Santa Germandat
La Santa Germandat va ser una corporació composta per grups de gent armada, pagats pels concejos municipals de la Corona de Castella per a perseguir als criminals. Va ser instituïda per Isabel la Catòlica en les Corts de Madrigal de 1476 (XV), unificant les distintes Germandats que havien existit des de el XI en els regnes cristians. Alguns estudis ho consideren el primer cos policial d'Europa somés a certa organisació i administració governamental. Va ser dissolta en l'any 1834, en que pel Estament de Próceres votat en Corts va ser decretada la seua extinció total, havent segut para llavors reemplaçada per la Superintendencia General de Policia creada en 1824 com a orgue director de la Policia General del Regne. En el seu conjunt, podrien ser considerades com a antecedents de les Forces i Cossos de Seguritat de l'Estat.[1]
Història
[editar | editar còdic]Precedents
[editar | editar còdic]Les primeres germandats tenien una organisació similar a les confraries, pero en la finalitat d'establir una força armada per a defendre als pobles dels atacs dels nobles turbulentos i dels mercenaris sense treball i perseguir als salteadores i als bandits que practicaven l'abigeato. Va ser el rei Alfonso VI de León, en el XI, qui va concedir els primers privilegis, en els monts de la província de Toledo, per a que es formaren tals germandats i es dedicaren a la persecució i castic dels malfatans, entre els quals varen destacar en especial els cridats "golfines" que merodeaban per aquelles comarques.
En 1245, Fernando III el Sant va crear germandats policials en llocs estratègics per a detindre la delinqüència en els camps: Ciutat Real i Talavera de la Reina.[2]
Es varen crear germandats en els distints regnes cristians; a excepció del Comtat de Barcelona, a on es va formar en el seu lloc i per la mateixa época el "somatén" o toc de llinage, trasunto de el "ribat" o toc de rebat dels musulmans. En Navarra va rebre el nom de "orde".
Un fet que serà transcendental en el naiximent d'esta organisació succeïx en 1300, quan s'unixen en una federació els toledans dels Monts en els talaveranos de la Jara, a la que es varen sumar dos anys més tarde els de la llavors cridada Vila Real (Ciutat Real). Es va obrir aixina una etapa, a on la nova institució resultant cobrarà major efectivitat en coordinar els seus esforços, aumentar el potencial humà i millorar les estratègies de lluita contra el bandolerisme.
Enrique II de Castella va encarregar, entre 1369 i 1379, la creació de germandats per a la seguritat dels camps en la comarca de La Sisla. Una d'elles va ser la Germandat de Sant Martín de la Montiña, una mancomunitat de municipis que integrava a les localitats d'Ajofrín, Almonacid, Arisgotas, Casalgordo, Layos, Manzaneque, Mascaraque, Mazarambroz, Mora, Orgaz, Polze, Sonseca, Villaminaya i Villaseca de la Sagra.
Creació de la Santa Germandat
[editar | editar còdic]En 1473 Enrique IV de Castella va autorisar a petició dels procuradors en Corts la formació de la Germandat nova general dels regnes de Castella i Lleó, per a assegurar el compliment de la llei i perseguir la delinqüència en poblats i camins.[3] No obstant, esta primera Santa Germandat Nova es va dissoldre ràpidament, al mateix temps que el conflicte successori a la mort d'Enrique va agravar la situació d'inseguritat en el regne. Per això Alonso de Quintanilla, Contador Major de Contes, i Juan d'Ortega, sacristán del rei, varen promoure la formació d'una nova Santa Germandat, entrant en contacte en les ciutats castellanes per a que enviaren els seus representants a Ames, a on en març de 1476 es va celebrar la reunió que va elaborar el proyecte general, presentat poc despuix als reis Isabel I de Castella i Fernando II d'Aragó en les Corts de Madrigal.[4] Sobre la base preexistente de les Germandats que havien alçat algunes ciutats, el 19 d'abril de 1476 els reis varen aprovar el Ordenament de Madrigal elaborat pel seu Consell Real pel que es regulava la creació de la Santa Germandat per a protegir el comerç, pacificar el difícil trànsit pels camins i perseguir el bandolerisme. Ademés, com milícia eixercitaria un important paper en la guerra de Granada pero tindria una vida curta, puix des de 1498 va quedar reduïda de nou a nivells locals, conforme als desijos de les ciutats.
Esta institució ha segut entesa com un instrument que busca garantisar l'orde públic, aixina com l'embrió d'un eixèrcit regular i especialisat, sobretot a partir de 1480. La seua principal funció consistia en jujar i castigar els delictes comesos a cel obert, fòra dels pobles i ciutats.
Es va crear inicialment per un periodo de tres anys, es territorializó la seua jurisdicció (cinc llegües a la redona de cada localitat en més de trenta veïns, huit províncies), es va organisar la seua tropa (un ginet per cada cent veïns i un soldat per cada cent cinquanta, agrupats en colles), es varen estipular els seus àmbits d'actuació llegal (robos, crims, incendis, juïns sumarísimos en aplicació immediata de la pena) i se li va dotar d'una estructura econòmica (la finançació per sisas), política i administrativa (el conjunt de delegats de les huit províncies, León, Zamora, Salamanca, Valladolit, Palència, Àvila, Burgos i Segòvia, componia el Consell de la Germandat).
També es va introduir en la Corona d'Aragó, en l'idea d'unificar institucions entre Castella i Aragó, encara que este intent va fracassar. Estes idees varen evolucionar cap a les Guàrdies de Castella.
Contingut
[editar | editar còdic]
Segons Hernando del Polze, els Reis Catòlics varen acordar cridar a Corts «per a donar orde en aquells robos i guerres que en el regne es facían» i, en una atra part, va afegir que en les mateixes Corts va ser jurada «la Princesa Donya Isabel per Princesa hereua dels regnes de Castella i de León per a despuix dels dies de la Reina».
Evidentment tals fets estaven lligats; i, en substància, els capítuls de la Santa Germandat aprovats pels Reis Catòlics en les Corts de Madrigal de 1476 tenien també per objectiu preparar una milícia que poguera enfortir el poder real. La política que va presidir la creació d'esta força militar permanent no va poder ser més hàbil i discreta: llimitar la jurisdicció dels alcaldes a pocs casos, sometre els cuadrilleros a rigorosa disciplina, posant al seu front capitans, i nomenar o fer que anara nomenat general d'aquella milícia, sempre en peu de guerra, al Duc de Villahermosa, germà bastardo de Fernando el Catòlic, eren mijos segurs per a encomanar als concejos la persecució i el castic dels malfatans evitant els inconvenients i perills de la llicència popular. L'unitat del cos i la concentració del mando varen convertir a la Santa Germandat en un auxiliar poderós de la monarquia, perque els 2000 hòmens de guerra que els concejos pagaven «estaven prestos para lo que el Rei o la Reina els manaren».
Estos soldats es distinguien pel seu uniforme: un coleto, o jupetí de pell fins a la cintura i en uns faldones que no passaven de la cadera. El coleto no tenia mànegues i, per tant, deixava al descobert les de la camisa, que eren verdes. Popularment eren coneguts com cuadrilleros, perque anaven en colles (quatre soldats), o mànegues verdes, perque el color vert de les seues mànegues els identificava de colp i repent.
Despuix de la seua aprovació en les Corts de Madrigal i la celebració de juntes locals, l'1 d'agost de 1476 es va celebrar en Ames una junta general en la que va quedar establida la seua organisació i funcionament. El territori es dividia en huit províncies (Burgos, Salamanca, Palència, Valladolit, León, Segòvia, Àvila i Zamora), sent obligatòria la pertinença a ella. Per a la seua finançació es creava un impost que gravava totes les vendes llevat la carn. Ademés es creava una junta permanent, el Consell de la Germandat, al que pertanyien un procurador per cada una de les províncies, que podien canviar, i quatre càrrecs inamovibles nomenats pels reis: president, càrrec per al que va ser nomenat Lope de Ribas, bisbe de Cartagena, tesorer o contador, que va recaure en Alonso de Quintanilla, provisor, Juan d'Ortega, i capità general, per al que va ser designat Alfonso d'Aragó, germanastre del rei.[5] Cap a 1480 la «tesoreria» de la Santa Germandat, encarregada de cobrar les contribucions, va ser encomanada a arrendadors externs, confiada primer a Pedro González de Madrit, que posteriorment va ser substituït pel destacat financer judeu Abraham Senior (el 15 d'agost de 1488). La companyia d'arrendadors de Senior formada per a eixa ocasió estava composta també pel seu gendre Meir Melamed (Mayr Malamed) i per Luis d'Alcalà, regidor de Madrit, que es va obligar en nom de tots ells.[6]
La Santa Germandat apareix en el capítul 45 de Dò Quixot de la Taca (1605), de Miguel de Cervantes.[7][8]
Decliu
[editar | editar còdic]_C%C3%A1rcel_de_la_Santa_Hermandad.jpg){kind=link}
Esta espècie de policia rural va ser molt eficaç en les seues primeres époques, infligiendo castics molt severs i favorint l'autoritat central de la realea en fer que la noblea perguera gran part del seu immens poder i influència. No obstant, alguns autors afirmen que posteriorment va cedir en disciplina i eficàcia degut fonamentalment a les següents causes: resultar escassa per a Eixèrcit permanent i no obstant excessiva per a cos de seguritat; supondre una considerable càrrega per als pobles que devien pagar-la; i l'amprar cada volta més freqüentment a l'Eixèrcit regular en missions d'orde públic. Es diu, per eixemple, que els mànegues verdes no aplegaven mai a temps, que els crims quedaven impunes o que els propis parracs li les componien per a donar solució als seus problemes, de modo que quan apareixien, la seua llabor era innecessària. Per esta raó, se supon, el poble va falcar l'expressió «¡A bones hores, mànegues verdes!» com a símbol d'inoperància, tardança o inutilitat.[9]
La Santa Germandat va ser entrant en decliu poc a poc, fins que en 1834 va ser votada una Llei en les Corts per la que s'ordenava la seua desaparició total.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Turrado Vidal, Martín, Estudis sobre història de la policia (III). Policia i gents de mal viure, històries variopintas, Madrit, s.a., ISBN 84-9821-370-3 p. 66.
- ↑ Miguel Fernando Gómez Vozmediano. Tesis doctoral dirigida per Enrique Martínez Ruiz (2002). La Santa Germandat Vella de Ciutat Real en l'Edat Moderna. Sigles XVII-XVIII, Universitat Complutense de Madrit. ISBN 978-84-8466-057-6.
- ↑ Martínez Ruiz, pág. 95.
- ↑ Martínez Ruiz, pág. 96.
- ↑ Martínez Ruiz, pág. 100.
- ↑ Miguel Ángel Ladero Quesada La Germandat de Castella: contes i memorials, 1480-1498, pg. 23.
- ↑ Silva, 2018, p. 23.
- ↑ «Don Quixot de la Taca». Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 18 de novembre de 2019.
- ↑ Dits i frases fetes, José Calles Vals i Belén Bermejo Meléndez, Ed. Libsa, Madrit, 2001. ISBN 84-7630848-5.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Martínez Ruiz, Enrique, «Algunes reflexions sobre la Santa Germandat», Quaderns de Història Moderna, n.º 13 (1992), Universitat Complutense, págs. 91-107. [1]
- Lorenzo Silva (2018). Seré en el perill: l'aventura històrica de la Guàrdia Civil, Edaf. ISBN 978-84-414-3808-8.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Santa Hermandad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.