Venus paleolíticas
Les venus paleolíticas són estatuillas femenines d'os, asta, marfil, pedra, terracota, fusta o fanc, datades en el Paleolític Superior, dins del com constituïxen la principal categoria de art moble, superant el centenar d'eixemplars, en el cas de les figures de bulto redó, i els dos centenars si s'inclouen representacions parietals. Estes escultures tenen tamanys modests, inclús diminuts, que oscilen entre els 4 i els 25 centímetros.
El primer descobriment va ser la venus o dama de Brassempouy, en 1893, per Édouard Piette. Quatre anys més tarde Salomón Reinach donava a conéixer les estatuillas de sabonet de les coves de Grimaldi. En 1908 va ser exhumada la famosíssima venus de Willendorf en un camp de loess de la vall del Danubio, en Àustria. Esta escultura, que s'ha convertit en un icon, anunciava el descobriment de numeroses escultures femenines des dels Pirineus francesos fins a les planures siberianas del llac Baikal. Varen ser batejades en el nom de venus en estendre's la noció de que constituïen un ideal de bellea prehistòrica i, encara que l'idea ha segut rebujada, la denominació de venus persistix.
Descripció
[editar | editar còdic]Totes elles semblen respondre a representacions convencionals de la dòna de l'época, encara que algunes apleguen a ser clarament estilisació o mers esquemes. Hi ha un grup de venus, denominades esteatopigias, en certes parts de l'anatomia exageradament desenrollades: són obeses, en l'abdomen, la vulva, les ancas i les mamas extremadament grans. Pero també és comú que el restant de les parts del cos apareguen desdibuixades: els braçs són molt menuts, els peus a penes visibles i la cara sol ser, per lo general, inexistent.
La qüestió de l'esteatopigia de certes venus ha segut objecte de numeroses controvèrsia: el primer en abordar el tema va ser Édouard Piette, descobridor de la Dama de Brassempouy i d'atres venus en els Pirineus. Per un atre costat, alguns etnólogos el han comparat en els bosquimanos del Àfrica austral i uns atres han volgut vore símbols de la fertilitat i l'abundància. Posteriorment es va determinar que no totes les figurillas eren obeses, ni totes tenien els atributs femenins exagerats, ni totes carien de traces facials: l'idea d'esta classe de efigies començava a desdibuixar-se. Per això varis especialistes varen intentar distinguir diferents varietats de venus. La publicació de referència sobre l'estudi d'este tipo d'obres d'art es deu a '___protected_title_6___',[1] en l'exhaustiu treball del qual va aplegar a determinar cinc variants de figures atenent, sobretot, a la seua procedència geogràfica:
- Venus de la zona pirenaic-aquitana: per eixemple, les venus de Lespugue, Brassempouy o Laussel.
- Venus de la zona italiana: per eixemple, les venus de Savignano o Grimaldi.
- Venus de la zona renano-danubiana: per eixemple, Willendorf o Dolní Věstonice.
- Venus de la zona russa europea (que actualment inclou numerosos països desgajados de l'antiga Unió Soviètica: per eixemple, Kostienki (Rússia) i Gagarino (Ucrània).
- Venus de la zona siberiana: per eixemple, Mal’ta o Buretj.
-
Venus de Brassempouy
-
Venus de Lespugue -
Venus de Laussel -
Venus de Dolní Věstonice (feta de ceràmica)
.jpg)
André Leroi-Gourhan, no obstant, sosté que existix una relació cultural d'algun tipo entre tots estos jaciments i que certs detalls anatòmics sugerixen que l'orige és oriental, mentres que la seua expansió és cap a l'oest.
En l'excepció de la cridada Dama de Arlanpe (una representació esquemàtica d'uns 17.500 anys d'antiguetat gravada en una cova de Viscaya, sobre un bloc de calcàrea de 70 kg., que seria un dels eixemples més antics del tipo Gönnersdorf-Lalinde),[2] és intrigant l'absència de venus paleolíticas en la península ibèrica, per més que s'hagen citat eixemples dubtosos del Pender o La Pileta, sent el cas més important la cridada «venus de les Caldas» (Cova de les Caldas, en les afores d'Oviedo): esta figura magdaleniense, que és un relleu en asta de cérvido en un cos femení estilisat i un rostre animalizado de cierva, no encaixa en el concepte de les demés venus conegudes, de fet se sospita que és un propulsor decorat i no una venus, pròpiament.
Datació
[editar | editar còdic]Recentment es varen descobrir dos possibles antecedents d'estes venus paleolíticas, en edats molt més abultades, es tracta de les venus de Berejat Ram i de Tan-Tan, datades entre els 200.000 i 300.000 anys d'antiguetat, pero que són molt discutides encara. De qualsevol modo, no s'ha establit, encara, relació directa entre estes troballes i les venus paleolíticas en sentit estricte.
-
Dubtosa venus de Berejat Ram -
Suposta venus de Tan-Tan
Fins fa poc la majoria d'estes figures es datava en l'Auriñaciense, no obstant, la tendència més recent és que varen començar a tallar-se en el Gravetiense evolucionat i el Solutrense (lo que seria el Estil II de Leroi-Gourhan), que és quan predominen les formes obeses. Varen seguir elaborant-se fins al Magdaleniense o les seues cultures afins, pero en estos periodos ya adquirixen una forma prima en canvis en les zones d'interés: es detalla la cara, o han evolucionant cap a formes cada volta més estilisades, inclús abstractes (venus claviformes).
-
Venus de Savignano
-
Venus claviformes de Gönnersdorf
-
Venus estilisada de Buretj
.gif){kind=link}
Interpretació
[editar | editar còdic].gif){kind=link}
Sobre l'interpretació, l'alta proporció de figures femenines en l'art moble del Paleolític Superior és suficient per a admetre l'important paper de la dòna en aquelles societats prehistòriques. Sabem que no eren objectes en una utilitat pràctica productiva; també sabem que han aparegut en llocs de habitació i no en llocs d'enterrament. Podria ser que estigueren a la vista de qualsevol, no sent, puix, amulets recónditos o secrets (lo que explicaria la seua enorme difusió geogràfica). No obstant poc més es pot dir. Totes les teories sobre la Gran Deesa Mare, la deesa de la fecunditat o els cànons de bellea són meres especulacions que no apleguen, siquiera, a poder ser formulades com a autèntiques hipòtesis científiques, ya que no hi ha manera d'establir procediments de contrastaació, ni trobar proves científiques, etc.
Les venus trobades en llocs com Willendorf, coronaven amontonamientos, potser altars. En Gagarino (Rússia) sèt venus varen aparéixer repartides en l'interior d'una cabanya de forma oval de més de cinc metros de llarc, aixina com amulets apotropáicos per a cada u dels ocupants del lloc. Cas semblat és el de Mal’ta (llac Baikal), pero en este cas les cabanyes solament tenien figuritas en el costat esquerre de la barraca. No es poden citar molts eixemples més, ya que moltes d'estes estatuillas varen ser descobertes quan les tècniques arqueològiques eren molt rudimentàries, encara que podem atestar que apareixen tant en assentaments a l'aire lliure com en coves.
Sabem, no obstant, que tant la venus de Willendorf com la de Laussel estan pintades en ocre roig; esta última apareix associada a una atra que sembla la seua image especular i a un home en traces itifálicos. Esta associació de home/dòna+bisonte sembla corroborar les interpretacions binarias d'André Leroi-Gourhan.
Vore també
[editar | editar còdic]- Escultura prehistòrica
- Art prehistòric
- Art paleolític
- Dòna assentada de Çatalhöyük
- Venus de Valdivia
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Delporte, Henri (1982). L'image de la dòna en l'art prehistòric, Edicions Istme, Madrit. ISBN ISBN 84-7090-123-0.
- ↑ Dama de Arlanpe, la primera representació de la venus ibèrica', en El Món-L'aventura de l'història, 21/10/2015. Cita a Joseba Rius Garaizar, arqueòlec del Centre Nacional d'investigació sobre l'Evolució Humana de Burgos (CENIEH).
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (pàgines 249-250)
- (pàgines 352-357)
- (pàgines 46-50)
- Self-Representation in Upper Paleolithic Female Figurines: by LeRoy McDermott
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Venus paleolíticas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.