Thylacoleo carnifex
El lleó marsupial (Thylacoleo carnifex) és una espècie extinta de marsupial diprotodonto de la família Thylacoleonidae. El seu nom que significa "lleó en bossa carnicero" (procedent dels térmens grecs thylakos - bossa, lligc - lleó, i el llatí carnifex - verduc, carnicero). Va ser un carnívor els restants del qual fòssilés procedixen d'Austràlia, datant de principis fins a l'época tardana del Pleistoceno (1,600,000–46,000 anys).[1]
Al contrari que atres marsupials carnívors com el llop de Tasmania o el diable de Tasmania, el lleó marsupial no pertanyia a l'orde Dasyuromorphia, sino que és un representant dels diprotodontes (Diprotodontia), grup al que també pertanyen dins de distintes famílies els cangurs, koalas i wombats.
La llínea evolutiva dels tilacoleónidos es va separar de les d'atres diprotodontes fa uns 24 millons d'anys, durant el Oligoceno, moment en el que va començar a produir-se el canvi de la dieta vegetariana a la omnívora i posteriorment carnívora. Les formes d'esta família varen ser de tamany menut i vida arborícola fins a finals del Plioceno, uns 2 millons d'anys arrere, quan un clima més sec va reduir l'extensió dels primitius boscs australians i la seua substitució per una sabana arbolada. En este hàbitat va prosperar l'última espècie del grup, Thylacoleo carnifex.
Anatomia
[editar | editar còdic]Els lleons marsupials eren carnívors cuadrúpedos de 75 cm d'altura i 151 cm de llongitut, més o menys del tamany d'un lleopart gran. Estes mides poden semblar modestes, pero dins dels marsupials (que solen tindre tamanys menors que els de els seus homòlecs placentarios, pel seu particular sistema de desenroll), són prou respectables. De fet, el lleó marsupial és el marsupial carnívor de major tamany conegut, deixant de costat als majors representants de l'orde Sparassodonta com Proborhyaena i Thylacosmilus de Sudamérica, els quals a voltes no es consideren verdaders marsupials, sino parents propencs d'ells.[2] En una constitució forta, s'estima el pes del lleó marsupial en 130 quilos (alguns cràneus indiquen que alguns individus aplegaven a pesar 163 kg, com un jaguar).[3]
Les traces més estranyes del lleó marsupial es troben en les mandíbules, i són pels seus primitius orígens herbívors. Per la seua dieta herbívora, tots els diprotodontes del Oligoceno feya ya temps que havien reduït considerablement o perdut els seus claus, i els tilacoleónidos no varen tornar a desenrollar-los. En el seu lloc, els incisius i premolars es varen fer tallants i varen passar a complir la funció de capturar i matar els assuts. La mandíbula era excepcionalment robusta i s'ha calculat que la pressió de la mossegada d'un individu de 100 kg seria comparable a la d'un lleó africà de 250 kg,[4] lo que convertix al Thylacoleo en el marsupial en el mordisco més potent en relació en el seu tamany que ha existit. Açò li permetia matar assuts molt més grans que ell, com els grans cangurs de la subfamília dels estenurinos o inclús al Diprotodon, el marsupial més gran que ha existit, de tamany alguna cosa major al d'un rinoceront blanc.
La coa era prou llarga i grossa, segurament per a ajudar a equilibrar l'animal durant la carrera, i el cos curt, en un pit ample de músculs massiços. Les quatre pates tenien una llongitut similar, encara que els músculs de les davanteres estaven més desenrollats, puix servien per a aferrar als assuts abans de mossegar-los la gola, com fan actualment els grans felinos. Sobre els peus, estos es recolzaven totalment durant la marcha, o siga són plantígrats, com ocorre en els orsos o els humans, i no sobre els dits, com en els felinos i cánidos. Dels seus ancestros arborícolas conservaven un polze oponible en cada peu, els dos de les pates atrasseres estaven desprovistos d'ungla, pero els de les davanteres estaven coronats per una enorme garra curva que utilisaven per a aferrar-se als cossos de les seues víctimes, junt en les dels atres quatre dits.[5]
Comportament
[editar | editar còdic]Les proporcions de les extremitats del lleó marsupial i la distribució de la seua massa muscular indiquen que, encara que era un animal poderós, no era un corredor particularment veloç. Els paleontòlecs suponen que va deure ser un depredador d'emboscada, ya siga acechándo als seus assuts i després abalançant-se sobre elles, o botant des de les branques dels arbres. Açò li hauria permés capturar als grans animals de la seua época com Diprotodon i els cangurs jagants ramoneadores com Sthenurus i Procoptodon. A pesar del seu tamany pot no haver segut un verdader superdepredador ya que compartia a lo manco partix del seu ranc en el gran varano Megalania de fins a 6 metros de llongitut. El lleó marsupial pot haver almagasenat els seus assuts en els arbres de manera similar als lleoparts moderns.[6] Com a molts depredadors, provablement era un necrófago oportuniste, alimentant-se de carronya i alluntant als depredadors menors dels seus assuts.
Els escaneos CT d'un cràneu ben preservat han permés als científics estudiar les estructures internes i creen un mòle del cervell mostrant les característiques de la superfície del cervell de l'animal. El lòbul parietal, la corfa visual i el bulbo olfatiu del cerebrum estaven engrandits indicant que el lleó marsupial tenia un bon sentit de l'oït, de la vista i l'olfat, com podria esperar-se d'un depredador actiu. També tenia un parell de canals cegos dins de la cavitat nassal els quals estaven provablement associats en la detecció de feromonas com en el dimoni de Tasmania. Açò indica que molt provablement es reproduïa en determinades temporades i podria olfatear a una parella potencial.[7]
Causes de l'extinció
[editar | editar còdic]L'hàbitat d'estos animals eren les sabanes arboladas que cobrien el centre d'Austràlia durant el Pleistoceno. En els últims temps d'esta época el clima es va fer més sec i les sabanes varen ser paulatinament substituïdes per estepas i deserts, #lo que va ocasionar un descens dels animals herbívors que vivien en este mig, com els estenurinos i diprotodontes, aixina com dels seus depredadors. També l'investigació sobre la seua biomecánica mostra que l'animal estava molt especialisat en la caça de grans animals - la qual cosa ho haguera fet ineficiente com per a capturar espècies menudes, #lo que haguera contribuït a la seua extinció a mida que les condicions ambientals canviaren.[8][9] En un primer moment es va datar l'extinció del lleó marsupial fa 50.000 anys i es va adjudicar exclusivament a la conseqüència d'estos canvis climàtics, puix no hi havia evidència de que per eixes dates hagueren aparegut en Austràlia atres competidors.
No obstant, posteriorment s'han trobat proves de que els lleons marsupials varen sobreviure al voltant de 20.000 anys més, i de que els humans ya havien aplegat a Austràlia fa 50.000 anys o inclús abans. Inclús s'ha senyalat que la descripció d'algunes bésties presents en llegendes dels aborigen australians concorden vagament en lo que se sap dels lleons marsupials. Encara que hui dia se seguix considerant al canvi climàtic com el principal responsable del descens dels assuts d'este animal i per tant de la seua extinció, també és altament provable que estos anaren accelerats per l'arribada a l'illa del Homo sapiens fa uns 45.000 o 50.000 anys; l'impacte del ser humà sembla haver-se produït no solament la caça directa dels lleons marsupials sino perque la presència humana hauria favorit una primerenca desertificación de gran part d'Austràlia.[10]
En giner de 2007 un grup de científics varen descobrir en Austràlia fòssils de 70 espècies que varen viure fa entre 200.000 i 800.000 anys, inclosos huit tipos de cangurs desconeguts i el primer esquelet complet d'un lleó marsupial. La troballa, relatat en la revista científica Nature, aporta informació de gran valor al debat sobre les raons per les que es varen extinguir tants grans mamífers en Austràlia. Els restants òsseus localisats en unes coves baixe el desert australià de Nullarbor corresponen a 69 espècies de vertebrats i un molusc. Entre els fòssils hi ha 23 tipos de cangurs -huit dels quals mai s'havien descrit-, wombats, loros i el primer esquelet complet conegut del lleó marsupial Thylacoleo carnifex. Les espècies trobades pels científics, dirigits per Gavin Prideaux, del Museu d'Austràlia Occidental en Perth (Austràlia), oscilen des de bettongs, rosegadors de menut tamany, fins a #espècimen de tres metros.[11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Western Australian Museum - Thylacoleo panel 1
- ↑ . Tetrapod Zoology. Archivat des d'el original, el 1 de febrer de 2009. Consultat el 7 de decembre de 2008.
- ↑ (1999).Australian Journal of Zoology.47(5)
- 489–498.doi:10.1071/ZO99006.
- ↑ (2005).Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences.272(1563)
- 619–25.doi:10.1098/rspb.2004.2986.
- ↑ NOVA | Bone Diggers | Anatomy of Thylacoleo | PBS
- ↑ Western Australian Museum Thylacoleo (panel 3) at Western Australian Museum
- ↑ Thylacoleo "The Beast of the Nullarbor", Catalyst, Western Australian Museum, Storyteller Mija Group and ABC TV, 17 August 2006.
- ↑ "Extinct Marsupial Lion Tops African Lion In Fight To Death", Science Daily, 17 January 2008.
- ↑ "Marsupial lion was fast killer", The Australian, 18 January 2008.
- ↑ «[1]», BBC News.
- ↑ «[2]», The Age. Consultat el 13 de setembre de 2012.
Vejau també
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikispecies té un artícul sobre Thylacoleo carnifex.- Thylacoleo Rememberance (en anglés)
- Image de l'animal
- Troben en Austràlia fòssils de 70 espècies, entre ells un Thylacoleo carnifex.
