Sicofanta

En l'Antiga Atenes un sicofante o sicofanta (en grec συκοφάντης sykophantes) era un denunciant professional. Generalment cobrava de l'interessat en denunciar, que no desijava fer-ho per sí mateixa. Eren coneguts i temuts per les persones honrades que sempre podien vore's envoltes en una denúncia falsa.

La paraula ve de σῦκον, sykon, figa i de φαίνω, phainô, descobrir. El sentit lliteral de la paraula és mal conegut. Una hipòtesis és que estos delators agarraven als exportadors de figues fora del Ática (l'exportació era llavors illegal degut a que el terreny pedregoso era molt estèril, lo que constituïx una de les principals raons per les que Atenes buscava suministraments a través de la navegació i l'establiment de colónies en ultramar).^{cita requerida} A pesar de les fortes multes que recaïen sobre els falsos delators, els sicofantas duyen a sovint carreres prou lucratives.^{cita requerida}

Per extensió, el terme sicofante/a designa a un individu despreciable, que busca obtindre una posició o estatus personal per mig d'adulació cap a atres persones que comunament disponen ya de certes influències i estatus social o tribal. El teatre d'Aristófanes mostra un bon número d'estes figures.^{cita requerida}

Història

Com vullga que en Atenes no existia institució alguna anàloga al Ministeri fiscal dels temps moderns, era un deure tots i cada u dels ciutadans denunciar els crims o delictes que aplegaven al seu coneiximent. El paper d'acusador no tenia res d'odiós, i els més conspicuos ciutadans d'Atenes no varen tindre jamai empacho en eixercitar-ho en benefici del ben i la seguritat públics, que estreben en el compliment de la llei i en la moral i bones costums. No obstant, este procediment va donar orige a varietat d'abusos: hòmens malvats o simplement indiscrets i pendencieros, incitats del desig de perjudicar o per l'esperit d'intriga, formulaven acusacions, arbitràries en general, contra els ciutadans de major relleu, la tranquilitat del qual es pertorbava sense ventaja cap per a la cosa pública. Uns atres s'aprofitaven del dret que la llei concedia a tot home lliure, per a sostraure diners a aquells a els qui podien amenaçar en una denúncia. Als tals es va designar, ya des del V en l'odiós nom de sicofantas, comprenent-se en este concepte a tots aquells que feyen denúncies a la llaugera, sense motiu o per motius infundats o també en vistes a un guany illegal.

Les víctimes obligades dels sicofantas eren els rics, els quals, com diu Isócrates (Adv. Euthym., 5) vivien en Atenes baix un règim de sospita. En va la major part d'ells s'abstenien sistemàticament de tota participació en la política, ni tampoc els servia de res dur una conducta irreprochable ni tindre la bojaca constantment oberta per als pedigüeños. Per poc que es coneguera a algun d'ells com a home tímit, enemic d'escàndal o incapaç de defendre's en la seua pròpia eloqüència, açò mateixa li feya assut dels sicofantas. En estos casos es donava per ben pagat transigiendo en perjuí seu, puix estava segur de que no guanyaria el pleit en els tribunals.

Els tribunals no fallen sempre segons hi havia dret a esperar; l'encert més be que la justícia és lo que regula les seues decisions. Val més, en uns quants dracmes, lliurar-se d'una greu acusació que expondre's als perjuïns que d'ella poden sobrevindre.

Isócrates (Adv. Callimacum, 9)

Entre els rics d'Atenes l'existència dels quals es va vore amargada pels sicofantas pot mencionar-se a Nicias, a Cármides i a Critón. El primer cedia facilísimamente a la primera intentona. D'ell diu Plutarco (Nic., 4):

El seu pusilanimidad era una verdadera vinya per als sicofantas; era tal la por que li inspiraven, que no acceptava invitació cap dels amics, i es tancava en la seua casa, no eixint sino per a lo més precís, i encara llavors guardant-se i recelándose per a no ser invadit.

Per lo que toca a Charmidas, els sicofantas li varen fer tan insoportable la vida sent ric, que, reduït més vesprada a la pobrea, es felicitava com d'una dita d'este revés de la fortuna. Finalment, Critón, com es vera objecte de contínues acusacions, va seguir el consell de Sócrates i va prendre a sòu a un individu d'esta espècie, menys infame que els demés, qui, «a modo de gos de guarda que espanta als llops», donava caça als seus enemics.

La plaga dels sicofantas no va ser especial d'Atenes puix era un mal endèmic de totes les democràcies gregues. Plutarco (Timol., 37) posa en boca de Simónides estes paraules: «És tan difícil trobar una democràcia sense sicofantas, com una cogujada sense penacho.» Aristóteles (Polit., VIII) enumera varis Estats (Cos, Rodas, Heraclea, Megara, Cumas, etc.) a on les demasías dels sicofantas, en obligar a la classe rica a unir-se i conspirar, varen provocar la caiguda del govern popular. I no era que la llei no prescriguera penes contra les acusacions calumnioses: en efecte, per a posar vedat a este mal es va condenar a una multa de 1000 dracmes a l'acusador que no conseguira mantindre l'acusació o que, en presència dels juges, no obtinguera la quinta part dels sufragis, a pesar de lo que la professió de sicofanta no va deixar d'atraure a molts ociosos i ribalts, als que Demóstenes va calificar de gossos del poble. L'imposició de multes als sicofantas sembla que no era una sentència pronunciada ipso iure, sino com a conseqüència d'un nou procés que els permetia justificar-se alegant la bona fe. Per una atra part, com importava a l'interés general que es perseguiren els crims contra la seguritat individual i contra la riquea de l'Estat, la llei havia estipulat que es poguera intentar certes acusacions sense risc cap per a l'acusador, lo que contribuïa a aumentar l'audàcia i a assegurar l'impunitat dels sicofantas.

Bibliografia per a esta secció: S. Reinach, «Els sycophantes et els mystères de la figue», en Cultes, mythes et religions (París 1913) i en Revue dones Études Grecques (tom XIX, 1907); Girard, «Quelques reflexions sur li sens du mot sycophante», en Revue dones Études Grecques (tom XX).

Referències

Enciclopèdia Espasa.

Enllaços externs

Sicofanta en el Viccionari.