Carlotisme
El carlotisme va ser el proyecte polític per a crear en el Virregnat del Riu de la Plata una monarquia independent, que el seu titular seria l'infanta Carlota Joaquina de Borbón, germana del rei Fernando VII d'Espanya, esposa i princesa consorte del príncip regente Juan de Portugal.

Antecedents
Rivalitat entre Espanya i Portugal en el Riu de la Plata
El Tractat de Tordesillas va traçar una llínea de pol a pol que va assignar a la corona de Portugal una porció d'Amèrica del Sur. Eixa porció, el Brasil, tenia un llímit no demarcado en les àrees assignades a Espanya, en lo que va ser natural que pronte sorgiren conflictes territorials. Eixos conflictes varen aplegar a ser molt greus en la zona del Riu de la Plata, especialment a partir de la fundació portuguesa de Colonia del Sacramento, en 1680.
Des de llavors, Portugal va pretendre expandir els seus dominis sobre el Riu de la Plata, i inclús dominar tota la Banda Oriental del mateix. Es va convertir en el rival secular d'Espanya en eixa regió, i aixina era considerat per la població espanyola de l'Argent.
De fet, la fundació del Virregnat del Riu de la Plata, en 1776, es va deure exclusivament a la necessitat de frenar les ambicions de Portugal en eixa regió. La capital del nou virregnat, Buenos Aires, va anar degudament dotada d'abundants forces militars. Si be, en el pas del temps, eixes forces varen ser disminuint, la ciutat seguia sent sèu d'un considerable poder militar. En la Banda Oriental, la ciutat de Montevideo va ser amurallada i contava també en una forta guarnició militar.
En la primera década de 1800 –a lo manco fins a les invasions angleses, que varen escomençar en 1806– el Brasil era el principal rival i potencial enemic del Virregnat del Riu de la Plata.
Des de l'independència portuguesa en 1640, l'únic i permanent aliat d'eixe país era el Regne Unit.
La cort portuguesa en Brasil

Des de l'any 1796, Espanya estava aliada a la França revolucionària. Eixa política va continuar durant el govern de l'emperador Napoleón Bonaparte, i va dur a una nova guerra entre Portugal i Espanya, coneguda com la guerra de les Taronges. Si ben Espanya va triumfar en Europa, el Brasil va incorporar en 1801 les Missions Orientals, sense que les forces de Buenos Aires pogueren fer res per a impedir-ho o recuperar-les.
Des de 1807 en avant, derrotat en la mar en la batalla de Trafalgar, l'emperador va decidir establir el bloqueig continental contra Gran Bretanya – açò, és el tancament de tots els ports als bucs d'eixa nacionalitat. Per a això, l'imperi necessitava assegurar-se d'evitar completament la possibilitat de comerç en Europa continental.
En conseqüència en este objectiu, el 12 d'agost de 1807, el príncip regente de Portugal, futur Juan VI de Portugal –la seua mare la reina María I havia segut incapacitada per la seua demència– va rebre un ultimàtum conjunt d'Espanya i França: en vint dies devia declarar la guerra a Gran Bretanya i tancar tots els ports als seus bucs, ademés d'expulsar al seu embaixador i detindre a tots els seus súbdits. Apurat per l'urgència de l'amenaça, Juan va anunciar a l'embaixador britànic, Lord Strangford, que simularia un estat de guerra en Gran Bretanya, per a guanyar temps.
El ministre de relacions exteriors britànic, George Canning, va propondre en canvi un atre pla: el trasllat de tota la Cort portuguesa i la família real a Brasil. El 22 d'octubre, Canning i l'embaixador portugués Dumenge Souza Coutinho varen firmar el tractat pel que s'establia:
- L'entrega de tota l'esquadra portuguesa – de guerra i mercant – a Gran Bretanya.
- El trasllat de la reina, el príncip, la seua família i tota la cort a Brasil, en l'esquadra britànica.
- Un nou tractat comercial, que permetia a Gran Bretanya introduir-se en el mercat brasiler.
- L'ocupació britànica de l'illa de Madeira.
L'eixèrcit francés va creuar Espanya a fins de novembre, per a depondre a la reina i al regente, i dividir-ho en el rei d'Espanya. Immediatament l'eixèrcit francés al mando del general Junot va invadir Portugal, alvançant directament cap a Lisboa. Apremiat per Strangford, el rei va determinar realisar la Transferència de la Cort portuguesa a Brasil i va ordenar embarcar-se a tota la cort i funcionaris reals que es trobaren en Lisboa. L'eixèrcit invasor va ocupar la capital portuguesa quan encara es podien vore en la mar els últims bucs en que la cort portuguesa es traslladava al Brasil. En total, eren unes 15.000 persones embarcades en 36 bucs, que varen aplegar a Rio de Janeiro a fins d'eixe any.
Espanya en mans de Napoleón

L'eixèrcit francés havia ingressat a Espanya en permís del rei Carlos IV d'Espanya, pero molt pronte va escomençar a comportar-se com un eixèrcit d'ocupació en territori invadit. Mentrestant, el príncip Fernando tramó un canvi de política, no en oposició a l'aliança francesa, sino a la nefasta influència del favorit, Manuel Godoy. Descobert i sancionat el príncip, el 27 de març de 1808 va esclatar el gresca d'Aranjuez, que va obligar a Godoy a fugir. Dos dies més tart, Carlos IV va abdicar a favor del seu fill, que va ser proclamat com Fernando VII.
La notícia de la proclamació de Fernando va ser enviada a les possessions americanes i –com era costum– el nou rei va ser jurat en totes les ciutats importants del decadent Imperi espanyol. En el Riu de la Plata, en particular, el virrei Santiago de Liniers esperaria la definició del conflicte –davant la previsible reacció de Napoleón– sense prendre partit algun. Hostigado per l'alcalde Martín de Álzaga, que ho acusava de connivència en els francesos, va terminar per ordenar el jurament de Fernando VII en vàries semanes de retart, el 21 d'agost.
Pero Carlos va canviar pronte d'idea i va reclamar de nou el seu perdut tro, a lo que Fernando es va negar. Llavors va escriure a Napoleón, demanant-li ajuda per a recuperar-ho.
L'emperador va cridar a la seua presència a Carlos i a Fernando, per a entrevistar-se en ells en Bayona. Abans de reunir-se en el nou rei, es va entrevistar en l'antic, al que va pressionar i va obligar a prometre-li que li entregaria la corona. Acte seguit, va exigir a Fernando que abdicara a favor del seu pare, i immediatament abdós varen abdicar dels seus drets al tro en favor de Napoleón, en lo que este va designar al seu germà José Bonaparte com a nou rei d'Espanya.
Entretant, l'eixida de la família real espanyola cap a França va provocar una rebelió contra els francesos: el 2 de maig es va iniciar una revolució en Madrit, que duria a la guerra de l'Independència espanyola. Els espanyols varen utilisar la figura de Fernando com a símbol de la seua resistència a l'invasió francesa, i varen jurar defendre el seu dret al tro. Varen reunir successives juntes de govern en la major part de les ciutats lliures de l'invasor, i es varen governar per sí mateixes, en nom de Fernando VII.
Algun temps despuix, es formaria una Junta Suprema Central, que reuniria als representants de les juntes locals. Esta Junta Suprema va establir una aliança en Gran Bretanya el 4 de juliol de 1808, aliança que tindrà suma importància per a la resistència espanyola a partir de mediats de 1809. Per de sobte, la batalla de Bailén serà una resonant victòria sobre l'eixèrcit francés, que retemplará la resistència al invasor.
Per la seua banda, les possessions espanyoles en Amèrica varen decidir massivament acompanyar la resistència dels espanyols europeus contra les pretensions de José Bonaparte.
Carlota Joaquina
Política portuguesa per al Riu de la Plata

A penes arribada al Brasil, la Cort portuguesa va donar nou impuls a les ambicions expansionista contra les veïnes possessions espanyoles, especialment sobre el Riu de la Plata. El més entusiasta partidari d'eixa política expansiva va ser el ministre de Negocis Exteriors i Guerra, Rodrigo de Sousa Coutinho, que es proponia lisa y llanamente anexar al Brasil tota la Banda Oriental del Riu de la Plata.
No va tindre molt temps la cort portuguesa per a portar a terme els seus plans militars, pero igualment Souza Coutinho va aplegar a iniciar la reunió d'un poderós eixèrcit d'invasió cap al sur. Dumenge de Sousa Coutinho escrivia al seu germà:
En consonancia con eixa política, Rodrigo de Souza Coutinho va enviar a l'agent confidencial de Alzaga, Antonio López, en un ofici “conminatorio” dirigit al cabildo de Buenos Aires, datat el 13 de març de 1808, en el que oferia en nom del seu sobirà prendre el cabildo i el poble de la ciutat de Buenos Aires i tot el virregnat baix la seua Real Protecció. Cas contrari es desnugaria la guerra, ya que el seu rebuig significaria tindre que "fer causa comuna en el seu poderós aliat", és dir, en Gran Bretanya. L'ofici va ser entregat a Alzaga en Buenos Aires el 27 d'abril de 1808.[2]
La notícia de la doble abdicació de Bayona va trastornar eixos plans i Sousa Coutinho va pensar que la nova situació li permetria al seu rei apoderar-se, ya no de la Banda Oriental, sino de tot el Virregnat del Riu de la Plata, en el qual el Brasil compartia al voltant de 4000 quilómetros de fronteres.
L'instrument de la seua política anava a ser l'esposa del príncip regente, resident també en Rio de Janeiro, Carlota Joaquina de Borbón, germana major de Fernando VII. Per un atre costat, residia també en Rio de Janeiro el seu cosí Pedro Carlos de Borbón, fill de Gabriel de Borbón, germà del Rei Carlos IV.
No obstant, el brigadier Curat ya estava en camí al Riu de la Plata. Es va instalar en Montevideo, a on va tindre alguns problemes en el governador Francisco Javier de Elío, que pronte organisaria una Junta de Govern local, en oposició al virrei Santiago de Liniers.
La Justa Reclamació

Simultàneament en els plans de Souza Coutinho, atres dos personages estaven fent plans: l'infanta Carlota Joaquina –aparentment separada del seu marit– i el comandant de l'esquadra britànica en el Brasil, lord William Sidney Smith. Est era un admirador de la princesa, i va dirigir junt en ella un pla ambiciós. L'opció de Carlota Joaquina tenia validea mentres que en absència del rei d'Espanya, era l'únic membre de la família real que escapava del control napoleònic.
A fins de juliol de 1808, varen aplegar a Rio de Janeiro, via Londres, les notícies de la gresca d'Aranjuez, l'abdicació de Carlos IV, les renúncies de Bayona, la coronació de José I i la corresponent reacció juntista.
La resposta de la Cort de Bragança va consistir en la publicació de quatre Manifests els dies 19 i 20 d'agost de 1808: 1) el manifest cridat “Justa Reclamació”; 2) el de Carlota Joaquina dirigida als “fidels vassalls del seu Majestad Catòlica; 3) la resposta del príncip regente a la Justa Reclamació i 4) el de l'infant Pedro Carlos de Borbón i Bragança en la que es guardava el dret de “antelació i preferència”. En les redaccions varen intervindre, per un costat, el Consell d'Estat en el que participava Rodrigo de Souza Coutinho i per l'atre el contralmirante Smith segons es desprén de la carta del 10 d'agost de 1808 que va dirigir al príncip regente, en la que detallava diversos proyectes per a la seua aprovació "abans de comunicar-ho" a Carlota Joaquina.[3]
La Justa Reclamació, firmada per Carlota i el príncip Pedro Carlos de Borbón, va ser presentada al príncip regente don Juan. Solicitaven la protecció per a "conservar els sagrats drets que la seua Augusta Casa té al tro de les Españas i Índies", exhortava a combatre en les forces portugueses, angleses i espanyoles a Napoleón i, ya que es trobaven en "esta part de l'Atlàntic", protegir a les "colónies transmarinas".[4]
Una particularitat de la Justa Reclamació era que considerava que tot el procés que havia proclamat rei d'Espanya a Fernando VII estava viciat des de la Gresca d'Aranjuez. Per a Carlota: este havia segut "una sublevació o tumult popular en la Cort de Madrit contra el meu August pare i senyor, el rei Don Carlos IV per a obligar-li a abdicar o renunciar el tro a favor del meu germà el Príncip d'Astúries." Per lo tant, Carlota es presentava com "suficientment autorisada i obligada a eixercir les voltes del meu August Pare i Real Família d'Espanya existents en Europa, com la més pròxima representant seua en este continent d'Amèrica per a en els seus fidels i amats vassalls."[3]
En data 7 de setembre de 1808, el governador Elio i el cabildo de Montevideo varen dirigir un ofici al cabildo i l'Audiència Pretorial de Buenos Aires en el que despuix d'extensos raonaments sobre la fidelitat del virrei Liniers varen manifestar les mides que consideraven deurien adoptar-se per a que renuncie al mando o siga depost.[5]
L'encarregat de dur els quatre manifests a Buenos Aires va ser el mege i comerciant italià Carlos José Guezzi.
En la nit del 10 de setembre, el virrei, el bisbe Benito Lué i el cabildo porteño varen rebre la notificació de Curat des de Montevideo. Per a eixe moment, Curat ya havia mamprés la seua tornada a Rio de Janeiro.
Al sendemà, 11 de setembre, Carlos Guezzi va entregar els quatre manifests a diversos personages: el virrei Liniers; l'alcalde de primer vot, Martín de Álzaga; el comandant del Regiment de Patricios, Cornelio Saavedra; l'assessor Juan d'Almagro; el juge Anzoátegui; el secretari del Consulat de Comerç de Buenos Aires, Manuel Belgrano; els sacerdots Guerra i Sebastiani; el contador Calderón; el cap d'aduana; els militars Gerardo Esteve i Llach, Martín Rodríguez, Pedro Cerviño, Núñez i Vives; i varis membres del cabildo. Elío els va rebre el dia 8 en Montevideo.
La resposta de Liniers a Carlota Joaquina va ser casi immediata. Encara que va mantindre un estil talles el to va ser enèrgic. Va mencionar l'ofici que havia rebut de Curat dies abans el qual, de no haver aplegat els manifests, ho hauria considerat “atentativas(sic) al dret natural i de gents” i com una “formal declaració de guerra”. Al final de la missiva aclaria, en forma contundent:
En el mateix sentit varen respondre tots els atres destinataris de la Justa Reclamació inclós Belgrano en la seua calitat de secretari del Consulat. Sospitant de les intencions de portuguesos i anglesos el cabildo va ser el més explícit, reclamant davant lo que consideraven una ingerència de la Cort Portuguesa en els assunts interns d'Espanya.[7]
En qualsevol cas, el històric enfrontament entre Espanya i Portugal per la conca del Riu de la Plata, en que va cabre un paper molt actiu a Buenos Aires, va fer pràcticament impossible que semblant pretensió de l'esposa del hereu del tro portugués fora acceptada.
Notes
Referències
- ↑ Etchepareborda, 1972, p. 63.
- ↑ Levene, 1925, p. 274 notes 1 i 2.
- ↑ Maig Documental tom III, 1962, p. 17, doc. 250 (7/9/1808).
- ↑ Maig Documental tom III, 1962, p. 54, doc. 266 (13/9/1808).
- ↑ Goldman, 2009, p. 48-49.
Bibliografia
- Biblioteca de Maig prenc II (1960). Biblioteca de Maig: colecció d'obres i documents per a el història Argentina, Buenos Aires-Argentina: Senat de la Nació.
- Etchepareborda, Roberto (1972). Qué va ser el carlotisme, Plus Ultra.
- Goldman, Noemí (2009). ¡El poble vol saber de qué es tracta! Història amagada de la Revolució de Maig, 1ra. edició, Buenos Aires-Argentina: Suramericana. ISBN 978-950-07-3010-5.
- Lozier Almazán, Bernardo (2011). Proyectes monárquivos en el Riu de la Plata. 1808-1825, Sammartino.
- Martiré, Eduardo (2002). 1808. La clau de l'emancipació hispanoamericana, Elefant Blanc. ISBN 987-9223-55-1.
- Maig Documental tom III (1962). Documents per a el història Argentina, Buenos Aires (Argentina): Tallers Gràfics de Guillermo Kraft Ltda. Societat Anònima d'Impressions Generals.
- Rosa, José María (1973). Història Argentina (vol. Prenc II), pp. 124-125.
- Scenna, Miguel Ángel (1984). Les brevas madures (vol. I), La Bastilla.
- Ternavasio, Marcela (2015). Candidata a la corona: l'infanta Carlota Joaquina en el llaberint de les revoluciones hispanoamericanes, 1ra. edició, Sigle Veintiuno Editors. ISBN 978-987-629-581-9.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Carlotismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.