Passaport

Passaports neerlandés ordinari, diplomàtic nepalí, ordinari polac i de la República Popular de China.

Un passaport és un document en validea internacional expedit per les autoritats del seu respectiu país, que acredita un permís o autorisació llegal per a que ixca o ingresse del mateix. En les seues fulles es coloca una estampa que marca l'ingrés o l'eixida d'un territori, la qual pot ser d'un timbre de tinta o un autoadhesivo, com també certs tipos de visats.

És habitual que els passaports continguen el nom complet, la fotografia, el lloc i la data de naiximent, la firma i els dates d'expedició i caducitat del passaport. Encara que els passaports solen ser expedits pels governs nacionals, alguns governs subnacionales estan autorisats a expedir passaports a ciutadans que residixquen dins dels seues fronteres.

Moltes nacions expedixen (o tenen previst expedir) passaports biométricos que contenen un microchip integrat, lo que els convertix en soport llegible per màquina i els fa difícils de falsificar. Els passaports no biométricos de llectura mecànica emesos en anterioritat solen seguir sent vàlits fins a les seues respectives dates de caducitat.

Control de passaports en l'Aeroport Internacional de Dubái

Normalment, el titular d'un passaport té dret a entrar en el país que ho va expedir, encara que algunes persones en dret a passaport poden no ser ciutadans de ple dret en dret de residència, per eixemple, nacionals nortamericanes o nacionals britànics. Un passaport no crea per sí mateixa cap dret en el país que es visita ni obliga al país emissor a prestar assistència consular. Alguns passaports acrediten que el portador té la condició de diplomàtic o un atre funcionari, en drets i privilegis com immunitat front a detencions o processaments.

Història del passaport

Una de les primeres referències conegudes a lo que va anar el gran paper d'un passaport es troba en la Bíblia. En Nehemías 2:7, atribuït a l'época de l'Imperi persa en al voltant de 450 a. C., es diu que Nehemías, un agent destinat pel rei Artajerjes I, va demanar permís per a viajar a Judea a la qual cosa el rei va accedir i li va donar una carta «per als governadors més allà del riu», a on solicitava un pas segur per ad ell a lo llarc del seu viage a través de les seues terres.

En el califat islàmic medieval, una forma de passaport es va utilisar en la forma de bara’a, un rebut d'imposts pagats. Només als ciutadans que hagueren pagat el seu impost (l'azaque per als musulmans o la yizia per als dhimmíes) se'ls permetia viajar a les diferents regions del califat, per lo que el rebut del bara'a funcionava com pasapo rte primari.

Es considera poc provable que el terme «passaport», que ve del francés passeport, es derive dels ports de mar, sino més be d'un document medieval per a passar per la porta («porte» en francés) d'un mur de la ciutat.

En l'Europa medieval els documents es varen expedir als viagers per les autoritats locals i, en general, figurava una llista de pobles i ciutats en la que al titular del document se li permetia passar. Habitualment, els documents no varen ser necessaris per a viajar als ports de mar, que es consideraven punts de comerç obert, pero els documents eren obligatoris en viajar a l'interior des dels ports d'mar.

El rei Enrique V d'Anglaterra té el mèrit d'haver inventat lo que alguns consideren el verdader primer passaport, a pesar dels primers eixemples que se citen, com a mig d'ajudar als seus súbdits a demostrar quí eren en terres estrangeres.

La ràpida expansió del transport per ferrocarril en Europa des de mediats del XIX va conduir a un colapse del sistema de passaport europeu de la primera part del XIX. La velocitat dels trens, aixina com el número de passagers que va creuar moltes fronteres, va fer difícil l'aplicació de les lleis de passaport. La reacció general va ser la relaixació dels requisits de passaport.

En l'última part del XIX i fins a la Primera Guerra Mundial, en general, no es requeria passaport per als viages dins d'Europa, i el creuament de la frontera era fàcil. En conseqüència, relativament poques persones tenien passaport. L'Imperi Otomà i l'Imperi Rus mantenien els requisits de passaport per a viages internacionals, ademés d'un sistema intern de control de passaport per a viajar dins de les seues fronteres.

Els primers passaports incloïen una descripció del titular del passaport. Les fotografies varen començar a ser adjuntades als passaports en les primeres décades del XX, quan l'ús de la fotografia es va estendre.

Durant la Primera Guerra Mundial, els governs europeus varen introduir requisits de passaport en les fronteres po r raones de seguritat i per a controlar l'emigració dels ciutadans en habilitats útils, mantenint la mà d'obra potencial. Estos controls es varen mantindre despuix de la guerra, i es varen convertir en procediment estàndar, encara que no sense controvèrsia. Els turistes britànics de la década de 1920 es varen queixar en particular sobre el requisit d'adjuntar fotografies i descripcions físiques, lo que al seu juí duya a la deshumanisació.

En 1920, la Societat de Nacions va celebrar una conferència sobre els passaports i els billets, resultant en directrius de Passaport que varen ser desenrollades per les conferències en 1926 i 1927.

De la conferència varen sorgir directrius per als passaports i un disseny general per als documents, a la que varen seguir conferències en 1926 i 1995. La Societat de Nacions va expedir passaport Nansen a apátridas refugiats des de 1922 fins a 1938.

Encara que les Organisació de les Nacions Unides ce lebraron una conferència sobre viages en 1963, d'ella no varen sorgir directrius sobre passaports. La normalisació dels passaports es va produir en 1980, baixe els auspicis de l'OACI. Les normes de la OACI inclouen les relatives als passaports de llectura mecànica. Dits passaports tenen una zona en la que partix de l'informació escrita en forma textual s'escriu com a cadenes de caràcters alfanumèrics, impresos de forma adequada per al reconeiximent òptic de caràcters. Açò permet als controladors fronteriços i atres agents de la llei processar estos passaports més ràpidament, sense tindre que introduir l'informació manualment en un ordenador. La OACI publica el Doc 9303 Documents de viage de llectura mecànica, la norma tècnica per als passaports de llectura mecànica. Una norma més recent és la dels passaports biométricos. Estos contenen senyes biométricos para autenticar l'identitat dels viagers. L'informació crítica del passaport s'almagasena en un diminut chip informàtic RFID, molt similar a l'informació almagasenada en les targetes inteligents. De la mateixa manera que algunes targetes inteligents, el disseny de la llibreta del passaport inclou un chip sense contacte que pot contindre senyes de firma digital per a garantisar l'integritat del passaport i de les senyes biométricos.

Històricament, l'autoritat llegal per a expedir passaports es basa en l'eixercici de la discrecionalitat eixecutiva de cada país. D'això es deriven certs principis jurídics, a saber: en primer lloc, els passaports s'expedixen en nom de l'Estat; en segon lloc, cap persona té dret llegal a que se li expedixca un passaport; en tercer lloc, el govern de cada país, en l'eixercici de la seua discreció eixecutiva, té discreció completa i sense restriccions per a negar-se a expedir o revocar un passaport; i i n quart lloc, esta última discreció no està subjecta a revisió judicial. No obstant, juristes com A.J. Arkelian han argumentat que l'evolució tant del dret constitucional dels països democràtics com del dret internacional aplicable a tots els països fa que estos principis històrics siguen obsolets i ilegals.

Vore també

• Passaports per país

Enllaços externs

• «passaport». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).