Anar al contingut

Monarquisme en Perú

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
En este artículo de copyedit, de llarc se detectaron varios problemas. Por favor, edítalo y/o discute los problemas en la discusión para mejorarlo:
Este aviso fue puesto el 21 de juny de 2025.
Primera bandera del Perú (símbol utilisat per grups monarquistas)

El monarquisme en Perú és una corrent de filosofia política o doctrina política la finalitat de la qual és establir o instaurar la monarquia com a forma d'estat en el Perú.

El primer intent d'instaurar una monarquia peruana independent quan ya s'havia fundat la peruanitat mestiza contemporànea es va donar en el XVI, durant la Gran Rebelió d'Encomendero. Este conflicte va enfrontar als expedicionaris hispans els quals eren socis de la Conquista o conquistadors hispans contra els funcionaris de la Corona de Castella en el context de les Guerres civils entre els conquistadors del Perú.

En els anys posteriors, varen sorgir diversos proyectes monàrquics que buscaven independisar al Virreinato del Perú com un regne, reivindicant els antics drets del Tahuantinsuyo, que havien segut subordinats a l'emperador Carlos I d'Espanya com a successor del Inca Atahualpa.

L'intent més conegut va ser el proyecte inicial del Protectorat de Sant Martín, una forma d'estat similar a la monarquia iturbidista del Imperi mexicà a on els criollos varen procurar instaurar una monarquia moderna i constitucional i independent. No obstant, no va ser l'únic. Moviments populars indígenes, mestizos i afrodescendientes varen impulsar proyectes per a establir una monarquia independent peruana, regida des dels Andes i basada en l'Antic Règim. Estos intents, al no contar en respal suficient anara del seu context local, no varen conseguir materialisar-se.

Classificació

Estes corrents ideològiques es van desenrollant en el XVII i culminen en alguns alçament dels sigles XVIII i XIX. Ya en els sigles XX i XXI es poden identificar tres alvertents:

Reconstrucció ad hoc de l'estandart dels incas.

Monarquisme Indígena:

Monarquisme Nacionaliste:

Monarquisme Hispanista:

Context

Antecedents

Mapa del Imperi Huari-Tiahuanaco. El més gran imperi Pre-inca.
Ubicació de les nacions integrants del Imperi incaico en els territoris corresponent als actuals Chile, Bolívia i Perú. Haurien segut cacicazgos d'organisació monàrquica.

A lo llarc de l'Història del Perú s'han suscitat múltiples governs de tall monàrquic, tornant-se un territori en més de 5 mil anys de tradició monàrquica.

Per eixemple, hi ha hagut una gran cantitat de señoríos (com Collique, Chancay, Chincha, Moche, Pachacamac, etc), curacazgos (com el Cuzco, Llima, etc), regnes (com Naixca, Mochicas, Recuay, Chanca, Chachapoyas, Aymaras, etc. de l'Época preincaica) i inclús imperis (com el Wari-Tiahuanaco, Chimú o l'Inca).

Escut de el "Reyno del Perú" (Tahuantinsuyo) segons la crònica del mercedario Martín de Murúa,[2]

En la Civilisació incaica es va aplegar al màxim esplendor de la tradició monàrquica Prehispánica. Un dels grans canvis promoguts per l'institució monàrquica en les civilisacions del antic Perú va ser tornar al Ayllu com un element constitutiu del govern (les comunitats familiars com l'unitat social bàsica de la política), donant-los organisació institucional i d'a on partiria l'economia senyorial de caràcter Comunitari (no Comunisme primitiu); l'Imperi Incaico s'encarregaria de sistematisar als ayllus en una revolució urbana.[3]

"Per a Belaúnde, el nou enfocament sociològic en el ayllu revelava que l'Estat inca no havia segut “socialiste”. Per a ell, eixe Estat “va ser simplement la resultant de l'unió de les chicotetes agrupacions o ayllus que ocupaven colectivament la terra baix la dominació de la més forta [...] tribu dels quichuas. S'ha desvanit el somi del socialisme peruà [...]. El Perú antic no és l'arquetip de l'estat socialiste. El Perú antic és una enorme aglomeració de ayllus”."

Regne del Perú com a part de la monarquia espanyola

Escut del Reyno del Perú (anex als Regnes d'Índies de la Corona de Castella) que està present en el Saló de Regnes en Espanya.

Posteriorment el territori del Perú va aplegar a ser part del imperi espanyol entre els Regnes d'Índies, el qual denominava al territori com el Regne del Perú (segons documents espanyols com el Saló de Regnes) i aixina va ser acceptat de manera general per la societat de l'época. Entre la Monarquia Espanyola, als “senyors naturals” indígenes d'Amèrica (això va incloure als “incas”) se'ls va percebre com a genuïns “reis” que tenien una història dinàstica, i el Rei d'Espanya va promoure l'investigació sobre la seua genealogia real de dits reis, aixina com la seua cultura (tot en la finalitat de compensar a la Noblea indígena i els seus indis vassalls dels perjuïns i disputes que varen poder haver per la guerra de conquista), mentres que s'entenia que les “monarquies” extinguides, com l'Imperi asteca i l'Imperi inca, eren troncs tributaris de el “Imperi d'Índies” que s'expressava en estàtues de Moctezuma i Atahualpa el Palau Real de Madrit[4] (este desig es va fer més intens des de Felipe II, per ya no existir el títul imperial de Carlos V), el domini del qual de la Corona de Castella en les Índies solament podia ser llegítim per haver-se pactat en els sobirans indígenes la cessió de la seua sobirania al Rei d'Espanya (confirmat en la conversió al catolicisme d'estos o l'existència d'Indis auxiliars en la conquista), mentres es varen mantindre els seus privilegis dels Cacics i els drets humans dels seus vassalls indis ordinaris (no percebent-se la conquista com una usurpació dels seus drets reals, i per tant, els mateixos espanyols tenien deures i servicis que complir per l'obligació de respectar dits pactes en els Indis en la Societat política indiana, consagrat en les Lleis d'Índies i el Dret indiano). Inclús es va fer analogia en les Conquistes romanes avasallando els Regnes del Món antic, i encara historiadors republicans conservadors com Bartolomé Herrera reivindicarien este enteniment de l'història com a base de la "peruanidad integral" (mentres criticava l'idea de que la República Peruana siga successora de l'Imperi dels Incas).[3] La monarquia espanyola practicava el característic Corporativisme migeval que havia sobrevixcut a inicis del Antic Règim i pel qual els distints estaments, cossos intermijos, classes socials i una atra classe de corporacions devien tindre representació dels seus interessos en la societat política, pel qual el Rei no tenia un poder absolut, sino que estava moderat pel seu jurament de respecte a tals corporacions.[5]

Una mostra de les famoses efigies dels Reis del Perú que es realisaven pels pintors de l'Escola de Cuzco. Tractava d'expressar el trasllat llegítim del poder inca a l'espanyol a través de la Filosofia del dret.

En el cas incaico, es va negociar en Espanya un monarquismo en Perú, pel que Carlos I d'Espanya es va establir com ad hoc Monarquismo Indígena: despuix de l'acort de rendició propost pel Virrey Andrés Hurtado de Mendoza a Sayri Túpac (baix pressió de María Cusi Huarcay Coya) en 1557 per a posar fi a la disputa dinàstica entre els Monarquismo Nacionalista: i els Monarquismo Hispanista: (a canvi es varen cedir privilegis senyorials als Incas).[6] Açò seria la raó per la que el Rei d'Espanya seguix mantenint el títul de Reyno del Perú (la suma de la corona dels incas, asteques i demés senyors naturals),[7] sent fonamentat jurídicament per Juan Núñez Vela i Ribera[8] i reivindicat en la societat colonial en autors com Pedro de Peralta i Barnuevo o les Efigies dels Reis del Perú.[9]

Aixina, en la societat virreinal peruana, s'entenia que hi havia una genuïna continuïtat entre el poder dels reis Incas i el dels reis d'Espanya a través d'un trasllat llegítim del poder d'un imperi a un atre segons el Dret natural de cort Escolàstic, per lo que el Rei espanyol es percebia com un “Muchas veces dudé Real Mag. açeptar esta dicha ympressa”” en el peruà promig, siga indi o criollo, noble o del comú.[10][11]


A pesar de la Conquista de l'Imperi incaico, la Noblea indígena va seguir perdurant com a part de la Noblea espanyola (sent els seus honors reconeguts en els títuls d'Índies, no en els títuls de Castella corresponent als espanyols i criollos, llevat excepcions mestizas com el Marquesado de Santiago de Oropesa), i la Noblea incaica aplegaria a formar una institució corporativa denominada Alferazgo Real dels Incas, la qual aglomeraba als descendents llegítims dels sobirans incas a través del Consell dels 24 electors incas del Cuzco (creada en 1595 per Felipe II), que era la màxima institució incaica present en el Virreinato del Perú i devia estar conformat per 2 nobles incas catòlics de cada panaca dels 12 Incas (des de Manco Cápac fins a Huáscar, no reconeixent-se la llegitimitat d'Atahualpa per haver segut usurpador dels drets del seu germà), resaltant vàries voltes durant l'enviament del seu Alferes Real per a la festivitat de Santiago Apòstol (patró d'Espanya) en el Corpus Christi del Cuzco.[12] Gràcies a això, durant la Pax Hispànica, El Perú conseguiria convertir-se en el territori en més nobles titulats en tota Iberoamèrica, contant uns 127 aproximadament.[13][14] Els distints señoríos i cacicazgos de la noblea indígena (que provenien de múltiples regnes pre-incas) serien integrats en el Virreinato del Perú a través de la República d'indis.[15]

Pese a l'estabilitat política present en el Virreinato del Perú durant la Casa d'Àustria, va haver autors que varen propondre reformes institucionals en el Regne del Perú. Un d'ells va ser Felipe Guamán Poma d'Ayala, qui en una extensa carta al Rei d'Espanya, va denunciar l'existència d'ineficiències polítiques que podien ser solucionades solament si els distints territoris anaren governats pels antics i “llegítims” linajes de curacas conquistats pels Incas d'un modo autònom i llegitime, mentres s'establien acorts de govern en el Virrey del Perú i atres representants de la Corona de Castella (un Estat Indi vassall de la Metròpoli).[16]


Abans de la Guerra de successió espanyola, l'administració del Regne del Perú en els Habsburgo es caracterisava pel Pluralisme jurídic segons la tradició Foralista de la Monarquia Hispànica, que es remontava als temps migevals, i pel qual en el Dret indiano es respectaven les lleis regionals dels Regnes d'Índies junt a les seues autonomies locals, permetent que es empoderen els grups de poder local front al de la Corona de Castella (consolidant-se en Perú una supremacia local front a Madrit en la venda de càrrecs de les Caixes Reals en 1633), puix la Monarquia Espanyola practicava una estratègia corporativista de governar en conjunt en els interessos de la noblea americana i els Cossos intermijos (conseguint una monarquismo en Perú econòmica en Amèrica); pero en l'arribada dels Borbones espanyols, es va voler exportar en el Regne del Perú les doctrines del Estat absolut i centralisat, provinents del modernisme francés, en el que l'institució del Rei devia sobrepondre's sobre el restant d'Estaments i institucions locals, en la creència de que aixina es conseguiria una major eficiència administrativa a través de l'uniformisació de les institucions i una participació més activa de la Corona contra la burocràcia corrupta i/o incapaç (que consideraven era causat per l'existència d'interessos contraposts en les elites locals o els conflictes jurisdiccionals entre institucions heterogénees, als que devia impondre's la corona com a màxima garant de justícia).[17][18] Si ben els Borbones no tindrien les agallas d'abolir els Furs de la República d'indis (com si varen fer en la Corona d'Aragó despuix del Decrets de Nova Planta) per por a la rebelió, si farien esforços per reduir l'autoritat dels cacics indígenes (tractant de empoderar als cabildos d'indis, aixina com realisar intents tébeus de castellanisació política i cultural que fracassarien); per una atra part, intentarien donar favoritisme a funcionaris de la cort del rei (majorment peninsulars) en detriment dels criollos per a l'ocupació dels càrrecs públics més importants en la República d'espanyols (en la finalitat d'estar millor controlats per la Corona), encara que pese a la creència popular, no va supondre una marginació catastròfica, puix la proporció dels criollos va ser equivalent a la dels peninsulars en la Real Audiència de Lima.[17] Irònicament, les elites polítiques del Perú havien recolzat als Borbones en l'esperança de conseguir la renovació del pacte implícit en el Rei que es practicava en la Casa d'Àustria, mentres reprimien als Austracistas per considerar-los traïdors de la pàtria per no respectar el testament del fallit Carlos II d'Espanya i esperar una invasió dels tradicionals enemics de l'imperi (els holandesos, portuguesos i sobretot els anglesos).[19]


"La particular constitució de la Monarquia Catòlica [dels Austrias] hi havia fet possible la diferenciació jurídica de les comunitats que agrupava en respectar la constitució interna dels regnes o territoris que l'integraven. [...] La Monarquia no entranya l'uniformitat en orden a el sistema de govern dels regnes i señoríos que comprén. Pel contrari, respecta la varietat de sistemes polítics i jurídics. [...] Este respecte a les lleis, usos, costums i estils dels regnes que integren la Monarquia Catòlica no exclou la necessària participació dels mateixos en les empreses monàrquiques."
L. Fernández, 1986
"La monarquia espanyola de l'época dels reis Habsburgo estava conformada per una série de regnes autònoms que gojaven de les seues respectives lleis, furs i privilegis. Estos territoris es mantenien units baix la sobirania del rei, qui no actuava com un monarca absolut que governava d'acort a la seua voluntat, sino que s'entenia que era la principal figura dadora de justícia. Molts dels tratadistas polítics de l'época varen comparar a este sistema en la funcionalitat del cos humà, és dir, l'existència d'òrguens relativament autònoms i un cap que representava l'unitat del cos. Este sistema, totalment diferent a la noció centralizadora que els Borbones francesos varen impondre en major ímpetu en la segona mitat del sigle XVIII, va ser el que l'èlit criolla americana i limeño va defendre i va intentar renovar quan la nova dinastia va aplegar a Madrit despuix de la mort de Carlos II. John Lynch sosté que el govern colonial es mantenia gràcies a «un enteniment informal entre la corona i els seus súbdits americans»"
"En definitiva, en temps de Felipe V es va donar una pugna entre dos models de monarquia, en concepcions distintes del poder: un era el que plantejava el restabliment de la «constitució tradicional» de la monarquia catòlica, unida al sistema polisinodial (organisat en Consells), en el protagonisme de l'estament lletrat en el govern de l'Imperi; l'atre es proponia terminar en el poder dels Consells, de l'Iglésia i de l'alta noblea, per a que aixina el rei poguera recuperar per a Espanya la grandea perduda. (...) En conseqüència, en la Secretaria del Despaig d'Índies es va entrar en una forma d'administració que va pretendre ser més eficaç que la dels Consells, i en clars objectius: rapidea en el despaig, fidelitat i eficàcia documental. Es buscava el pragmatisme personal front al consens colegiat dels consells que, com a entitats integrades per vàries persones, podien en ocasions tindre dificultats per a la presa de decisions. És dir, l'eficàcia i la centralisació administrativa varen ser les metes principals dels Borbones en relació en el govern del Nou Món, i eixos varen ser els criteris transmesos als virreyes del Perú."


Durant les dates del Reformisme borbònic, va haver cacics i nobles indígenes liderant les Protestes i rebelions del sigle XVIII, com els d'Azángaro, Carabaya, Cotabambas i Castrovirreyna, etc; en la frase de "Vixca el rei, muiga el mal govern", ya que la majoria dels casos era contra la corrupció dels corregidores, sent atenuats despuix de l'implementació de les Intendencias. Per lo que es deixava en clar que la seua lluita era contra els funcionaris colonials subordinats que contravenien les órdens del rei i que aplegaren a traure profit dels indis a costa del seu sofriment, pero no era contra l'autoritat real de la Corona Espanyola o l'Iglésia catòlica, demostrant el caràcter fidelista i immediat de la conjuntura rebel en exigir essencialment el compliment del pacte de vassallage en el Rei d'Espanya.[20][21] Usualment, en les rebelions en participació de la noblea incaica i indis lletrats, es presentava una monarquismo en Perú en la que, baix inspiració de l'obra d'Inca Garcilaso de la Vega i atres autors incaístas, es va desenrollar una doctrina que buscava l'enfrontament contra l'alta burocràcia colonial (empoderada en l'absolutisme espanyol) per a conseguir el respecte i la restauració de les llibertats de la noblea indígena (baix liderage cusqueño) mentres es buscava consolidar l'identitat de la República d'indis front als intents de castellanisació forçada a nivell cultural i institucional (enyorant el Foralisme i Pluralisme jurídic de la Monarquia descentralisada en l'época Habsburgo contra el Regalisme espanyol Borbònic); encara que les seues variants més radicals d'este moviment nacional inca perdrien el to reformiste i desenrollarien un Nacionalisme neo-inca que buscava l'independència i aixina conseguir una societat en la que convixquen els distints grups ètnics i corporacions colonials, pero presidides per la Casa real incaica (defenent la tesis de que posseïa els suficients títuls per a governar i reemplaçar a la metròpoli) i conservant elements positius de la cultura occidental (com el Catolicisme, el comerç, la moneda, l'alfabet llatí, etc).[16]

Zona colonisada en la seua màxima extensió del Reyno del Perú en 1650 (vert obscur) i el Virreinato en 1816 (marró obscur).

En tot el temps que va durar la Monarquia Espanyola en Perú, es desenrollaria una noció de ad hoc en la mentalitat popular, en base en la tríade Deu, Pàtria, Rei.[22] Al no existir el fenomen del Nacionalisme (propi de la Modernitat), la societat peruana basava la seua identitat en la llealtat a la figura d'un monarca (que era rei de múltiples nacions unides baix un pacte), alguna cosa comú en tot lo món i que ya es donava des de l'época prehispánica en la llealtat als cacics.[23][24]

“L'identitat era concebuda com relacionada en la llealtat cap a una dinastia, la dels Austrias primer i la dels Borbones despuix. L'identificació no era ni en el territori ni en la cultura, sino en la dinastia gobernant. El Perú era llavors concebut com un regne dins d'un imperi espanyol que incloïa molts atres regnes”
Obando Arbulu, E., “Identitat peruana: la percepció dels intelectuals”, Estudis Eventuals, nº 3, (Novembre 2002), p. 1.
"En eixe sentit, observarem una pugna entre dos visions rivals, incorporades en un mateix concepte: una concepció de comunitat monàrquica, a on el víncul dels seus membres s'assentava en la comuna fidelitat al rei (la pàtria monàrquica), oposta a un proyecte de construcció d'una societat naixcuda per un pacte fundador entre individus iguals, que assegurara els seus drets civils i polítics (la pàtria-nació)."

En l'independència del Perú es presentaria un problema sobre com justificar la República Peruana a través de la Llegitimitat política i l'Historiografia, mentres que s'estava trencant continuïtat, no solament en l'Imperi Espanyol, sino que també en toda una serie de pactes desenrollats de manera orgànica a lo llarc de l'història entre les distintes societats i institucions en el territori. Açò era que l'independència solament s'havia impost per la força de les armes, de la pura Voluntat de poder en expulsar a les autoritats prèvies per a ocupar els seus llocs (com els Colps d'Estat als cabildos), i no tant a través de conseguir acorts entre les distintes corporacions socials per a respectar o re-evaluar el seu rol en la societat (per eixemple, les comunitats d'indis i els seus señoríos dels cacics, o l'Iglésia catòlica en Perú). El problema major era com presentar-se davant la societat en l'idea de que l'Estat Peruà republicà era hereu dels Reis del Perú i la seua continuïtat milenària, que inclús precedia a la Corona Espanyola (a la seua volta, els "patriotes" del Perú buscaven abolir les sobirania locals dels furs indígenes i eclesiàstics en el Pluralisme polític, per a aixina desenrollar un Estat modern en burocràcia uniforme). Allò va generar la necessitat de reescriure el història en el Perú poscolonial (realisat per referents com Juan Espinosa, Sebastián Lorente, etc; a on va haver influència del Hegelianisme), pel que va terminar imponent-se una distorsió històrica entre les universitats del país, per la que es narre el història de l'independència com una guerra nacional contra els espanyols (quan en realitat va ser una guerra civil), en la que tots els peruans varen lluitar en nom d'afirmar una Sobirania popular abstracta que residia únicament en el Congrés Constituent del Perú (institució que arbitrariament estaria encarnant un etern "Esperit del poble", i que per això estava predestinado a manifestar-se en el història, justificant llegalment al Protectorat de Sant Martín i deslegitimar a l'Imperi espanyol al no tindre residint dit "esperit del poble" en la seua opressió aparent de tres sigles) i s'excloc aixina també al restant d'institucions peruanes concretes per haver segut "anti-constitucionals" (pese a haver existit inclús abans de qualsevol constitució política), com les institucions que havien segut lleals als realistes. Aixina la “civilisació peruana” exhibia una particular història de desenroll nacional, en un caràcter marcadament idealiste, en el que la “història antiga” s'ajustava a la societat del present.[3]


Intelectuals monàrquics-tradicionalistes criticarien l'historicisme d'estes interpretacions historiográficas lliberals (usades no solament en el Perú) per lo que consideraven l'absurdez de que una sola institució (les constituïdes pels patriotes revolucionaris) tinguera el monopoli d'una "sobirania nacional", la qual esta última no era alguna cosa concret (basant-se en pactes fets entre les entitats jurídiques en la naturalea experimentable), sino abstracte (basant-se en una potencial constitució política en el pla de les idees), i que en dit racionalisme aprioristico es justifique l'absorció o abolició del restant d'institucions de la societat (com les prerrogatives de les persones individuals, com les colectives en els Estaments) per la força del govern i no segons el Dret natural; per lo tant, el seu defensa de la sobirania nacional era una invitació a l'anarquia del Voluntarisme i una herejía per al Catolicisme polític, mentres afirmen que la verdadera sobirania residia en les associacions naturals i històriques entre pobles en llibertat concreta i segons una finalitat moral congruent en el Ben comú (a on l'estat solament era una de moltes manifestacions d'estes associacions, en un fi purament mediador i protector per a coordinar-se el restant d'associacions, no un fi absorbidor o aglutinador del restant de cossos polítics, els quals tenien les seues pròpies finalitat i podien desenvolverse sense l'estat segons el Principi de subsidiariedad).[25][26] Entre els referents peruans que varen criticar dita visió anti-monàrquica de l'història en la societat política peruana moderna, va estar l'intelectual conservador Bartolome Herrera, qui va criticar la discursiva del Estat nació pel que la República del Perú s'adjudicava ser hereu de l'Imperi Inca (Regnes del Perú), quan en realitat el govern inca va ser absorbit per la Monarquia Espanyola durant la conquista, i que la nació peruana llavors no podia renegar del esperit espanyol, puix la conquista dels Incas en realitat havia segut una incorporació a l'hispanitat política que es fonamente en l'aprovació de “tots els viles i pobles del Perú” (per tant, l'imperi espanyol era continuador llegal i real de l'imperi inca a través dels pactes, i no li l'entenia com un règim tirànic al virreinato) i que baix la llògica dels lliberals (que la conquista espanyola va ser una usurpació i illegítima davant el dret) la pròpia República del Perú era una atra usurpació per la forma en la que es va instaurar i que “per a destruir tota usurpació es devia establir una República independent en el territori del Chimu, una atra en Lima, una atra en Cañete, etc.”, mentres criticava l'ironia de que l'oligarquia criolla renegara del seu llegat espanyol i estigueren tiranizando als indis que hipócritament dia lliberar (quan havien rebut els indis un tracte paternal per la corona espanyola i que això explicava que hagen segut una majoria realista, aixina com la feliç ignorança que estos posseïen dels ideals lliberals). No obstant, Bartolomé Herrera no era monàrquic, sino un constitucionaliste que no negava al govern independent o la república, solament negava les bases teòriques dels lliberals i la seua doctrina de la sobirania popular que “contradiu obertament el dret a la llibertat” dins de la doctrina catòlica.[3]

"No sé si va anar un moviment poètic, en el que es prenia per nació el sol; o si va ser una de les verdaderes locades, que no varen escassejar en l'época de l'emancipació; el fet és que es va proclamar l'independència del Perú, o la reconquista de l'imperi dels Incas com una mateixa cosa. I de tan bona fe varen creure açò molts espanyols peruans, que fins a hui estan persuadits de que pertanyen a l'imperi dels Incas; de que són indis; i de que els espanyols europeus els varen conquistar i els varen fer grans danys. Els Indis no es trobaven en estat de prendre part activa é inteligent en esta revolució. Mes si hagueren pogut prendre-la; si hagueren acollit l'absurda idea de que recobrara la seua independència l'imperi dels Incas [...] si en mig del furor revolucionari hagueren envolt en el mateix odi á els espanyols de tot temps i qualsevol lloc encara que fora el Perú, i á tot lo que no era perfectament indígena: ¿no hauria tingut el Perú la sòrt que li preparava Tupac-Amaru? Els hòmens civilisats hagueren perit á mans d'una ferocitat salvage; quan molt feliços hagueren segut se'ls hauria expulsat com als Moros d'Espanya; el cristianisme hauria desaparegut i en ell tots els hàbits de cultura que baix el seu influix havia format la raó espanyola. Feliçment el mateix atrazo [sic] mental en que es trobava la generalitat dels indis, i el bon sentit dels pocs que es varen fer caps de guerrilles, els va preservar d'este terramaner error."

Regne del Perú com a estat plural independent

Entrevista de Punchauca, entre el Virrey del Perú José de la Serna i el Libertador José de Sant Martín.

S'enquadra dins d'una série de proyectes monàrquics durant les postrimeries del Virreinato del Perú pel moviment independentiste peruà, el qual contava en dos corrents: una que buscava establir un sistema de govern republicà centraliste, i una atra que buscava consolidar una monarquia peruana com a estat plural i independent de la monarquia espanyola, proyecte portat a terme en 1821 principalment per José de Sant Martín durant el seu governe provisional. Este proyecte monàrquic no va aplegar a ser concretat per la dissolució del Protectorat de Sant Martín, i l'instauració del congrés constituent que va proclamar la República Peruana en 1822, i l'oposició de Simón Bolívar en la reunió que va mantindre en Sant Martín en Guayaquil.

El proyecte monàrquic va ser propost per San Martín al Virrey del Perú José de la Serna en les conferències de Punchauca, el 4 de maig de 1821 i el 2 de juny de 1821. L'institució que s'encarregaria de promoure els ideals monàrquics va ser la Societat Patriòtica de Lima, fundada el 20 de giner de 1822, a on es portaria a terme el primer debat entre polítics sobre la millor forma de govern per al Perú, sent la monarquia el sistema ideal per a la societat peruana donada la seua història.

Posteriorment en 1826 alguns militars com Agustín Gamarra i ministres peruans presidits per José María Pando varen oferir a Simón Bolívar el títul d'Emperador del Perú, anteriorment ya havia acceptat el càrrec de Suprema Autoritat del Perú que li va oferir el Congrés de la República, no obstant va rebujar la proposta del títul imperial per anar en contra dels seus ideals republicans.


La creació d'un Regne del Perú té entre els seus més destacats próceres a personages com Lope d'Aguirre, Fernando de Guzmán (Fernando I del Perú) i Joseph Gabriel Túpac Amaru (José I del Perú), i entre els seus referents nacionalistes a José María de Pando, Pedro Pablo Comprén de Bolea, José de Sant Martín, Bernardo de Monteagudo,[27] José Ignacio Moreno, Manuel Lorenzo de Vidaurre, José Cavero i Salazar, entre molts uns atres.[28][29] Es pot incloure a atres personages que varen intentar instaurar Estats monàrquics en este territori, com Francisco de Carvajal (qui ho va plantejar per primera volta), Juan Sants Atahualpa, el Rei de Huaura, Francisco Inca, Carlota Joaquina de Borbón, José Angulo, Francisco de Miranda, Napoleón III, Gabriel García Moreno, Juan José Flores, Karl Lamp, entre molts uns atres.

"En el Perú, jamas s'ha conegut un atre govern que el monàrquic; el poble s'ha habituat per la série de tants sigles a l'obediència als reis, a les preocupacions del ranc, a les distincions del honor, a la desigualtat de fortuna, coses totes incompatibles en la rigorosa democràcia. No hi ha un entre ells encara que no refresque contínuament la memòria del govern paternal dels seus Incas. Pretendre puix planificar entre ells la forma democràtica, seria traure les coses de les seues pollegueres i supondre a l'Estat a un trastorn"

Monarquisme plebeu indianista

En certs sectors de l'imaginari rural es va escomençar a desenrollar una utopia andina basada en el mit del Inkarri, pel que es va escomençar a enyorar la restauració del Tahuantinsuyo, pero no necessàriament en la seua aristocràcia ni el liderage intelectual de la noblea incaica, sino basant-se en varis enyors de la Tradició oral andina sobre una vella época de prosperitat en un passat idealizado que es va terminar en la vinguda dels invasores (usualment associat als Conquistadors espanyols i l'Iglésia catòlica, encara que hi ha variants que inclús parlen despectivament de les antigues conquistes incaicas) i que es viu actualment una época de castic a la societat indígena que acabara en la vinguda d'un nou Pachacutéc que restaurara l'orde original. És dir, una societat igualitarista (similar al primitivisme), sense comerç, ni moneda, ni espanyols, ni sacerdots ni res relacionat en la civilisació occidental, mentres retornen els cults pagans i una organisació que favorixca econòmicament a llauradors i indis únicament, baix la protecció d'un Monarca profetizado per les Huacas (sent les més poderoses la de Pachacámac i Titicaca) que vindria del més allà. Este ideari, basat en una visió romàntica del passat prehispánico, motiu a vàries sublevació llauradores (organisada per grups iletrados) dels últims sigles contra les autoritats de la monarquia espanyola i després de la república peruana. Va haver 2 centres de difusió, Cusco (Incas) i Ayacucho (Huari), fins a prendre característiques panandinas en el Taqui Oncoy.[16]

"la veneració per la memòria de les seues Incas excedix tota descripció, particularment en alguns dels districtes de l'interior, a on el degúello del Inca per Pizarro és representat anualment. En esta representació el seu gest és natural encara que excessiu, les seues cançons lastimeras i el total és com una escena de pena i desgràcia; i mai el he presenciat sense mesclar les meues llàgrimes en les d'ells. Les autoritats espanyoles han tractat de prohibir esta exhibició, pero sense resultat, a pesar que es varen donar vàries Órdens reals per a això”
William Bennet Stevenson (viager estranger), 1820

Vore també

Referències

  1. ↑ Túpac Amaru II es va declarar Inca-Rei del Regne del Perú.
  2. ↑ Cummins, Tom; Ossio, Juan (2014). monarquismo en Perú: La tasca de fer La Famossa Història dels Reis Incas de Fra Martín de Murúa (en és), Presses universitaires de Rennes, pp. 151–170. ISBN 978-2-7535-5273-9.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 El nom de l'abisme meditacions sobre el història de l'història. Mark Thurner (traduït per Juan Carlos Callirgos). IEP Institut d'Estudis Peruans
  4. ↑ «vore/20141213/abci-història-corona-201412122211.html ¿Qué pinten Moctezuma i Atahualpa en el Palau Real?» (en és). Diari ABC. Consultat el 2024-01-20.
  5. ↑ ««L'única veu per a on els yndios poden parlar»: estratègies de l'elite indígena de Lima entorn al nomenament de procuradors i defensors indis (1720-1770)».Històrica.30(1)
    9–63.ISSN 2223-375X.doi:10.18800/historica.200601.001.Consultat el 2024-01-29.
  6. ↑ El poder de les coyas en els documents i imàgens (sigles XVI i XVII). Giuliana Moyano-Chiang. REVISTA DEL ARCHIVO GENERAL DE LA NACIÓN
  7. ↑ «En busca del Inca, per Rafael Aita – Revista Cocktail» (en és). Consultat el 2024-01-20.
  8. ↑ Macera, Pablo; Ribera, Juan Nuñez Vela de (2006). El Inca colonial (en és), UNMSM. ISBN 978-9972-46-310-5.
  9. ↑ «el_peru_low LOS INCAS REYES DEL PERU by fondoeditorialbcp - Issuu» (en en). issuu.com. Consultat el 2024-01-20.
  10. ↑ «MODELOS PARA GOBERNAR UN IMPERIO ENTRE DOS MUNDOS: CULTURA POLÍTICA, AUTORIDAD LETRADA I SOBERANÍAS ANDINAS EN EL PERÚ COLONIAL, 1723-1790».Georgetown University.Consultat el 2024-01-20.
  11. ↑ Palaus, Guillermo (2009). L'invenció de l'història nacional en el Perú decimonónico (en espanyol), El Colege de Mèxic. ISBN 978-607-628-779-8.
  12. ↑ «El Cabildo dels Vintiquatre Electors del Alferes Real Inca de les huit parròquies cusqueñas».Allpanchis.40(72)
    61–95.ISSN 2708-8960.doi:10.36901/allpanchis.v40i72.278.Consultat el 2024-01-20.
  13. ↑ «Noblea de Perú». www.familysearch.org. Consultat el 2024-01-04.
  14. ↑ https://archiu.elcomercio.pe/amp/societat/llima/peru-va tindre-mes-nobles-que-ningun-un atre-lloc-america_1-notícia-709594
  15. ↑ «Pluralisme jurídic en el dret indiano».THEMIS Revista de Dret.(60)
    341–345.ISSN 1810-9934.Consultat el 2024-01-02.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 «L'utopia andina».Allpanchis.14(20)
    85–101.ISSN 2708-8960.doi:10.36901/allpanchis.v14i20.1062.Consultat el 2024-01-21.
  17. ↑ 17,0 17,1 Brunke, José de la Pont (2019). El virreinato peruà en el primer sigle xviii americà (1680-1750) : Organisació territorial i control administratiu (en és), Casa de Velázquez, pp. 83–97. ISBN 978-84-9096-208-4.
  18. ↑ «Història general d'Espanya i Amèrica. T. 8, La crisis de l'hegemonia espanyola, sigle XVII | WorldCat.org» (en és). search.worldcat.org. Consultat el 2024-01-23.
  19. ↑ https://tesis.pucp.edu.pe/repositori/bitstream/handle/20.500.12404/6712/TAKAEZU_MORALES_JULIO_NEGOCIANDO.pdf?sequence=3&isAllowed=i
  20. ↑ «EL SIGLO XVIII EN EL PERÚ». educared.fundaciontelefonica.com.pe. Consultat el 2024-01-20.
  21. ↑ Gutiérrez, Felipe Castre (2019). Els indis i l'Imperi : Pactes, conflictes i ruptures en les transicions del sigle xviii (en és), Casa de Velázquez, pp. 7–22. ISBN 978-84-9096-208-4.
  22. ↑ Cap al bicentenario de l'independència (1821-2021). vii Congrés. El Real Convictorio de Sant Carlos i la difusió de les idees de llibertat / Vicerrectorat d'Investigació i Postgrau de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos. 1.ª ed. Lima: Fondo Editorial de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos / Vicerrectorat d'Investigació i Postgrau, 2019.
  23. ↑ [https://dialnet.unirioja.és/servlet/articule?codigo=4914515 «La persistència de l'idea monàrquica en l'Amèrica de les independències: el cas de Perú»].Aportes: Revista de història contemporànea.28(81)
    211–240.ISSN 0213-5868.Consultat el 2024-01-07.
  24. ↑ «Entre la fidelitat monàrquica i la nació de ciutadans. El concepte pàtria en la conjuntura de la crisis monàrquica. Lima, 1808-1814».Història i Cultura.(26)
    61–86.ISSN 2961-2713.Consultat el 2024-01-14.
  25. ↑ «Elogie del Regne. Rafael Gambra i la reivindicació del tradicionalisme polític».Revista de dret (Valparaíso).(48)
    303–335.ISSN 0718-6851.doi:10.4067/S0718-68512017000100303.Consultat el 2024-01-19.
  26. ↑ «Catolicisme polític tradicional, lliberalisme, socialisme i radicalisme en l'Espanya contemporànea». fundacionspeiro.org. Consultat el 2024-01-19.
  27. ↑ https://bibliotecavirtual.unl.edu.ar:8443/bitstream/handle/11185/3502/RU018_09_A007.pdf?sequence=1&isAllowed=i
  28. ↑ «Iniciació_Republica: monarquia Perú». sisbib.unmsm.edu.pe. Consultat el 2024-01-04.
  29. ↑ https://sisbib.unmsm.edu.pe/bibvirtualdata/llibres/Història/Iniciacion_Repub/prenc1/monarquia_Peru.pdf

Bibliografia

  • Tauro del Pi, Alberto: Enciclopèdia Ilustrada del Perú. Tercera Edició. Tom 13. Artícul: PUNCHAUCA. Lima, PEISA, 2001. ISBN 9972-40-162-5
  • Roel Pineda, Virgilio: Conats, alçament, campanyes i ideologia de l'independència. Història del Perú. Perú Republicà. Tom VI. Quarta edició. Lima, Editorial Mejía Baca, 1982. ISBN 84-499-1611-9
  • Vargas Ugarte, Rubén: Història General del Perú. Tom VI. Emancipació (1816-1825). Tercera Edició. Editor Carlos Milla Batres. Lima, Perú, 1981. ISBN 84-499-4818-5
  • Altuve-Febres, Fernán. Els Regnes del Perú. Lima. (1996)
  • Contra-història del Perú: Ensajos de història política peruana. (2015)
  • Tempestat en Els Andes, Luis Eduardo Valcárcel (1972).
  • Monarquisme, regionalisme i rebelió en el Perú colonial, 1808-1815, John Fisher (1982)
  • Don Francisco de Miranda: el més universal dels americans, biografia, Manuel Gálvez (1947).
  • Compendio de l'història general de l'Eixèrcit del Perú, OIE (2001).
  • Memòria sobre la vida del general Simón Bolívar, libertador de Colòmbia, Thomas Cipriano de Mosquera (1954).
  • Els precursors oblidats: Gabriel Aguilar Narvarte i Juan José Crespo i Castell; dos semblances en dos fets històrics de l'emancipació, Samuel A. Ordóñez (1972).
  • La monarquia en Amèrica, Carlos A. Villanueva (1912).
  • Els orígens del govern representatiu en el Perú: les eleccions (1809-1826), Valentí Paniagua Corazao (2003).
  • Rituals del poder en Lima: (1732-1828) De la monarquia a la república, Pablo Ortemberg (2014).
  • Les revolucions hispàniques: Francois-Xavier Guerra (1995).
  • L'emancipació americana en Bolívia i Perú, Franz Tamayo (1976).
  • Recorts de la monarquia peruana, Just Sahuaraura Inca (1833)
  • La Monarquia en el Perú, Jorge Basadre


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Monarquisme_en_Perú&oldid=1551166»