Deesa

Deesa

Ceres, la deesa romana de l'agricultura.

Una deesa és una deidad o divinitat femenina, a diferència de les deidades masculines conegudes com "deus". Moltes religions i cultures antigues varen adorar a deeses i, en part, també este cult es manté fins a l'época actual. L'idea o representació conceptual d'estes deidades, aixina com la seua àrea d'acció, s'han associat freqüentment a la fertilitat, a la maternitat o a atres figures femenines comunes. No obstant, es varen idear també deeses de la guerra, del saber, de la mar o del coneiximent. Freqüentment són part d'un llarc panteón que inclou deidades d'abdós sexes i, en alguns casos, inclús deidades hermafroditas (que tenen els dos sexes).

Significat

A sovint Deu és imaginat com una força de la naturalea o com un ent conscient que es pot manifestar en un aspecte natural. Tant la llum com la penombra són símbols recurrents per a representar també a una Deesa en atres cultures.

La capacitat generativa o procreativa de les deeses (tal com la dels deus masculins) està relacionada en els mits creacionales del món. El principi femení s'associa en el naiximent, és dir, també en el naiximent o sorgiment del cosmos. D'ací resulten les idees, sorgides provablement en una época molt primerenca de la prehistòria de l'humanitat, sobre l'existència d'una Deesa Mare, aixina com també d'una Mare Terra, conceptes respalats a través de les troballes d'entre 100 i 200 estatuillas de Venus del Paleolític superior (des de 40.000 anys abans del present, tal com sembla confirmar històricament la recent troballa de la Venus de Hohle Fels), totes chicotetes representacions figuratives de cossos femenins nuets en les que es destaquen especialment les característiques sexuals. Esta interpretació, no obstant, ha segut majoritàriament rebujada per l'arqueologia.

Les deeses apareixen en molts mits com a figures que solen no correspondre a l'image actualment vigent de lo femení. Aixina, li les relaciona en atributs aparentment masculins: en la guerra, la caça, la dominació, la violència i el poder, en l'esperit perfecte i la sexualitat autònoma, com el que subyacer al mit de les amazones, que encara no s'he conseguit aclarir històricament de modo definitiu. Ademés, la deesa representa el principi de la mort, en lo que per una part es representa conceptualment que la que dona la vida, també lleva la vida, qüestió que per una atra es relaciona en la creència de que a través això seria possible la palingenesia. Aixina, en el paper de deesa de la vida i de la mort, lo femení es posa en relació en el destí humà. A través de les propietats contradictòries que s'atribuïxen a les deeses, moltes apareixen (com també és el cas dels deus masculins) com a encarnació de l'unitat entre térmens contraris o complementaris, tals com a creació/destrucció, vida/mort, amor/odie, be/mal, esperit/matèria, llum/obscuritat.

Deeses en el desenroll de la civilisació

En el trànsit des de les chicotetes organisacions socials cap a les civilisacions els cults a les deeses varen tindre importància en tot lo món, aixina per eixemple en Índia, Egipte, Mesopotamia, China, Japó, Grècia i Roma. En estes societats agràries complexes les deeses eren responsables, entre atres assunts, de la fertilitat dels cultius, de la monarquia, de la protecció dels centres religiosos i de la victòria en les guerres.

En les diferents cultures, les deeses tenien numeroses funcions importants, no obstant no es pot establir un cult universal a una «Gran Mare». En algunes cultures les deeses estaven estretament relacionades en el sorgiment de ciutats més grans, aixina com també en l'aparició de la monarquia i se'ls considerava com l'orige de les organisacions socials de major complexitat. En freqüència eren responsables d'institucions socials, com la recaptació tributària o la distribució dels recursos, mentres que en atres cultures, les deeses solament representaven a les companyeres dels deus masculins o varen ser incorporades a la religió mistérica des de cults chamánicos més antics.

El concepte deesa és recolzat per matriarcas moderns i panteístas com la versió femenina, o anàloga a Deu (per eixemple, el deu abrahámico), qui en el círcul feministe i en atres círculs és percebut com un ser arraïlat en el concepte patriarcal dominat per l'exclusió de conceptes femenins.^{cita requerida}

La relació femení-masculina entre deificacions és a voltes originada en el Monisme ("un-ismo") sense una vinculació a un concepte definit i rígit de monoteisme contra politeisme en a on deesa i deu són vists com a gèneros d'un ser transcendental.^{cita requerida}

Religions històriques

La deesa solar Amaterasu, dins de la religió sintoísta.

En la regió de Mesopotamia les deeses es conten entre les deidades més antigues i alguns investigadors suponen una presència de deidades femenines que alcançaria fins a la prehistòria, degut a que una gran part de les escultures que s'han trobat són femenines, mentres que les escultures masculines més be constituïxen l'excepció.

Existix controvèrsia sobre si acàs la primacia de deeses està relacionada o no en el matriarcat social. Una comparació en cultures actuals que contemplen moltes deeses o entre les que existix un prominent cult a les deidades femenines, mostra que estes «no són obligatòriament societats en les que s'aprecie a les dònes i se'ls oferixca oportunitats».

En l'excepció de la Deesa del Sol hitita d'Arinna, en la majoria de les religions de l'antiguetat no existixen deeses encapçalant una jerarquia de deidades. Actuen freqüentment com a deeses de la fertilitat, figures maternals, deeses de la terra o també merament «com a complement del seu espós sense temple propi».

La deesa acádica Ishtar – i correspondientement la deesa Inanna sumerio i la deesa Astarte semita oriental – va ser una deesa de la guerra, deesa mare i deesa de l'amor. Com es tractava de la deesa dominant, el seu nom podia ser utilisat per a nomenar a les deeses de manera general.

Les deeses de la terra, de la fertilitat i atres similars varen ser adorades en tots els llocs a on vivien agricultors, des d'Egipte, passant per l'Àsia Menor fins a entre els celtes, germans i eslaus. També en les cultures dels aztecas, mayas i incas es va rendir cult a este tipo de deeses.

Antic Orient Mig

Egipte

Artícul principal → Mitologia egipcíaca.

Representació de la deesa Isis.

Representació de Maat com a deesa.

Representació de la deesa Bastet.

En l'antic Egipte hi havia una gran cantitat de deeses importants. Per eixemple, la deesa del cel, Nut, qui també era l'esposa del deu de la terra, Geb, la deesa de la guerra, del teixit i de les armes victorioses Neith, i Hathor, que com a deesa del cel apareix en distintes formes. Atres deeses importants en Egipte varen ser per eixemple Maat, Bastet i Mut.

Una de les deeses egipcíaques més conegudes és Isis. Es considerava al Faraó un fill de Isis i ya que el seu nom està relacionat llingüísticament en la paraula egipcíaca per a «tro», li la considerava també com la sagrada sèu del Faraó. Més tarde Isis va ser esposa d'Osiris i mare d'Horus i es va convertir finalment en una deesa universal, el cult de la qual es va estendre cap a Grècia i Roma.

• Isis
• Bastet
• Sekhmet
• Hathor
• Neftis
• Wadjet
• Mut
• Nut
• Neit
• Tawret
• Maat

Mesopotamia

Artícul principal → Mitologia caldea.

Representació d'una deesa, provablement d'Ištar/Inanna, en el Museu Britànic. Una atra possible deesa seria Ereškigal. No obstant, no està completament clara l'associació.

• Ninhursag
• Tiamat
• Ishtar

Aràbia

En la religió pagana que prevalia en Aràbia abans del islamisme, s'adorava a vàries deeses, incloent a tres a les que es referixen com a filles de Deu: Al-lat, Uzza (Al-Uzza o també Al-Ozza) i Manah, les tres deeses principals de la Meca.

Religió indoeuropea

Religions dhármicas

Hinduismo

El hinduismo és un complex de varis sistemes de creències que veuen varis deus i deeses com a representatius o emanats per una sola font, Brahman, interpretat com l'essència que forma tot, informe, infinit i impersonal en la tradició Advaita o com un deu dual com lo són Laksmí-Visnú, Radhá-Krisná, Deví-Shivá segons les tradicions dvaita (dualitat). Els śaktas, els adoradores de les deeses, associen este Deu en Deví, la deesa mare.

Aspectes tals com un Deu que és un Deu masculí (Śaktiman) en energia femenina (Śakti) treballant com una parella són freqüentment imaginats com a deus varons i les seues esposes o consortes, proveint moltes analogia entre un sostingues passiu de gènero masculí i el dinamisme de l'energia femenina.

Per eixemple, Brahmá forma parella en Sárasuati, mentres que Shivá forma parella en Uma, qui és representada a través d'un número d'avatarés (encarnació): Párvati i les guerreres Durgá i Kali. A voltes, els noms d'estes deeses del hinduismo són intercanviables.

L'idea de les śaktis introduïx un element adicional. La seua ideologia, basada principalment en els tantras considera a Śakti com l'energia per mig de la qual totes les divinitats funcionen, per lo que lo masculí resulta depenent de lo femení.

En efecte, en una escritura śakta coneguda com Devi-majatmia, totes les deeses es presenten com a expressions i aspectes d'una única força femenina, una en la seua veritat, pero expressada en forma de moltes deeses, que dona al món i al cosmos l'energia per al seu funcionament. Tant els tractats filosòfics com les metàfores transmeten el mensage de que la potencialitat del ser masculí està determinat per l'acció de lo diví del gènero femení.

Les deidades locals de diferents regions en l'Índia varen ser a sovint identificades en les deidades hindús principals, procés que ha segut cridat sanscritizaació. Uns atres ho atribuïxen a l'influència del monisme (aduaita: ‘no dual’) el qual renega d'una categorisació politeista o monoteista.

Algunes deeses apleguen a tindre fins a més de 100 noms. Mentres que les forces monistas han dut a la fusió entre algunes deeses, forces centrífugas han donat orige a l'ascens de noves deeses i rituals populars en distintes parts del món hindú. Aixina, la deesa Durgá, que és molt popular, podria haver segut una deesa prevédica, que despuix hauria segut fusionada en atres deeses com Párvati, un procés que es pot rastrejar a través de texts tals com el Kalika-purana (del sigle X d. C.), el Durga-bhakti-taranguini (de Vidia Pati, sigle XV), el Chandi-mangal (del sigle XVI), etc.

Religió grecorromana

Deesa Venus en poma de Bertel Thorvaldsen (c. 1805).

Atenea Giustiniani, còpia romana de l'original grec atribuït a Fidias. Museus Vaticans.

Les deeses gregues preolímpicas generalment estaven integrades als rituals de la vegetació, com per eixemple la Mare Terra i la Mare dels Deus cnótica, Gaia. Ans que l'Oràcul de Delfos es dedicara a Apolo, estava en relació en Gaia. En l'eixercici del cult a Gaia s'oferien en sacrifici animals, cereals i frutes i es practicaven trances de possessió.

En els Misteris eleusinos s'adorava a la deesa de la Terra Demeter. En este cult apareix el tema de la reencarnació en la filla de Demeter, Perséfone, que va ser seqüestrada des del Hades en l'inframundo.

Les deeses gregues posteriors descendien a sovint de deeses prehelénicas de la terra. Les deeses olímpiques eren Hera, Atenea, Artemisa, Deméter, Hestia i Afrodita. Estes deeses tenien diferents papers i funcions, que també seguien mostrant les antigues esferes d'influència. Les deeses gregues varen perdre en part els antics aspectes ctónicos despuix de ser colocades en una jerarquia el deu suprem de la qual era Zeus. En freqüència, ya no mostraven cap conexió en les forces de la vida i la mort. En lloc de les deeses de la terra, en el panteón masculí varen sorgir deeses que encarnaven aspectes parcials de l'idea de deesa. En el desenroll de la cultura grega, esta "divisió de la deesa en parts components" va representar una transformació del cult.

En la cultura romana existix una forta identificació entre les deidades romanes i gregues, la majoria dels deus romans tenien un equivalent grec. Entre les deeses corresponents a les gregues es troben Juno, Diana, Minerva, Venus, Vesta, Ceres i Proserpina.

En l'antiguetat, ademés de les Parcas (deeses per destí) Artemisa, Ilitía junt en Hera, Juno i Lucina, entre unes atres, eren considerades deeses de naiximent. Roma també va adoptar deeses d'atres pobles i cultures, com Cibeles de Anatolia i l'egipcíaca Isis.

• Gaia
• Potnia Theron
• Deméter
• Atenea
• Cibeles
• Hera
• Thea
• Perséfone
• Artemisa
• Afrodita
• Nyx

Religió celta

• Danna
• Dea Matrona
• Sulis, Verbeia
• Brigit
• Agrona, Mórrígan

Religió germànica

De l'informació que nos ha aplegat sobre la mitologia germànica es pot observar que contenia numeroses deidades femenines, gigantas i deeses.

• Freya
• Frigg
• Fulla
• Gná
• Gullveig
• Hel
• Hlín
• Iðunn
• Nanna
• Nerthus
• Nornas
• Nótt
• Skaði
• Sol

Religió en Amèrica

Religió mesoamericana prehispánica

En la vall de Mèxic, des de temps inmemoriales s'acostumava l'adoració d'un extremadament extens panteón femení. Algunes d'elles varen ser transformades i fins a la data continua la seua adoració.

• Acuecueyocihuatl
• Cihuacóatl
• Coatlicue
• Coyolxauhqui
• Huixtocihuatl
• Tonantzin

Religió incaica prehispánica

Des de temps antiquíssims, les àrees abans del domini incaico han rendit cult a múltiples deidades femenines. Durant l'expansió del Tahuantinsuyo, moltes d'estes deidades es varen incorporar a l'extens panteón incaico i inclús algunes d'estes divinitats es veneren en l'actualitat baix sincretisme religiós.

• Axo Mama
• Chasca Qoyllur
• Mamacoca
• Mama Cocha
• Mama Quilla
• Pachamama
• Urpayhuáchac

Religió en Oceania

Creències polinesias

De l'antic i milenari cult ubicat en les actuals illes del Pacífic. Des de les chicotetes pertanyents a Oceania, fins al grup d'illes hawaianas.

• Kane Milohai
• Pele

Religions abrahámicas

Astarot, era una Deesa de la fertilitat i de l'amor sexual. Va ser la deidad principal dels cananeos. Es diu també que va ser considerada a l'inici l'esposa del Deu bíblic dels judeus, Yahveh.

Les cultures monoteistes, les quals reconeixen solament una deidad principal, generalment li atribuïxen característiques masculines, utilisant implícitament el gènero gramatical masculí i, explícitament, utilisant térmens com "Pare" o "Senyor". En totes les religions monoteistes, no obstant, hi ha corrents místiques que emfatisen els aspectes femenins de la divinitat; per eixemple, els collyridianos en el naiximent de la cristiantat, que veen a María com una deesa; la visionària medieval Juliana de Norwich; en el judaisme la Shekinah o en les tradicions gnósticas la Sophia; i alguns texts sufíes del islamisme.

Judaisme

L'antic hebreu, aixina com també el nou hebreu, no tenen gènero neutre, solament masculí i femení. Encara que el judaisme usa paraules masculines per a descriure a Deu, el judaisme manté que Deu no té gènero. Es pretén un equilibri, a on Deu podria ser referit en gènero masculí en la majoria dels objectes relacionats en l'adoració en el judaisme, aixina com la Torá és referida en el gènero femení.

Cristianisme

La Verge María, la mare de Jesucristo, és considerada sobretot pels fidels catòlics com la mare de Deu. Obra de Carlo Dolci.

Representació en pedra de l'Esperit Sant: la seua santitat queda indicada en l'orla del cap. Clave en l'iglésia de Sant Miguel de Michaelsberg (Cleebronn, Alemània). Per a alguns és la Deesa de la fe cristiana, basat en una deidad femenina.

Creure en una deidad femenina baix el cristianisme era usualment considerat herético o una característica d'herejía, encara que la veneració a María la mare de Jesús, com un ser humà especialment privilegiat encara que no una deidad, ha continuat des del començ de la fe cristiana.

En alguns alvertents cristians (com els ortodoxos), Sofia és la personificació del saber diví (o d'un arcàngel) que pren una forma femenina. Ella és mencionada en el primer capítul del Llibre dels Proverbis.

Des de 1980, les cristianes feministes han desafiat este punt de vista tradicional. Algunes, com Mary Daly, ya no es consideren cristianes, pero unes atres continuen buscant un espai dins de les seues tradicions per a la dòna divina i pel mando espiritual femení (vore teologia).

No obstant, és important notar que mentres l'us explícit del terme "deesa" és rar en el cristianisme tradicional, la creència de que Deu transcendix el gènero, posseint abdós, masculí i femení, és prou comú. Els pronoms femenins històricament han segut usats per a referir-se a la Santíssima Trinitat. El Catecisme de l'Iglésia Catòlica ensenya que Deu no és varó, pero pel rol que complix en el nostre món el terme "Pare" és més apropiat que "Mare".

Islamisme

La Deesa Allat en un camello. Bajorrelieve de Taif, Aràbia Saudita, cap a 100.

En la Meca preislámica, les deeses Uzza, Manah i Al-lat eren conegudes com "les filles de deu". Uzza era adorada pels nabateos, els qui l'associaven a les deeses grecorromanas Afrodita, Urania, Venus i Caelestis. Cada una d'estes tres deeses tenia el seu temple propi prop de la Meca. La protecció de Uzza era invocada per la tribu preislámica dels curasíes. En el 624, en la batalla d'Uhud, el crit de guerra dels curaisíes era: «¡Adoradores de Uzza, gent d'Hubal!» (segons Tawil, 1993).

D'acort al controvertit relat d'Ibn Ishaq dels versos satànics, estos versos les reconeixien originalment com a posseïdores del poder d'intercedir pels musulmans, pero varen ser abolits. Els estudiosos musulmans han considerat el història com no factible des d'un punt de vista històric, mentres que entre els estudiosos occidentals l'opinió està dividida. Leone Caetani i John Burton estan en contra, mentres que William Muir i William Montgomery Watt creuen que pot ser plausible.

En l'islamisme, Alá ―a pesar d'estar mencionat com Ël― no posseïx gènero, ni masculí ni femení, seguint el concepte abrahamánico.

Nous moviments religiosos

Deesa Nut, nueta, en el cos estovat a modo de volta celest, sobre el seu marit Geb (la Terra). El pare de Nut, Shu (l'aire atmosfèric), intenta separar-los.

Discordianismo

En el discordianisme (religió satírica nortamericana, creada en 1957 per dos estudiants de secundària), la grecorromana Eris (o Discòrdia) és generalment venerada com a deesa, com s'ilustra en la primera clàusula del Pentabarf:

No hi ha una atra Deesa que Deesa, i ella és la teua deesa. No hi ha un atre moviment que el moviment erisiano, i est és el moviment erisiano. I tota poma dorada és la volguda llar d'un cuc dorat.

Ella generalment és descrita com una dòna iracunda que estén el caos i la discòrdia, que són fonamentals per a la vida i la creativitat. No obstant, per la naturalea de la religió, açò està obert a l'interpretació individual. Molta gent compara a Eris en un concepte o idea, encara que açò pot ser considerat blasfèmia per alguns.

Reconstruccionismo

Representació de la Pachamama o la Mare Terra en la cosmologia segons Juan de Santa Cruz Pachacuti Yamqui Salcamayhua (1613), segons una image en el Temple del Sol Qurikancha en Cuzco. Segons la cosmovisión precolombina andina, és una Deesa totémica dels Incas representant a la mare Terra, a la que es brindaven presents.

Els moderns reconstruccionistas politeistes es basen en la reconstrucció de les antigues religions politeistes, incloent vàries deeses i figures associades en les cultures indígenes.

Wicca

Artícul principal → Wicca.

En la Wicca "la deesa" o "la dama" és una de les deidades més importants junt en la seua consorte, el deu astado. Ella és descrita com una deesa tribal del cult de les bruixes, la qual sembla inspirada en Aradia, la filla mesiánica de Diana descrita en Aradia de Charles Leland. No es considerava que ella fora omnipotent ni universal i es reconeixia que existia un "Poder superior", a pesar de que les bruixes no es preocupaven massa per este ser.

En moltes manifestacions Wicca, la deesa ha segut considerada com una deidad universal, la qual cosa està d'acort en la seua descripció en La càrrega de la deesa, un text clau dels wiccas. En esta guisa, ella és la "Reina del Cel" en forma similar a Isis; ella també comprén i concep tota la vida en forma similar a Gaia. En forma similar a Isis i certes concepcions clàssiques tardanes de Selene, ella és interpretada com la suma de totes les atres deeses, les que representen els seus diferents noms i aspectes a través de les distintes cultures.

La deesa és moltes voltes representada en un fort simbolisme llunar, inspirat en distintes cultures i deidades antigues tals com a Diana, Hecate i Isis, i moltes voltes és representada com la tríade "Verge", "Mare" i "Vella bruixa" popularisada per Robert Greus (vore Triple Deesa en secció a continuació). Moltes representacions d'ella prenen elements de deeses celtes.

Alguns wiccanos creuen que hi ha massa deeses i en algunes manifestacions de la Wicca, particularment en la Wicca Diánica, solament es venera a la deesa i el deu pràcticament no juga cap paper en el ritual.

Triple deesa

Artícul principal → Triple Deesa (neopaganisme).

El símbol de la triple deesa llunar.

Les deeses o semidiosas apareixen en grups de tres en una série de mitologia europees paganes; per eixemple, les Erinias (Fúria per als romans) i les Moiras (Parcas per als romans) gregues; les Nornas nòrdiques; Brigit i les seues dos germanes, també cridades Brighid, en llegendes irlandeses o celtes.

Robert Greus va popularisar la tríade de "Verge", "Mare" i "Vella Bruixa" i a pesar de que esta concepció no es recolza en evidència acadèmica sòlida, la seua inspiració poètica ha tingut un ampli acolliment.

Existix una àmplia varietat en la concepció precisa d'estes figures, tal com ocorre típicament en el neopaganisme i en les religions paganes en general. Alguns l'interpreten com tres etapes en la vida de la dòna, simbolisades per la menarquia, la maternitat i la menopausa. Uns atres troben este enfocament com a massa rígit i basat en la ciència i biologia i preferixen una interpretació més lliure, en que la Verge és el naiximent (independent, conscient de sí mateixa, exploradora), la Mare que dona a llum (conectada en el món, acollidora i compassiva, creativa) i la Vella bruixa és la mort i renovació (holística, remota, inescrutable) — les tres, eròtiques i sabio.

En religions derivades del helenisme i posteriorment en religions Nova era i wicca, freqüentment tres de les quatre fases de la lluna (creixent, plena i menguante) simbolisen els tres aspectes de la Triple Deesa. Li les representa juntes com un símbol que es compon d'un círcul entre la fase creixent i la menguante. No obstant, alguns, troben a esta tríade incompleta i preferixen agregar un quart aspecte. Esta seria la "Deesa negra" o "Dòna sapient", sugerida en certa forma per l'absència de la lluna nova en el simbolisme indicat prèviament, o podria ser una deesa eròtica que representaria una fase de la vida entre la Jove (Verge) i Mare, o una Guerrera entre la Mare i la Vella bruixa. Existix una contraparte masculina a açò en el poema anglés "The Parliament of the Three Ages".

En la cultura popular moderna s'ha representat la Triple Deesa com a Verge, Mare i Vella bruixa, com per eixemple en l'obra de Neil Gaiman, The Sandman.

Feminisme religiós

Des del començ dels moviments feministes en Norteamérica, ha existit interés en analisar cóm les doctrines, organisacions i pràctiques religioses tracten a la dòna. El tema, per eixemple, va ser analisat en La bíblia de la dòna d'Elizabeth Cady Stanton. Novament durant la segona ona de feminisme en els anys 1970, tant en Norteamérica, com en països europeus entre uns atres, la religió va ser foc d'atenció per l'anàlisis feministe en el context del judaisme, cristianisme, islamisme i atres religions, i algunes dònes es varen convertir a religions centrades en deeses com una alternativa front a les religions entorn a Abraham (Womanspirit rising 1979; Weaving the visions 1989). Hui en dia, tant dònes com a varons continuen compromesos en moviments entorn a deeses (Christ, 1997). La popularitat d'organisacions com La germandat de Isis són mostres del continu creiximent de les religions de deeses en el món.

Mentres que gran part de l'esforç en el judaisme, cristianisme i l'islamisme es focaliza en conseguir una equitat entre els dos gèneros, per mig d'una reinterpretación de les escritures i l'utilisació d'un llenguage asexuado per a descriure i referir-se a lo diví (Ruether, 1984; Plaskow, 1991), existixen certs grups que s'identifiquen com a judeus, cristians o musulmans que intenten integrar conceptes associats en deeses en les seues religions (Kien, 2000; Kidd 1996, "Goddess Christians Yahoogroup").^{cita requerida}

Femení sagrat

El terme "femení sagrat" va ser falcat per primera volta en la década de 1970, en popularisació de la Nova Era del hindú Shakti. Posteriorment, es va difondre més en la década dels 1990 per Andrew Harvey i uns atres i es va consagrar en la cultura popular en 2003 en l'obra de Donen Brown El Còdic Dona Vinci. Emfatisa la feminitat, per ser la matriu de la creació i per la capacitat de reproducció.

Vore també

• Deesa mare
• Anex:Deus hinduistas
• Anex:Deidades egipcíaques
• Deví (una de les deeses hinduistas)
• Wicca Diánica