militar borbònica.

L'eixecució del duc d'Enghien.

Aixina, quan una de les conspiracions apunta a la vida de Napoleón i varis membres propencs als círculs del Duc es veuen involucrats, el primer cònsul ordena l'arrest de l'hereu Borbón, suponent la seua participació en dit complot. el duc d'Enghien és capturat en la nit del 14 al 15 de març en el castell d'Ettenheim (Margraviato de Baden, Alemània Occidental), pel general Ordener i conduït a Estrasburc, per a despuix ser traslladat a París. El 20 de març és jujat per un Consell de Guerra, juí que en essència complia en ser una simple «ilusió de llegalitat», puix el veredicte ya estava més que decidit. Louis Antoine Henri, l'últim descendent de la casa de Borbón-Condé, és fusilat en els fossos del Castell de Vincennes, per orde de Jérôme Savary. Aquella nit, Napoleón va consolidar lo que ell va creure era una victòria política, ya que com Alejandro Dumas, pare contava en El cavaller Hector de Sainte-Hermine:

«El sentiment dominant en la ment de Bonaparte en eixe moment no va ser la por ni la venjança, sino el desig de fer entendre a tota França que la sanc dels Borbón, tan sagrada per als realistes, era per a ell com la de qualsevol atre ciutadà de la república».[8]

Pero el primer cònsul va ser simplement un porrito, una peça d'escacs manejada per Talleyrand, Bonaparte no va entendre lo que eixe assessinat significava. La mort del Duc d'Enghien, va representar lliteralment el que un «riu de sanc correguera entre Bonaparte i els Borbón». En això Talleyrand es garantisava el que mai el gran general i l'antiga dinastia monàrquica pogueren reconciliar-se o aliar-se, alguna cosa que a l'omnipotent diplomàtic i polític no li convenia.

«Dividix i Venceràs», varen ser estes les paraules de Napoleón Bonaparte i per ironies de la vida ell va ser víctima de l'aplicació de tal precepte, sense donar-se conte d'això. Despuix d'eixe trist acontenyiment un acostament entre el futur rei Luis XVIII i Napoleón Bonaparte es va tornar impossible. La mort del Duc d'Enghien, segons Jean Orieux:

«És, en el conjunt de la seua carrera, la seua falta més notable. Si hi ha alguna cosa que reprochar a Talleyrand, no són les seues traïcions polítiques, les seues relacions econòmiques o les dònes, sino el seu paper en l'assessinat del Duc d'Enghien, víctima inocent.»[9]

En efecte, Talleyrand va eixir ilés de l'assunt, ningú podia relacionar-ho en els acontenyiments ya que ell no havia participat en ells «per es», no obstant indirectament sí era el causant, puix va anar el seu consell al primer cònsulo que va desencadenar els fets. Pero en eixa mort s'assegurava el seu paper en la política francesa en acabant de que Napoleón caiguera, en tindre ella llibertat de poder contar en l'aliança tant dels Borbón com de Napoleón Bonaparte, d'acort a la seua conveniència.

El Primer Imperi francés

Talleyrand va acabar convertint-se en príncip de Benevent i en un dels nobles més poderosos de França.

En maig de 1804, desijós de continuar incentivant a Talleyrand a permanéixer al seu costat, Napoleón Bonaparte, li otorga la posició imperial de gran chambelán i vice-elector del Primer Imperi francés en un sòu de 40.000 francs anuals. Ademés en 1806, el màxim premi li aplega, en rebre del mateix emperador, el títul sobirà de príncip de Benevent, un principat arrebatat al mateix papa, convertint-se aixina en el més poderós noble de l'Imperi. El 9 de febrer de 1801 firma el Tractat de Lunéville, maniobra en la qual Talleyrand li assegura l'imperi a Napoleón, en marcar el final de la Segona Coalició, deixant a Anglaterra com l'únic país beligerant en França. En 1805 despuix de la derrota de Trafalgar i la lluenta campanya d'Àustria que va tindre el seu colofó en Austerlitz, Talleyrand firma el Tractat de Presburgo, com a conseqüència del com Àustria es retira de la Tercera Coalició i li sostrau una part substancial de territoris, ademés de confirmar la série de conquistes prèviament oficialisades en el Tractat de Luneville.

Escut de la Confederació del Rin.

Ademés és essencial en la creació de la Confederació del Rin, la qual crea en l'autorisació de Napoleón Bonaparte el 12 de juliol de 1806, per mig d'un tractat, i gràcies a la qual de pas s'enriquix inmensamente, degut a que gràcies als tractats havia despullat als príncips alemans de les seues terres més allà de la vora esquerra del Rin, sent en el Tractat de Lunéville que açò es formalisa. Despuix s'autorisa a que els mateixos puguen obtindre més territori, aixina l'única manera de que els príncips alemans poden assegurar tal obtenció és per mig de soborns. D'esta manera, Talleyrand va aumentar notòriament la seua fortuna, obtenint una estimada de 10 millons de francs en el procés. Est va ser el primer colp en la destrucció del Sacre Imperi Romà Germànic, en l'extinció del qual el Imperi napoleònic es terminaria de consolidar. Sobre la seua fortuna, esta no deixa de créixer, passant, despuix d'aquella jagantesca comissió obtinguda per la creació de la Confederació del Rin, a obtindre atres 60 millons de francs, otorgats per Napoleón pels seus servicis prestats al imperi.

Karl Theodor von Dalberg va ajudar a Talleyrand a filtrar informació de gran importància per a l'Imperi francés sobre els seus enemics.

Pero, a pesar de que en essència Talleyrand havia segut indispensable per a la creació del Primer Imperi francés, la «política guerrera» de Napoleón comença a molestar-ho. Sent Talleyrand algú acostumat a obtindre lo que desija per mijos com la manipulació, l'influència o la negociació, la seua visió de maneig sobre les polítiques imperials dista molt de la de l'emperador, lo que ho du a criticar dita política i al mateix Napoleón Bonaparte i a donar informacions al sar Alejandro I per mig de Karl Theodor von Dalberg. En 1807 negocia i firma el tractat de Tilsit, prenent la decisió de renunciar al seu càrrec de ministre en retornar de Varsòvia.

Distanciament de l'emperador

El seu distanciament de Napoleón Bonaparte, va dur a Talleyrand a separar-se del seu proyecte imperial.

Talleyrand fins al moment havia servit a Napoleón Bonaparte en totallealtat, ajudant-ho en la seua ambició de consolidar el seu vast imperi, i a canvi havia obtingut tot tipo de distincions, mèrits, reconeiximents i títuls. Pero la situació estava canviant ràpidament. La fins ara ininterrompuda llínea d'èxits de Napoleón ho havia cegat i, com a conseqüència, va escomençar a prendre decisions cada volta més errades. Era clar que l'emperador s'havia acostumat tant a tindre la raó que ya no considerava la possibilitat d'equivocar-se. El primer error va ser l'invasió a Rússia; el fracàs de la mateixa havia segut devastador per a la moral francesa i la primera derrota de Bonaparte en molt temps; despuix, la terrible decisió del bloqueig a Anglaterra, per a la realisació del qual es va deure invadir Espanya, totes elles, decisions que Talleyrand critica a l'emperador, sense dubtar, mantenint una posició ferma al respecte; pero Bonaparte no solament es nega a escoltar, sino que quan el desastre se li fa inevitable condena en rencor a Talleyrand per haver este tingut la raó, havent Talleyrand, en eixe moment, renunciat al seu càrrec com ministre de Relacions Exteriors, encara que conserva tots els títuls, concessions i reconeiximents que havia rebut de l'Imperi.

La conspiració de Talleyrand i Fouché

Talleyrand ya s'havia estat distanciant cada volta més de l'emperador, i per a 1809 la seua relació havia aplegat a un punt mort. De fet, quan va ocórrer el Congrés d'Erfurt, per mig del qual es planejava establir un nou orde polític en Europa en França al front, Napoleón li va demanar el seu consell i ajuda, alguna cosa que Talleyrand va fer gustoso, pero, sense que l'emperador siquiera ho sospitara, li va informar al Sar Alejandro I de cóm manejar-se en dit event, maniobra que ho va acostar de forma definitiva al monarca rus.

Joseph Fouché, un acérrimo rival de Talleyrand va ser supostament partícip junt a ell d'una conspiració per a derrocar a Napoleón I.

Llavors li'l va vore freqüentant el seu antic i més acérrimo rival, Joseph Fouché, duc d'Otranto, ministre de Policia de França i cap de Seguritat de l'Imperi.

Joseph Fouché i Talleyrand des de sempre havien segut rivals. De la mateixa manera que Talleyrand, Fouché era un hàbil polític i despuix del príncip de Benevent era el membre més poderós del gabinet de Napoleón. El que dos rivals tan sonats sobtadament es reuniren en tanta freqüència va donar peu a que es diguera que abdós estaven planejant derrocar a l'emperador. Estes sospites varen aplegar a oïts de Napoleón, qui temerós de perdre el seu poder va convocar un Juí Públic al reconegut noble i diplomàtic, acusant a Talleyrand de traïció. Fouché va conseguir esquivar l'acusació, pero Talleyrand ni tan sols es va molestar en fer lo que el seu camarada va fer aun cuando va poder. En lloc d'això va assistir al juí a on, en la seua habilitat argumentativa i el seu coneiximent de les lleis, va acabar per humiliar al mateix Napoleón Bonaparte, qui disgustat pel deslleal comportament del seu ministre de relacions exteriors ho va cridar «boler» i li va dir: «Vosté és un montó de femta forrada en una mija de seda», a lo que Talleyrand, que va escoltar imperturbable i silenciós les expressions d'ira del seu emperador, es va llimitar a dir lacónicamente i una volta que este va abandonar el recint:

«És una llàstima que un home tan gran siga tan maleducado».[10]

En esta frase Talleyrand, en la seua impassibilitat característica, va conseguir esclafar públicament a l'emperador i es va distanciar d'ell de manera definitiva. No obstant, en 1813 l'emperador li va oferir elloc de ministre de Relacions Exteriors, en un intent per reconciliar-se en ell i realinear la seua aliança política, degut a que Napoleón sabia que el seu imperi amenaçava en caure en péntols. En 1814, preveent la caiguda de l'imperi, va maniobrar hábilmente per a deixar París als aliats i a Luis XVIII. El resultat va ser la caiguda de Napoleón Bonaparte i l'immediata incorporació de Talleyrand al nou govern.

Primera restauració, el govern de Talleyrand

Erro al crear miniatura:
En la caiguda de Napoleón Bonaparte, Talleyrand va passar a governar França.

Jefatura provisional i nomenament

Des de feya temps, Talleyrand havia mostrat la seua oposició cap a l'emperador Napoleón Bonaparte i la seua política expansionista, açò s'havia manifestat per mig de severs colps a l'armadura de l'enfrascado «general conquistador», com lo va ser el fracàs de les negociacions en Rússia, la decisió d'esta d'aliar-se en Prusia, aixina com la seua negativa a cooperar en Napoleón i de reasumir el Ministeri de Relacions Exteriors. Si be, normalment els opositors a un règim no solen fer més que criticar o llançar un colp d'Estat, Talleyrand va trencar eixe esquema; ell va ser més mortífero i desapiadat que açò. En cada acció Talleyrand feria de mort al Imperi Napoleònic. Al final, l'aliança entre Rússia i Prusia que ell mateixa va promoure, l'impopularitat de Bonaparte i en última instància el carpiment internacional de França, causat en gran mida perque Talleyrand es negava a reasumir elloc de ministre de Relacions Exteriors (la qual cosa certament hauria calmat la situació, puix el prestigi que Talleyrand posseïa en este camp era immens), va significar el colapse de Napoleón Bonaparte i del seu govern. En març els aliats varen entrar en París i la pressió nacional i internacional va dur finalment a que l'11 d'abril es portara a terme el tractat de Fontainebleau, que va establir la renúncia de Napoleón a la seua sobirania en França i Itàlia per a sí i la seua família, i el seu exili a l'illa d'Elba, una illa chicoteta a 20 km de la costa italiana, mantenint el seu títul d'emperador vitaliciamente. La renúncia de Napoleón Bonaparte i el seu desterro varen ser eixecutats pels seus enemics i Talleyrand va ser clau en este acte, que va traure de l'escena política a l'únic personage de pes, deixant a l'ambiciós diplomàtic i polític el camí lliure. Ara Talleyrand respalava l'ascens de Luis XVIII, enemic de Napoleón i primer del Duc d'Enghien, l'assessinat del qual havia distanciat per a sempre a Bonaparte dels Borbón i que irònicament havia segut desencadenat pel mateix Talleyrand. L'1 d'abril de 1814, el gran noble i diplomàtic va ser elegit pel senat president del govern provisional. Va firmar l'armistici en els aliats, va elevar a Luis XVIII al tro i va ser nomenat primer ministre de França, i per si fora poc, també va passar a eixercir el càrrec de ministre de Relacions Exteriors. Ara, Talleyrand controlava el govern, per primera volta de manera directa. Despuix de décades de carrera en la política en les quals va esclafar enemics, va influir, va consolidar i va destruir governs, el gran i hàbil diplomàtic i polític finalment assumia sense intermediaris les funcions de cap de Govern.

El Congrés de Viena, per Jean-Baptiste Isabey, 1819.

El Congrés de Viena, Talleyrand salva a França

El 16 de setembre de 1814 es va celebrar el Congrés de Viena, que era l'acte en el quals potències planejaven posar fi definitiu al poder francés. La màxima aspiració de la comunitat europea era deixar a França en extrem vulnerable, sancionar-la en la mida de lo possible i reguardar l'hegemonia continental per al restant dels països. No obstant, no es va dir més de les intencions d'este congrés que el fet de no permetre la participació de França en ell. Al no haver segut invitada França a la taula de negociacions, semblava clar que el país estava condenat, pero Talleyrand, movilisant influències i valent-se del seu prestigi com a diplomàtic. va conseguir participar. Talleyrand, una volta iniciat el Congrés de Viena, es va encarregar de traure a relluir i traure profit de les diferències i conflictes entre les demés potències europees, en lo que va conseguir esquivar pràcticament totes les sancions a França, permetent la creació, en lloc de la caiguda del país gal, d'un equilibri polític i territorial que duraria mig sigle. Aixina, va firmar l'Acta final el 9 de juny de 1815 i va retornar a França havent conseguit desmantellar els intents de les nacions europees de destruir-la i havent conseguit incidir en cada decisió presa, sent aixina l'arquitecte de la reorganisació polític-territorial europea, que permaneixeria en peu per mig sigle, tot això a pesar de no haver segut invitat en principi a la negociació,

Destitució

Pressionat pels Ultres, Luis XVIII va fer renunciar a Talleyrand en setembre de 1815. La promiscuïtat i llaugerea de costums de l'antic religiós ya llavors eren molt conegudes. Durant eixe periodo va tindre lloc la célebre escena que descriu François-René de Chateaubriand en les seues Memòries d'Ultratumba, quan Talleyrand va creuar l'antesala del despaig de Luis XVIII recolzat (coixejava) en el seu gran enemic i també omnipotent polític francés Joseph Fouché. Chateaubriand, veent passar per davant abdós personages, va descriure l'image de forma inoblidable: «De sobte, va entrar el vici recolzat en la traïció». No obstant, lo cert és que el govern de Luis XVIII no duraria molt més. Poc despuix de la destitució de Talleyrand la situació es va eixir de control, Napoleón Bonaparte acaudilló a un chicotet eixèrcit que va passar a multiplicar-se en l'anexió tant de civils com també gràcies a la dissidència massiva dels mateixos eixèrcits francesos enviats a combatre-ho, que acabaven unint-se a ell. Finalment, Napoleón Bonaparte havia tornat al govern i el regnat dels 100 dies començava.

Els 100 dies

Conscient dels desijos dels anglesos de desterrar-ho a una illa remota en l'atlàntic i del rebuig del poble francés a la restauració borbònica, Napoleón I va escapar d'Elba en febrer de 1815 i va desembarcar l'1 de març en Antibes, des d'a on es va preparar per a reprendre França. El rei Luis XVIII va enviar al Quint Regiment de Llínea, manat pel Mariscal Michel Ney, que havia servit anteriorment a Napoleón en Rússia. En trobar-ho en Grenoble, Napoleón es va acostar solament al regiment, es apeó del seu cavall i, quan estava en la llínea de fòc del capità Randon, va cridar: «Soldats del Quint, vostés em reconeixen. Si algun home vol disparar sobre el seu emperador, pot fer-ho ara». Despuix d'un breu silenci, els soldats varen cridar: «Viu L'Empereur !», i varen marchar junt en Napoleón a París. Va aplegar el 20 de març, sense disparar ni un sol tir i aclamat pel poble, alçant un eixèrcit regular de 140 000 hòmens i una força voluntària que ràpidament va ascendir a al voltant de 200 000 soldats. Era el començ dels Cent Dies. El govern dels Borbón s'hi havia desmoronado, pero no aixina la carrera de Talleyrand. Per un instant realment va semblar que Napoleón Bonaparte reprendria el control de França, pero novament el mantindre les opcions obertes era ventajós per al noble. Napoleón I es va mostrar dispost a reintegrar a Talleyrand al seu gabinet, mes Talleyrand va ser lo prou cauteloso com per a esperar els resultats de la pròxima gran batalla entre França i les forces napoleòniques contra la Sèptima Coalició.

Batalla de Waterloo

la batalla de Waterloo va ser desastrosa per a Napoleón Bonaparte, sent una aplastant victòria per a la Sèptima Coalició i el seu general Arthur Wellesley, el Duc de Wellington, conegut des de llavors com «El duc de ferro»; tot això mentres que el rival de Talleyrand, Joseph Fouché, es convertia en el president del govern provisional i maniobrava per a crear un nou govern, «d'acort i a l'antoix de la Coalició», traïcionant a Napoleón I, a qui abans d'anar a la Batalla de Waterloo havia pressionat per a que cedira els seus poders a l'assamblea que ara ell presidia. Talleyrand es va mantindre pacient, va entendre que en l'exili de Napoleón I a Santa Elena i la seua caiguda definitiva, França no voldria que Talleyrand tornara tan ràpidament al centre del poder, pero aixina i tot li les va ingeniar per a conseguir-ho.

Segona Restauració

Napoleón I va abandonar París el 29 de juny, la seua capital estava baix amenaça de tumult, de gresques i de guerra civil entre els seus seguidors, els Republicans i els Realistes. El 9 de juliol, el príncip de Talleyrand-Périgord va ser nomenat President del Consell de Ministres i ministre d'Assunts Exteriors. Va nomenar a Fouché ministre de la Policia per a mantindre l'orde en la capital. Pero la situació empijorava en França; els ultrarrealista acaudillados pel Comte d'Artois, germà de Luis XVIII feyen regnar el «Terror Blanco» en les províncies, els eixèrcits d'ocupació es descarriaban a tot tipo de pillage. El Ministeri Talleyrand es va distinguir llavors pel seu tibieza en els assunts... Les exigències dels Aliats eren enormes; pretenien fer pagar als Francesos el seu respal a Napoleón I durant els Cent Dies. El 24 de setembre, Talleyrand, impotent, refusant negociar sobre les bases impostes pels Aliats, es va vore obligat a dimitir del càrrec davant el rei qui, a la seua volta, ho va nomenar gran chambelán de la cort. No firmarà llavors el segon Tractat de París.

Durant la monarquia de juliol

Escut de la Monarquia de Juliol.

En juliol de 1830, Luis Felipe I es va convertir en rei dels Francesos despuix de la Revolució de Juliol. En eixe ascens del nou governant en poder va tindre mucho que ver Talleyrand, qui va facilitar en tota mida possible la consolidació del nou monarca.

Luis Felipe I.

En conseqüència, Luis Felipe I va nomenar a Talleyrand embaixador en Londres, a fi d'acostara als atres països europeus. Es diu que els representants de tots els països «s'inclinaven davant ell». Va tractar d'acostar Anglaterra a França fins a 1834, conseguint finalment el major èxit de la diplomàcia Europea, en alinear a Espanya, Portugal, França i Anglaterra en el Tractat de la Cuádruple Aliança, tancant la seua carrera diplomàtica en eixe triumfo. Llavors va desaparéixer de l'escena pública i es va retirar al seu Castell de Valençay. Despuix d'haver establit la «entente cordiale» en Anglaterra, va deixar el seu càrrec en novembre de 1834. En la seua esplèndida «soletat» de Valençay, va escriure les seues Mémoires, en les que assegura «no haver traïcionat mai a un govern que no s'haguera traïcionat primer» i mai posar «els propis interessos en oposició als de França». En 1837, va deixar el castell i va conseguir reconciliar-se en l'iglésia abans de la seua mort el 17 de maig de 1838. Se li varen rendir funerals oficials el 22 de maig. Va ser enterrat en la capella propenca al seu castell.

Escuts d'armes

Donada les numeroses modificacions que Talleyrand va sofrir en matèria de títuls nobiliarios a lo llarc de carrera pública, el religiós, diplomàtic i polític francés va tindre la peculiaritat de contar en tres escuts d'armes a lo llarc de la seua vida, acumulant successivament numerosos títuls en el pas dels diferents règims als que va servir, passant a dispondre de més títuls pel seu conte, que qualsevol un atre membre de la Casa de Talleyrand-Perigord. Açò convertix a Talleyrand en un cas particular de noble, els títuls del qual no són llegitimats per la seua ascendència, sino pels seus mèrits.

Escut d'armes Significació
Escut com a bisbe d'Autum
Escut com a bisbe d'Autum
Bisbe d'Autun i membre de la Casa de Talleyrand i Perigord

L'escut porta tres lleons dorats sobre fondo roig, elements estos, propis de la dinastia Talleyrand-Perigord, denotant la seua pertinença a la mateixa, a pesar de no ostentar llegalment el dret de primogenitura, sent est el motiu pel qual caria de títul nobiliario familiar. Adjunts es troben els adorns corresponents a la jerarquia clerical, junt en la proclama: Re Que Diou,[11] traduït com «De tornada a Deu»

Escut baix l'Imperi
Escut baix l'Imperi
Príncip de Benevent (1804), príncip imperial (1807), gran chambelán i elector vicepresident del Primer Imperi francés (1807), senador imperial (1807), Gran Àguila de la Legió d'Honor (1805), gran conseller de la Legió d'Honor (1805), gran comendador de l'Orde de la Corona de Sajonia i Westfalia (1805), cavaller de l'Orde de Luis (1805), cavaller d'Hesse (1805), cavaller de l'Orde de Sant Josep (1805), gran duc de Wurtzbourg (1805). L'escut dispon del mant heràldic, la corona de príncip de l'Imperi, junt en l'àguila insígnia del Primer Imperi francés, el collar de la Legió d'Honor i dels tres lleons dorat en fondo en roig, propi de les armes de la Casa de Talleyrand-Perigord.[12]·[11],·[13]
Duc i parell de França durant la Restauració
Duc i parell de França durant la Restauració
Príncip de Talleyrand (1814), parell de França (1815), duc de Dino (1817), comte de Périgord (1817), duc de Talleyrand i Périgord, gran chambelán de França (28 de setembre de 1815), cavaller de l'Orde de l'Esperit Sant (30 de setembre de 1820), cavaller de l'Orde del Toisón d'Or (concedida pel rei Fernando VII d'Espanya, 1814), cavaller de l'Orde de Leopoldo d'Àustria. En esta última versió de les armes de Charles Maurice de Talleyrand, es retorna al tradicional disseny nobiliario, imponent-se en el blasón els tres lleons en dorat en fondo en roig, propis de la Casa de Talleyrand-Perigord, en la corona de duc i parell de França.

Rivalitat en Fouché

Joseph Fouché va ser un molt hàbil polític francés, potser tant com el mateix Talleyrand. No obstant no podien ser més diferents un de l'atre. Talleyrand descendia d'una família poderosa i acabalada en prestigi i títuls, mentres que Fouché era fill d'una família de classe mija-baixa rural. Igualment, Talleyrand era molt més sofisticat, astut i hàbil que Fouché, indubtablement més rudimentari, i a pesar de lo llunt que abdós varen aplegar en comparació als seus punts de partida, sempre va ser cert que Talleyrand va concentrar més càrrecs, títuls i honors que Fouché, alguna cosa que des de despuix no ajudava en res en la seua relació.

Joseph Fouché, duc d'Otranto i ministre de Policia de França.

Aixina i tot, abdós hòmens es professaven un respecte mutu admirable, ya que abdós sabien que eren els amos de la política francesa i que abdós eren en extrem hàbils en els seus camps, Talleyrand en la diplomàcia i Fouché en la policia i l'espionage. La major mostra de lo tormentoso de la seua relació indubtablement seria la seua aliança per a derrocar a Napoleón Bonaparte, apartant les seues diferències i posant mans a l'obra per a tractar de frenar la desmesurada ambició del mateix.

Reconciliació en l'Iglésia catòlica

Quatre hores abans de la seua mort va firmar, en presència de l'abad Dupanloup, una solemne declaració en la que va repudiar obertament «els grans errors que... havien pertorbat i afligit a l'Iglésia catòlica, apostólica i romana, i en els que havia tingut la desgràcia de caure». Conten els seus biógrafs que en el moment de la mort, despuix de reconciliar-se en l'Iglésia se li va anar a administrar la Santa Unció, que ell va acceptar content. Pero quan li varen anar a ungir, va demanar que ho feren en el revers de la mà, com es fa en els sacerdots, degut a que les seues palmes ya havien segut ungidas, puix en el fondo ell era sacerdos in aeternum. No havia vixcut com a tal, sino tot lo contrari, pero despuix de molts errors, per lo manco volia morir com a tal.

Referències

  1. ↑ ↑ [ talʁɑ ] o [ talɛʁɑ ]. Vore Jean-Marie Pierret, la fonètica francesa i nocions històriques de la fonètica general, Peeters, Louvain-la-Neuve, 1994 104.
  2. ↑ «Talleyrand, l'home que va dirigir dos revolucions, va enganyar a vint reis i va fundar Europa», BBC News Món. Consultat el 2021-05-17 (en es).
  3. ↑ «Memòries del príncip de Talleyrand», pág. 10, 2014, Ed. Biblok Book Export, Madrit. ISBN 978-84-942232-3-5
  4. ↑ D'acort en el títul d'una novela de Lesage, Li Diable Boiteux, lliure adaptació de l'obra de Luis Vélez de Guevara El diable cojuelo.
  5. ↑ Othón Arróniz (2000). Talleyrand: Història d'una traïció.
  6. ↑ Othón Arróniz (2000). Talleyrand: Història d'una traïció.
  7. ↑ Othón Arróniz (2000). Talleyrand: Història d'una traïció.
  8. ↑ Esta frase va ser escrita per Alexandre Dumas pare en la novela del Cavaller Hector de Sainte-Hermine.
  9. ↑ Esta frase va ser escrita per Jean Orieux en la biografia històrica de Talleyrand.
  10. ↑ Esta frase va ser pronunciada per Charles Maurice de Talleyrand en una Audiència Pública en 1809 en acabant de que Napoleón Bonparte, en mig del seu còlera per no poder provar la culpabilitat del diplomàtic, ho insultara.
  11. ↑ 11,0 11,1 «Armorial de J. B. RIETSTAP - et ses Compléments». Archivat des de l'original, el 9 de decembre de 2011. Consultat el 31 de març de 2017.
  12. ↑ «Source : www. heraldique-europeenne. org». Archivat des de l'original, el 22 de febrer de 2011. Consultat el 31 de març de 2017.
  13. ↑ Plantilla:Ouvrage