Cíclope

El cíclope Polifemo, per Johann Heinrich Wilhelm Tischbein, 1802.

En la mitologia grega, els cíclopes (en grec Κύκλωπες, Kýklōpes, açò és, «ull circular») eren els membres d'una raça de jagantes en un sol ull en mitat de la front. En el corpus mitològic es poden diferenciar tres tipos. En la Teogonía d'Hesíodo es descriuen a tres cíclopes Uránidas que li varen fabricar a Zeus el raig. En la Odissea d'Homero, l'héroe Odiseo es troba en el cíclope Polifemo i els seus germans, que són sers salvages i incivilizados que duen una vida de pastoreig. La conexió entre els dos grups ha segut debatuda en l'antiguetat i pels estudiosos moderns. Finalment Estrabón descriu un atre grup de sèt cíclopes originaris de Licia, que havien construït les muralles de Tirinto i tal volta les cavernes i els llaberints prop de Nauplia, als que es dia ‘murs ciclópeos’.

Robert Greus ha sugerit que els cíclopes podrien haver segut un gremi de forjadores de metal en l'Edat del Bronze que provablement tenien tatuados en la front anells concèntrics com a mostra d'homenage al sol per ser la seua font d'energia.

Noms individuals

Referència	noms i particularitats
Homero	En els texts homéricos se nos parla de Polifemo, un fill de Poseidón que es va topar en Odiseo. També es menciona a Télemo, un cíclope profeta.
Hesíodo	«A Brontes, a Estéropes i al violent Arges, que varen regalar a Zeus el tro i li varen fabricar el raig». No obstant l'opinió contemporànea és que els tres cíclopes hesiódicos estan relacionats en l'etimologia dels seus noms, sent el «tro (βροντή)» Brontes, el «llampada (στεροπή)» Estéropes i la «centella o raig (ἀργής)» Arges.
Estrabón	Els cíclopes constructors de muralles ciclópeas són cridats Gasteroquiros (Γαστεροχεῖρες).
Virgilio	Els nomena com Brontes, Estéropes i Piracmón.
Ovidio	Els denomina com Brontes, Estéropes i Acmónides.
Apolodoro	Es diu que, obedint a un antic oràcul, varen sacrificar a les filles de Jacinto sobre la tumbra del cíclope Geresto.
Nono de Panópolis	Nono, que mescla la tradició homérica i hesiódica, diu que els cíclopes eren huit en total: Brontes, Estéropes, Eurialio, Elatreo, Arges, Traquio, Halimedes i Polifemo. En un atre vers denomina a Arges com Argilipo.
Estéfano de Bizancio	Una font tardana diu que Polifemo, Antífates i un tal Cíclope eren fills de Sicano (cf. sicanos), fill a la seua volta de Briareo. Pel context es presupon que eixe Cíclope era epónimo dels cíclopes.

Cíclopes hesiódicos

En la Teogonía d'Hesíodo esta primera generació de cíclopes formen una tríade i són fills d'Urà i Gea, havent naixcut despuix dels titanes i abans dels centímanos.«I (Gea) va parir als cíclopes de soberp esperit, a Brontes, a Estéropes i al violent Arges, que varen regalar a Zeus el tro i li varen fabricar el raig. Estos en lo demés eren semblants als deus. Cíclope era el seu nom per eponimia, ya que efectivament, un sol ull completament redó es trobava en el seu front. El vigor, la força i els recursos presidien els seus actes». Apolodoro està d'acort en Hesíodo pero altera l'orde de naiximent dels germans: primer va nàixer Arges, després Estéropes i finalment Brontes. Higino, que confon les races dels jagants Uránidas, diu que Estéropes era un dels titanes. A pesar de que Hesíodo nos diu que els cíclopes tenien un «soberp esperit» o «cor molt violent» (ὑπέρβιον ἦτορ ἔχοντας) lo cert és que esta característica no es reflectix en els seus texts, funcionant a penes com uns fidels sirvientes divins. Els sorolls que sorgien del cor dels volcans s'atribuïen a les seues operacions. Més tarde Hesíodo torna a mencionar als cíclopes. En acabant de que Crono vomitara al seu prole Zeus va decidir lliberar als cíclopes per les indicacions de Gea, a saber: «va lliurar als seus tios paterns de les seues doloroses cadenes, als Uránidas Brontes, Estéropes i el vigoroso Arges, als que insensatamente va encadenar el seu pare; aquells li varen guardar gratitut pels seus beneficis i li varen regalar el tro, ellameante raig i la llampada; abans els tenia amagats l'enorme Gea, i en ells segur governa a mortals i immortals». En el temps, els seus noms varen aplegar a ser sinònim de força i poder, i s'usaven per a referir-se a armes especialment ben manufacturades.

• Apolodoro nos oferix més senyes sobre els cíclopes. Aixina nos diu que «Urà els va nugar i els va tirar al Tàrtar (lloc tenebrós en l'Hades tan distant de la terra com la terra del cel)». El mateix autor diu que Crono va tornar a tancar en el Tàrtar als cíclopes una volta que va castrar a Urà i es va fer senyor dels deus—Hesíodo diu que varen ser tancats una sola volta, per obra d'Urà—. Finalment nos diu que Zeus es va aliar en els seus germans durant la Titanomaquia: «despuix de combatre dèu anys, Gea va vaticinar a Zeus la victòria si s'aliava en els tirats al Tàrtar. Ell, despuix de matar a Campe, la guardiana, va desnugar les seues lligam. Llavors els cíclopes varen entregar a Zeus el tro, la llampada i el raig, a Plutó el yelmo i a Poseidón la fitora». Aixina que la versió apolodórica associa la victòria de Zeus en els cíclopes mentres que Hesíodo referix als Centímanos.

Calímaco nos conta que Artemisa li havia demanat al seu pare Zeus, assentada en els seus genolls quan encara era chiqueta, l'arc i les fleches que li són tan característics. Per a això va viajar fins a l'illa de Lípara, en a on va trobar als cíclopes junt a les encluses d'Hefesto, mentres es trobaven fabricant un abrevadero per als cavalls de Poseidón. L'autor nos proporciona una descripció prou extensa sobre els cíclopes, puix diu que les nimfes oceánides companyeres d'Artemisa «es aterrorizaron al vore els terribles mònstruos, semblants a les roques Oseas —açò és, del mont Gosa—, tots en el seu únic ull baix la cella, descomunal com un escut fet de quatre pells de bou, lluint de manera horrible».

Es diu que els cíclopes, assistents de la forja divina al servici de Zeus, varen ser matats per Apolo en venjança per la mort d'Asclepio a mà de Zeus. En un escolio nos trobem l'història resumida, l'orige de la qual apareix per primera volta en el Catàlec de dònes. El text relata l'agravi en boca d'Apolo: «Zeus és culpable per haver matat al meu fill Asclepio hendiéndole la flama en el pit. Irritat per això, done mort als artífexs del fòc de Zeus». Segons pareix el escoliasta també se sent confús sobre la naturalea divina dels cíclopes en les obres hesiódicas. En efecte recalca que els cíclopes, a pesar de ser deus en la Teogonía, apareguen matats en el Catàlec de dònes. Eratóstenes nos diu que la constelació de la Flecha té el seu orige en el proyectil tirat per Apolo per a acabar en la vida dels cíclopes. També Higino nos parla dels cíclopes en associació a una atra de les constelacions. Sobre l'orige de la constelació del Altar l'autor nos diu que els cíclopes varen construir el primer altar que va existir i que els deus la varen utilisar per a formar una aliança contra els titanes. Encara Estacio nos diu que els cíclopes varen intervindre en la fabricació del fabulós collar d'Harmonía, ruïna per a Tebas.

Gravat d'Erasmus Francisci zu Nürnberg (1627-1680), en el que apareix un cíclope.

Cíclopes homéricos

La segona generació de cíclopes és una primitiva tribu d'enormes mònstruos antropófagos descoberta per Odiseo en una remota illa. El més célebre d'ells era un fill de Poseidón i la nimfa Toosa cridat Polifemo, qui pert l'ull per culpa d'Odiseo. Polifemo era el major per la seua força entre aquells jagants. No obstant cal recalcar que en els texts homéricos mai es descriuen als cíclopes en un sol ull, ni se cita la filiació del restant de cíclopes. Per lo manco Eurípides sí que alega explícitament que tots els cíclopes tenen un sol ull i com a estirp són fills de Poseidón. De la mateixa manera Homero descriu vagament la pàtria dels cíclopes pero Eurípides l'ubica explícitament en l'illa de Sicília, prop del monte Etna. Aparte de Polifemo en els texts homéricos també se nos parlen de Télemo, un cíclope profeta que li va advertir a Polifemo que Odiseo li privaria de la vista.

Descrits especialment en la Odissea, estos tipos de cíclopes no tenen res que vore els anteriors citats, que eren uns maravellosos artesans. Odiseo els introduïx d'esta manera, a saber: «des d'allí, en dolor en l'ànima, seguim bogando els fins a donar en la terra que habiten els fers cíclopes, uns sers sense llei. Confiant en els deus eterns, res sembren ni planten, no llauren els camps, mes tot ve allí a germinar sense llabor ni simienza: els blat, els ordi, les vinyes que donen un licor generós dels seus gajos, nutrits solament per pluges de Zeus. Els cíclopes no tracten en juntes ni saben de normes de justícia; els cims habiten d'excelsas montanyes, de les seues coves fent mansió; cada cual dona la llei a la seua esposa i els seus fills sense més i no pensa en els atres». per a Homero estos cíclopes no tenen barcos, ni carpinteros de ribera, ni atres artesans i no saben res d'agricultura. No tenen cap consideració per Zeus o els atres deus, perque els cíclopes es consideren a sí mateixos «millors que ells».

Inclús Pausanias vincula als jagantes, cíclopes i feacios com a diferents races en característiques similars, a saber: «Homero no fa cap menció de jagantes en la llíada, pero en la Odissea referix cóm els lestrígones varen atacar les naus d'Odiseo semblants a jagantes i no a hòmens, i fa dir al rei dels feacios que els feacios estan prop dels deus, com els cíclopes i la raça dels jagants». Els poetes tardans ya confonen a abdós estirps de cíclopes. Per eixemple, Nono els inclou en el tíaso de Dioniso, a saber: «s'ormejaven com a guerrers empunyant en les seues mans portadores de fòc la resplandor de la forja que els és tan familiar. Eren els seus noms Brontes, Estéropes, Eurialio, Elatreo, Arges, Traquio i el ufano Halimedes. Solament faltava un d'extraordinàries qualitats, que s'havia quedat al sur, i era Polifemo, alt com els núvols, sement de Poseidón, el que fa tremolar la terra».

Cíclopes constructors de murs

Diferenciant-se dels dos tipos de cíclopes abans exposts es troba un tercer tipo, conegut especialment per ser els artífexs de les muralles ciclópeas. Aixina Estrabón nos diu que «Preto va utilisar Tirinto com a base d'operacions i que la va fer fortificar pels cíclopes; estos, segons es diu, eren sèt i rebien el calificatiu de Gasteroquiros («mans en la pancha») perque s'alimentaven en el treball de les seues mans; se'ls hauria fet vindre de Licia. I tal volta els deuen el seu nom les coves que hi ha junt a Nauplia i les construccions que es troben en elles». Atres autors, com Apolodoro o Baquílides també nos parlen de l'orige dels murs ciclópeos que parapetaven Tirinto. Despuix de l'Edat Obscura els helens varen vore en sorpresa els enormes blocs polits, cridats estructures ciclópeas, que s'havien usat en les edificacions micénicas, en llocs com Micenas i Tirinto, o en Chipre, i varen aplegar a la conclusió de que només els cíclopes reunien l'habilitat i força necessàries per a construir de forma tan monumental. El poeta Píndaro diu que Heracles va conduir el ganado de Gerión a través del «portal ciclópeo» d'Euristeo, rei de Tirinto. De la mateixa manera Plinio el Vell, en el seu Història natural, arreplega una tradició, atribuïda a Aristóteles, segons la qual estos cíclopes varen ser els inventors de les torres de mampostería. El mateix autor també diu que estos cíclopes varen ser els primers en treballar el ferro i el bronze. Inclús Pausanias nos diu que en Argos «junt al santuari del Cefiso està un cap de Medusa feta de pedra, obra dels cíclopes».

En Boccaccio

Boccaccio dona conte dels mits de manera simbòlica. Diu que Brontes, Estéropes i Piracmón varen ser cíclopes famosos, considerats fills de Neptú i d'Anfitrite. Se'ls descriu com a hòmens extremadament hàbils i treballadors, destinats per Vulcano a fabricar els rajos de Júpiter en l'illa de Lípara.

El seu nom i naturalea reflectixen els seus talents: Brontes («tro»), Estéropes («llampada») i Piracmón («enclusa de fòc»). L'autor explica cóm les arts dels cíclopes es varen inspirar en l'observació de la naturalea i la mar: estudiaven els peixos, la seua estructura, el moviment de l'aigua i les plantes per a crear ferramentes, armes, naus i objectes d'us humà. A través d'estes observacions, varen desenrollar habilitats en metalúrgia, fusteria i teixits, lo que justifica la seua reputació com a fills de Neptú i artesans extraordinaris. En suma, el seu treball en el fòc i el ferro, l'observació de la naturalea i l'habilitat tècnica els va convertir en figures mítiques centrals de la tradició dels cíclopes.

Vore també

• Odissea: Vora IX
• Gea
• Urà
• Ciclopía
• Hanuch
• Hitotsume-kozō

Enllaços externs

• Biblioteca mitològica I, 2, 1: Els cíclope ajuden a Zeus.
  • Traducció al anglés, en el [1] del Proyecte Perseus; ed. de 1921 de James George Frazer. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
  • Biblioteca I: text grec, en Wikisource.
  • ÁLVAREZ, Clara: Anàlisis morfològic i sintàctic del text grec.
    • V. "Morfologia del grec antic" i "Sintaxis del grec antic".

• ERATÓSTENES: Catasterismes (Καταστερισμοί).
  • 29: Saeta (Τόζόν, Βέλος; Sagitta): la flecha que va disparar Apolo als cíclope en venjança per que el seu fill Asclepio haguera segut fulminat per Zeus en un dels rajos fabricats per ells.

• • • Text llatí en Google Llibres; facsímil electrònic.
      • Text grec en Internet Archive; facsímil electrònic.
  • 39: Altar (Θυτήριον, Νίχταρ; Llaura, Arula, Nectar): l'altar que varen construir els cíclope i entorn al com es va donar la conjura dels fills de Crono per a derrocar-ho, reunió que donaria començ a la Titanomaquia.
    • Text llatí en Google Books; facsímil electrònic.
      • Text grec en Internet Archive; facsímil electrònic.

• HIGINO: Astronomia poètica (Astronomica).
  • 15: Saeta.
    • Text anglés en el [2] Theoi; trad. de 1960 de Mary Grant.
  • 39: Altar.
    • Text anglés en Theoi; trad. de 1960 de Mary Grant.

• HARRISON, Jane Ellen: Myths of the Odyssey in Art and Literature (Mits de la Odissea en l'art i en la lliteratura), 1882.

• • Reproducció, en facsímil electrònic, en el [3] del Internet Archive; en anglés.
    • I: Els cíclope.

• Plantilla:Ref-GML

• Plantilla:Ref-Theoi

• FILÓSTRATO EL VELL: Quadros o Imàgens (Εικόνες) II, 18: El Cíclope (Κύκλωψ).
  • Traducció a l'anglés, en el [4] Theoi; trad. de 1931 d'Arthur Fairbanks publicada en la Loeb Classicalibrary.
    • Text bilingüe grec - francés, en elloc de Philippe Remacle.
      • Text grec, en Wikisource.
        • Arthur Fairbanks (1864 - 1944): historiador nortamericà de l'art que va ser director del Museu de Belles arts de Boston des de 1908 fins a 1925.
        • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.

• Sobre els cíclope, en elloc del Proyecte Perseus.