Anar al contingut

Pax Hispanica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Felipe III d'Espanya.

Pax Hispanica és una expressió historiográfica (traducible del llatí com «pau espanyola») proposta pel hispanista John Elliott.[1] Fa referència no a la totalitat, sino a una part del sigle d'or i de l'auge polític i militar del Imperi espanyol: la caracterisada per la seua política exterior contemporizadora i pacifista, que es va llimitar al periodo entre 1598 i 1621, durant el qual Espanya es va desvincular de les guerres de religió europees que varen caracterisar el sigle anterior. Es va firmar la pau en el Regne de França, el Regne d'Anglaterra i les Províncies Unides dels Països Baixos corresponent al regnat de Felipe III i el validazgo del duc de Lerma.

El periodo posterior, caracterisat per la política agressiva "de reputació" del comte-duc d'Olivares, valgut de Felipe IV, encara que inicialment exitós (annus mirabilis de 1625), va supondre el final del predomini espanyol i va evidenciar la decadència.

Pax Hispanica és una paráfrasis del concepte clàssic de Pax Romana, que s'ha estés a atres periodos de hegemonia d'una potència (Pax Britannica, Pax Americana).

Concepte

l'Imperi espanyol en 1598.
Els terços eren les millors unitats militars de la seua época.

A pesar de no ser en absolut un periodo de total pau (s'han contabilisat en ell 162 batalles),[2] es varen firmar varis tractats de pau, principalment:

Es va decidir una solució definitiva al problema que suponia l'existència d'una minoria no assimilada, els moriscos, en la seua expulsió (1609).

Les conseqüències d'algunes d'estes decisions, aixina com la corrupció (institucionalisada des de la figura del propi valgut), varen tindre mucho que ver en la [[crisis del sigle XVII|crisis secular de el XVII]], incrementant el despoblació (espectacularment en zones afectades per l'expulsió dels moriscos, com Valéncia) i el descens de les remeses aplegades d'Amèrica (el comerç de les quals es desviava cada volta més cap a Holanda o Anglaterra, que inclús varen ser capaces d'establir colónies en illes i en punts clau de les costes del continent).


El hegemonia política alcançada per la Monarquia hispànica (i que es remonta als regnats anteriors —Felipe II, Carlos I i els Reis Catòlics—) va configurar un periodo de predominancia dels "valores espanyols" dins de l'escala europea (per eixemple, l'extensió de la llengua castellana, usada com una lingua franca en alguns contexts —no l'única, òbviament, i inclús va seguir sent minoritària inclús dins del propi Imperi espanyol—[3]). Pero l'autèntica pax es trobava en l'interior dels seus dominis, a on l'estabilitat política, una organisació administrativa estructurada, i una intelectualitat sorgida d'unes universitats esteses per tot l'imperi, definien la constitució no solament política, sino també cultural, que exportava la seua forma de ser als nous territoris americans o filipins, i influïa de forma externa en clau de preponderancia política.

La millor manera d'entendre-la seria si s'establix una analogia en l'Imperi romà. Dins del seu territori exportava tots els seus valors en qualsevol àmbit pero, no obstant, llimitava en atres estats com l'Imperi partixc o en zones tribals de constitució no totalment determinada com els germans. D'igual modo Espanya llimitava en estats (França, Anglaterra) i en zones tribals no estatals (desert de Califòrnia, sur araucano). En aquells territoris és a on el model espanyol seria imitat en qualsevol aspecte (societat picaresca, virreinatos, dret castellà, entre uns atres). Les zones europees serien influïdes de la mateixa manera que els romans varen influir als parts o armenis.

Vore també

Referències

  1. ↑ J.H. Elliott (1963). Imperial Spain 1469–1716. Mentor. MQ 664. Pg. 317.
  2. ↑ Eduardo Ruiz de Burgos Moreno, La difícil herència, Edaf, 2012 (resenya i entrevista en l'autor en ABC, a on s'enllaça a este mateix artícul per a ilustrar l'expressió "política pacifista i d'aliances").
  3. ↑ Henry Kamen, La llengua de l'imperi, El Món, 4 de maig de 2001.


Referències