Antonio Gala
| Antonio Gala Velasco | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor i poeta. | ||
| Naiximent: | 2 d'octubre de 1930 | ||
| Lloc de naiximent: | Brazatortas, Ciutat Real, Castella-La Mancha, Espanya | ||
| Defunció: | 28 de maig de 2023 | ||
| Lloc de defunció: | Córdova, Andalusia, Espanya | ||
Antonio Gala Velasco (Brazatortas, Ciutat Real, 2 d'octubre de 1930 - † Córdova, 28 de maig de 2023) fon un escritor, poeta, dramaturc, noveliste, guioniste i articuliste espanyol.
Biografia[editar | editar còdic]
De nom de pila Antonio Ángel Custodio Sergio Alejandro María de los Dolores Reina de los Mártires de la Santísima Trinidad y de Todos los Santos, naixqué i vixqué la seua infància en Brazatortas, província de Ciutat Real, fins als 9 anys. En l'any 1939, la seua família es va traslladar a Còrdova, a on Antonio va escriure les seues primeres obres, impartint als catorze anys una conferència en el Real Círcul de l'Amistat, Liceu Artístic i Lliterari de Córdova.
Llector precoç de Rainer Maria Rilke, Garcilaso, Sant Joan de la Creu i atres autors, estudià des de la primerenca edat dels 15 anys la carrera de Dret en l'Universitat de Sevilla i, com a alumne lliure, Filosofia i Lletres, Ciències Polítiques i Econòmiques en l'Universitat de Madrit, obtenint llicenciatures en totes elles.
En acabar els seus estudis universitaris, va iniciar la preparació d'oposicions al Cos d'Advocats de l'Estat, abandonant-ho en un gest que ell recorda com de rebelia davant les pressions del seu pare, per a ingressar despuix en els cartoixants. Pero la rígida disciplina monàstica no estava feta per ad ell, i, com ho conte en la seua autobiografia, Ahora hablaré de mí (2000), fon expulsat de l'orde.
Es va mudar llavors a Portugal, a on dugué una vida bohemia. En 1959 començà a impartir classes de Filosofia i Història de l'Art i va rebre un accèssit del Premi Adonáis de poesia per la seua obra Enemigo íntimo, escomençant una exitosa carrera teatral i periodística, que li va possibilitar des de l'any 1963 viure només de l'escritura. A mitan de 1962 es va marchar a Itàlia, instalant-se en Florència, a on va permanéixer casi un any. En este temps va publicar en la revista mensual Cuadernos Hispanoamericanos poemes del seu llibre La deshonra.
En l'any 1973 va sofrir en Madrit una perforació del duodé que el va dur a la vora de la mort i durant la convalescència va escomençar a utilisar bastó, objecte del que va reunir una gran colecció, uns 3.000 eixemplars, regals d'amics i admiradors.
Ha publicat artículs en el suplement dominical del periòdic El País, des de la seua fundació en l'any 1976 fins a l'any 1998, com «Charlas con Troylo», «A los herederos», «A quien conmigo va», etcétera; tots estos artículs varen ser recopilats posteriorment en llibres.
Va començar a escriure noveles en els anys noranta, iniciant-se en El manuscrito carmesí, una novela històrica sobre Boabdil, l'últim rei nazarí de Granada, en el que guanyà el Premi Planeta en 1990.
També ha colaborat en el diari El Mundo, entre els anys 1992 i 2015, en artículs d'opinió breus publicats en el nom de troneras. El ritme de creació i publicació d'atres obres seues va descendir posteriorment, i en vàries ocasions va donar a entendre que El pedestal de las estatuas podria ser la seua última novela.
Creà la Fundació Antonio Gala per a Creadors Jóvens, dedicada a recolzar i becar la llabor d'artistes jóvens.
El 14 de decembre de 2011 va rebre el Premi Quixot d'Honor 2011 a tota una vida que concedix l'Associació Colegial d'Escritors d'Espanya (ACE).
El 5 de juliol de 2011 l'escritor feu públic en la seua secció troneras del diari El Mundo que patia «un càncer de difícil extirpació». En febrer de 2015, durant l'homenage que li va brindar la ciutat de Màlaga en motiu del nomenament com a Fill Adoptiu i l'entrega de la Medalla de la ciutat, va manifestar estar lliure ya d'una dolència que havia portat «més temps del degut» i va afirmar: «Els doctors del Reina Sofia m'han declarat lliure del càncer».
Obra[editar | editar còdic]
Gala és un autor de gran èxit entre els llectors en qualsevol dels gèneros que cultiva: teatre, columnisme, novela o lírica. El seu estil abunda en imàgens i recursos lírics, i és molt elaborat en lo formal, pero no li falten detractors per les seues crítiques a personages de l'actualitat o a personages històrics.
Va cultivar tots els gèneros lliteraris possibles, inclosos el periodisme, el relat, l'ensaig i el guió televisiu, i ha segut guardonat en numerosos premis, no solament en l'àmbit de la poesia, sino també com a resultat de la seua valiosa contribució al teatre i l'òpera.
Teatre[editar | editar còdic]
- Los verdes campos del Edén, 1963
- El caracol en el espejo, 1964
- El sol en el hormiguero, 1966
- Noviembre y un poco de hierba, 1967
- Spain's strip-tease, 1970
- Los buenos días perdidos, 1972
- ¡Suerte, campeón!, 1973
- Anillos para una dama, 1973
- Las cítaras colgadas de los árboles, 1974
- ¿Por qué corres, Ulises?, 1975
- Petra regalada, 1980
- La vieja señorita del paraíso, 1980
- El cementerio de los pájaros, 1982
- Trilogía de la libertad, 1983
- Samarkanda, 1985
- El hotelito, 1985
- Séneca o el beneficio de la duda, 1987
- Carmen, Carmen, 1988
- Cristóbal Colón, 1989
- La truhana, 1992
- Los bellos durmientes, 1994
- Café cantante, 1997
- Las manzanas del viernes, 1999
- Inés desabrochada, 2003
Poesia[editar | editar còdic]
- Enemigo íntimo, 1959
- 11 sonetos de La Zubia, 1981
- 27 sonetos de La Zubia, 1987
- Poemas cordobeses, 1994
- Testamento andaluz, 1994
- Poemas de amor, 1997
- El poema de Tobías desangelado, 2005
- Desde el Sur te lo digo, edició de Pedro J. Plaza, 2019
Narrativa[editar | editar còdic]
- El manuscrito carmesí, 1990 (novela)
- La pasión turca, 1993 (novela)
- Siete cuentos, 1993 (relats)
- Granada de los nazaríes, 1994 (novela)
- Más allá del jardín, 1995 (novela)
- La regla de tres, 1996 (novela)
- El corazón tardío, 1998 (relats)
- Las afueras de Dios, 1999 (novela)
- Ahora hablaré de mí, 2000 (autobiografia)
- El imposible olvido, 2001 (novela)
- Los invitados al jardín, 2002 (relats)
- El dueño de la herida, 2003 (relats)
- El pedestal de las estatuas, 2007 (novela)
- Los papeles de agua, 2008 (novela)
Guions de televisió[editar | editar còdic]
- Y al final esperanza, 1967
- Cantar del Santiago para todos, 1971
- Si las piedras hablaran, 1972
- Paisaje con figuras, 1976
- Trece noches, 1999
Artículs[editar | editar còdic]
- Texto y pretexto, 1977
- Charlas con Troylo, 1981
- En propia mano, 1985
- Cuadernos de la Dama de Otoño, 1985
- Dedicado a Tobías, 1988
- La soledad sonora, 1989
- Proas y troneras, 1993
- El águila bicéfala, 1993
- Córdoba de Gala, 1993
- A quien conmigo va, 1994
- Andaluz, 1994
- Carta a los herederos, 1995
- Troneras, 1996
- La casa sosegada, 1998
- Quintaesencia, 2012 (aforismes)
Ensaig[editar | editar còdic]
- Finisterre. Sobre viajes, travesías, naufragios y navegaciones junt a Fernando Sánchez Dragó, Fernando Savater, Luis Racionero, Ramón Buenaventura, José María Álvarez, José María Poveda, Luis Paniagua, José María de Areilza, Pedro Martínez Montálvez, Marcos-Ricardo Barnatán, Xavier Domingo, Valentín Paz Andrade (Editorial Planeta, 1984).
Premis i guardons[editar | editar còdic]
Antonio Gala ha obtingut innumerables premis i guardons, citem ací uns quants:
- Accésit del Premi Adonáis de Poesia per Enemigo íntimo (1959)
- Premi Las Albinas, pel seu relat Solsticio de verano (1963)
- Premi Nacional de Teatre Calderón de la Barca per la comèdia Los verdes campos del edén (1963)
- Premi Ciutat de Barcelona de teatre per Los verdes campos del edén (1965)
- Premi Mayte de teatre per Los buenos días perdidos (1973)
- Premi César González Ruano de periodisme per Los ojos de Troylo (1975)
- Medalla de Castella-La Mancha
- Doctor Honoris Causa per l'Universitat de Córdova (1982)
- Llibre d'Or dels Llibrers Espanyols (1984)
- Fill Predilecte d'Andalusia (1985)
- Premio Andalusia de les Lletres (1989)
- Premi León Felipe als valors cívics (1989)
- Premio Planeta de novela per El manuscrito carmesí (1990)
- Premi de la Fundació Ibn al-Jatib d'Estudis i Cooperació Cultural (2005), dependent de l'Ajuntament de Loja, Granada.
- Premi En Quixot d'Honor (2011)
- Premi de les Lletres Andaluces Elio Antonio de Nebrija (2011)
- Fill Adoptiu de Málaga (2015)
- Premi Turisme de Granada (2015)
- Premi Nacional de Teatre Pepe Isbert (2020)
Reconeiximents[editar | editar còdic]
- 2011.- En el municipi cordovés de Guadalcázar la Biblioteca Municipal du el nom de l'escritor, que la va inaugurar en 2011.
- 2021.- En l'any 2021, es va inaugurar en Alhaurín el Grande la Casa-Museu d'Antonio Gala "La Baltasara", lloc que l'autor va fixar com la seua residència d'estiu des dels anys huitanta i que li va servir com a refugi per a escriure gran part de la seua obra.
Comentaris[editar | editar còdic]
Antonio Gala ha segut un dels pocs escritors espanyols que en la seua época ha pogut viure de l'escritura.