Síbaris
</noinclude>
Síbaris[1] és una localitat pertanyent a la comuna de Cassano allo Ionio, en la província de Cosenza, regió de Calàbria (Itàlia).
El seu nom es deriva de l'antiga colónia grega de Síbaris, els restants arqueològics de la qual es troben en les proximitats. Està ubicada a la vora del golf de Tarento, en la mar Jónico. Va conseguir un cert esplendor, sent famosos els seus habitants, els sibaritas, per la seua dedicació al lux i la vida reposada, de manera que sibarita, en la llengua espanyola, ha permaneixcut com un adjectiu calificatiu i es referix a una persona que agrada de les coses refinades encara que no necessàriament costoses.[2]
Mitologia
[editar | editar còdic]Aixina es conta en les Metamorfosis d'Antonino Lliberal, a saber:
Es diu que junt al peu del Parnaso, mirant cap al sur, hi ha una montanya que es diu Cirfis,[3] prop de Crisa. En esta montanya existix encara hui una immensa gruta, en la qual habitava una fera enorme i prodigiosa, a qui uns cridaven Lamia, i atres Síbaris. Este animal recorria diàriament els camps, d'a on capturava animals i hòmens. Ya estaven pensant els habitants de Delfos en abandonar el país, i preguntaven inclús l'oràcul a quina regió devien emigrar, quan el deu els va revelar la manera de lliurar-se de la desgràcia, i era la següent: tenien que permanéixer allí i estar disposts a colocar junt a la gruta a un jove elegit d'entre els ciutadans, preste a morir. Ells ho varen fer com el deu els va dir. Varen celebrar un sorteig, i li va correspondre eixercitar este comés a Alcioneo, fill de Diomo i de Meganira: era fill únic, i bell, tant pel seu aspecte com pel talant del seu esperit. Els sacerdots varen coronar a Alcioneo i li varen conduir fins a la gruta de Síbaris. Un tal Euríbato, fill d'Eufemo, que era jove i valeroso i del linaje del riu Axio, havia eixit del país dels Curetes per voluntat divina i es va topar casualment en la comitiva que conduïa al jove. Pero un súbit amor per Alcioneo li va sacsar, i va preguntar llavors el per qué d'aquella processó, considerant terrible el fet de no poder defendre al jove en la mida de les seues forces i contemplar impasiblemente cóm el chicon anava camí d'una mort llamentable. Va arrancar, a l'adop, les corones del cap d'Alcioneo i, posant-li-les sobre el seu propi cap, va ordenar que li conduïren a ell en substitució del jove. Una volta que els sacerdots li varen haver dut fins a la gruta, va entrar en ella corrent i va arrancar a Síbaris de la seua guarida, la va traure a la llum i la va precipitar des de lo alt de les roques. Síbaris, en rodar cap a avall, es va colpejar el cap contra els contraforts de Crisa. I la fera, a conseqüència d'esta ferida, va desaparéixer. De la roca aquella va sorgir una font, que les gents de la regió criden Síbaris. I, en recort d'esta font, els locrios varen fundar una ciutat en Itàlia cridada Síbaris.[4]
El seu rei Mindyrides al vore un home cavant, li va prohibir realisar eixa tasca. Només vore-ho li causava fatiga.[5]
Història
[editar | editar còdic]
Una de les més importants colónies gregues en la Magna Grècia, Sýbaris (Σύβαρις), va ser fundada cap a l'any 720 a. C. pels aqueos[6] procedents d'Hèliç (en Acaya) i de Trecén (en l'Argólida), en una gran planura pantanosa pero fèrtil. Va conseguir un cert esplendor, sent famosos els seus habitants, els sibaritas, per la seua dedicació al lux i la vida reposada. Este terme ha quedat per a designar a les persones amants de plaers exquisits. La ciutat va aplegar a contar en 300.000 habitants segons les fonts clàssiques cita requerida.
Comerciava en Mileto i en els etruscs i pronte va ser tan rica, que va passar a ser llegendària. Els sibaritas varen ser coneguts per la seua aversió al treball i el seu molicie. Varen aplegar a prohibir que s'establiren ferrers, carpinteros, ni tan sols admetien animals sorollosos, com el gall. Diuen que els chiquets eren vestits en trages púrpures i els seus llarcs cabells eren nugats en cordeles d'or.
Al poc temps de la fundació de Síbaris, una banda d'aqueos va fundar Crotona, edificada prop de la primera. Per esta época també va ser fundada Tarento en una llengua de terra que alvança cap a la mar, formant una gran baïa.
Ya a finals del VII, els sibaritas dominaven gran part de l'antiga Lucania i, a través dels camins oberts pel curs dels rius, havien aplegat a la costa del mar Tirreno, en la que varen establir emporios comercials en Laos i Escidro[7] (en les costes de Calàbria) fins a la desembocadura del riu Sílaris, a on varen fundar també Posidonia.
En el transcurs del VI, formant part d'una coalició en Crotona i Metaponto, els sibaritas varen destruir Siris i varen ocupar el fèrtil territori entre les valls del Agri i del Sinni (hui en la Basilicata).
Signe de la gran expansió política de l'Estat sibarita en este periodo són les famoses monedes d'argent de la ciutat (falcades segons la tècnica anomenada incusa, és dir, en l'anvers en relleu i el revers rehundido, en «negatiu») en el símbol del bou que mira cap a arrere i la llegenda Sybaris.
En la mateixa efigie es varen falcar moltes atres séries monetàries que duen la llegenda d'alguns centres menors, satèlits de la potència sibarita, com Siris, Pixunte, Ami, Palinuro, Molpa, etc.
Cap a l'any 510 a. C. la ciutat va entrar en guerra en Crotona, i Síbaris va ser destruïda. Inclús varen desviar el riu Cratis (el qual rodejava la ciutat junt en el Coscile, nom modern de l'antic riu Síbaris) per a inundar-la i evitar que la ciutat fora reconstruïda.[8][9][10]
Els supervivents varen intentar refundar la ciutat en vàries ocasions, la majoria de les voltes sent vençuts novament per Crotona.[11] No obstant, cap a 444 a. C., en el respal de Pericles, d'Atenes, es va fundar la ciutat de Turios (Θούριοι, Thourioi) en les proximitats.[12][13] Aníbal la va saquejar en el 204 a. C. per recolzar a Roma durant les guerres púnicas,[14] per a ser refundada en el nom de Còpies (en llatí, Cópiæ),[8] en 194 a. C. encara que pronte va reprendre el seu nom anterior. Esta última ciutat va existir fins a l'Edat Mija.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «sibarita | Diccionari de la llengua espanyola» (en és-és). «Diccionari de la llengua espanyola» - Edició del Tricentenario. Consultat el 2023-02-07.
- ↑ sibarita Diccionario de la lengua española
- ↑ El Cirfis és un mont propenc a Delfos.
- ↑ Antonino Lliberal: Colecció de metamorfosis (Μεταμορφώσεων Συναγωγή), VIII (Lamia o Síbaris); citant que Nicandro conta esta història en l'I. IV de les Metamorfosis.
- ↑ Séneca, Lucio Annea. Sobre l'Ira, p. 24.
- ↑ Adolfo J. Domínguez Moneder, La polis i l'expansió colonial grega. Sigles VIII-VI, p.21, Madrit: Síntesis (1993), ISBN 84-7738-108-9.
- ↑ Heródoto VI,21.
- ↑ 8,0 8,1 Estrabón VI,1,13.
- ↑ Heródoto V,44.
- ↑ Diodoro Sículo X,23; XII,9-10.
- ↑ Diodoro Sículo X,2; XI,90; XII,9,10.
- ↑ Diodoro Sículo XII,10.
- ↑ Plutarco, Vida de Pericles 11.
- ↑ Apiano, La guerra d'Aníbal 57.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Síbaris» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.