Anar al contingut

Mama Cocha

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Mama Cocha (en quechua: Mama Qucha, a on mama ʽmareʼ i qucha ʽestany, cos d'aiguaʼ) és la deesa primordial de totes les aigües en la mitologia i religió inca. Ella és tant la personificació del aigua salada (el mar i les seues marees) com la personificació del aigua dolça (els llac, rius i les fonts d'aigua). Aixina mateix, li la vinculava en el líquit celest que cau per a fertilizar la Terra i es considerava que els manantiales eren els seus fills.[1] [2] [3] A raïl del seu domini sobre totes les aigües, li la considera com la deesa patrona dels peixcadors.[4]

També era la deesa que representava tot lo que era femení i, de la mateixa manera, donava equilibri al món conegut.[5]

Mama Cocha en les cròniques

[editar | editar còdic]

El mar va ser considerat un espai sagrat per a les poblacions costeres, puix els sustentava en aliment, era una via primordial de comerç i intercanvi i suministrava l'obtenció de recursos importants com el mullu (especial per a ofrendar als deus). A raïl de lo anterior, la mar va ser concebuda baix l'estatus de divinitat, per lo que li la venerava per a obtindre dits recursos i obtindre la seua protecció contra events adversos (desastres naturals, malalties, entre uns atres). El seu cult no es va llimitar solament als pobles aledaño a l'oceà, sino que es va estendre cap als pobladors de la serra. Inclusivament, el cult consagrat a la mar era tal que va ser continuat en l'época del Tahuantinsuyo. Açò va ser documentat per diversos cronistes despuix de la conquista del Tahuantinsuyo.[6]

A Mamacocha que és la Mar invoquen de la mateixa manera, tots, els baxan de la serra als plans enviéndola, i li demanen en particular, que no els dexe emmalaltir, i que buelvan preste en salut i argent, de la mita, i açò hazen tots sense faltar cap, encara chicons molt menuts.
L'extirpació de l'idolatría en el Perú, Capítul II


El croniste Guamán Poma d'Ayala també resalta el cult cap a la mar en la seua obra Nova corónica i bon govern. Dit testimoni expressa el significat del nom de la deesa i lo important que era la seua figura per als peixcadors:

Aixina mateix en tot el regne tenia posat el inga que la Mar del Sur anara adorat i sacrificat i aixina li cridaven Mama Cocha, Mama vol dir mare, Cocha la mar, i aixina nomás adoraven els yungas i tenien els seus ídols junt a la mar. I els uachimis, peixcadors, adoren.
Nova corónica i bon govern, Capítul 12, pàgina 275

D'acort en el croniste Inca Garcilaso de la Vega, el nom de Mama Cocha significava: Mare mar. Açò era degut a que la deesa va ser concebuda com una mare primordial pel fet de sustentar a tot lo món en l'obtenció de peixos i atres aliments de la mar:[7]

Els de la costa de la mar, demés d'una atra infinitat de deus que varen tindre, o potser els mateixos que hem dit, adoraven a la mar i li cridaven Mamacocha, que vol dir Mare Mar, donant a entendre que en ells feya ofici de mare en sustentar-los en el seu peix.
Comentaris Reals dels Incas, Capítul X, pàgina 40

Ademés d'això, Pol de Ondegardo menciona que, els pobles aimaras coneixien a la deesa baix el nom de Mama Cota. En la seua obra Informacions sobre la religió i govern dels Incas, ell menciona lo següent:[8]

{{Cita|Els indis dels plans usen adoren a la mar per a que els de peix o no es embravezca, tirant en ella farina de mays blanc i almagre, o atres coses. També els serrans al modo que reverencian els estanys, reverencian a la mar, encara que no el hagen vist, i cridaven Mama Cocha, i els Aimaraes, Mama Cota: i en especial els serrans que baixen á els plans per a diversos negocis adoren la mar en diferents cerimònies, i els plans.Nueva corónica y buen gobiernoInformacions sobre la religió i govern dels Incas___protected_title_7___Uku Pacha (món d'avall) junt en atres deus com Supay, el deu de la mort i regente d'este món; i Pachacámac, el deu de les tremolació i els maremotos. Era una de les Quatre Mares elementals; les atres tres eren la Pacha Mama (deesa de la Terra), Mama Nina (deesa del fòc) i Mama Huayra (deesa del vent). En les tradicions més esteses, també era considerada l'esposa de Viracocha, el deu creador en qui va tindre dos fills: Inti (el deu solar) i Mama Quilla (la deesa llunar).[1] Comunament se li rendia cult per a calmar les aigües braves (eixemple: maremotos, tempestats, etc.) i per a obtindre bona peixca.[9]

En atres mits, Mama Cocha era la filla de Inti i Mama Quilla, i va ser enviada des del Hanan Pacha en el seu germà, l'Inca, per a ensenyar a les persones a viure i a treballar en pau i amor. Les persones, en conéixer-la, la varen reconéixer com la seua mare protectora i baix la seua guia i la del Inca varen construir cases, camins, temples i fortalees. Aixina varen llaurar la terra, que al poc temps va donar els seus fruts.[2]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 Roça, Greg. Incan Mythology and Other Myths of the Vages (en en), New York: Rosen Publishing Group, pp. 29–31. ISBN 978-1-4042-0739-4.
  2. 2,0 2,1 Mires, Alfredo (1985). La Mamacocha i atres contes (en és), Biblioteques Rurals -- ASPADERUC.
  3. «L'Any Nou andino es va anunciar en el Caixes» (en és). EL TIEMPO. Archivat des d'el original, el 23 d'agost de 2019. Consultat el 23 d'agost de 2019.
  4. Guamán Poma d'Ayala. «Nova corónica i bon govern». Consultat el 26 de giner del 2026.
  5. González-Wippler, Migene. (2005). Lluna, lluna : màgia, poder i seducció, Llewellyn Publications. OCLC 659977089. ISBN 0738705861.
  6. Pablo Jose de Arriaga. «L'extirpació de l'idolatría en el Perú». Consultat el 26 de giner del 2026.
  7. Inca Garcilaso de la Vega. «Comentaris Reals dels Incas». Consultat el 26 de giner del 2026.
  8. Pol de Ondegardo. «Informacions sobre la religió i govern dels Incas, Volum III». Consultat el 26 de giner del 2026.
  9. Hidden Religion: The Greatest Mysteries and Symbols of the World's Religious Beliefs (en en), Santa Barbara, Califòrnia: ABC-CLIO, p. 390. ISBN 978-1-61069-477-3.


Referències

[editar | editar còdic]