Zahara de la Serra

Zahara de la Serra

Zahara o Zahara de la Serra és un municipi d'Espanya en la província de Càdis, en Andalusia. Es troba en el centre del parc natural Serra de Grazalema, en l'extrem nort-oriental de la província, concretament en la falda de la Serra del Jaral, entre els rius Guadalete i Bocaleones, i a la vora del embassament de Zahara-El Gastor. Forma part de la Ruta dels Pobles Blancs, des de la qual podem contemplar magnífiques vistes de les seues afores: al nort, Algodonales i serra de Líjar; a l'oest, la Riera de Bocaleones i Serra Margarita (Prat del Rei i El Bosc); al sur, Arroyomolinos, Mont Prieto, Serra Blanquilla - Port de les Colomes- i Serra de la Pinada (Grazalema); i a l'est, el Peñón Algarín (El Gastor). En l'any 2018 contava en 1400 habitants. La seua extensió superficial és de 72,48 km² i té una densitat de 19,54 hab/km². Els seus coordenades geogràfiques són 36°49′39″N 5°26′33′O Es troba a una altitut de 500 m i a 124 km de la capital de província, Càdis.

Fonamentalment, el poble viu de l'agricultura i el turisme rural i d'aventura. És un destí conegut per als practicants de deports de senderisme, escalada, espeleologia, cayac, bicicleta, rutes a cavall, en 4x4 o arqueològiques.

En l'any 2018 Zahara va passar a formar part de l'associació Els Pobles Més Bonicos d'Espanya.

Geografia

Plantilla:Panorama El poble es troba en un enclavament privilegiat del Parc natural Serra de Grazalema. Des d'ell es poden realisar diverses senderes i experiències en la naturalea, com:

Àrea Recreativa Arroyomolinos

• Gola Verda
• Passejada pel riu Bocaleones
• Banys en la plaja del riu Arroyomolinos
• Cayac en l'embassament de Zahara
• Espeleología en la cova de l'Esglai
• Passege pel jardí de pinsapos en el núcleu urbà

Transport i comunicacions

Per carretera

La principal via de comunicació la compon la A-382 (Jerez Fra.- Antequera), la qual enllaça directament en la CA-531 (Algodonales-Grazalema) que nos dona accés a la localitat i al restant dels Pobles Blancs de la serra. Igualment, la A-382 enllaça en la A-473 (Sevilla-Ronda-Costa del Sol) posant-nos en contacte directe en la serranía de Ronda i la província de Màlaga.

Per tren

• Estació de Ronda
• Estació de Màlaga
• Estació de Sevilla
• Estació de Jerez de la Frontera
• Estació de Càdis

Per avió

• Aeroport de Màlaga
• Aeroport de Sevilla
• Aeroport de Jerez de la Frontera

Història

La seua història es remonta fins a l'Edat Antiga, pero serà en l'Edat Mija quan adquirix importància en convertir-se en un important enclavament musulmà, conquistat pels cristians en el procés de conquista del Regne de Granada. En l'actualitat és un dels pobles més significatius de la Ruta dels Pobles Blancs.

Orige del nom

El seu nom oficial és «Zahara», sense cap afegitó. S'acompanya freqüentment de l'afegitó «de la Serra» per a diferenciar-la de l'atra localitat gaditana de Zahara de les Tonyines.

Rodrigo Car va pensar ser esta població l'antiga Lastigi mencionada per Plinio entre les de la Beturia cèltica: el P. Ferro i Cean Bermúdez li varen seguir; pero és un error i el llinage de Turostanos, que en l'últim es dona als celtes de la Beturia, és absolutament desconegut en la geografia antiga i en el història. Lastigi està millor reduïda per l'erudit Cortés a Castuera; i no deixa de ser molt verosímil la conjectura del mateix Cortés sobre l'identitat de l'actual v. de Zahara i la c. cridada Regio pel citat Plinio, que conta entre les del conv. Jurídic de Càdis distinguides en el fur del Lacio antic. La fortísima posició de Zahara és la més a propòsit per a una ciutat considerable d'aquell temps, i no contradiuen a esta correspondència els indicis de l'antiga Regio; si ben no donem tant valor com dit Sr. Cortés a la sononimia que pretén trobar entre les veus Zahara i Regio. La primera és àrap en tota la seua purea i significa pròpiament flor, excusant esta senzilla explicació del nom la rodada deducció del hebreu que l'erudició del Sr. Corts ha alcançat. No és esta Zahara la famosíssima fundada pel Nars Ledin Alá: aquella era un riquíssim palau, i esta una important fortalea. En ella es varen avistar pels anys de 1282 el rei de Marroc i el de Castella Alfonso el Sabio. La va guanyar l'infant Fernando en 1407. En 27 de decembre de 1481 la varen recobrar els sarracenos per sorpresa, i d'ací es va prendre ocasió per a la guerra de Granada: en 1483 la reconquistó Rodrigo Ponce de León, marqués de Càdis, que des de llavors es va titular marqués de Zahara.

Steiger diu, en la seua obra Contribució a la fonètica de l'hispà-àrap i dels arabisme en el íbero-romànic i el siciliano, que Zahara ve de l'àrap sahra. Este autor documenta en antic portugués sáfaro en el significat de incult, agrest, estèril, i sáfara com a terreny sáfaro, penhasco, antic espanyol çafara. Segons Wilhelm Giese, l'etimologia de sahra confirma plenament lo anterior i seguix dient que en àrap andalusí el significat de estèril, desértico (segons proven formes portugueses antigues derivades d'esta) es referiria després a rocós, en relació en la montanya en cims rocosos sobre la que està construïda la part urbana de Zahara.

Curiosament, en l'Alpujarra granadina, en Trevélez, a la camamirla que s'arreplega en el mont l'adjetivan com zahareña (a la que en Zahara denominen camamirla basta). També, i sense eixir de Granada, a una de les rutes més agrestes de Serra Nevada se li dona el nom de Zahareña en l'enorme pla de totes les rutes esquiables. I, per últim, fa poc fent unes compres en un establiment regentat per un marroquí, en donar-li les meues senyes, em va comentar que el meu poble tenia un nom àrap i que ells li criden aixina "als peñones grans i alceu-vos"; llògicament ell no ha vist, ni coneix el meu poble. És dir, que el significat de Zahara possiblement res tinga que vore ni en princeses, ni flors, com alguns nos han contat i, simplement, faça menció a un de les traces més importants de la seua fisionomia paisagística: la roca en la que està enclavada, que coses del destí té una veïna més chicoteta a la que ací cridem Zaharilla.

Cròniques

Àbsit de la primitiva iglésia abans de les excavacions

El primer testimoni documental és de 1282 quan Alfonso X el Sabio li demana ajuda al sultà dels Benimerines, Ben Yusef o Abu-Yusuf Ya'qub (1258-1286), per a que li auxilie contra la sublevació del seu fill, el futur Sancho IV. El sultà li emplaça en Zahara, que és una important fortalea i frontera dels Nazaríés.

De 1407 a 1481 és ocupada pels cristians, que la perden el 28 de decembre de 1481 a mans dels Nazaríes. Esta conquista és presa pels cristians com a pretext per a iniciar la guerra de Granada. La pren final cristiana de Zahara es produïx en octubre de 1483 a mans de Rodrigo Ponce de León.

Segons ho descriu Rodrigo Carː

Ganóse primer dels Moros Zahara, i despuix va tornar a perdre, fins que Rodrigo Ponce de León, marques, i duc de Càdis la va tornar a guanyar en gosadia, i orgull d'aquell el seu gran cor. Estant en Zahara prop del Castell, em varen mostrar la part, per a on el marqués, i els Christianos (segons allí és recebida tradició) havien pujat trepant, i estacant taches per les penyes, i fa por en solament considerar-ho. També vaig sentir contar en el mateix adop a un fidalc vell d'aquella vila, un coloqui, que hi havia passado entre una dòna de cent anys, i un dels senyors Ducs d'Arcs i entretindre's al lloc dels Algodonales; i dient-li, que en el mateix lloc, encara vivia una vella, que havia conegut, i vist al Marques de Càdis, encara abans que es guanyara Ronda, a on encara estaven els Moros: el Duc en la curiositat de vore dòna tan vella, i que li podia donar noves de coneiximent de tan valeroso cavaller, i el seu ascendent, va anar a les cases, a on estava, perque ella estava ya cega, i a penes podia anar: i havent aplegat a la part a on estava, li varen dir, que allí estava el senyor Duc d'Arcs el seu senyor, i el Duc la salude lo qual va respondre la bona vella: Sigau ben vingut senyor Duc, i reprendiéndola els circunstantes, que no parlara d'aquella manera, el Duc els reprendío a ells, dient, que més estimada aquell vós d'aquella vella, que l'excelència, que tots li llamavan. Pregúntole, si havia conegut al Marques de Càdis don Rodrigo Ponce de León, i va dir que sí, i li hi havia vist moltes voltes: i dient-li, que diguera lo que de l'es li acordava, va dir, que havent Moros en la ciutat de Ronda, i sent ella cagaleja, va vindre a aquell lloc en cinquenta Cavalleros, tots els seus llanças i adargas, com si vixqueren a barallar; i que el dia que allí varen aplegar era Dumenge: i despuix de vore'ls dit Missa el seu Capellà, que en si duya, va preguntar, que si hi havia alguna cosa que menjar; alo qual, els que allí es trobaven, que moraven el lloc, varen dir, que no hi havia coser cap per a la seua Senyoria: repregúntoles el Marques, si hi havia per allí prop algun ganado del terme de Ronda, i dient-li, que allí prop anava el ganado dels Moros, el Marques i els seus varen pujar a cavall, i de poc varen tornar en un bou que havien mort; el qual despuix de desolat, i fet piecas, ho mane torrar, i del varen menjar tots: i havent seteado tots sobre els seus adargas baix dels arbres, que allí hi havia, a la vesprada s'havien tornat a escapar. Fuele de molt gust al Duc la relació, i el modo en que la bona vella la va fer; perque dient, que el Marques, o els seus havien menjat aquella carn de bou assada, afegia ella: No com vós ara senyor Duc, que comeís bones gallinas; i dient, que havien sesteado sobre les adargas, dia: No com ara senyor Duc, que vós dormis entre sabanes de Olanda. La qual cosa no solament duya mal en el Duc, més abans admirava l'excelent virtut del seu besyayo, i d'aquells Cavalleros, que li acompanyaven: i yo juntament en esta acció reconec la viva imitació dels Héroes, que introduze Homero en el seu Ilíada, a on jamai representa combite demés, que carn torrada, pa i vi i en l'Odissea, significant els molts regals, que la Nimfa Calipso hazia Vlisses, diu, que li donava pa blanc i vino tinto. En esta parsimònia varen viure aquells restauradores d'Espanya, imitadors verdaders d'aquells antics Héroes. Ara podem tots exclamar lo que Cicerón O tempora ¡o mores! Bueltos a la nostra Zahara, dic, que serà hui vila de cinccents veïns, Títul de Marquesado de la Casa d'Arcs, per haver-la ganado don Rodrigo Ponce de León, a qui vàrem dir li la varen donar els Reis Catòlics. Escriu molt a la llarga les amenidades, fertilitat, i l'abundància desta vila Diego de Taula en les grandea d'Espanya, cap. 30 i Salazar de Mendoça en el Chronico dels Ponce de León, allí remet al Llector lo molt, que ací dec, per no repetir lo mateix, que uns atres han dit, que no és est el meu intent.

Jurisdicció de la vila entre els sigles XV i XVIII

La Vila de Zahara va ser durant tot l'antic règim Marquesado i Señorío entre els sigles XV i XVIII, gojant d'importants rendes. El poder jurisdiccional era eixercit pel alcaide del castell, en qui ho delegava el senyor, al que corresponia la tinença de la vila. El señorío de la vila ho varen donar els Reis Catòlics a Rodrigo Ponce de León, duc d'Arcs i marqués de Zahara.

El govern local recaïa en el Consell que ho componia: dos alcaldes, un aguasil major, tres regidors, un escribano, dos jurats, un personero i un majordom. En el XVIII un dels dos alcaldes, un dels tres regidors i un dels dos jurats mencionats anteriorment, residien i eren màxima autoritat en la Pobla de Algodonales, que s'havia constituït en un important núcleu de població. La Pobla de Castors (El Gastor) tenia jurisdicció pedánea i un alcalde nomenat per la vila i confirmat pel duc.

El seu terme s'estenia sobre la Pobla de Algodonales, la Pobla de Castors (El Gastor) i el llogaret de la Molga. Llimitava al nort en el terme de Villamartín, al sur en el de Ronda i les Quatre Viles de la Serranía, a l'est en els térmens del Coronil, Morón i Olvera, finalment s'unia per la partix oest als térmens de les Quatre Viles de la Serranía.

Zahara, a la vespradeta

Guerra de l'Independència

En plena guerra de l'independència apleguen els francesos a terres andaluses, adinsant-se en la serra de Càdis per a assaltar els pobles de la comarca, en el Rei José I Bonaparte al cap. Este al seu pas per Zahara, s'instala a modo de guarnició junt als seus soldats en la fortalea nazarí el 28 de febrer de 1810 ya que es trobava abandonada, per l'emancipació i desenroll de la vila cap al lloc a on hui dia s'ubica. Fins a en tres ocasions va haver intents de ser assaltat el castell i fortalea per les tropes espanyoles, si be en la primera liderada pel zahareño Pedro Pineda l'11 de giner de 1811, va estar a punt de ser-ho. El segon atac va tindre lloc a mans del propi Cap d'Esquadra José Serrano Valdenebro comandant dels eixèrcits i partides de la serra el 17 de maig de 1810, pero també va fracassar. I l'últim a càrrec del general Ballesteros el 8 d'abril de 1812, que tampoc conseguix doblegar i assaltar als francesos defensors del castell.

El Cap d'Esquadra José Serrano Valdenebro, comandant dels eixèrcits i partides de la serra, aprova un gosat pla d'atac ideat pel capità Pedro Pineda, per a atacar la guarnició francesa de Zahara. Pineda, veí de Zahara coneixia molt ben la zona, l'imponent castell cristià-nazarí i les formes de pujar fins a la Torre del Homenage. Serrano Valdenebro sap de l'importància del lloc i el seu castell (a 512 m d'altitut), és un punt estratègic en la conca alta del Guadalete, des d'a on es domina gran part de la comarca i la principal via de comunicació entre Olvera i Montellano.

Descripció de Cipriano Mauleón del primer assalt;

“D Pedro Pineda, Singular patriota, veí de Zahara, es va encarregar de la direcció de la seua sorpresa, i ben instruït va entrar la nit de l'11 de giner d'enguany en dos Guerrilles del Provincial de Ronda, al mando dels tinents D José Luis Noguera i D Juan Machado Cites l'una en la posada N(1) i l'Atra en la Casa (2), en l'Objecte de embarasar l'eixida de l'enemic al Poble per l'única comunicació del carrer de l'Iglésia (3), En una atra d'uns 54, del Regiment de la Reina, al mando del seu Tinent D. Dumenge de Surga, es va encaminar a la quebrada del Tajo (4) i en l'auxili d'una escala trepe per vàries Albarradas fins a prendre l'altura: sent de notar, que encuadramo va pujar la Tropa afiançada d'una corda, que suspenia Pineda en la seua extraordinària força Esta Guerrilla es va apoderar del Castell (5) abandonat Ataca una Guàrdia de cinc hòmens situada en el derrumbiadero de l'esquena abrigada d'un Parapete, a on se li va matar un Es va fer un presoner, despeñándose els demés Descendix Pineda en un atre Pilot Envist la Torre (6) S'apodera del pico matant tres francesos, que hi havia en ell, i en voler pujar a l'alt va ser ferit greument Esta tropa ama de l'altura inaccessible per la seua dominació, del baix de la Torre, i les partides en les Cases, encerravan a l'Enemic, la força del qual eren d'alguns cinquanta hòmens, en un rrecinto estret Mes sense saber per qué, tot es va abandonar, i ocupada l'altura per l'enemic, es va impossibilitar l'operació Va perir Pineda la memòria de la qual deu eternizarse a la posteritat com l'infàmia dels Causants de tan inaudita covardia Quarter General de Gaucín 20 de giner de 1811 Firmat Serrano Valdenebro - De Mauleón -”

Descripció del tercer assalt;

Ballesteros va descobrir l'engany, quan, en lloc de retornar a Sevilla, el 9 d'abril va atacar el chicotet castell de Zahara en la serra pero va ser repelit en pèrdues considerables, va intentar una expedició pel nort de Ronda, de Algodonales, Alcalà, Pruna, Casarabonela, a on es va reunir en Copons. Llavors, la divisió del Marqués de les Cuevas del Becerro va atacar Osuna, que estava defesa solament per "Escopeteros" i s'esperava que presentaren poca resistència, pero despuix de dos dies de combat i la pèrdua de doscents hòmens entre morts i ferits, els 3000 patriotes es varen retirar, batuts per cent cinquanta dels seus propis compatriotes que lluitaven en el bando dels invasores francesos.

Cites i descripcions

• Ibn Marzuq

Ibn Marzuq (1370-1371), autor d'una obra en la que narra en intenció moralizante els “memorabilia” del sultà mariní Abu-l-Hasan, nos informa de les repetides atencions que el susodicho manifestara cap als pobladors del glacis defensiu rondeño. Diu en concret:

“....devia ocupar-se de la ciutat de Ronda i de la seua terra circumdant i de lo que depenia d'ella i de Gibraltar (Deu la guarde), dispensant-los abundants subvencions. Yo mateixa vaig estar, un any, encarregat de distribuir els dons i d'inspeccionar estos territoris, i de oir les reclamacions dels seus habitants i de comprovar qué necessitaven, puix el nostre senyor tots els anys designava a algú per a que duguera açò a veta. La seua aportació dels diners arreplegats pel azque aquell any va ser de cent mil dinares d'or, que vaig enviar a Ceuta, marchant després com a embaixador a Granada, i a la meua eixida de Granada em vaig dirigir a inspeccionar les terres del-Andalus, registrant per escrit tot lo que es ne havia ordenat. M'acompanyaven els secretaris de Gibraltar i Ronda, maravillándonos de tot lo que (esta terra) obté (d'Abu l-Hassan) anualment. Vaig aplegar fins a Zahara (al-Sajra) i la fortalea (hisn) de Olvera i el territori veí, detenint-me en la frontera entre musulamnes i cristians, sentint les queixes de la gent d'abdós religions, obtenint tots i cada u el seu dret, concedint en tota esta regió el seu benefici i ajuda....” (El “Musnad”, p. 325 i 326). 1370-1371

• Lastigi. Cap. LXI.

Lastigi és el quint poble Cèltic d'este districte, en el qual no s'oferix menys dificultat per a assentar, com poble siga: pero aquella màxima, que duem, de que estos llocs estigueren uns prop d'uns atres, i algunes atres raonables conjectura em donen a entendre, que Lastigi hui la vila de Zahara, que dista de Ronda quatre llegües, poc més, o menys, i de Sevilla catorze llegües al mig dia, inclinat una miqueta a l'alce. Està situada esta vila sobre una gran penya gallet; que solament té entrada per una part al Ponent, a on té una porta fortísima en torres, baluarts, murallas, i atres fortificacions. Per totes les demés parts és altíssima la penya de modo, que als que miren cap al sol, i les aus, i encara a vezes els núvols semblen abaxo. Els carrers estan picats, i fetes a fuerça de picos; i escodas, i moltes de les cases llaurades en la viva penya, i per la major part della es va pujant per escalons cabados en la mateixa viva penya. Finalment, assi com és esta vila el lloc més fort d'Espanya per la seua naturalea, assi és tan espere, que a les mugeres que són desta condició, cridem Zahareñas.

En lo molt alt té un castell, i allí prop esta l'iglésia major. I no és sola esta la fortalea desta vila, sino que també per a aplegar a la població casi una milla des del riu Guadalete, per un cerro molt alt, i asprós de pujar. Té assi mateix junt a si este gran peñasco, en que està fundada Zahara, l'alta serra, que criden de la Pinada, primeres senyes d'Espanya, als que venint de les Índies d'Occident naveguen la mar Atlàntica; perque esta serra és lo primer, que es descobrix de l'amada pàtria, i qui tots donen les primeres salut.

Entre les demés medallas, que junta el Llicenciat Sacho Hurtado de la Pont, es veu una molt antiga de bronze, com un real de dos, en la que sembla un cap humà, i prop della una llínea tortuosa. De l'atra part té dos mechons, i en mig el nom deste lloc, que és en esta forma.

Sembla, que aquella llínea tortuosa denota el riu Guadalete, que per la part de Setentrion vaña, i va rodejant en vàries bueltas el gran cerro, sobre que s'alça el peñasco, a on esta Zahara. Els mechons denoten la fertilitat de la seua campiña, que oy és molta, i sempre ho haurà segut, com a lloc de l'Andalusia.

• Acta Capitular de Zahara de la Serra:12 de març de 1845

Retaule Major

En la vila de Zahara a dotze de març de mil huitcents quarantacinc, reunits en estes Cases Capitulares els senyors de l'Ajuntament que al marge s'expressen els qui per davant mi, el seu secretari varen acordar lo següent.

Pel senyor president es va fer present que el desastrós estat en que l'actual estació de pluges i vents havien posat a este veïnat, ho havien obligat a reunir a la Corporació extraordinàriament per a que sobre esta delliberació, puix que rodejat el poble de barrancs desnivelando enterament el terreny sobre que esta població es troba el veïnat en major conflicte amenaçades moltes parts de les cases en afonaments i unes atres a ser demolides a impuls de les grans pedres que amenacen desprendre's del gran tajo que les domina, com a conseqüència de la referida desnivelaació. Que esta catàstrofe ha ocasionat ya ruïnes i amenaça atres més considerables i si no es troben mijos d'atenuar tantes fatalitat que han produït en el veïnat la major consternació, que fins a aplega la seua autoritat ha pres les mides oportunes, entre unes atres tallar les aigües de la font de dalt i fortificar algunes parets més perilloses pero que tot és insuficient en atenció a que el poble es veu casi incomunicat pel gran quebradero que ho passa de la mitat d'ell, les seues entrades obstruïdes i perilloses per les mateixes causes i els ponts dels seus rius sense poder aplegar a ells per atres grans quebraderos, moltes cases arruïnades i unes atres en eminent perill de ser-ho, mals tots superiors a les forces ordinàries i extraordinàries d'este veïnat, que implora la tutela de l'autoritat pública per a lliurar-se d'encerts que li rodegen.

Penetrada la corporació de l'exactitut de lo dit pel senyor alcalde varen acordar conforme dels senyors un expedient que òbriguen els extrems de l'anterior relat, en apreciació de les pèrdues, el seu valor i les cantitats necessàries per a evitar atres i assegurar el poble i les seues lliures comunicacions: Que dit senyor adopte quantes mides li sugerixca la seua celosia i en les atribucions d'esta corporació per a impedir en quant siga possible els mals que se sofrixen per a lo que li conferixen comissió i estan prontes a prestar-li auxilis els individus de la mateixa: Que es done l'orde a la Junta Municipal Beneficencia adopte i proponguen les mides que li siguen oportunes per a que siga socorreguda la misèria que ha produït l'actual calamitat: Que es done conte de tot al Sr. Cap, polític en testimoni d'este acte per a que els seus senyors ordene lo convenient, sense perjuí de remetre-li l'expedient de que es fa mèrit i consultar-li a un mateix temps de que fondos podrà tirar mà la corporació per a les obres més perentòries que la situació del poble exigix, i que últimament se li diga que la corporació s'ocupe de previndre nous quebrantos i que espera que les seues senyories estendrà la seua mà protectora i tutelar a favor d'un poble laboriós i pacífic afligit per una calamitat espantosa.

Peñalver (alcalde), Márquez, Pérez, Taula Calero, Casillas, Tardà, Castro i Tardà Pineda.

• Pedro de Medina

ZAHARA (XVI): Està assentat este poble sobre un gran risc o penya que solament té una entrada o pujada molt agre i tan dificultosa que en gran pesadumbre es pot pujar al poble cavalcant. Lo cercat i antic del poble està damunt de la penya, a mija ala. Els carrers estan picats i fetes a mà unixques sobre unes atres, picades en la penya, tan dificultosas d'anar-se que, per a açò, estan plenes d'escales i, en tot açò, és menester que estiguen els hòmens molt acostumats a pujar i baixar per elles per a encertar i anar i posar els peus. Lo nou del poble està continuat en lo antic, pero en un lloc més baix i més pla, que és com una taula alguna cosa plana que es fa en el mateix risc abans de pujar a lo molt alt, pero no és tan pla açò que hi haja a on córrer un cavall.

• Rodrigo Car

ZAHARA (XVII): Està situada esta vila sobre una gran penya gallet, de modo que solament té entrada per una part, al ponent, a on té una porta fortísima en torres, valuartes, muralles i atres fortificacions. Per totes les demés parts és altíssima la penya, de modo que als que miren des de les cases fa por mirar cap al sol i les aus, i encara a voltes els núvols semblen avall. Els carrers estan picats i fetes a força de picos i escodas i moltes de les cases llaurades en la viva penya, i per la major part d'ella es va pujant per escalons cabados en la mateixa viva penya. Finalment, aixina com és esta vila el lloc més fort d'Espanya per la seua naturalea, aixina és tan asprós que a les mujéres que són d'esta condició cridem zahareñas. En lo molt alt té un castell, i allí prop està l'iglésia major. I no és sola esta la fortalea d'esta vila sino que, també per a aplegar a la població, es puja casi una milla des del riu Guadalete per un cerro molt alt i asprós de pujar.

• Pedro de Gamaza i Romero d'Aragó

ZAHARA (XVII (1644): La vila de Zahara està empinada sobre una penya gallet que solament té entrada per una part, al ponent, a on té una part fortísima, en torres, baluarts, muralles i atres fortificacions, per totes les demés parts és altíssima la penya, de modo que als que miren des de les cases fa por mirar cap al sol, i les aus yacer a voltes davall. Els carrers estan picats i fetes a força de picos i de escodas, i moltes de les cases llaurades en la mateixa penya, i per la major part d'elles es va pujant per escales cabadas en la mateixa penya. És esta vila el lloc més fort d'Espanya per la seua naturalea i gran aspereza, puix a les dònes d'esta condició criden zahareñas.

• Sebastián Miñano

ZAHARA (XIX): Vila secular d'Espanya, província i arzobispado de Sevilla, partit de Marchena, alcalde major de primera classe en dos ordinaris, tribunal eclesiàstic foràneu, 224 cases, 726 veïns, 2735 habitants en els seus llogarets, Algodonales i El Gastor, una parròquia, un convent de flares, un pósito.

El nom d'esta vila és d'orige aràbic, i està situada en país de serranía, en territori d'ínfima classe, en chicoteta llabor, i també curta porció de hortes, vinyes i olivares, plantats en les serres que cerquen la vila en tots els llocs. Els carrers estan picats, les cases llaurades en viva penya, i per la major part d'elles es puja per escalons fets a pico, de manera que és un dels llocs més forts d'Espanya per l'aspereza del lloc, i per esta causa s'han traslladat els veïns a un pla a orient de la serra, el qual és molt apacible i bell, rodejat de fonts copioses de bona aigua, que reguen les seues hortes en terreny arboleado, pel qual passa el riu Guadalete. El peñasco sobre el que està fundada la vila antiga està junt a l'alta serra que criden La Pinada, que és lo primer que es veu d'Espanya pels que, venint d'Índies Occidentals, naveguen a la Mar Atlàntica. Dista 15 llegües de la capital. Contribuïx 47 868 rs. 16 mrs.

• Pascual Madoz

ZAHARA (XVIII): Vila situada a vint llegües de Càdis, entre serres a voltants del Guadalete. El seu nom i fundació són dels àraps i en el lloc que està l'antiga vila hi ha restants de la mateixa época, havent-se traslladat la major part de les seues moradores a un pla que hi ha a Orient de la serra per ser terreny més amé. A el S. del poble hi ha uns banys sulfurosos molt útils per a les malalties cutànees i irritament crònics. Pertany a la diòcesis de Sevilla i al partit judicial de Olvera, d'a on dista tres llegües. Consta de 347 veïns i 1.151 habitants; té una parròquia, un pósito, un estanc i va haver un convent de flares. En la quinta de 1844 varen entrar en sòrt 85 jóvens de 18 a 24 anys. Va pagar per tota contribució 48.497 rs. i collita a l'any comú 6000 fanegas de grans i llegums, 3000 arroves de vi i 250 d'oli, que en els fruts menors i les seues moltes pastures importen 201.300 rs. Hi ha granjería de ganados i alguns telers per a llenços ordinaris.

Madoz, Pascual – Diccionari geogràfic-estadístic-històric d'Espanya i les seues possessions d'ultramar (1846-1850)

ZAHARA (XIX): Zahara, vila en ajuntament en la província de Càdis (20 llegües), partit judicial de Olvera (3), diòcesis, audiència territorial i capitania general de Sevilla (14). Situada en una altura al N i en la falda d'un elevat tossal, en el cim del qual es troba un antic castell dominat per un cerro cridat Purgón. El clima és molt estremado en el estío i hivern i propens a intermitents i catarros. Té 350 cases de mijana construcció, entre elles la de l'Ajuntament, presó i una font les aigües de la qual, encara que potables, no són molt bones. Iglésia parroquial (Santa María de la Mezza (sic), servida per un retor de concurs i recapte ordinari, i un cementeri ben situat. Una ermita en el poble, Sant Joan de Letrán.

Confina el terme pel N en el de Algodonales, I El Gastor, S Grazalema i El Bosc, i O Prat del Rei. Hi ha en ell varis caserius disseminats per al servici de les chicotetes llabors. Naix en el terme el riu Boca-lleons, en el lloc del Bramadero, les aigües del qual, despuix de fertilizar alguns terrenys, s'incorporen al Guadalete. El terreny és molt montuoso, en algunes cañadas de sembradura, i poblat de mont i mata baixa.

Els camins, locals i mals. El correu es rep de Ronda tres voltes en la semana. Produïx tota classe de cereals, prou per al consum, alguns llegums i moltes frutes. Hi ha ganado i de tota espècie i caça de conills i perdius. Indústria, l'agrícola, i varis molins harineros i d'oli. Població, 374 veïns, 1151 ànimes. Riquea: prod. 4.000,880 rs. Imp. 50.280. El presupost municipal ascendix a 40 000 rs., i es cobrixen en el producte dels bens de propis.

Vista de Zahara des de la seua castell

Bibliografia

• Castro, A.de,Història de Càdis i la seua província, Càdis 1923.
• Madoz, P.,Diccionari goegráfico -estadístic-històric d'Espanya, Madrit (16 toms)