Oràculs caldeos

Es diu oràculs caldeos a uns texts fragmentarios de el II d. C. consistents principalment en comentaris grecs a un únic poema (que poden haver segut compilació de vàries fonts oraculares, a jujar pels canvis de tema aleatoris) que es creu procedix de la regió de Caldea (centre i sur de Mesopotamia, inclosa Babilonia). Semblen ser una combinació sincrética d'elements neoplatónicos en uns atres d'orige persa o babilònic. Els neoplatónicos, com Jámblico i Proclo, els tenien en alta estima. Quan els Pares de l'Iglésia i atres escritors de l'Antiguetat Tardana aludixen a «els caldeos», es referixen provablement a esta tradició.

^{cita requerida}

D'Hécate procedix el Món-Ànima, del que a la seua volta emana la matèria i l'orde de la Naturalea, governadora del domini sublunar. ^{cita requerida}

En la base de tot està la Matèria creada, feta per l'Intelecte Demiúrgico. La matèria més alluntada del Deu Altíssim (el Primer Pare o Un) era considerada un dens clafoll des de la que l'ànima allumenada deu sorgir, desprenent-se de les seues penyores corporals. Es recomana una combinació de conducta ascética i ritual correcte per a lliberar l'ànima de la reclusió i les llimitacions de la matèria, i per a defendre-la contra els poders demoníacs que aguaiten en alguns dels regnes entre els Deus i els mortals.

Orige

Es desconeix l'orige dels texts. Alguns han afirmat que els oràculs caldeos, en la forma en la que es conserven, eren atribuïts a Juliano el Teurgo, fill de Juliano el Caldeo, que va servir en l'eixèrcit romà durant la campanya de Marco Aurelio contra els cuados. Juliano afirmava haver salvat al campament romà d'una greu sequia provocant una tormenta, encara que a lo manco atres quatre grups religiosos proclamaven ser els autors de la mateixa. Les circumstàncies de l'escritura dels oràculs són misterioses, sent l'explicació més plausible que Juliano els donava despuix d'entrar en una espècie de trance similar al dels oràculs arcaics de Grècia.

Si varen ser composts o no per Juliano o si són en algun sentit traduccions d'uns supòsits originals caldeos, els oràculs són principalment un producte del sincretisme helènic (i més precisament alejandrino) com es practicava en el cresol cultural en ebullició que va ser Aleixandria, i se'ls va atribuir l'encarnació de moltes de les principals característiques de la «filosofia caldea». Varen gojar de la major estima durant tota l'Antiguetat Tardana, i per part del neoplatonisme posterior, encara que varen ser criticats freqüentment per Agustín de Hipona. Les doctrines contingudes en ells han segut atribuïdes per alguns a Zoroastro.

Importància dels oràculs

L'essència de la civilisació helenística va ser la fusió del núcleu helènic de creències religioses i organisació social en les cultures persa-babilònica («Caldea») i egipcíaca, incloent els seus misteriosos i entusiasta cults i saber tradicional. Els pensadors helenísticos filosofaron sobre la mitologia i els cults, aixina com sobre les proclames oraculares estrangeres i les tradicions populars iniciáticas. La filosofia que va sorgir d'estes dos àrees, o que simplement se'ls va atribuir, era considerada posseïdora del coneiximent transmés des de les tradicions més antigues.

En Egipte, l'intent de filosofar i sintetisar el contingut religiós antic va resultar en part en els escrits normalment atribuïts a Hermes Trimegisto. Els oràculs caldeos són una empresa paralela, a una escala menor, per filosofar el saber de Caldea. No obstant, en lloc de la prosa que va sorgir d'Egipte, els oràculs caldeos es varen originar de fragments d'un únic poema misteriós, que no s'ha conservat complet. En molt, el major número de fragments coneguts del poema es troba en els llibres dels filòsofs platònics posteriors, els qui des de l'época de Porfirio, i provablement de la de Plotino, varen tindre a estos oràculs en la major estima. Jámblico de Síria va aludir freqüentment als oràculs i els va mesclar en les seues pròpies idees.

Bibliografia

• Dillon, J. M. (1977). The middle Platonists, 80 B.C. to A.D. 220, Ithaca: Cornell University Press. ISBN 9780801410833.
• (1991) García Bazán, Francisco (ed.). Oràculs Caldeos. Numenio de Apamea, Madrit: Gredos. ISBN 9788424931902.
• Lewy, Y. (1956). Chaldean oracles and theurgy; mysticism, magic and Platonism in the later Roman Empire, El Caire: Institut français d'arcéologie orientale. Se sol consultar i citar l'edició revisada de Tardeu, M. (1978), ISBN 9782851210258.
• Dones Plaus, É. (1996). Oracles chaldaïques. avec un choix de commentaires anciens, 3.ª ed. rev. i corr. edició, París: Belles Lettres. ISBN 9782251002033. Conté també edicions de les obres de Psellos sobre els oràculs caldeos.
• Majercik, R. D. (1989). The Chaldean oracles: text, translation, and commentary, Leiden, Nova York: E. J. Brill. ISBN 9789004090439.

Vore també

• Arnufis
• Dión Casio, qui afirmava en la seua història que el campament romà va ser salvat de la destrucció gràcies a les oracions dels legionaris cristians.