Plutonismo
El plutonismo és la teoria geològica proposta per James Hutton a finals de el XVIII, que definia la generació de roques com a resultat de processos volcàicos.
La teoria va rebre el seu nom del deu romà Plutó. El plutonismo va gojar de certa acceptació entre la comunitat científica, desacreditant al neptunismo d'Abraham Gottlob Werner, qui defenia l'orige submarí de les roques per mig de sedimentación.
Els partidaris del plutonismo eren en lo científic completament oposts als del neptunismo: Estos defenien la formació submarina de minerals i el concepte d'un «oceà universal», que aquells negaven; els plutonistas, de fet, negaven l'idea de que l'aigua poguera produir efecte algun sobre el mineral.
La teoria, per tant, va resultar tremendament polèmica, principalment perque negava implícitament el concepte del Diluvi Universal, i per tant la validea històrica dels texts bíblics. Aixina, quan en 1788 la Royal Society Transactions d'Edimburc va publicar la teoria, James Hutton va ser acusat d'ateisme.[1] Alguns autors han senyalat que potser fora precisament lo contrari: La teoria de Hutton es basava en part en la convicció d'un orde natural equilibrat. Per a Hutton, el procés d'erosió i destrucció de material geològic superficial hi havia necessàriament de vore's correspost per un procés anàlec de generació de nous materials. Este procés només podia produir-se en el núcleu terrestre a molt elevades temperatures, que eren les responsables de les elevació del terreny, moviment de terres, etc.
Pero la notable tensió entre neptunistas i plutonistas tenia un segon aspecte de confrontació: el temps geològic. Els partidaris del neptunismo -entre els que es contaven científics del prestigi d'Alexander von Humboldt- admetien la certea històrica de la narració del Génesis; i la seua datació del món rondava els 6.000 anys. Els plutonistas, pel contrari, no només negaven la validea històrica del diluvi sino que consideraven els processos geològics com un fenomen molt més llent. Llavors es va falcar el terme edat geològica, per a definir els amplis màrgens de temps necessaris per a qualsevol fenomen geològic. Este nou concepte es coneixeria com uniformismo, i es basava senzillament que els processos geològics que havien intervingut en époques molt remotes seguien actuant en el present.
La perspectiva d'este «envelliment» del món resultava una idea chocant per a la societat de l'época, que només va poder assimilar-la progressivament, tal com indiquen les següents referències: En 1778, Buffon afirma que la Terra és un fragment del Sol en refredat, la seua edat és de 74.000 anys; En 1830 Lyell data l'edat de la Terra -en una obra que va influir sobre Darwin- en alguns millons d'anys; a mitan de el XIX, Lord Kelvin estima que el planeta té uns 100 millons d'anys.
En les albors de el XX esta estimació havia pujat fins als 1.500 millons d'anys, i para quan Arthur Holmes va descobrir la datació geològica per mig de radiació, esta sifra es va disparar fins a 4.500 millons d'anys, que és la que es considera en la geologia contemporànea.
Tant el plutonismo com el neptunismo es consideren actualment postures extremistes i obsoletes. Els geólogos contemporàneus han definit tres processos de generació de roca: ígneo, sedimentario i metamòrfic.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ MOLEDO, Leonardo; Història de la Geologia: El fòc infernal.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plutonismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.