Anar al contingut

Taumante

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Taumante
Per a la palometa australiana vore Thaumasiodes.

En la mitologia grega, Taumante o Taumas (en grec antic Θαύμᾱς, -αντος; Thaúmas, -antos;[1] ‘maravella’, ‘milacre’) era un deu marí, fill de Gea i de Ponto, deu primordial del mar. Els seus germans eren per lo tant Nereo, Forcis, Ceto i Euribia.[2] Els órficos diuen que Taumante i un tal Biante varen nàixer de l'unió entre Crono i Rea.[3]

Segons Hesíodo, Taumante va prendre per esposa a l'oceánide Electra, i en ella va engendrar tres filles i al mateix temps raudas voladoras: Iris i les Harpías, Aelo i Ocípete.[4] Atres autors posteriors ya citen a les Harpías com una tríade i modifiquen els seus noms.[5] No en va les seues filles solen dur el patronímico de Taumántides o Taumantias, en especial Iris (per lo espectacular dels seus colors).[6][7] Com succeïx en atres personages dins de la mitologia, a Taumante també se li atribuïxen atres fills fora del cànon hesiódico, com Arce[8] o el deu fluvial indi Hidaspes.[9]

En un eixercici etimològic, Platón associa el nom de Taumante (Θαύμᾱς) en θαῦμα, açò és, les «maravelles (de la mar)».[10]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. En llatí: Thaumas, -antis
  2. Hesíodo, Teogonía, 233-239
  3. Proclo, sobre el Timeo de Platón I 133, 9 Diehl.
  4. Hesíodo, Teogonía, 265-269. Apolodoro, Biblioteca mitològica I 2,6.
  5. Per eixemple, Higino, en Prefacio 35 de les Faules, les denomina com Celeno, Ocípete i Podarce.
  6. Calímaco, Himne a Delos, 67
  7. Ovidio, Les metamorfosis IV 479, XII 304, XIV 845
  8. Ptolomeo Hefestión, 6
  9. Nono de Panópolis, Dionisíacas, XXVI 350
  10. Platón, Teeteto 155d. Este joc etimològic que tant agradava als poetes helenístics i llatins, no sorprén a ningú, puix en la família de Taumante es troben Electra (el «àmbar») o Iris (el «arc iris»). Inclús Cicerón, Sobre la naturalea dels deus, III 20, ya nos donava conte d'això.


Referències

[editar | editar còdic]