Anar al contingut

Potnia Theron

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Representació de la deesa Artemisa Ortia en la seua postura habitual de Potnia Theron sobre una ofrena votiva arcaica de marfil (Museu Arqueològic Nacional d'Atenes).

Potnia Theron (en grec: Πότνια Θηρῶν, ‘senyora dels animals’) és un títul de la deesa Artemisa mencionat per Homero en la Ilíada i que ha segut aplicat també a representacions de deeses de la civilisació minoica i a atres deeses olímpiques quan estes apareixen representades en animals.

En particular, sembla com si una Gran Deesa, especialment com a ___protected_title_10___, haguera segut individualisada en Grècia de vàries formes, com Hera, Artemisa, Afrodita, Deméter i Atenea», admet Walter Burkert, pero afig: «L'idea d'una Ama o Senyora dels Animals a la que deuen posar del seu costat els caçadors està molt difosa i és molt possiblement d'orige paleolític; en la religió oficial dels grecs sobreviu com a poc més que al nivell de folclore.[1]

Potnia, que significa ‘senyora’ o ‘esposa’, és una forma femenina relacionada en potis, forma masculina que significa ‘senyor’ o ‘espós’. Potnia va ser una paraula micénica, heretada pel grec antic en el mateix significat, que té un paralel exacte en el sánscrito patnī.

Quan Homero menciona una potnia theron[2] és a Artemisa a qui aludix, i la fòrmula ya sembla ben provada. Pero en l'himne homérico a Afrodita, esta és seguida per les sagrades ales del monte Anada (normalment la morada de Cibeles, la Mare Montanya) per zalameros llops, lleons, orsos i panteres. Baixe la seua fetilla s'unixen en les seues guaridas.

Una famosa impressió d'un sagell minoico desenterrada per Sir Arthur Evans mostra una deesa anònima blandiendo una llança de peu sobre una representació d'una montanya, flanquejada per lleons rampantes en exactament la mateixa posició que ocupen en la Porta dels Lleons de Micenas. Despuix d'ella apareixen altars en banyes del tipo que encara es veuen en Chipre, i un fill, consorte, rei o adorador eleva les seues mans en senyal de veneració.[3] En independència de cóm la cridaren els minoics, es tracta d'una forma de Potnia, la ‘Senyora’. Les possibles relacions en una Deesa Mare neolítica són vagues encara que tentadoras. Una primitiva pintura de la cultura naqada (4400–3000 a. C.) d'Egipte també mostra una figura flanquejada per dos lleones rampantes.

Una deesa mare assentada en dos lleons als seus flancs; creada durant el Neolític (cap al 6000-5500 a. C.), en el llogaret Çatalhöyük. En l'actualitat es troba en el Museu de Civilisacions Anatolias, en Ankara (Turquia).


No tots els aspectes de la Senyora poden ser identificats en ___protected_title_0___ o en els descendents olímpics d'este aspecte de la Deesa (Artemisa i unes atres). Entre les tablillas micénicas de Pilos inscrites en llineal B, John Chadwick va identificar una contenint la frase ___protected_title_1___: ___protected_title_10___, va escriure.[4] En les tablillas micénicas de Pilos, ___protected_title_4___ va casi sempre acompanyada per un epítet, caracterisant un lloc o funció particular de la Senyora. Chadwick, Kerényi i uns atres afirmen que estes ___protected_title_5___ varen ser associades pels grecs clàssics en Deméter i la seua filla Perséfone, que es va convertir en la reina del Hades. En Pilos, les tablillas identifiquen a les ___protected_title_11___ i les ___protected_title_12___,[3] sent ___protected_title_13___ (arcaic ___protected_title_6___) un cognado adequat de ___protected_title_7___ (vore més arriba).

La deesa identificada simplement com Orthia en inscripcions del seu santuari prop d'Esparta (vore l'ilustració) va ser absorbida per Artemisa baix l'influència de la cultura olímpica, com Artemisa Ortia. l'image de cult del seu altar era una antiga figura de fusta, una xoana.

Referències

  1. ↑ Burkert, W. (1985). Greek religion, Cambridge: Harvard University Press, pp. 154, 172. ISBN 978-0-674-36280-2.
  2. ↑ Homero, Ilíada xxi.470.
  3. ↑ 3,0 3,1 Campbell (1964). The masks of God: Occidental mythology, Nova York: Viking Press, pp. fig. 12.
  4. ↑ Chadwick, J. (1976). The Mycenaean world, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-21077-5.

Vore també


Referències