Venus de Lespugue
.jpg)
(M.H., dép. Anthropologie, n.º 38-189)
La Venus de Lespugue és una estatuilla de marfil de 14,7 cm, considerada una de les més célebres de les denominades venus paleolíticas. Va ser descoberta per René de Saint-Périer.[1]
Context arqueològic
[editar | editar còdic]Va ser descoberta en 1922 per R. de Saint-Périer en la «Cova de Rideaux», en Lespugue, una localitat del districte de Saint-Gaudens, en l'Alt Garona (França). A punt de concloure l'excavació, l'últim colp de picola va traure a la llum la estatuilla, pero també la va danyar irremediablement.[1]
Al contrari d'atres obres anàlogues, esta va ser descoberta en un context arqueològic precís, gràcies a que l'excavació va ser presuntament més cuidadosa. En efecte, la estatuilla va aparéixer acompanyada per una indústria lítica i òssea clarament Gravetiense (buriles de Noailles, azagayas de base hendida, alisadores, adorns d'os…). Anteriorment cridat Perigordiense Superior, ara Gravetiense Mig en buriles de Noailles es data, gràcies a este fòssil director, entre 26 000 i 24 000 anys d'antiguetat.
Figurillas de Venus Prehistòriques
[editar | editar còdic]Formant una categoria especial d'escultura prehistòrica portàtil, estes chicotetes figures ━tallades en marfil, pedra blana com la calcàrea, serpentina o, més rarament, argila ceràmica━ s'han trobat en tota Europa, des dels Pirineus fins al llac Baikal, encara que no, misteriosament, en Espanya, el centre de tantes pintures rupestres del Paleolític. Unes poques ━com la Venus de Hohle Fels (35.500 a. C.) i la Venus de Galgenberg (30.000 a. C.)━ varen ser tallades durant l'época de l'Art Auriñaciense, pero la majoria varen ser esculpidas durant el Periodo Gravetiense.
Les venus més famoses del Gravetiense són: la Venus de Dolni Vestonice (26.000 a. C.), la Venus de Monpazier (25.000 a. C.) – la Venus de Willendorf (c.25.000 a. C.), la Venus de Savignano (24.000 a. C.) i la Venus en bajorrelieve de Laussel (c.23.000 a. C.), la Venus de Kostenky (22.000 a. C.), la Venus de Gagarino (20.000 a. C.), les Venus de Avdeevo (20.000 a. C.), les Venus de Mal’ta (20.000 a. C.) i les Venus de Zaraysk (20.000 a. C.).
En l'época Magdaleniense es varen tallar algunes estatuillas, com la Venus de Eliseevichi (14.000 a. C.), la Venus de Engen (13.000 a. C.) i la Venus de Monruz-Neuchatel (10.000 a. C.).[2]
Descripció
[editar | editar còdic]La estatuilla és de marfil de mamut i medix, segons la reconstrucció, 14,7 cm d'alt, 60 mm d'ample i 36 mm de gruixa. Va ser trencada durant el seu descobriment en 1922.
La forma general correspon als cànons establits per A. Leroi-Gourhan: els sens, la pancha i les caderes s'inscriuen en un círcul al voltant del com un rombo inclou el cap i les cames. La llei de la frontalidad (impedix la flexión lateral de les representacions dels cossos si estan figurats en escultures aïllades, lo que fa que tals escultures siguen altament simètriques (en simetria bilateral segons el seu eix vertical).[1][3]
El cap és chicotet i ovoide, sense detalls anatòmics. Du unes ralles més o menys paraleles que s'interpreten com una figuració del cabellam. Els sens i les caderes són molt voluminosos, pràcticament esfèrics (cf. esteatopigia). Les cames són curtes i terminen en uns esbossos de peus.
En la part atrassera hi ha una série de estrías llongitudinals paraleles que escomença en un traç horisontal baix les anques. Estos elements són objectes de numeroses interpretacions que es referixen tal volta a un robage tipo pany.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Venus Lespugue | La guia d'Història de l'Art». art.laguia2000.com. Consultat el 2022-08-07.
- ↑ Wiechers, Enrique Graue. EL “REGIMIENTO DE LA DECLINACIÓN DEL SOL”:, Edicions Universitat de Salamanca, pp. 11–14.
- ↑ «Comentari Venus de Lespugue» (en és). Aula d'Història. Consultat el 2022-08-07.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Venus de Lespugue» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.