Pren de Màlaga (1487)

Pren de Màlaga (1487)

Es coneix com la pren de Màlaga al sege portat a terme en 1487 per mig del qual els Reis Catòlics varen conquistar la ciutat de Màlaga a a el Regne nazarí de Granada, en el context de la guerra de Granada. El sege va durar uns quatre mesos de duració i va supondre un episodi sanguinós en la guerra final per la conquista del Regne nazarí de Granada.

Història

La ciutat de Màlaga estava defesa per una muralla i per arravals igualment amurallados. l'alcazaba estava comunicada en el castell de Gibralfaro per mig d'una coracha doblement amurallada. Ho defenien 15000 gomeres africans i guerrers malaguenys ^{cita requerida}.

El rei Fernando el Catòlic va eixir de Còrdova en un eixèrcit de 20000 ginets, 50000 peons i 8000 soldats de respal. A este contingent es va unir l'artilleria manada per Francisco Ramírez de Madrit que va eixir d'Écija. L'eixèrcit va prendre la decisió d'atacar primer Vélez-Màlaga per a posteriorment alvançar sobre Màlaga.

Els espies dels nazaríés varen transmetre els moviments dels cristians, no obstant, tant Màlaga com Vélez-Màlaga es trobaven sense el seu senyor, el llavors Mohammad XII (fins fa poc considerat com Mohammad XIII), emir de Granada des de 1485. Els habitants de Vélez varen escapar a les montanyes i al castell de Bentomiz. ^{cita requerida}

La tàctica del rei Fernando li va donar l'iniciativa al Duc de Càdis el qual, despuix de montar una empalizada, durant varis dies va sitiar Gibralfaro fins a obrir una chicoteta brecha en un mur. No obstant quan la pren semblava imminent els granadins contraatacaron en una incursió nocturna que va causar algunes baixes als cristians entre ells els familiars més directes del Duc que varen eixir ferits.

Va haver una gran abofegada i per això Fernando va fer vindre a Isabel per a animar als seus hòmens, pero açò casi costa la vida a la pròpia Reina per un atentat planejat des de intramuros per un santón musulmà cridat Ibrahim el Guerbi.^{cita requerida}

En lo purament militar les bombardas de Fernando varen ser canviades d'emplaçament per a apuntar a una torre que precedia un pont d'accés. No obstant els artilleros cristians varen idear una forma res convencional de volar aquell punt de resistència, colocant un canó carregat de pólvora baix de l'edifici. Esta voladura va propinar un fort colp moral als defensors musulmans.^{cita requerida}

Agobiats per la calor i el desproveïment les tropes nazaríes varen llançar una última desesperada ofensiva sobre el campament cristià, que va fracassar per la superioritat de l'eixèrcit dels Reis Catòlics. Despuix d'este episodi varen vindre les capitulacions que es varen tancar el 18 d'agost. Aixina que els musulmans es varen rendir i l'eixèrcit castellà va entrar en la ciutat.^{cita requerida}

Lliberació dels captius de Màlaga pels Reis Catòlics de José Moreno Carbonero. 1930. (Museu de Màlaga).

El sege de la ciutat va ser un dels més llarcs de la conquista, va durar varis mesos i va tallar el suministrament d'aliments, rendint-se el 13 d'agost de 1487 i entrant els reis triunfalment el 18 d'agost. La població va ser castigada a l'esclavitut o a pena de mort, en excepció de vinticinc famílies que varen poder permanéixer en Màlaga, com mudéjarés, en el recint de la morería. La conquista de Màlaga va supondre un duríssim i definitiu colp per al regne nazarí de Granada que perdia aixina la seua principal porta marítima.

El rei Fernando II d'Aragó va decidir aplicar un castic excepcional i es va negar a concedir una capitulació honrosa per als vençuts. Llevat el grup del mercader Alí Dordux, que va rendir la ciutat a esquenes del arráez Hamad al Tagrí o El Zegrí, que resistiria en el castell de Gibralfaro uns dies més. Els 15000 supervivents varen ser convertits en esclaus.

En pago a les tropes que acompanyaven als conquistadors es varen produir els repartimientos. Entre 5000 i 6000 cristians extremenys, lleonesos, castellans, gallecs i llevantins varen repoblar la província, dels que uns mil es varen assentar en la capital. En un primer moment es varen alçar quatre parròquies en la ciutat: les iglésies del Sagrario —dedicada a Sant Pedro, fundada en 1488 i reconstruïda en el XVIII—, Sant Joan, Santiago i Sants Màrtirs. La ciutat es va estendre extramuros en la creació dels convents de La Trinitat, Capuchinos, Los Àngeles i el Santuari de la Victòria.

Bibliografia

• Francisco Guillén Roures: Història de Màlaga i la seua província. Editorial Arguval, Màlaga, 1983