Gola Verda


La Gola Verda és un espectacular canó que ha segut excavat pel Riera Bocaleones.[1] Està situada a uns 5 km de la localitat de Zahara de la Serra, en ple Parc de la Serra de Grazalema.
El nom de Gola Verda li ve de la frondosa vegetació que tapiza les seues elevades i verticals parets que en els punts més agrests aplega a alcançar una profunditat de 400 metros. El sendera que recorre la gola verda té una dificultat mija-alta i una llongitut de 2,5 km (2 hores). Per a poder visitar i accedir a la zona és imprescindible un permís que s'otorga en el Centre de Visitants de Zahara de la Serra o en el de El Bosc. En la profunditat de la gola es pot observar la Cova de l'Ermita d'orige càrstic.


Recorregut per la Gola Verda
- Començ del camí fins a l'Ermita de la gola
Este estret canó constituïx un dels marcs naturals més impressionants de tota la província, sent un verdader paraís per a les aus de roca. En ell podrem fer ademés interessants observacions de caràcter geològic i botànic. Partint de Zahara de la Serra i despuix d'haver recorregut uns 4 km, trobarem a la dreta de la carretera a l'altura del punt km 7,5 l'entrada. Despuix de sortejar l'entrada prendrem un camí a la dreta. En els seus primers trams la vereda transcorre por entre cerros ondulats sobre els que es desenrolla una xara aclarida en el que abunden especialment les retamas junt a lentiscos, aulaga, matagallos i jaras. La sendera discorre paralel per al riu, el caixer del qual que no és visible, queda molts metros per davall, a la nostra esquerra.
- El descens
Despuix de recórrer aproximadament 1,5 km des de que abandonem la carretera, remontarem una chicoteta costera per a doblar cap a l'esquerra i iniciar el descens fins a la Gola per un camí que serpea el seu ala. Des dels primers moments la vegetació canvia sobre el tram anterior i a la vora del camí s'instala un tupido xara, allí a on el sol ho permet. En ell destaca la presència de la sabina, cupresácea fàcilment indentificable per les seues chicotetes bayas de color marró obscur. Junta a les sabinas no falten tampoc retamas i matagallos, lentiscos o cornicabras. L'espècie arbòrea més abundant és ací l'algarrobo, que actua casi com rupícola veent-se obligat a créixer en les oquedades a on s'acumula una miqueta de sol o entre les mateixes fissures de les roques calcàrees. l'ullastre, també abundant nos acompanya en el nostre suau descens - encara-. En esta ala més exposta al sol que l'oposta, trobarem junt a les espècies citades unes atres de caràcter més termófilo com el margallonera, la zarzaparilla, olorosos tomellos, o l'espigue negre conegut també com cambronera, arbust del que s'afirma pren el nom el propenc mont de Cambronera, per la falda del qual caminem. Estes espècies, que denoten influències del pis termomediterráneo, es veuen acompanyades a lo llarc de tot el camí de descens per atres pròpies de terrenys secs, solejats i oberts. Trobem ahí distintes espècies de leguminosas com l'inconfundible Psoralea bituminosa o trébol hediondo (fàcilment reconeixible per la seua olor), la alacranera (Coronilla scorpioides), l'herba d'argent.
El camí continua el seu descens cap a la gola i front a nosatres vorem les estribacions de la S.ª de Zafalgar. Al poc passem baix un rebanc format en la paret que casi techa la vereda, i be pogueren ser els sostres de cavitats afonades. A partir d'este lloc la sendera s'estretix i inicia el seu descens en zigzag per l'ala en ràpides pendents, obrint-se pas entre les roques. En estes parets rocoses la xara inclou les mateixes espècies que en zones més altes pero es presenta molt més aclarit. En un punt de la vereda de descens, esta travessa una gran roca entre la que s'han tallat escalons.
- Pel llit de la Gola
Despuix d'una miqueta més d'1,30 h des de que eixim de la carretera, apleguem al llit del riu. Llevat l'época de pluja sol estar sec, pese a lo que nos invadix una frescor inusitado encara en els mesos més calorosos de l'estío, quan les diferències tèrmiques entre la part superior de la paret i la gruta que despuix visitarem pot aplegar a ser més de 10 °C. Les altes i verticals parets, separades en alguns llocs per solament 10 m, proyecten sobre el canó una permanent ombra que ho manté fresc i humit. Si a açò afegim, que encara en els mesos d'estiu rezuma l'aigua per multitut de clavills i fissures, comprendrem cóm la vegetació que en estos llocs es desenrolla deu forçosament contrastar en la que creixia sobre les parets, expostes al sol.
Abans de seguir cap a la gruta farem un alt en el camí per a deixar-nos sorprendre pel canó. Assentats sobre les enormes i polits vores del llit o als peus de les grans baladres arborescentes que creixen en les vores podrem admirar la majestuosidad de les parets de la gola, techada per l'estreta tira blava a la que es reduïx el cel visible des d'ací. El silenci s'esguita de sons deguts a l'aus que viuen en les parets del canó. A poc que observem les ales comprendrem a que es deu el topònim de Gola Verda en que es coneix este parage, ya que sense dubte, obedix a la coloració que la vegetació sempre verda dona a les ales. En el llit del riu, allí a on en les vores s'acumula una miqueta de sol, creix una vegetació totalment distinta a la que hem vingut observant durant el descens. Esta, de marcat caràcter xerófilo. Aquella umbròfila i hidrófila. Els baladres, que formen el terchoPlantilla:Quin arbòreu, alcancen en molts llocs un tamany sorprenent, que fa ombra al restant dels arbusts. Entre les roques creixen higueras que ancoren les seues raïls en les mateixes fissures. Més rars són els llorers, que no obstant trobem ací creixent espontàneus com no succeïx en cap atre lloc d'estes serres.
Hedres, clemátides, nuezas... creixen en estes bardices umbrosos que flanquegen les vores de la Gola. La vinca, de belles flors liles, que nos han acompanyat també durant el descens creixen ara baix l'ombra dels baladres. No falten tampoc atres espècies pròpies de zones humides i umbrosas i aixina trobem aràcees com els candilitos, o el rogle o rejalgar (Arum italicum) reconeixible pel seu cridaner espádice groc, els fruts del qual són venenosos. Pero sense dubte la herbàcia que més nos cridarà l'atenció és l'acant, planta immortalisada per a sempre per l'arquitecte grec Calímaco en els capitells de les columnes corintias. Les fulles de l'acant són de gran tamany i posseïxen un intens color vert, que els permet aprofitar millor l'escassa llum que aplega fins a estos racons. Si tenim la sòrt de vore els acants florits (cap a maig-juny) comprovarem com les seues flors blanques o blavenc-violàcees es disponen en grans mechons que poden sobrepassar 1 m d'altura. A penes haurem anat 200 m quan trobem en la paret esquerra del canó, en la part cóncava d'un chicotet meandre, la sorprenent gruta coneguda com a cova de l'Ermita o Ermita de la Gola. Té forma d'un quarto d'esfera i és de grans proporcions (50×20).
"El color és rosa, pero un rosa estrany que no té res a vore en la carn. El vert és també irreal, una verda falaguera, d'alga, d'aquarela, humit, submarí, en transparències...Al fondo, estalagmites i estalactites fent-se. Tota la cova té un estrany aire de víscera, de creació, d'entranyes de la Terra. El sol és d'arena fina, pero entre les estalagmites trobem diminutes pilitas a on l'aigua filtra gota a gota. És un aigua puríssima, lustral, a punt de solidificarse en cristal de roca" (José i Jesús de les Cuevas, 1979).
Per a alguns la gruta formaria part d'una atra major, el sostre de la qual es va afonar per acció del riu. En opinió d'uns atres el seu orige pot deure's a l'erosió lateral del torrent, qui hauria excavat la oquedad, la qual posteriorment, per processos de dissolució s'hi hauria tapizado d'estalactites i estalagmites.
- Aspectes geològics
La Gola verda, excavada pel riu Bocaleones, constituïx un profunt canó obert entre les parets del Mont Cambronera (872 m s. n. m.) i una llarga loma que s'eleva a l'esquerra. En una llongitut superior als 3 km els seus desnivells inicials són suaus pero aumenten progressivament fins a formar un canó estret, les verticals parets del qual apleguen a alcançar casi 400 m de desnivell. Esta configuració es manté fins que bruscament desapareix en aplegar a la confluència en la riera de la Gola Verda, a on el Bocaleones forma una vall oberta, donant orige a una zona de riques hortes, fins que s'unix al Guadalete. El canó ha segut excavat entre materials calizos i dolomíticos del liásico inferior, pertanyents a l'unitat de la S.ª del Labradillo-S.ª de Zafalgar, els estrats del qual presenten ací una estructura casi tubular, havent segut fallats en alguns llocs tal com podem apreciar en les parets de la Gola Verda. La seua formació i posterior evolució geomorfològica encara es discutix, no obstant dos venen a ser les explicacions més acceptades: Per a uns la Gola Verda es va formar per l'acció de les aigües superficials que aprofitant una falla existent en la zona anirien profundisant el caixer en un llent i llarc procés d'erosió vertical. Atres autors pensen que l'erosió superficial portada a terme pel riu va provocar l'afonament del seu llit en enllaçar en formacions subterrànees d'orige càrstic. Esta explicació podria tindre relació en l'existència de la gruta de l'Ermita.
- Els pobladors de la Gola
Per les especials característiques geològiques de les estreta gola, el lloc es convertix en un paraís per a les aus que troben en les parets verticals de la Cambronera clavills i oquedades inexpugnables per a construir els seus nius. Pot afirmara, sense lloc a dubtes, que la Gola Verda alberga una de les comunitats orníticas més importants de la província de Càdis entre les que trobem un bon número d'espècies protegides per la llei, amén d'espècies invernantes i d'unes atres poc abundants en estos parages. A lo llarc del canó no nos serà difícil observar a la chova piquirroja, a les falcies reals i comunes que creuen com a fleches; als chicotets avions i a algun colirrojo tizón. En les zones altes de la paret de la Cambronera, menys verticals, abunden les currucas, merles, colomes torcaces i bravías i els páridos, comuns en atres parts de la serra. Una colónia de buitres troba també refugi en la paret, sobre la Gola, des d'a on se'ls veu evolucionar en molta freqüència. Entre les rapaces podrem observa al cérnicalo (comú i primilla), inconfundible pels "parons"que realisen en el seu vol, a les àguiles perdicera, calçada i culebrera i als falcons. El rar alimoche, amenaçat d'extinció en molts llocs d'Espanya, fa acte de presència en les parets rocoses del canó. El cheu chillón i les grajillas, que anidan també en la paret, sobrevolen estos parages que de nit s'omplin en els sons que produïxen els rat penat, els mochuelos, el muçol real i el cárabo.
El canó és aixina mateix refugi ideal per a chicotets mamífers predadores que se situen en el primer escaló d'este llit ecològic, junt en rapaces abans mencionats. Rabosots, comadrejas, furons i teixons abunden per açò llocs. Algunes[quí?] persones han confirmat la presència de llúdries en el Bocaleones, en les aigües del qual abunden els galápagos. Per les parts més obertes de la gola, allí a on les parets pert verticalitat, hem observat en vàries ocasions als meloncillos, també presents en atres llocs de la serra. No cap dubte de que lo atractiu del lloc en matèria faunística, explica el fet de que en la Gola Verda hagen permaneixcut jornades sanceres ornitòlecs anglesos i espanyols estudiant les aus de roca moradoras del canó.
Vegetació

En la vegetació de la zona, cal destacar el llorer, ya que és este l'únic lloc del Parc a on es desenrolla de forma selvada. El restant de vegetació és pròpia del bosc de galeria, que seguint el curs del riu mostra: oms, sauces, àlbers i gran cantitat d'higueras.
Fauna
Ademés, existix una gran diversitat d'espècies animals. Numeroses espècies d'aus habiten en la zona, sent un lloc idòneu per a la reproducció del buitre leonado. En esta zona habita una de les colónies més grans d'Europa.
Referències
- ↑ Ermita i canó de Gola Verda, mapa, 'openstreetmap.org.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Garganta Verde» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.