Cleruquía

Una cleruquía (en grec, κληρουχία klêrouchía) assigna per sorteig de lots de terra cívica (klêros) als clerucos soldats-ciutadans i, per extensió, també designa un tipo de colónia militar. Es troben clerucos d'Atenes en el IV i en el regne lágida d'Egipte a partir del fi de el IV

Atenes

Les cleruquías de l'imperi ateniense vespres de la guerra del Peloponeso.

En el IV, Atenes és l'única gran ciutat grega en procedir de manera massiva i regular a l'enviament de població per a fundar nous establiments: es distinguix en general de les colónies, quan la fundació té lloc en un territori nou, seguit d'una conquista, i les cleruquías, quan la fundació es fa sobre la part confiscada del territori d'un aliat despuix de la repressió d'un tumult. La distinció entre les dos no està sempre clara en les fonts. Algunes cleruquías són fundades a petició inclús dels aliats que s'asseguren aixina l'ajuda militar ateniense quan se senten amenaçats.

El territori d'una cleruquía pertany sempre a la ciutat d'Atenes, que li concedix únicament l'usufructe a alguns dels seus ciutadans, que són enviats a la plaça, conservant la ciutadania ateniense. L'assignació, per sorteig, d'un lot de terra clerúquica (klêros) permet aixina a una part dels ciutadans desprovistos, membres de l'última classe censitaria, els thetes, accedir a la propietat: del mateix colp acaben per engrossar les files dels hoplites.

La funció de les cleruquías és, puix, triple:

• Permet reduir la pressió demogràfica en el Ática exportant una part de la població cívica més pobra;
• Els nous propietaris constituïxen atres nous hoplitas, lo que aumenta significativament la capacitat militar de la ciutat;
• Estes noves colónies militars constituïxen guarnicions d'importància crucial en el manteniment del Imperi ateniense.

Estos tres objectius són clarament establits en la política de Pericles, com és relatat per Plutarco:

Va enviar 1.000 clerucos al Quersoneso Tracio, 500 a Naxos, la mitat d'este número a Andros, 1.000 a Tracia per a viure entre els bisaltios, i a uns atres a Itàlia, quan Síbaris va ser recolonizada i li la va cridar Turios. D'esta manera, va aliviar a la ciutat de la seua massa ociosa, que estava composta de alborotadores i causants de disturbis, degut a que no tenien distraccions, i va aliviar la pobrea del poble; i en enviar colon a viure al costat dels aliats, va instaurar al mateix temps la por i la guarnició pròpies per a impedir la seua rebelió.

El paper militar de les cleruquías no es llimitava al control dels principals aliats d'Atenes, sino que comprenia la vigilància de les vies de comunicació, i particularment de la ruta del blat d'Escitia Menor l'importància del qual era vital per al reavituallamiento de la ciutat: les cleruquías d'Esciro, Lemnos, Imbros, i del Quersoneso constituïen etapes d'esta ruta. Es varen fundar també en Naxos, Andros, Histiea, Calcis, Mitilene, en Tracia en Eyón, en Potidea, Sinope, Amisos, Milo, Alquitrà.

Decret que reglamentava als clerucos de Salamina, 510-500 a. C., (Inscriptiones Graecae I³ 1) Museu Epigràfic d'Atenes.

L'establiment d'una cleruquía sobre el territori d'un aliat entranyava a sovint la reducció del tribut que es devia: el Quersoneso va vore aixina el seu passar de 18 talents en 453 a menys de 3 talents en 446 a. C., mentres que Andros pagava encara 12 talents en 450, pero únicament 6 en 449 a. C., si be la creació de les cleruquías allí dataria de 447 i 450 a. C., respectivament.

Per tant, els clerucos estaven llunt de ser populars davant els aliats, ya que estes guarnicions constituïen la manifestació permanent de la restricció de la seua llibertat. Despuix de la derrota final d'Atenes en la guerra del Peloponeso, els clerucos tornen al Ática i les cleruquías són llògicament desmantellades, llevat Imbros, Esciro i Lemnos, que perden momentàneament tot víncul en Atenes. Pero els atenienses varen obtindre la lliçó de l'impopularitat d'esta institució: quan en 378 a. C. formen la Segona Lliga ateniense, el decret fundador de l'aliança també prohibix implícitament la creació de colónies militars en el territori dels aliats. En conseqüència, fòra de les tres cleruquías de la ruta dels estrets, de nou reconegudes per Atenes despuix del 386 a. C., el nou imperi marítim ateniense no descansarà sobre este tipo de guarnició. La situació canvia una miqueta en 366 a. C. a favor d'un enduriment de la política exterior ateniense que entranya la recreació d'una cleruquía en Samos i d'una atra en Potidea. En 353 a. C., al voltant de Sestos en el Quersoneso hi ha un establiment d'este tipo. La derrota en Queronea en 338 a. C. contra Filipo II de Macedònia posa fi de nou a este tipo de tentatives.

La colonisació militar va revestir formes diverses, segons les possibilitats naturals dels diferents regnes i les ambicions polítiques dels seus sobirans.

En la monarquia seléucida i en l'atálida es va resoldre, per mig de la creació d'assentaments de caràcter rural o urbà, en categoria o no de ciutat, que en el pla militar formaven part dels grups d'autodefensa permanents i en ocasions contribuïen ocasionalment en la seua part a les huestes reals. D'esta manera, a el hora que reforçaven l'estructuració política del seu imperi, els sobirans facilitaven la sedentarizaació i l'integració dels inmigrados proporcionant-los entorns comparables a aquells dels que havien prescindit en abandonar els seus països d'orige.

Egipte lágida

Pero este sistema no els convenia als Ptolomeos, que pretenien assegurar el seu domini sobre Egipte d'un modo per complet diferent: sense trencar l'unitat ni la coherència interna d'una societat indígena la passivitat de la qual semblava estar per complet assegurada pel pes de les estructures heretades d'un lluntà i prestigiós passat.
Segons les tradicions egipcíaques, preferien un tipo de colonisació individual i de caràcter essencialment rural, en el que cada soldat (cleruco) era responsable directe del seu lot de terra (kleros) davant l'autoritat monàrquica.

Els Ptolomeos varen adoptar en el seu regne el sistema de la cleruquía per a resoldre el problema del manteniment d'un eixèrcit permanent. La terra clerúquica (gè klèruquikè) constituïa aixina la part de les terres del regne baix la forma de possessió concedida als soldats a canvi dels seus servicis. El tamany dels lots concedits (klèroi) varia considerablement segons el grau del soldat, pero també segons l'unitat en la qual servix i la nacionalitat. Eren els lots de 5 a 20 arures (una arura equivalia a una miqueta més de 25 hectàrees) per als soldats indígenes (machiimoi), i de 20 a 100 aruras per als mercenaris grecs, els caps dels quals podien rebre més de 100, més d'1.000 i inclús més de 10.000 aruras.

Podien estar en qualsevol punt de la vall del Nilo, en una concentració màxima en l'Egipte Mig i entorn al llac Moeris en la punta del Delta, en els nomos oxirrinquita, patirita, heracleopolita, hermopolita i arsinoita, en a on s'havia començat la millora de les terres desértiques o pantanosas.

Llaurador-soldat, el cleruco, lágida tenia com a obligacions essencials cultivar la seua terra i estar llest per a respondre a les órdens de movilisació del sobirà.

També soportava diverses càrregues fiscals: les que incumbían en Egipte a qualsevol que posseïra un terreny, i aquelles derivades del seu caràcter concret de cleruco (per eixemple la taxa per a l'equipament de trirremes, per al pagament dels secretaris o per al manteniment dels meges i veterinaris). Com a compensació durant les operacions militars rebia de l'Estat soldada, recompenses i botí.

Al principi, els clerucos són primerament macedonios i mercenaris grecs, pero esta llimitació cau al final de el III per les dificultats de reclutament.

Els seus drets i deures es varen ser modificant a lo llarc de l'época helenística.

En temps de Ptolomeo I Sóter, que va inaugurar el sistema, i de Ptolomeo II Filadelfo, que ho va desenrollar, el cleruco no tenia més que l'usufructe del seu terreny. Este pertanyia al rei, per tant, en cas de decés del colon, o del no compliment dels seus deures, retornava a la Corona.
El propietari d'eixe privilegi no podia dispondre d'ell en sancera llibertat, en especial llegar-ho o vendre-ho, pese a que tinguera des d'un principi el dret a arrendar-ho.
Esta situació no va durar molt, puix una evolució natural, molt evident a finals de el III, va transformar eixes possessions precàries, individuals i revocables, en propietats hereditàries i despuix transmisibles fora del marc familiar, sempre que el nou amo assumira les obligacions militars i fiscals del seu predecessor.
Del mime modo, l'estage (stahmos) concedit al colon en el poblat indígena propenc al seu terreny, per mig d'una evolució encara més ràpida, es va transformar també en una propietat privada.

De bon o mal grau, els sobirans varen tindre que acceptar el nou estat de coses, en el qual tenia interés en la mida en que els aportes externs des de finals de el III els varen obligar cada volta més a recórrer als descendents dels clerucos per a assegurar la renovació de les seues forces armades.

Vore també

• Clerucos
• Colonisació grega

Bibliografia

• M. Dillon, L. Garland, Ancient Greece. Social and historical documents from archaic claves to the death of Socrates, Routledge, 2000, 242-243.
• E. Will, C. Mossé et P. Goukowsky, Le Monde grec et l'Orient, t. II: Li IVe siècle et l'époque hellénistique, PUF, 1993 4ª edició).