Anar al contingut

Judería

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
«Juderías» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Juderías (desambiguació).
Carrer de la Judería Vella de Segòvia.
Erro al crear miniatura:
Camp ("plaça") de Gheto Novo, en Venècia.
Erro al crear miniatura:
Carrer dels Rabinos en Mulhouse.
Erro al crear miniatura:
Carrer dels Judeus en Nevers.

Judería és la denominació tradicional del barri judeu o de la part d'una ciutat en la que es concentraven les vivendes dels judeus.[1] En alguns casos estava determinada per llei com a lloc exclusiu de residència dels membres d'eixa comunitat. Per extensió, este terme s'aplica a qualsevol zona habitada notòriament per famílies de cultura judeua.

Les juderías varen sorgir en l'Edat Mija com a resultat d'una concepció de la societat segregada en entitats ètnic-religioses, i de les successives conjuntures històriques de major o menor tolerància religiosa o de persecució (pogroms). La segregació espacial responia tant a la discriminació practicada per les comunitats majoritàries (de religió cristiana o musulmana) com al desig per part de les comunitats judeues de mantindre la seua identitat cita requerida.

Despuix de 1096 es va obligar als judeus de Praga a concentrar-se en un barri amurallado, com a conseqüència de la matança de judeus a mans dels creuats que es dirigien a la Primera Creuada. La pesta de 1348 va incrementar els atacs antijudíos per tota Europa (Narbona, Carcassona, Savoya, Basilea) i en ells les mides de segregació.[2]

Tant en l'Espanya musulmana com en els regnes cristians peninsulars els judeus espanyols es varen establir en comunitats diferenciades, que tenien personalitat jurídica i fiscal pròpia (aljamas), estigueren o no separades espacialmente. En Catalunya i Mallorca es varen cridar calls. Despuix de les tumults antijudías de 1391, les conversió massives varen originar l'aparició de la comunitat judeoconversa o de cristians nous, que no varen deixar de ser discriminats tant social com llegalment. En l'objecte de llimitar el contacte entre convers i judeus es varen incrementar les mides d'aïllament dels judeus, i les Corts de Toledo de 1480 varen decretar el apartamiento dels judeus en juderías; que es varen mantindre fins al decrete d'expulsió de 1492. La seua dispersió va produir la fundació de comunitats sefardíes en numeroses ciutats d'Europa i el Mediterràneu.

El papa Pablo IV va crear la primera judería llegal en Roma en l'any 1555. Juderías similars varen ser creades en la majoria dels països d'Europa durant els tres sigles següents. Solien estar rodejades per muralles i les seues portes es tancaven en anochecer. En molts casos els judeus estaven obligats a dur un identificatiu quan eixien fòra del seu recint. L'abolició d'este sistema es va produir a raïl de la Revolució Francesa i dels moviments lliberals del XIX. En 1870 la judería de Roma, l'última llegal que quedava en Europa, va ser abolida per Víctor Manuel II, rei d'Itàlia. Durant la Segona Guerra Mundial en Alemània i en els països ocupats pels nazis va tindre lloc la persecució de les comunitats judeues d'Europa i la seua posterior segregació i aïllament espacial en numerosos guetos (denominació derivada de la paraula italiana ghetto; empleada originalment en referència a la judería de Venècia, en 1516).

Barris judeus en Próximo Oriente

Els judeus varen deixar de ser la població majoritària en les ciutats del antic Israel en la cridada diàspora judeua; encara que a tant en l'Antiguetat Tardana com en l'Edat Mija hi ha testimoni de la presència de judeus en Jerusalem, aixina com en atres ciutats de tota la regió del Próximo Oriente.

En la fundació de l'actual estat d'Israel en 1948 i les guerres àrap-israelites, i particularment per la massiva emigració judeua i el desplaçament de la població palestina; la major part de les ciutats israelites s'han transformat en majoritàriament judeues, encara que es manté una població palestí-israelita de demografia creixent. L'ocupació israelita de Jerusalem Oriental ha propiciat l'increment de la presenca judeua en distints barris perifèrics d'eixa ciutat, mentres que el seu centre històric (la Ciutat Vella de Jerusalem) permaneix dividit en sectors ètnic-´religiosos, un dels quals és el barri judeu de Jerusalem. En les zones ocupades es varen establir els assentaments judeus de Palestina, que funcionen com a reductes totalment aïllats de les poblacions palestines circumdants. A partir de 2002 es va escomençar a alçar el cridat mur de Cisjordània.

La major part de les comunitats judeues en els països de el Próximo Oriente es varen vore forçats a emigrar a Israel o a atres països com a conseqüència de la gran deterioració de la convivència entre àraps i israelites.

En el centre de Beirut el barri judeu és Wadi Abu Jamil (també cridat Wadi al-Yahoud "vall dels judeus"), molt afectat per la Guerra del Líban de 1982.[3]

Juderías, judiarias i carrers en Espanya i Portugal

Erro al crear miniatura:
Ceràmica indicativa de l'antiga aljama en Alcalà d'Henares.

La presència de judeus en Espanya es testimonia des d'época romana i visigoda, encara que no consta que vixqueren en barris separats. Varen sorgir en el creiximent de les ciutats musulmanes d'al-Ándalus, que es varen estructurar espacialmente en criteris ètnic-religiosos (una medina àrap-musulmana -entorn a l'alcazaba i la mesquita- i arravals de distinta composició, particularment de mossàraps -és dir, cristians somesos- i judeus). A partir del XI, i especialment en les époques almorávide i almohade, es va intensificar l'intolerància cap als no musulmans, i comunitats judeues completes varen emigrar als regnes cristians del nort i al nort d'Àfrica.

La consolidació o creació de juderías en les ciutats cristianes va ser realisant-se esporàdicament a lo llarc de l'Edat Mija, habitualment al reordenar els espais urbans despuix de les successives reconquistas i repoblaments (els espais centrals passen a ser cristians, relegant-se als mudéjares (és dir, musulmans somesos) a algun dels arravals (que passava a cridar-se morería), mentres que els judeus confirmaven o reubicaven la seua localisació (denominant-se judería, aljama, judiaira o call, segons l'us de cada zona). Alfonso X el Sabio va dispondre per a la recent conquistada Múrcia (1266):

que cap judeu... more entre christianos, mes que ayan el seu judería apartada a la porta d'Oriola, en aquell lloc que els partidores els varen donar pel nostre manat.[4]

Les mides antijudías cobren força a partir del Sínodo de Zamora de 1313.[5] Entre les disposicions sobre judeus de les Corts de Valladolit de 1351 s'indica la conveniència de que vixquen en barris apartats, tal com ya es feya en alguns llocs, de forma acordada entre les aljamas judeues i les autoritats eclesiàstiques.[6]

En 1412, el rei Fernando I d'Aragó va manar que

tots els dits judeus i judeues vixquen apartats dels christianos i christianas en un çirculo apartat de la çibdat o vila o lloc a on anaren vezinos i que siguen çerrades els carrers i les portes en derredor, de guisa que totes les portes ixquen del dit çirculo i que en el dit çirculo moren els dits judeus i judeues i no en un atre lloc, el qual dit lloc i çirculo els deve ser apartat per dos omes bons discrets de cada çibdad o vila o lloc que yo els nomenara.

Utilisant este eixemple, es varen realisar també apartamientos en Castella.[7]

Els Reis Catòlics, en el context de la Guerra de Successió Castellana (1475-1479, una guerra civil en forta conflictivitat social, manifestada en les tumults anticonversas), havien ordenat establir una judería obligatòria en Soria en 1477 per a evitar els dapños que per causa de bevir i morar i estar els judeus entre els christianos se seguien, hordenamos i manem que d'ací alvance els judeus senar bibiesen nin moraren entre els christianos.[8]

Tres anys despuix, en les Corts de Toledo de 1480, els mateixos reis varen ordenar l'establiment general de juderías separades:

Ordenem i manem que tots els judeus i moros de totes i qualsevol cibdades i viles i llocs dels nostres regnes tinguen els seus morerías i juderías destintas i apartades sobre sí i no moren a regressos en els christianos, ni ayan barris en ells, la qual cosa manem que es faga i complixca dins dels dos annos primers següents.[9] Es prevea inclús que puguen vendre o derrocar les synagogas que dexaren... i edificar atres de nou. Encara que la llei no es va complir en tots els casos (per eixemple, en Uclés), va passar a formar part del corpus llegislatiu, i es va arreplegar en l'Ordenament de Montalvo de 1484 (Llibre VII, títul III De judeus i moros, Llei X Que es faga apartamiento de judeus i moros).[10]

En algun cas, destacadamente en Valéncia, no hi havia judería perque s'havia produït prèviament la seua supressió, lo que feya que els contactes que es pretenien evitar eren els que s'establiren entre els judeus de Murviedro (Morvedre-Sagunt) i els convers de Valéncia.[11] Tampoc l'hi havia en Bilbao, a on tenien prohibit dormir els judeus que entraren a comerciar, i havien de fer-ho en els caserius de les afores.[12]

De les trescentes juderías que hi havia en total, solament es té constància de que es va efectuar el apartamiento previst en unes trenta, pero eren les més importants de la Corona de Castella (a la que afectava la llei), entre elles Sevilla, Badajoz, Còrdova, Múrcia, Lorca, Toledo,[13] Ciutat Real, Talavera, Guadalajara,[14] Corral d'Almagro, Logronyo, Cornago (potser també en la d'Haro), Vitòria, Valmaseda, Soria, Segòvia,[15] Burgos, Valladolit, Medina del Camp, Olmedo, León, Ponferrada (possiblement també en les d'Àvila i Salamanca), etc.[16]

Hi havia unes atres notables juderías en Perpinyà, Girona, Besalú, Barcelona, Lleida, Cervera, Tortosa, Montblanch, Palma de Mallorca (en Catalunya i Mallorca en el nom de call), Castelló, Vila-real, Xàtiva (en el regne de Valéncia, ademés de la principal, en Murviedro-Sagunt),[17] Saragossa,[18] Calatayut, Osca, Terol, Tarazona (en el regne d'Aragó),[19] Pamplona,[20] Tafalla, Tudela,[21] Sangüesa, Val de Funes, Monreal, Viana (en el regne de Navarra);[22] i en la mateixa corona de Castella en Jerez de la Frontera,[23] Còrdova, Jaén, Baeza, Montiel, Ocaña, Conca, Uclés, Maqueda, Alcalà,[24] Atienza, Siguenza, Almazán, Miranda, Aranda, Cuéllar, Tordesillas, Arévalo, Madrigal, Torrelobatón, Frómista, Mayorga, Badajoz, Zafra, Mèrida, Trujillo, Càceres, Plasencia, Hervás, Béjar, Ciutat Rodrigo, Zamora, Bou, Palència, Benavente, Astorga, Oviedo, Orense,[25] Rivadavia, Tuy, Allariz, La Corunya o Monforte de Lemos.[26] La judería de Madrit és de problemàtica localisació.[27] La judería de Granada,[28] molt important en época nazarí, no va tindre a penes continuïtat en época cristiana, a causa del breu temps que va passar entre la conquista de la ciutat i el decret d'expulsió (1492); alguns anys més (per ser conquistades prèviament -en dates més o menys posteriors a l'inici de la guerra de Granada en 1482-) varen correspondre a les del restant del regne: Almeria, Màlaga, Guadix o Basa.[29]

S'han fet distints intents de calcular sifres de població, tant per a la totalitat dels judeus en cada regne, com per a cada aljama, encara que en resultats parcials i dispars. El Padró o Repartimiento d'Huete de 1291 permet estimar 100.000 habitants per a totes les aljamas de la Corona de Castella.[30] Les més importants eren Toledo (de 350 a 500 veïns -o siga, famílies, lo que pot significar fins a 5.000 habitants en total-[31]), Sevilla (200 veïns), Múrcia i Burgos (150 veïns -unes 1500 persones-); seguides per atres grans juderías, com Valladolit (1200 habitants) o Vitòria (120-150 famílies -uns 720-900 habitants-), i un bon número de juderías de tamany mig. No obstant, la majoria, fins a aplegar a un número de quatrecents llocs, serien juderías de chicotet tamany que solament contarien en unes dèu famílies o menys. A pesar de la [[crisis del sigle XIV|crisis demogràfica del XIV]], el màxim de població de les juderías castellanes (180.000-250.000 habitants) va deure alcançar-se per llavors, fins a 1391 (quan varen esclatar els tumults antijudías en els seus assessinats i conversió massives). Per les mateixes dates hi hauria 13.000 judeus en Catalunya (en Barcelona 4.000, en Girona 1.000, en Perpinyà 1.000, en Lleida 500, en Tortosa 300, en Cervera 300 i en aljamas de tamany mig, com Balaguer, Besalú, Solsona i Tarragona, 100 en cada una); en la judería de Valéncia, encara la major d'eixe regne, uns 2.500-3.000; mentres entre les del regne d'Aragó, es tenen estimacions de les d'Osca (1.000 -sol Calatayut i Saragossa tindrien majors poblacions judeues-), Jaca (425) i Tarazona (250). El XV va poder supondre alguna recuperació demogràfica: en vespres de l'expulsió (1492) la Corona de Castella tindria entre 70.000 i 150.000 judeus (en el ranc màxim, un 4% de la població). La Corona d'Aragó uns 50.000 (un 5% de la població). En el regne de Valéncia, la judería més important, Murviedro-Sagunt, solament tindria uns 700 habitants, mentres que la segona, Xàtiva, solament 248. En el regne d'Aragó la judería més important, Saragossa, tindria 1.385-1.560, mentres que les de tamany mig, com Osca o Jaca, tindrien 525 i 380 respectivament. Es calcula que els judeus que varen eixir expulsats de la Corona d'Aragó varen ser 13.000 (9.000 del regne d'Aragó, 3.000 de Catalunya i 948 del regne de Valéncia). Es considera impossible determinar el número dels que varen eixir de la Corona de Castella (les sifres propostes van de 50.000 a 150.000).[32]

Les juderías del XII gojaven d'una vida pròpia reglamentada per unes ordenances (taccanot) que un consell de vells (els muccadenim) i uns juges (els dayyanim) s'ocupaven en fer complir. I a voltes hi havia inclús un bedin que realisava les funcions de policia. La vida religiosa se centrava en la sinagoga i la comercial en l'alcaicería. Les cases solien agrupar-se en corralas entorn a un pati interior i tenien un cementeri propi, el macabar.[33]

Despuix de l'expulsió d'Espanya dels judeus el seu barris colonisats per cristians o convers es varen escomençar a denominar per la zona de la Corona d'Aragó. Com a Barri Nou o Barri Vert.

Calls

Call, del hebreu kahal (קהל "assamblea" o "congregació"[34]), és la paraula utilisada en part del àmbit llingüístic català per a designar les juderías o barris judeus.

Els calls més importants varen ser els de Barcelona, Girona i Palma de Mallorca.

El barri judeu de Barcelona estava en l'actual Barri Gòtic, en les afores de la catedral. Era el call més gran, en una població d'unes 5.000 persones. Entre la plaça de Sant Jaime i el carrer de Sant Honorato es trobava una de les dos portes de la judería. L'actual carrer de Sant Dumenge del Call era l'artèria principal del barri. Deu el seu nom a la destrucció del mateix, que va tindre lloc a conseqüència d'un pogrom el 5 d'agost de 1391, festivitat de sant Dumenge. El saqueig va durar dos dies, durant els quals varen ser assessinats 200 judeus i expulsat el restant.

El barri judeu de Girona es va escomençar a formar a partir del XII, quan les famílies judeues que vivien al voltant de la catedral des del IX, varen decidir traslladar-se al carrer de La Força per a constituir-se com a comunitat. Varen aplegar a viure una mija de 800 persones, en el seu moment de màxim esplendor. Els judeus tenien prohibit viure o comerciar fòra del barri, i finalment se'ls va obligar a cegar les finestres que donaven a carrers exteriors al Call. Com en el cas de Barcelona, en ell es troba la catedral de la ciutat. El barri actual solament conserva en part el traçat migeval.

En el barri judeu de Palma de Mallorca vivien uns 3.000 judeus, o siga el 15% de la població de la ciutat. Encara que no es conserva sancer, és el que millor reflectix la judería migeval. Va sofrir també varis atacs, l'últim d'ells en 1823. La particularitat del barri judeu de Palma de Mallorca és que, despuix de l'expulsió dels judeus en 1492, ha segut històricament residència d'una comunitat cristiana, els chuetas, considerada criptojudía pels seus veïns. En paralel trobem en Mallorca una atra judería en la ciutat d'Inca, conegut com el Barri Judeu d'Inca format per unes 300 persones.

Judiarias

Les primeres judiarias portugueses es varen crear en Porto i Santarem (Álcáçova). Durant el regnat de Pedro I de Portugal (1357-1367) es varen publicar els primers edictes obligaven als judeus a arreplegar-se en barris separats de nit, i que prohibien entrar en tals barris a les dònes cristianes. La mida es va observar en les grans ciutats, pero va anar d'impossible aplicació en les menudes.

La judiaria de Lisboa es trobava en l'Alfama, que encara conserva una Rua dona Judiaria.

Les comunitats judeues portugueses, fortament incrementades en els judeus castellans expulsats en 1492, es varen enfrontar a noves mides antijudías, que varen culminar en el decret d'expulsió de 1497, despuix del que varen desaparéixer (per les conversió o l'eixida a l'exili). Algunes comunitats, com la de Belmonte, varen mantindre en secret les pràctiques religioses judaiques.

Arquitectura i urbanisme

Les cases solien ser de rajola, atobó i fusta. Per la seua banda, els carrers eren empedrades. Moltes voltes estava rodejat d'empalizadas, i per les nits es tancava i aïllava del restant de la ciutat. Açò es feya d'acort en les órdens de les autoritats locals i com a mida de seguritat. No obstant, no varen ser pocs els assalts a estos barris judeus europeus.

En la judería d'Hervás és molt típic l'us de la fusta de castanyer en les estructures d'entramat que, combinada en atobó i recoberta de teixixca àrap o fusta per a protegir les parets, és un eixemple clar d'arquitectura popular del nort d'Extremadura.

Una característica pròpia de l'arquitectura dels barris judeus, compartida en l'arquitectura popular i la vivenda rural en general, és l'asimetria, tant en la distribució interna com en les fronteres, i l'adaptació a la topografia irregular, que produïx efectes espectaculars en les cases situades en el recodo d'un carrer en costera. És una resposta al creiximent espontàneu dels edificis, que es produïx sense planificació a lo llarc de molts anys, segons canvien les necessitats i possibilitats de les famílies que successivament els habiten. El sorgiment dels soportals, apartentemente en un resultat més continu, és en realitat similar, sorgint de la conveniència de cobrir les mercaderies dispostes a les portes, i de la posterior utilisació de l'espai superior per a ampliar les vivendes, lo que reduïx l'espai lliure del carrer en altura, pero ho manté a nivell inferior.

La necessitat d'aïllar-se es resolia per mig de muralles o agrupant les vivendes en un bloc compacte que solament deixara uns pocs accessos fàcilment clausurables, en portes o portells. La denominació adarve es va donar als carrers sense eixida que partien d'eixos accessos.

Ret de Juderías d'Espanya

La Ret de Juderías d'Espanya és una associació pública sense ànim de lucre que té com a objectiu la defensa del patrimoni urbanístic, arquitectònic, històric, artístic i cultural del llegat sefardí en Espanya.

Està composta per les ciutats d'Àvila, Barcelona, Béjar, Càceres, Calahorra, Còrdova, Estella, Hervás, Jaén, León, Lorca, Lucena, Monforte de Lemos, Oviedo, Plasencia, Ribadavia, Sagunt, Segòvia, Tarazona, Tudela i Tuy.[35]

Referències

  1. ↑ També es referix a certs imposts que pagaven els judeus i a la professió de la religió judeua. Diccionario de la lengua española
  2. ↑ José López Jara, La persecució dels judeus en La mort negra, Biblioteca Gonzalo de Berceo.
  3. ↑ Hendler, Sefi, Beirut’s last Jews- Font citada en Wadi Abu Jamil
  4. ↑ Citat en Luis Rubio, Els judeus de Múrcia en la Baixa Edat Mija (1350-1500), Editum, 1992, ISBN 84-7684-345-3, vol I, pg. 129.
  5. ↑ Rica Amran, Mit i realitat dels convers castellans del XV - El trasllat d'una carta-privilegie que el rei Juan II va donar a un hijodalgo, en Judaisme hispà: Estudis en memòria de José Luis Lacave Riaño, CSIC, 2002, ISBN 8400080793, vol. II, pg. 598.
  6. ↑ Citat en Rubio op. cit., pg. 129.
  7. ↑ Citat en Rubio op. cit., pg. 130.
  8. ↑ citat en Yolanda Moreno, Del Passat Judeu en Els Regnes Medievals Hispànics: Afinitat i Distanciament, pg. 278).
  9. ↑ Corts dels antics regnes de León i Castella, Madrit, 1882, tom IV, pg. 149. -citat en Moreno, op. cit.
  10. ↑ Citat en Moreno, op. cit.
  11. ↑ Mark D. Meyerson, Un regne de contradiccions, Valéncia 1391-1526, en Revista d'Història Medieval n.º 12, pgs. 11-30.
  12. ↑ Moreno, op. cit.
  13. ↑ Toledo Sefarad [1] archivat en Wayback Machine. La judería es localisava inicialment en la parròquia de Sant Martín, des d'a on es va ser estenent cap a les de Sant Vaig prendre i Sant Román (Toledo en Sefardíes).
  14. ↑ Matilde Gini, La judería de Guadalajara [2] archivat en Wayback Machine.. Antonio Herrera Casat, Sinagogues en Guadalajara
  15. ↑ Web municipal [3] archivat en Wayback Machine.. Quadern didàctic [4] archivat en Wayback Machine..
  16. ↑ Moreno, op. cit., pgs. 278-286.
  17. ↑ José Hinojosa, El regne de Valéncia: juderías i sinagogues, en Juderías i sinagogues de la Sefarad migeval: En memòria de José Luis Lacave, Universitat de Castella-la Mancha, 2003, ISBN 84-8427-226-5, pg 73 i ss.
  18. ↑ Aragó sefardí [5] archivat en Wayback Machine.. Sefarad Aragó. Tarbut Sefarad. Enciclopèdia aragonesa
  19. ↑ Isabel Muñoz, Juderías de realengo i juderías de señorío: La judería de Calatayut, en Juderías i sinagogues..., op. cit., pg. 159 i ss; i Asunción Blasco, Les sinagogues d'Aragó... en Juderías i sinagogues..., op. cit., pg. 189 i ss. Miguel Angel Motis Dolader, Població, urbanisme i estructura política de les aljamas judeues d'Aragó en el XV, Hispania: Revista espanyola d'història, ISSN 0018-2141, Vol. 56, N.º 194, 1996, págs. 885-944
  20. ↑ La Sinagoga Major de Pamplona
  21. ↑ «Judería Vétula o Vella en Tudela». Archivat des d'el original, el 16 de decembre de 2011. Consultat el 23 d'agost de 2012.
  22. ↑ Juan Carrasco Juderías i sinagogues en el regne de Navarra, en Juderías i sinagogues..., op. cit., pg. 295 i ss. A efectes fiscals la població judeua de Navarra constituïa cinc aljamas: Tudela, Estella, Viana, Val de Funes i Pamplona-Monreal. Hi havia, no obstant, judeus en atres localitats, com: Sangüesa, Laguardia, Larraga, Tafalla, Falces, Lerín, Peralta, etc. (Aljamas en Gran Enciclopèdia Navarra.[6]
  23. ↑ El Jerez judeu
  24. ↑ Carrer Major o antiga judería; I i II recorregut fotogràfic per la judería d'Alcalà d'Henares; Juderías de Sefarad, Alcalà d'Henares I i II.
  25. ↑ Juderías i sinagogues..., op. cit., pg. 287.
  26. ↑ Les comunitats judeues gallegues. Judeus gallecs en l'Edat Mija
  27. ↑ Tradicionalment es localisa en Lavapiés (La judería de Lavapiés en Madridmigeval), encara que la sinagoga va ocupar el lloc a on hui està la catedral de l'Almudena, i possiblement la judería estaria en el seu entorn (Judería en Madripedia).
    • Madrit judeu (la primera image és una placa de la judería d'Alcalà d'Henares).
  28. ↑
  29. ↑ Juderías de la província de Granada
  30. ↑ Els repartia una càrrega fiscal de 2.801.345 maravedís, que si s'estima en 45 maravedís per cada judeu varó adult, donaria un total de 62.252 (Els indis o judeus en Carrión [7] archivat en Wayback Machine.), pero s'han propost tot tipo de sifres, des de 3 fins a 30 maravedís per "veí" (Francisco Ruiz, Els Llogarets Castellans en A l'Edat Mija: Oña en Els Sigles XIV i XV, pg.52). L'estudi més citat sobre el tema és de Carlos Parrete Parrondo El repartimiento d'Huete de 1290, Sefarad: Revista d'Estudis Hebraicos i Sefardíes, ISSN 0037-0894, Any 36, N.º. 1, 1976, págs. 121-140.
    • Miguel Ángel Ladero Quesada va fer públiques les contribucions de les juderías de Castella en concepte de «servici i mig servici» a la facenda regio en els anys 1450, 1453, 1464, 1472 i 1479.... Francisco Pedrera Burgos i Carlos Carret Parrondo varen oferir una magnífica edició del repartimiento del «servici i mig servici» dels anys de 1472 i 1474.... Luis Suárez Fernández havia tret a la llum la contribució corresponent a l'any 1482, acompanyada de les que es referien al pagament de «els castellans d'or», ya per als anys de la guerra de Granada de 1485, 1486, 1488, 1489, 1490 i 1491 (Gonzalo Viñuals Els repartimientos del «servici i mig servici» dels judeus de Castella de 1484, 1485, 1490 i 1491 [8] archivat en Wayback Machine., Sefarad, Vol 62, No 1, 2002, DOI: 10.3989). Esta font llista les senyes de 231 aljamas, pero prevé sobre la relativa fiabilitat de l'extrapolació d'estes senyes a sifres de població o inclús d'activitat econòmica: Com succeïra en 1479 i 1482, es varen encomanar els repartiments de 1484, 1485, 1490 i 1491 a dò Abraham Seneor, Rabí major de les aljamas dels judeus de Castella. Este impost es cobrava per mig del sistema d'encapçalament, lo que exigia un repartiment equitatiu entre localitats i habitants.... No obstant... no existix una relació objectiva entre les cantitats que paga una aljama en virtut de cada tribut, ni cap correlació entre lo abonat per unes aljamas i per unes atres. Servixca de mostra el següent eixemple. La aljama judeua de Maqueda contribuïx en el «servici i mig servici» en 20.000 maravedíes en 1490 i 1491. És la comunitat hebrea de Castella que més paga. Ara be, en concepte de «castellans d'or», només tributa en 50.000 maravedíes, mentres que Segòvia, que havia contribuït en 11.000 maravedíes en el «servici i mig servici», anava a pagar, en eixes mateixes dates, 151.640 i 140.000 maravedíes respectivament per a les despeses de la guerra de Granada. Aixina que, sembla raonable afirmar que la contribució del «servici i mig servici», encara que se seguix recaptant fins a l'expulsió de 1492, té una importància reduïda front a un impost més actual i específic, com el de «els castellans d'or», a on es posa més clarament de manifest la reahdad objectiva de les comunitats hebrees de Castella en terminar el XV. En el quadro que s'inclou, l'agrupació per bisbat i el total de la sifra repartida per a 1491 són estos:
    Andalusia i Badajoz 32.540 Plasencia 54.975 Toledo (inclou Conca i Múrcia) 104.140
    1. León i Astorga (inclou Galícia) 33.400
    Zamora 9.600 Salamanca i Ciutat Rodrigo 14.800 Àvila 44.150 Segòvia 20.500 Sigüenza 14.700 Osma 17.850 Palència 44.115 Calahorra 28.350 Burgos 27.805 A pesar de l'excepcional número i calitat que tenen les fonts preestadísticas per a la demografia històrica espanyola, les dificultats metodològiques són molt considerables. Vore evolució de la població espanyola en l'época precensal.
  31. ↑ Toledo en Sefarad, web cit.
  32. ↑ José Hinojosa, La societat i l'economia dels judeus en Castella i la Corona d'Aragó durant la Baixa Edat Mija, II Semana d'Estudis Medievals, Nájera 5 al 9 d'agost de 1991 / coord. per José Ignacio de l'Iglésia Duarte, 1992, ISBN 84-87252-01-X, págs. 79-110. Les sifres de 1492 per al total de les corones de Castella (la de ranc màxim) i Aragó i els seus percentages, aixina com les d'expulsats de Castella estan preses de Joseph Pérez (Isabel i Fernando, els Reis Catòlics, Nerea, 2010, ISBN 84-89569-12-6, pg. 215). En eixa font els expulsats de la Corona d'Aragó s'estimen en 10.000. Vegen-se atres estimacions, recollides per Carlos Ayala Economia i Societat en l'Espanya Medieval, pg. 393.
  33. ↑ Cf. Fernando Aznar, "Les juderías", en el seu Espanya migeval: musulmans, judeus i cristians, Salamanca: Madrit: Grup Anaya S. A., 1990 p. 31.
  34. ↑ [9]
  35. ↑ «Coneix-nos» (en és). Ret de Juderias. Consultat el 26 de maig de 2020.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Judería&oldid=1515296»