Estats Confederados d'Amèrica

Plantilla:Ficha d'antiga entitat territorial Els Estats Confederados d'Amèrica (en inglés: Confederate States of America; acrònim: CSA), també cridats la Confederació o Estats Confederados, va ser un país format per alguns estats del sur dels Estats Units que va existir entre 1861 i 1865 en el marc de la guerra de Secessió.

La Confederació es va formar originalment en sèt estats secessionistes d'Estats Units, a on era llegal tindre esclaus: Carolina del Sur, Mississipi, Florida, Alabama, Geòrgia, Luisiana i Texas, en la regió sur d'Estats Units, l'economia del qual depenia en gran mida de l'agricultura, particularment del cotó i d'un sistema de plantació que necessitava del treball dels esclaus negres.

El govern confederado va estendre la seua autoritat sobre un territori de 1 995 392 km² i una població de 9 103 332 habitants, dels que 3 521 110 eren esclaus, segons un cens de 1860.

En la convicció de que la supremacia blanca i l'institució de l'esclavitut estaven amenaçades pel candidat republicà a la presidència Abraham Lincoln —aspirant al càrrec en l'elecció de novembre de 1860—, que es postulava en un programa que s'oponia a l'expansió de l'esclavitut en els territoris occidentals, la Confederació va declarar la seua secessió dels Estats Units; els estats restants es varen conéixer com l'Unió durant la guerra civil que va seguir.

En el que més vesprada es va denominar el «Discurs de la pedra angular», el vicepresident de la Confederació Alexander Stephens va declarar que la «pedra angular» del nou govern i en la que es recolzava, «era la gran veritat de que el negre no és igual a l'home blanc, esta esclavitut, subordinació a una raça superior, és el seu natural i normal condició. El nostre nou govern és el primer, en l'història del món, basat sobre esta gran veritat física, filosòfica i moral».

Ans que Lincoln assumira la presidència dels Estats Units en març, en febrer de 1861 es va establir un nou govern confederado, que el dels Estats Units va considerar illegal. Els estats varen oferir com a voluntaris a milicians i el nou govern es va afanyar a formar el seu propi Eixèrcit dels Estats Confederados. En acabant de que la guerra de Secessió escomençara en abril, quatre estats esclavistes del sur —Virginia, Arkansas, Tennessee i Carolina del Nort— també es varen separar i es varen unir a la Confederació.

Més tart, la Confederació va acceptar a Misuri i Kentucky, encara que ni estos varen declarar oficialment la secessió ni varen ser controlats en gran mida per les forces confederades; forces confederades ho varen intentar, pero varen ser expulsades d'ells. El govern dels Estats Units (l'Unió) va rebujar els reclams de secessió, considerant-els illegítims.

La guerra va escomençar el 12 d'abril de 1861, quan els confederados varen atacar Fort Sumter, un fort de l'Unió en el port de Charleston, Carolina del Sur.

Cap govern estranger va reconéixer oficialment a la Confederació com a país, encara que Regne Unit i França li varen otorgar l'estatus de beligerant, lo que va permetre als agents confederados contractar en empreses privades d'armes i atres suministraments.

A principis de 1865, despuix de quatre anys d'intensos combats que varen causar entre siscents vint mil i huitcents mil morts militars, les forces confederades es varen rendir. La guerra va carir de final oficial: casi totes les forces confederades s'havien vist obligades a rendir-se o s'havien dissolt deliberadament fins de 1865, moment en el qual la disminució de la mà d'obra i els recursos de la Confederació enfrontaven dificultats marejants. Jefferson Davis, el president dels Estats Confederados durant la guerra civil, va llamentar que la Confederació haguera «desaparegut».

Història

Causes de la secessió

El catalisador immediat de la secessió va ser la victòria del Partit Republicà i l'elecció d'Abraham Lincoln com a president en les eleccions de 1860. L'historiador nortamericà de la Guerra Civil, James M. McPherson, va sugerir que per als sureño, la característica més negativa de les victòries republicanes en les eleccions presidencials i del Congrés de 1860 va ser la magnitut d'eixes victòries: els republicans varen capturar més del 60 % del vot del Nort i tres quartos de les seues delegacions del Congrés. La prensa meridional va dir que tals republicans representaven la porció antiesclavista del Nort, «un partit fundat en el sentiment únic... d'odi a l'esclavitut africana», i ara el poder de control en els assunts nacionals. El «Partit Republicà Negre» podria abrumar als conservadors yanqui. El periòdic The New Orleans Delta va dir dels republicans: «de fet, és essencialment un partit revolucionari» per a derrocar l'esclavitut.

Per a 1860, els desacorts seccionals entre el Nort i el Sur es relacionaven principalment en el manteniment o l'expansió de l'esclavitut en els Estats Units. L'historiador Drew Gilpin Faust va observar que «els líders del moviment de secessió en el Sur varen mencionar l'esclavitut com la raó més convincent per a l'independència del sur». Encara que la majoria dels sureño blancs no posseïen esclaus, la majoria recolzava l'institució de l'esclavitut i es beneficiava indirectament de la societat d'esclaus. Per als yeomen en dificultats i els agricultors de subsistència, la societat d'esclaus va proporcionar una gran classe de persones classificades més avall en l'escala social que elles. Diferències secundàries relacionades en temes de llibertat d'expressió, esclaus fugitius, expansió a Cuba i drets dels estats.

En el que més vesprada va vindre a ser conegut com el «Discurs de la pedra angular», el vicepresident de la Confederació Alexander Stephens va declarar que la «pedra angular» del nou govern, i en el que es recolzava, «era la gran veritat de que el negre no és igual a l'home blanc, esta esclavitut, subordinació a una raça superior, és el seu natural i normal condició. El nostre nou govern és el primer, en l'història del món, basat sobre esta gran veritat física, filosòfica i moral». Quatre dels estats separats, els estats del sur profunt, Carolina del Sur, Mississipi, Geòrgia, i Texas, varen fer declaracions formals de les seues motivacions a on varen identificar a l'amenaça sobre els drets dels posseïdors d'esclaus com la causa major de la secessió. Geòrgia, adicionalment, va denunciar una política federal que favoria els interessos econòmics del nort front als del sur.

El vicepresident de la Confederació, Alexander Stephens, va declarar cóm la nova Constitució eliminava els aranzel i la clàusula de comerç (Commerce Clause, artícul de la Constitució que otorgava l'exclusivitat al Govern federal de comerciar en Estats estrangers), llevant, d'esta manera, poder al Congrés per a regular qualsevol aspecte comercial. Stephens creïa que un nou país tindria una clara delimitació entre les responsabilitats federals i estatals, i va dur a una posició similar a esta a Carolina del Sur durant la «Crisis de l'Anulació» (Nullification Crisis) a on mantenia que el Govern federal no devia pagar les construccions i infraestructures internes dels estats.

El president dels Estats Confederados, Jefferson Davis va declarar en un mensage al Congrés Confederado el 29 d'abril de 1861 que els motius de la secessió del Sur era tant l'esclavitut com la política d'aranzel del país.

Alguns líders religiosos del sur arboraven en els seus sermones les causes de la secessió. Benjamin M. Palmer (1818-1902), pastor de la principal Iglésia Presbiteriana de Nova Orleans, exclamava el seu respal a favor de la secessió en un sermón del dia d'Acció de Gràcies en 1860, argumentant que els sureño blancs tenien el dret i l'obligació de mantindre l'esclavitut en pro d'una autoprotecció econòmica i social. També, per a actuar com a «guardians» dels «afectuosos i lleals» encara que «desamparats» negres, per a salvaguardar els seus interessos econòmics, i per a actuar com a defensors de la religió contra el «ateisme» abolicioniste. Este sermón va ser àmpliament difòs a través dels temples religiosos.

Estats secesionados

Mapa polític dels Estats Confederados d'Amèrica.

En febrer de 1861 ya s'havien separat sèt estats:

• Carolina del Sur (20 de decembre de 1860).
• Mississipi (9 de giner de 1861).
• Florida (10 de giner de 1861).
• Alabama (11 de giner de 1861).
• Geòrgia (19 de giner de 1861).
• Luisiana (26 de giner de 1861).
• Texas (1 de febrer de 1861).

En acabant de que Lincoln cridara a tropes, quatre estats més es secesionaron:

• Virginia (17 d'abril de 1861), esta decisió va provocar la divisió de Virginia en dos estats, Virginia i Virginia Occidental. Esta última permaneixeria fidel a l'Unió.
• Arkansas (6 de maig de 1861).
• Carolina del Nort (20 de maig de 1861).
• Tennessee (8 de juny de 1861).

Dos estats més estaven controlats per governs que recolzaven l'Unió, pero varen existir grups a favor de la Confederació que varen proclamar la secessió. La Confederació els va admetre com a Estats membres encara que mai varen ser controlats per la mateixa. Estos dos estats varen ser els següents:

• Misuri: un grup va reclamar l'escissió el 31 d'octubre de 1861, pero esta no es va realisar de forma efectiva.
• Kentucky: tampoc va aplegar a produir-se una secessió efectiva, encara que un grup no electe la va proclamar el 20 de novembre de 1861.

Abdós estats varen permetre l'esclavitut i tenien comtats a on influenciava àmpliament el pensament unioniste i el confederado, inclús existien varis esclavista que eren favorables a l'Unió.

Alçament i caiguda de la Confederació

Bombardeig de Fort Sumter. Marca l'esclat de la guerra civil.

La guerra civil nortamericana va esclatar en abril de 1861 en la batalla de Fort Sumter en Charleston, Carolina del Sur. Les tropes federals dels EE. UU. s'havien retirat a Fort Sumter poc en acabant de que Carolina del Sur declarara la seua secessió. El president en funcions de l'Unió, James Buchanan, havia intentat aprovisionar a les forces de Sumter enviant el buc Estrela de l'Oest, pero les forces confederades varen obrir fòc sobre ell, conseguint a lo manco alluntar-ho del seu destí. Quan Abraham Lincoln va aplegar a la presidència també va intentar procurar suministraments a Sumter. Lincoln va notificar al governador de Carolina del Sur, Francis W. Pickens, que «un intent d'abastir a Fort Sumter exclusivament de recaptes serà realisat, i si eixe intent no trobara resistència, no es farà cap esforç per a abastir-els d'hòmens, armes, o munició sense avís previ, [llevat] en el cas d'un atac al fort». En resposta, el gabinet de la Confederació decidix en una reunió en Montgomery obrir fòc contra Fort Sumter en un intent de forçar-ho a rendir-se ans que aplegara la flota en relleus. El 12 d'abril de 1861, les tropes confederades, seguint órdens de Davis i la seua Secretaria de Guerra, varen obrir fòc sobre les tropes federals forçant l'entrega del fort i ocupant-ho.

Primera batalla de Bull Run.

Despuix de la batalla de Fort Sumter, Lincoln va instar als restants estats de l'Unió a que enviaren tropes per a recuperar Sumter, ademés d'atres forts i establiments aduanero en el sur i que els confederados havien reclamat, alguns d'ells per la força. Esta petició es va realisar ans que el Congrés tinguera competències sobre esta matèria i el requeriment va ser realisat pel Departament de Guerra. Els voluntaris varen ser cridats únicament per a un periodo de tres mesos. L'exigència de tropes de Lincoln va donar lloc a que quatre estats més votaren la seua secessió, preferint açò abans que aportar tropes a l'Unió. Virginia, Arkansas, Tennessee i Carolina del Nort es varen separar fent un total d'onze estats en la Confederació. Una volta que Virginia s'integrara als Estats Confederados, la capital va ser traslladada des de Montgomery (Alabama) a Richmond (Virginia). Si exceptuem unes poques batalles, totes les demés varen tindre lloc en territori confederado. Alexander H. Stephens va assegurar que la tentativa de Lincoln de reabastecer Sumter havia provocat la guerra.

Kentucky va ser un estat fronteriç durant la guerra i, durant un temps, va tindre dos governs, un que defenia la causa de la Confederació i un atre que defenia la de l'Unió. El govern original va permanéixer recolzant a l'Unió, despuix d'un curt periodo en la neutralitat, pero una facció rival al govern d'eixe estat va proclamar l'integració en els Estats Confederados d'Amèrica. Pese a tot açò, els confederados no varen aplegar a controlar l'estat de Kentucky de forma efectiva. Una situació més complexa és la que acompanya la secessió de Misuri, en qualsevol cas, la Confederació considerava a Misuri membre dels Estats Confederados pese a no controlar el territori de dit estat. D'esta forma, el número d'estats confederados podrien ser tretze si contem Kentucky i Misuri. Una versió de la bandera confederada posterior mostraria tretze estreles, reflectint la reclamació sobre estos dos estats.

Batalla de Gettysburg. El punt àlgit de la guerra de secessió.

Els governs de les cinc tribus del Territori Indi, que es convertiria en Oklahoma en 1907, varen recolzar principalment als Confederados, suministrant tropes i un oficial general. Va ser representat en el Congrés Confederado a partir de 1863 per Elias Cornelius Boudinot, per part dels cheroquis, i Samuel Benton Callahn per part dels pobles seminolas i creek.

Erro al crear miniatura:

Rendició d'un soldat confederado, de Julian Scott.

Els ciutadans de Mesilla i Tucson en la partix sur del Territori de Nou Mèxic varen formar una convenció per a la secessió, varen votar l'integració en la Confederació el 16 de març de 1861 i varen designar a Lewis Owings com a nou governador territorial. En juliol, Mesilla va requerir a les tropes confederades a que es desplaçaren d'El Pas, Texas. Estes varen acodir baix el mando del tinent coronel John Baylor i el seu objectiu era ajudar a eliminar una divisió del eixèrcit de l'Unió que, baix les órdens del major Isaac Lynde, varen ser emplaçats molt prop d'eixe lloc. Els confederados varen derrotar a Linde en la batalla de Mesilla el 27 de juliol. Despuix de la batalla, Baylor va establir un govern territorial per al Territori d'Arizona controlat pels confederados i es va nomenar a sí mateix governador. En 1862, va ser llançada una campanya sobre Nou Mèxic baix les órdens del general Henry Hopkins Sibley per a prendre la mitat nort de Nou Mèxic. Encara que els confederados varen ocupar breument la capital territorial de Santa Fe, varen ser derrotats en el port de la Glorieta en març. Les tropes es varen retirar i no varen tornar a prendre Santa Fe.

Rendició en Appomattox.

Els estats esclavistes situats en el nort de la Confederació (Misuri, Kentucky, Maryland, Delaware i Virginia Occidental) eren territori en disputa, pero l'Unió va guanyar el seu control abans de 1862. En 1861, la llei marcial va ser declarada en Maryland (estat que llimita en la capital d'Estats Units, Washington, D. C., en la majoria del seu perímetro) per a bloquejar qualsevol tentativa de secessió. Delaware, també un estat esclaviste, mai va considerar la secessió, tampoc Washington D. C. En 1861, el poder llegislatiu unioniste de Wheeling, escindit de Virginia, va reivindicar quarantahuit comtats d'este estat, i es va integrar en els Estats Units en 1863 com l'estat de Virginia Occidental i en una Constitució que va suprimir de forma gradual l'esclavitut.

Les tentatives de separació dels Estats Confederados d'Amèrica d'alguns comtats en l'est de Tennessee varen ser abortats de forma immediata quan la Confederació va declarar la llei marcial. La rendició del eixèrcit de Virginia del Nort pel general Robert I. Llig en el Palau de Justícia d'Appomattox el 9 d'abril de 1865, està considerada, de forma general, el final dels Estats Confederados. El president Davis va ser capturat en Irwinville (comtat d'Irwin), Geòrgia, el 10 de maig, i el restant de forces confederades es va rendir en juny de 1865. L'última bandera de la Confederació va ser arriada de Shenandoah el 6 de novembre de 1865.

Govern i política

Constitució

Gabinet de Davis en 1861, Montgomery, Alabama.

El president de la Confederació Jefferson Davis.

L'anàlisis de la Constitució dels Estats Confederados revela molt sobre les motivacions per a l'escissió de l'Unió. Encara que gran part d'ella va ser copiada exactament de la Constitució dels Estats Units, contenia vàries proteccions que de forma explícita garantisaven la permanència de l'esclavitut, encara que el comerç internacional d'esclaus va ser prohibit. També va reflectir una forta filosofia sobre la preservació dels drets dels estats a governar-se, acotant el poder del Govern central. Es va prohibir que el Govern confederado establira aranzel proteccionistes interns i que usaren els imposts recaptats per a finançar obres públiques. En contraposició del llenguage secular de la Constitució dels Estats Units, la constitució confederada demanava obertament la bendició de Deu, en ella es pot llegir Invoking the favor of Almighty God («Invocant el favor de Deu totpoderós»).

Una postal patriòtica del sur.

La Constitució dels Estats Units no va incloure de forma específica una disposició que permetera als estats separar-se. Encara que el preàmbul diu que cada estat «actua en el seu caràcter sobirà i independent», també parla de la formació d'un «govern federal permanent».

Els líders meridionals es varen reunir en Montgomery, Alabama, per a escriure la seua Constitució, que va ser aprovada l'11 de març de 1861 i va permanéixer en efecte fins a 1865. Varen establir que el president dels Estats Confederados d'Amèrica devia ser elegit per a un mandat de sis anys, pero no podia presentar-se a una reelecció (encara que l'únic president va ser Jefferson Davis ya que la Confederació va ser derrotada ans que terminara el seu mandat).

Un únic poder era otorgat al president, la capacitat d'eixercir el vet a lleis, si be esta possibilitat també era compartida per alguns Governadors en els seus estats. El Congrés Confederado podia derribar el vet, que podia ser a una llei en general o a alguns dels seus artículs, en una majoria d'a lo manco dos terços i a semblança del Congrés dels Estats Units. Per un atre costat, les aprovació de lleis no solicitades de forma específica pel poder eixecutiu requerien per a ser aprovades per dos terços de vots d'abdós cambres del Congrés (Senat i Cambra de Representants).

L'impressió de paper moneda i sagells va ser autorisada i posada en circulació, encara que va ser realisada pels estats de forma individual en nom de la Confederació. El Govern va considerar realisar una emissió de monedas, pero la carència de lingots va frustrar els plans al respecte.

Líders polítics

Eixecutiu

Càrrec	Nom	Periodo
President	Jefferson Davis	1861-1865
Vicepresident	Alexander Stephens	1861-1865
Secretari d'Estat	Robert Toombs	1861
	Robert M. T. Hunter	1861-1862
	Judah P. Benjamin	1862-1865
Secretari del Tesor	Christopher Memminger	1861-1864
	George Trenholm	1864-1865
	John H. Reagan	1865
Secretari de Guerra	Leroy Pope Walker	1861
	Judah P. Benjamin	1861-1862
	George W. Randolph	1862
	James Seddon	1862-1865
	John C. Breckinridge	1865
Secretari de l'Armada	Stephen Mallory	1861-1865
President postal	John H. Reagan	1861-1865
President d'el Poder Judicial	Judah P. Benjamin	1861
	Thomas Bragg	1861-1862
	Thomas H. Watts	1862-1863
	George Davis	1864-1865

Llegislatiu

Congrés confederado provisional, en Montgomery, Alabama.

El poder llegislatiu dels Estats Confederados d'Amèrica estava centralisat en el Congrés. De la mateixa manera que el Congrés dels Estats Units, el Congrés Confederado constava de dos cambres: el Senat, que es componia per l'elecció directa de cada llegislatiu estatal de dos senadors, i la Cambra de Representants, que es componia per l'elecció per sufragi pels residents de cada u dels estats.

Per a afrontar el seu primer any de vida, el Congrés confederado es va establir provisionalment en un format unicameral. La presidència de la cambra va recaure sobre Howell Cobb Sr. de l'estat de Geòrgia, entre el 4 de febrer de 1861 i el 17 de febrer de 1862.

El Congrés Confederado va tindre la següent representació de les tribus indígenes de la regió:

• Elias Cornelius Boudinot, entre 1862 i 1865 i per part de la tribu Cheroqui.
• Burton Allen Titular, entre 1864 i 1865 i per part de la tribu Chickasaw.
• Robert McDonald Jones, entre 1863 i 1865 i per part de la tribu Choctaw.

Judicial

El poder judicial de la Confederació va ser esbossat en la Constitució, pero com a conseqüència de la guerra el Tribunal Suprem dels Estats Confederados mai va ser instituït. De forma general, els tribunals estatals i locals seguien funcionant com lo havien fet fins al moment, simplement realisaven un reconeiximent dels Estats Confederados d'Amèrica com a govern nacional, en lloc de reconéixer als Estats Units d'Amèrica. Alguns tribunals de districte en la zona confederada, no obstant, feyen reconeiximents als estats individuals. Açò va ocórrer en tribunals en els estats de Carolina del Sur, Arkansas, Alabama, Florida, Geòrgia, Luisiana, Carolina del Nort, Tennessee, Teixixques i Virginia, i possiblement en algun més. Al final de la guerra, els tribunals de districte varen recuperar la jurisprudència dels EE. UU.

Llibertats civils

La Confederació va utilisar de forma activa al eixèrcit per a arrestar a les persones sospitoses de ser lleals als Estats Units d'Amèrica. L'historiador Mark Neely en les seues investigacions va trobar fins a 2700 noms de persones que varen ser arrestats i va estimar que la llista completa era molt més llarga. La proporció d'arrestats és similar al dels arrestats en territori federal per ser sospitosos de colaborar en els confederados. Neely conclou:

Els ciutadans confederados no varen anar molt més lliures que els ciutadans de l'Unió, i potser, no tenien menys provabilitats de ser arrestats per les autoritats militars. De fet, el ciutadà confederado va poder ser menys lliure que els seus contrapartes nortenyes. Per eixemple, la llibertat de viajar dins dels propis Estats Confederados va ser llimitada sériament pel sistema de transport domèstic. (Nelly 11, 16)

Capital

La capital dels Estats Confederados d'Amèrica va ser Montgomery (Alabama), a partir del 4 de febrer de 1861, i fins al 29 de maig de 1861. Richmond (Virginia), va ser nomenada la nova capital el 6 de maig de 1861. Poc abans del final de la guerra, el govern confederado va evacuar Richmond, en l'intenció de tornar a localisar la capital més cap al sur. Pero estos plans no es varen portar a terme, ya que Lee es rendia en el Palau de Justícia d'Appomattox. Danville (Virginia) servia com a efímera capital dels últims dies de la Confederació, entre el 3 i el 10 d'abril de 1865.

El Capitolio de Virginia va servir com a edifici del Capitolio dels Estats Confederados.

Diplomàcia internacional

Una volta començada la guerra en els Estats Units, les possibilitats de supervivència de la Confederació passaven pel respal i intervenció militar de França i el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda.

Els Estats Units d'Amèrica varen tindre esta possibilitat prou clara, i varen manifestar que el reconeiximent de la Confederació significaria entrar en guerra en ells també. També varen amenaçar respecte a l'abastiment del Regne Unit d'aliments a la Confederació. Els confederados pensaven que el Regne Unit els recolzaria per a obtindre cotó, inclús utilisaven una frase feta que pregonaban la traducció de la qual és «el cotó és el rei». Més tart es demostraria que estaven equivocats, puix els comerciants britànics en 1861 tenien grans almagasens de cotó i també podien obtindre més cotó dels cultius d'Índia i Egipte, mentres que el suministrament d'aliments en Gran Bretanya depenia molt més del blat i ordi que eren importats d'Estats Units.

Durant la seua existència, el govern confederado va enviar repetides delegacions a Europa, pero els historiadors no concedixen a estos representants el que conseguiren molts guanys diplomàtics d'importància. James M. Mason va ser enviat a Londres com a ministre confederado davant la regna Victoria, i John Slidell a París com a ministre davant Napoleón III. Abdós podien tindre reunions privades en els alts funcionaris britànics i francesos, pero no varen conseguir un reconeiximent oficial per a la Confederació, sent que les grans potències europees a penes varen admetre com "part beligerant" al bando confederado, refusant suministrar armament o iniciar relacions econòmiques a gran escala.

Gran Bretanya i els Estats Units varen estar a punt d'entrar en guerra durant l'assunt de Trent a finals de 1861. Un buc de guerra nortamericana va capturar de forma illegal als delegats confederados Mason i Slidell que es trobaven en una nau britànica. El príncip Alberto, marit de la reina Victoria, va ajudar a calmar la situació, i Lincoln va lliberar a Mason i Slidell. Aixina que finalment este succés no va ser de molta ajuda per als interessos confederados.

Durant uns quants anys i mentres transcorria la guerra de Secessió, el secretari d'Assunts Exteriors Britànic Lord Russel i Napoleón III, i en menor medida el primer ministre Britànic Lord Palmerston, varen barallar la possibilitat d'otorgar el reconeiximent oficial de la Confederació, o si més no oferir la possibilitat de ser mediadors en el conflicte. Pero es percataron que este reconeiximent significaria moltes conseqüències greus i poques ventages. Supondria entrar en hostilitats en els Estats Units, perdre tota possibilitat de comprar el gra que este exportava, la pèrdua dels beneficis derivats de les exportacions que feyen als EE. UU., la pèrdua dels enormes fondos de seguritat que tenien en Estats Units, entrar en una possible guerra en Canadà i atres colónies en Norteamérica, es perdrien moltes vides, supondria una amenaça constant per a la marina mercant britànica, ademés de tindre que pujar els imposts als seus ciutadans per a mantindre estos possibles conflictes. Tot açò a canvi de la possibilitat d'obtindre major cantitat de cotó, el qual ademés podria conseguir-se a menys cost en atres països. Molts líders de partits polítics britànics i la població en general no desijaven una guerra en tan alts costs i tan escassos beneficis.

Les majors possibilitats de que es produïra el reconeiximent oficial de la Confederació per part del Regne Unit es varen donar despuix de la segona batalla de Bull Run, quan el govern britànic es va preparar per a mediar en el conflicte, pero la victòria dels federals en la batalla d'Antietam i la proclamació d'emancipació de Lincoln, junt en l'oposició interna, va causar que el govern de Gran Bretanya es mantinguera apartat del conflicte; de fet resultava inviable un reconeiximent diplomàtic de l'esclavista Confederació en Europa quan els britànics i francesos havien advocat per l'emancipació dels esclaus negres durant tant temps.

En novembre de 1863, el diplomàtic confederado A. Dudley Mann es va reunir en el papa Pío IX, despuix de la qual la Confederació va rebre una carta en el tractament «A l'ilustre i honorable Jefferson Davis, president dels Estats Confederados d'Amèrica». Mann va voler interpretar en este encapçalament de la missiva un «reconeiximent positiu del nostre govern», i assemblar-ho a un reconeiximent de facto dels Estats Confederados d'Amèrica. El secretari d'Estat dels confederados, Judah P. Benjamin, no obstant, interpreta esta carta com «un mer reconeiximent referencial, no relacionat en la qüestió política, ni en l'establiment regular de relacions diplomàtiques» i aixina no se li va atribuir l'importància d'un reconeiximent formal. Pel temps que quedava de guerra, els comissionats confederados varen continuar reunint-se en el moradura Antonelli, secretari d'Estat de la Santa Sèu. En 1864 el bisbe catòlic de Charleston Patrick N. Lynch va viajar a Roma en l'autorisació de Jefferson Davis per a representar a la Confederació, pero en Roma tampoc es va emetre algun reconeiximent oficial a la Confederació, ni els seus enviats varen ser rebuts com a diplomàtics.

Cap país va designar oficialment a diplomàtics en la Confederació, pero varis varen mantindre els seus cònsuls en el sur que havien segut designats ans que escomençaren les escissions i la posterior guerra, com va succeir especialment en l'actiu port comercial de Nova Orleans. En 1861, Ernst Raven va solicitar la seua aprovació com a cònsul en els Estats Confederados d'Amèrica pel ducado de Sajonia-Coburgo-Gotha, pero ell era ciutadà de Texas i no hi havia evidències de que els dirigents de Sajonia saberen de l'existència d'esta solicitut.

En 1863, el president Jefferson Davis va expulsar a tots els cònsuls estrangers (tots eren britànics i francesos) per negar-se a promocionar el combat contra els EE. UU, lo que va anar especialment censurat per l'emperador francés Napoleón III, qui va refusar seguir rebent enviats confederados siquiera a títul de ciutadans particulars. La majoria de les potències europees varen adoptar una política de neutralitat, reunint-se de modo informal en els diplomàtics confederados pero negant qualsevol reconeiximent formal. Cap país va enviar mai un embaixador o una delegació de funcionaris a Richmond; no obstant, varen aplicar els principis de dret internacional per a reconéixer a l'Unió i la Confederació com a bandos beligerants en la guerra. Canadà va permetre que representants de la Confederació i de l'Unió treballaren lliurement dins de les seues fronteres, i tots els Governs d'estats del Nort de Mèxic varen negociar acorts locals per a cobrir les necessitats de comerç en la frontera de Texas, inclús Santiago Vidaurri, governador de Nou León volia que els estats nortenys s'uniren a la Confederació, pero Jefferson Davis es va negar, pero va seguir intercanviant productes i armes. De la mateixa manera les autoritats colonials d'Espanya varen admetre barcos de la Confederació comerciant en l'illa de Cuba i Puerto Rico, pero sense rebre enviats confederados de tipo diplomàtic en tals territoris.

El fracàs dels drets dels estats per al seu autogovern

Bandera de l'armada confederada. Per la seua popularitat, durant el XX, li l'associa com la bandera dels Estats Confederados.

L'historiador Frank Lawrence Owsley va argumentar que la Confederació «va morir per l'ambició de poders polítics d'autonomia dels diferents estats». D'acort en Owsley, els poders llegislatius dels estats del Sur i els seus Governadors, de fortes conviccions, varen rebujar cedir al Govern nacional els soldats i recursos necessaris per a guanyar la guerra perque temien que Richmond els usurpara als distints estats la capacitat de governar-se.

El governador de Geòrgia, Joseph Brown sospitava que Jefferson Davis era un conspirador en l'intenció d'eliminar poder i llibertat d'autonomia als estats que formaven la confederació. Brown va declarar: «casi cada acte que es fa per a despullar-nos de poder, està concebut de mala fe, elaborat i afiançat en una sessió secreta».

Monument confederado en Washington, Geòrgia.

En 1863 el governador de Texas, Pendleton Murrah, insistia que les tropes de Texas eren necessàries per a la seua autodefensa, per a protegir-se d'atacs d'indis o d'un possible intent d'invasió per part de l'Unió. Va rebujar, per tant, enviar-les a l'Est com els va demanar el govern confederado.

Zebulon Vance, governador de Carolina del Nort, era notòriament hostil a Davis i a les seues exigències. L'oposició al reclutament en Carolina del Nort va ser molt intensa i el resultat de tropes reclutades va ser desastrós. La forta creència de Vance en els drets polítics d'autogovern dels estats ho va conduir a eixercir una obstinada oposició al govern confederado.

El vicepresident Stephens es va opondre públicament al president Davis, declarant que qualsevol forma de satisfer les seues exigències solament debilitaria a la Confederació, i ell per tant no tenia una atra opció sino enfrontar-se públicament en l'administració confederada i en el seu president. Stephens va acusar a Davis de permetre realisar «detencions arbitràries» i d'eliminar l'estructura estatal, i que açò li «va conferir més poder que el parlament anglés havia otorgat al seu rei». També va agregar que Davis va intervindre per a eliminar les reunions de pau en Carolina del Nort i «va colocar un boç a alguns periodistes», especialment al periòdic contrari a la guerra Raleigh Standard, en l'intenció de controlar les eleccions d'eixe estat.

Fent-se eco de Patrick Henry quan va dir «dona'm llibertat o dona'm mort», Stephens va alertar als sureño de que mai devien vore la llibertat com un dret «subordinat a l'independència», perque el crit de «independència primer i llibertat despuix» terminaria finalment en una «desilusió fatal». L'historiador George Rable conclou que «per a Stephens, l'essència del patriotisme, el cor de la causa confederada, se sostenia sobre un compromís inflexible a la dreta tradicional. En la seua visió idealista de la política, les necessitats militars, el pragmatisme, i el compromís no varen significar res».

La supervivència de la Confederació depenia en gran mida de tindre una forta base de civils compromesos i soldats empenyorats en la victòria. Els soldats es desenvolvieron be, encara que es va produir un notable aument de desertors en l'últim any de la guerra. Els civils, encara que es varen mostrar molt entusiastes en 1861 i 1862, semblaven haver perdut l'esperança en el futur de la nació abans de 1864, i a canvi es varen dedicar a protegir les seues pròpies llars i comunitats. Com Rable explica, «com la confederació es va contraure, els ciutadans sensibilisats en la causa es varen llimitar fonamentalment als seus propis estats i comunitats. Esta contracció de la visió civil va representar una reculada en el libertarisme dels estats i una desilusió cada volta més extensa cap a l'experiment confederado».

Relacions en els Estats Units

Durant els quatre anys d'existència, els Estats Confederados d'Amèrica varen voler demostrar la seua independència designant decenes de representants diplomàtics en l'exterior. El Govern dels Estats Units d'Amèrica, pel contrari, afirmava que els estats del Sur eren solament regions que s'havien declarat en rebelia i els negava qualsevol reconeiximent formal com a país. D'esta forma, el secretari d'Estat dels Estats Units, William H. Seward va enviar instruccions formals a Charles Francis Adams, nou ministre plenipotenciario en el Regne Unit:

No permeta cap expressió severa o irrespectuosa, o inclús preocupada, referent als estats escindits, els seus representants, o la seua gent. Pel contrari, recorde constantment que eixos estats són ara, puix han segut sempre fins ara i, a pesar del seu temporal autoengaño, deuran continuar sent sempre, iguals i honrats membres de l'Unió Federal, i que els seus ciutadans a través de tots els malentesos i alienació polítiques, seguixen sent i sempre seguiran sent els nostres parents i compatriotes.

No obstant, si els britànics semblaren inclinats a reconéixer la Confederació, o dubtar en este respecte, devien ser advertits de forma directa i explícita:

(Si Regne Unit) s'inclinara a tolerar el reconeiximent dels cridats estats escindits, o tinguera indicis de dubte, no deixarà que suponguen ni per un moment que poden realisar este reconeiximent i seguir sent aliats dels Estats Units. Pot inclús assegurar-els de forma immediata, en eixe cas, si es determinen a realisar el reconeiximent, que es poden preparar, de la mateixa forma, a entrar en aliança en els enemics de la nostra república.

Image satírica sobre els eixèrcits unioniste i confederado, sobre la seua inactivitat en el riu Potomac, entre l'estiu de 1861 i l'hivern de 1862.

El Congrés Confederado va respondre a les hostilitats declarant formalment la guerra als Estats Units en maig de 1861, cridant-la «la Guerra entre els Estats Confederados d'Amèrica i els Estats Units d'Amèrica». El govern de l'Unió mai va declarar formalment la guerra pero va justificar la seua entrada en les batalles com a actes de bloqueig i contenció d'accions de rebelió. Les negociacions que es varen produir a mitan de la guerra es varen establir sense reconeiximent polític formal, encara que sí es varen reconéixer relacions militars.

Quatre anys despuix de la guerra, en 1869, la Cort Suprema dels Estats Units va declarar inconstitucional, i llegalment nul, el decret de secessió de Texas. L'opinió de la cort va ser presentada pel president del tribunal Salmon P. Chase. Jefferson Davis, president de la ya extinta Confederació, i Alexander Stephens, vicepresident, varen apuntar arguments a favor de la llegalitat de la secessió, de forma notable en l'obra de Davis The Rise and Fall of the Confederate Government (L'ascens i caiguda del govern confederado).

Banderes confederades

Artícul principal → Banderes dels Estats Confederados d'Amèrica.

• 
  Primera bandera nacional
  «Barres i estreles» (març-maig de 1861)
• 
  «Barres i estreles» (maig-juliol de 1861)
• 
  «Barres i estreles» (juliol-novembre de 1861)
• 
  «Barres i estreles» (novembre de 1861-1863)
• 
  Segona bandera nacional
  «Bandera impoluta» (1863-1865)
• 
  Tercera bandera nacional
  «Bandera tacada de sanc» (4 de març de 1865)
• 
  Bandera naval de la Confederació (1861-1863)
• 
  Bandera naval de la Confederació (1863-1865)
• 
  Bandera de batalla
  «Creu meridional»

La bandera oficial dels Estats Confederados d'Amèrica, coneguda com a «Barres i estreles», té sèt estreles, una per cada u dels sèt estats que inicialment varen formar la Confederació. Esta bandera en ocasions i baix condicions de batalla era difícil de diferenciar de la bandera de l'Unió, aixina que la bandera de batalla confederada, la «Creu meridional», es va convertir en la més usada en les operacions militars. Dita bandera és herència de la bandera imperial espanyola, de la mateixa manera que les d'Alabama i Florida. La «Creu meridional» té tretze estreles, afegint quatre pels estats que es varen afegir a la Confederació despuix de la batalla de Fort Sumter i atres dos pels estats en disputa de Kentucky i Misuri.

Com a resultat de la seua difusió popular a lo llarc del XX, la «Creu meridional» és en l'actualitat la bandera més habitualment associada en la Confederació. La «Creu meridional» actual és una bandera en forma quadrada, mentres que la bandera naval de la Confederació (també usada pel Eixèrcit de Tennessee) tenia una forma rectangular i una tonalitat més clara de blava. Els mijos de comunicació solen representar una amalgama d'abdós banderes, prenent la forma rectangular de la bandera naval i la tonalitat blava obscur de la bandera de batalla «Cruz meridional».

Geografia

Els Estats Confederados d'Amèrica tenien un total de 4698 km de costa. Els estats que la conformaven en la seua gran majoria tenien eixida a la mar i posseïen costes en arenals. En l'interior existien regions montanyoses i en el seu extrem occidental deserts. La zona baixa del riu Mississipi dividia a la Confederació en dos, a la mitat occidental freqüentment se li cridava Trans-Mississipi. El punt més alt (excloent els Territoris d'Arizona i Nou Mèxic) era el pico Guadalupe en Texas en 2667 metros.

Clima

Gran part dels Estats Confederados d'Amèrica tenien un clima subtropical humit en hiverns suaus i llarcs, en estius humits i calorosos. El clima varia d'estepa semiárida a clima desértico àrit a l'oest, als 96 graus de llongitut, aproximadament.

Els hiverns suaus junt als estius calorosos, propis del clima subtropical, varen provocar que afloraren malalties infeccioses que varen acabar en gran cantitat de soldats confederados.

Hidrografia

Els rius de la Confederació eren, de forma general, navegables. Açò permetia un transport fàcil i barat dels productes agrícoles en temps de pau. Tenint en conte la proximitat de les grans plantacions als rius i als ports marítims, el sistema ferroviari va ser construït com un mig de locomoció complementària.

Durant la guerra, la vasta geografia de la regió va resultar ser un problema per a la llogística de les tropes federals. Els soldats de l'Unió usaven els quarters enemics capturats per a protegir-se i les llínees de ferrocarril dels territoris recuperats per al transport. No obstant, l'armada de l'Unió aprofitava els rius navegables, els quals varen escomençar a usar des de 1862, fent sus labores llogístiques més fàcils i complicant de pas les de les tropes confederades. Despuix de la caiguda de Vicksburg en juliol de 1863, es va fer impossible per a les unitats Confederades creuar el Mississipi per estar constantment patrullada per barcos federals armats en canons. El Sur, per tant, va perdre el control que eixercia sobre les regions occidentals.

Àrees rurals

Els Estats Confederados d'Amèrica comprenien una zona majoritàriament rural. Les poblacions majors de 1000 habitants eren escasses i habitualment els comtats tenien una població menor a 500 persones. Les ciutats en territori confederado eren molt escasses. Nova Orleans era l'única gran ciutat en el sur que es trobava entre les dèu més grans dels Estats Units en el cens de 1860, i l'Unió va recuperar pronte el seu control, l'1 de maig de 1862. Tan sol tretze de les ciutats confederades es trobaven entre les cent principals dels EE. UU. en el mencionat cens. La majoria d'estes ciutats varen sofrir el bloqueig de l'Unió en els seus ports i es varen resentir les seues activitats econòmiques.

La població de Richmond, va aumentar molt significativament la seua població despuix de convertir-se en capital confederada, aplegant a una població estimada de 128 000 habitants en 1864. Les ciutats més destacades en població del sur no varen estar mai baix el control efectiu del govern confederado. Les majors ciutats enquadrades en esta àrea eren Baltimore (Maryland), Sant Luis (Misuri), Louisville (Kentucky) i Washington D. C., cap d'elles baix control confederado. Tampoc eren controlades de forma efectiva atres ciutats importants com Wheeling (Virginia Occidental), i Alexandria (Virginia), ocupada per les tropes de l'unió el 24 de maig de 1861.

Pos.	Ciutat	Estat	Població en 1860	Lloc en el cens de 1860	Tornada al control dels EE. UU.
1	Nova Orleans	Luisiana	168 675	6	1862
2	Charleston	Carolina del Sur	40 522	22	1865
3	Richmond	Virginia	37 910	25	1865
4	Mobile	Alabama	29 258	27	1865
5	Memphis	Tennessee	22 623	38	1862
6	Savannah	Geòrgia	22.292	41	1864
7	Petersburg	Virginia	18 266	50	1865
8	Nashville	Tennessee	16 988	54	1862
9	Norfolk	Virginia	14 620	61	1862
10	Augusta	Geòrgia	12 493	77	1865
11	Columbus	Geòrgia	9621	97	1865
12	Atlanta	Geòrgia	9554	99	1864
13	Wilmington	Carolina del Nort	9553	100	1865

Economia

Artícul principal → Economia dels Estats Confederados d'Amèrica.

Billet de 100 dólars confederados en data del 22 de decembre de 1862.

La Confederació tenia una economia agrària que exportava al mercat internacional, era un gran productor de cotó i, en menor mida, tabac i canya de sucre. La producció d'aliments era majoritàriament de gra, porcs, ganado i hortalices. Els onze estats produïen 155 millons de dólars en bens manufacturados en 1860, principalment derivats de la mòlta de gra en molins locals, fusta, tabac processat, bens realisats en cotó i productes destinats al sector naval com la trementina.

En el temps anterior a la guerra, l'economia del sur depenia en gran mida de les plantacions de cotó treballades per esclaus.

Tredegar Iron Works, fàbrica siderúrgica ubicada en Richmond, la fàbrica més gran del sur, va canviar la producció de locomotores en 1860 per a fabricar armes i municions.

La Confederació va adoptar un reduït aranzel proteccioniste del 15 %, pero la va impondre a totes les importacions, incloent als Estats Units. Este aranzel en la pràctica va tindre molt poca rellevància, els ports confederados varen ser bloquejats al tràfic comercial per l'Unió, i molt poques persones pagaven dita taxa tenint en conte el contrabando des dels Estats Units. El govern va recaptar al voltant de 3,5 millons de dólars en ingressos aduanero des del començ de la guerra fins a 1864. La falta d'ingressos va provocar que la Confederació finançara els recursos per a mantindre la guerra per mig de l'emissió de diners, açò va donar lloc a una elevada inflació.

Si ben els Estats Confederados tenien un poder econòmic tal que presos en conjunt representaven el quart país més ric del món, en 1865, al final de la guerra, l'economia sudista estava devastada.

Les exportacions de cotó varen disminuir un 95 % pel bloqueig dels ports sudistas per l'Unió en 1861 (lo que va conduir a que este producte doblara el seu preu en França). El Sur va tindre que reestructurar-se per a consagrar-se a la producció alimentària i a la de municions. L'inflació va explotar durant la guerra i va dur a la fallida a la majoria dels bancs.

Forces armades

Eixèrcit

Artícul principal → Eixèrcit dels Estats Confederados.

Soldat confederado.

Robert I. Llig, el rostre de l'eixèrcit confederado.

Entre els dirigents militars de la Confederació es trobaven molts veterans del eixèrcit i de la marina d'Estats Units que havien renunciat als seus càrrecs federals per a ocupar càrrecs dirigents en les forces armades de la Confederació. Molts d'ells havien participat en la Guerra Mèxic-Estats Units (entre els que es trobaven Robert I. Llig i Jefferson Davis), mentres que uns atres, no obstant, tenien poca o cap experiència militar (com Leonidas Polk, que havia assistit a l'acadèmia militar nortamericana de West Point, encara que no es va aplegar a graduar). El cos d'oficials confederado estava compost en la seua majoria per hòmens que no eren propietaris d'esclaus, encara que existia una part d'estos oficials que eren jóvens enviats per famílies que si eren propietàries d'esclaus. Els Confederados eren nomenats al grau d'oficials de camp i auxiliars a través d'eleccions dels allistats a files. Encara que no es va establir cap acadèmia confederada en servici, molts coleges del Sur (com el de Citadel i l'Institut Militar de Virginia) adestraven als cadets i es consideraven com a camps d'entrenament i acadèmies d'instrucció de líders militars. Una acadèmia naval va conseguir establir-se en 1863, encara que no va conseguir graduar cap mando naval abans de la derrota confederada.

El gros de les files, i els rancs militars, de les forces armades de la Confederació estava compost per hòmens blancs en un promig d'edat entre els 16 i 28 anys. Mils d'esclaus servien com a obrers, cuiners, exploradors i atres funcions no relacionades directament en el combat. La confederació va adoptar el servici militar obligatori en 1862, aixina i tot les forces armades confederades estaven molt mermades per les baixes, d'esta manera els militars varen sofrir escassea crònica d'efectius.

Despuix de produir-se inquietut i malestar en l'eixèrcit, seguit de cert grau d'agitació, el general Lee reclamava més efectius, i els esclaus varen ser allistats en noves unitats en la primavera de 1865 en la promesa de l'emancipació. En realitat, quan va terminar la guerra, es trobaven encara en la seua fase de formació, i no varen aplegar a entrar en batalla de forma efectiva.

Armada

Sagell de la marina confederada.

Artícul principal → Armada dels Estats Confederados.

L'Armada dels Estats Confederados (CSN) va ser la divisió naval dels Estats Confederados d'Amèrica, creada per decret del Congrés confederado el 21 de febrer de 1861. Va ser responsable de les operacions navals dels confederados durant la guerra de Secessió. Les dos tasques principals de l'Armada confederada durant la totalitat de la seua existència va ser la protecció dels ports i costes de l'invasió exterior, i la captura de bucs de guerra de l'Unió durant la guerra civil nortamericana.

La Marina confederada mai va aplegar a igualar en capacitats a la marina de l'Unió i el seu grau d'innovació tecnològica, per eixemple, acorazar, submarins, torpederos i mines navals. Veent la desigualtat de forces, el 17 d'abril de 1861, el president dels Estats Confederados Jefferson Davis va posar a la venda paleses de cors i represàlia concedides baix el sagell dels Estats Confederados, contra els bucs i els bens dels Estats Units i els seus ciutadans. Els corsaris confederados varen acossar als bucs mercants de l'Unió i es varen afonar varis bucs de guerra, encara que varen ser incapaces d'aliviar el bloqueig als ports del Sur i la seua economia.

Líders militars

A continuació es mostra una taula que mostra els militars de la Confederació, junt al seu estat de naiximent i en el ranc més alt que varen alcançar.

Nom	Estat de naiximent	Ranc
Robert I. Llig	Virginia	General i comandant en cap
Albert Sidney Johnston	Kentucky	General
Joseph I. Johnston	Virginia	General
Braxton Bragg	Carolina del Nort	General
P. G. T. Beauregard	Luisiana	General
Richard Stoddert Ewell	Virginia	Tinent general
Samuel Cooper	Nova York	General, primer comandant en cap
James Longstreet	Carolina del Sur	Tinent general
Thomas Jonathan Jackson (malnomenat "Mur de pedra")	Virginia	Tinent general
John Hunt Morgan	Kentucky	General de brigada
A. P. Hill	Virginia	Tinent general
John Bell Hood	Texas	Tinent general
Wade Hampton III	Texas	Tinent general
Nathan Bedford Forrest	Tennessee	Tinent general
John Singleton Mosby (malnomenat "El fantasma gris de la Confederació")	Virginia	Coronel
J. I. B. Stuart	Virginia	General de divisió
Edward Porter Alexander	Geòrgia	General de brigada
Franklin Buchanan	Maryland	Almirant
Raphael Semmes	Maryland	Almirant
Josiah Tattnall	Geòrgia	Comodoro
Stand Watie	Territori Indi, en l'actualitat Oklahoma	General de brigada (va ser l'últim en rendir-se)
Leonidas Polk	Carolina del Nort	Tinent general
Sterling Price	Virginia	General de divisió
Jubal Anderson Early	Virginia	Tinent general
Richard Taylor (fill del president dels EE. UU. Zachary Taylor)	Kentucky	Tinent general
Lloyd J. Beall	Carolina del Sur	Coronel i comandant de marina
Stephen Ramseur Dodson	Carolina del Nort	General de divisió
Camille Armand Marie Jules El Príncip de Polignac	França	General de divisió
John Austin Wharton	Tennessee	General de divisió
Thomas L. Rosser	Virginia	General de divisió
Patrick Cleburne	Irlanda	General de divisió

Dates significatives

Estat	Bandera	Ordenança de secessió	Integració en la Confederació	Baix control de l'Unió	Reintegrament en l'Unió
Carolina del Sur		20 de decembre de 1860	8 de febrer de 1861	1865	9 de juliol de 1868
Mississipi		9 de giner de 1861	8 de febrer de 1861	1863	23 de febrer de 1870
Florida		10 de giner de 1861	8 de febrer de 1861	1865	25 de juny de 1868
Alabama		11 de giner de 1861	8 de febrer de 1861	1865	13 de juliol de 1868
Geòrgia	Erro al crear miniatura:	19 de giner de 1861	8 de febrer de 1861	1865	1.ª integració, 21 de juliol de 1868; 2.ª integració, 15 de juliol de 1870
Luisiana		26 de giner de 1861	8 de febrer de 1861	1863	9 de juliol de 1868
Texas		1 de febrer de 1861	2 de març de 1861	1865	30 de març de 1870
Virginia		17 d'abril de 1861	7 de maig de 1861	1865 (Virginia Occidental en 1861)	26 de giner de 1870
Arkansas		6 de maig de 1861	18 de maig de 1861	1864	22 de juny de 1868
Carolina del Nort		20 de maig de 1861	21 de maig de 1861	1865	4 de juliol de 1868
Tennessee		8 de juny de 1861	2 de juliol de 1861	1863	24 de juliol de 1866
Misuri		31 d'octubre de 1861	28 de novembre de 1861	1861	Governe Pro-Unió no electe des de 1861
Kentucky (Convenció de Russellville)		20 de novembre de 1861	10 de decembre de 1861	1861	Governe Pro Unió des de 1861
Arizona (Govern de La Mesilla)		6 de març de 1861	14 de febrer de 1862	1862	Es convertix en estat en 1912

Vore també

• Banderes dels Estats Confederados d'Amèrica
• Batalla de Fort Sumter
• Comerç triangular
• Deep South
• Dólar dels Estats Confederados d'Amèrica
• Gran Sagell dels Estats Confederados d'Amèrica
• Guerra de Secessió
• Sur dels Estats Units
• Unió (guerra de Secessió)

Bibliografia

General

• Current, Richard N. (1993). Encyclopedia of the Confederacy.
• Eicher, John H., & Eicher, David J. (2001). Civil War High Commands, Stanford University Press. ISBN ISBN 0-8047-3641-3.
• Faust, Patricia L. (198). Historical Claves Illustrated Encyclopedia of the Civil War.
• Heidler, David S. (2002). Encyclopedia of the American Civil War: A Political, Social, and Military History. ISBN ISBN 0-393-04758-X.
• Wilentz, Siguen (2005). The Rise of American Democracy, W. W. Norton & Co.. ISBN ISBN 0-393-32921-6.
• Woodworth, Steven I. (1996). The American Civil War: A Handbook of Literature and Research.

Història econòmica i social

• Black, Robert C., III (1988). The Railroads of the Confederacy.
• (1992) Divided Houses: Gender and the Civil War.
• Dabney, Virginius (1990). Richmond: The Story of a City, Charlottesville: The University of Virginia Press. ISBN ISBN 0-8139-1274-1.
• Faust, Drew Gilpin (1996). Mothers of Invention: Women of the Slaveholding South in the American Civil War.
• Faust, Drew Gilpin (1988). The Creation of Confederate Nationalism: Ideology and Identity in the Civil War South.
• Grimsley, Mark (1995). The Hard Hand of War: Union Military Policy toward Southern Civilians, 1861-1865.
• Lentz, Perry Carlton (1970). Our Missing Epic: A Study in the Novels about the American Civil War.
• Massey, Mary Elizabeth (1966). Bonnet Brigades: American Women and the Civil War.
• Massey, Mary Elizabeth (1964). Refugee Life in the Confederacy.
• Rable, George C. (1989). Civil Wars: Women and the Crisis of Southern Nationalism.
• Ramsdell, Charres (1994). Behind the Lines in the Southern Confederacy.
• Roark, James L. (1977). Masters without Slaves: Southern Planters in the Civil War and Reconstruction.
• Rubin, Anne Sarah (2005). A Shattered Nation: The Rise and Fall of the Confederacy, 1861-1868. A cultural study of Confederates' self images.
• Thomas (1992). The Confederacy as a Revolutionary Experience.
• Wiley, Bell Irwin (1975). Confederate Women.
• Wiley, Bell Irwin (1944). The Plain People of the Confederacy.
• Woodward, C. Vann (1981). Mary Chesnut's Civil War.

Història política

• (1972) The Anatomy of the Confederate Congress: A Study of the Influences of Member Characteristics on Legislative Voting Behavior, 1861-1865.
• Boritt, Gabor S. (1992). Why the Confederacy Lost.
• Cooper, William J. (2000). Jefferson Davis, American. (biografia)
• Coulter, I. Merton (1950). The Confederate States of America, 1861-1865.
• Davis (2003). Look Away! A History of the Confederate States of America, New York: Free Press. ISBN ISBN 0-684-86585-8.
• Eaton, Clement (1954). A History of the Southern Confederacy.
• Eckenrode (1923). Jefferson Davis: President of the South.
• Gallgher, Gary W. (1999). The Confederate War.
• Neely, Mark I. Jr. (1993). Confederate Bastille: Jefferson Davis and Civil Liberties.
• Gurza Lavalle, Gerardo (2001) Un veïnat efímer. Els Estats Confederados d'Amèrica i la seua política exterior cap a Mèxic, 1861-1865, Mèxic: Institut Mora. ISBN 970-684-048-6
• Rembert (1944). Jefferson Davis and His Cabinet.
• Rable, George C. (1994). The Confederate Republic: A Revolution against Politics.
• Roland (1960). The Confederacy.
• Thomas (1979). Confederate Nation: 1861-1865, 1979. (Història política, econòmica i social)
• Wakelyn, Jon L. (1977). Biographical Dictionary of the Confederacy, Greenwood Press. ISBN ISBN 0-8371-6124-X.
• Williams (1941). Justice in Grey: A History of the Judicial System of the Confederate States of America.
• Yearns, Wilfred Buck (1960). The Confederate Congress.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Estats Confederados d'Amèrica.
• Resenya sobre la película CSA: The Confederate States of Amèrica. «¿I si haguera guanyat el sur?». Película del gènero fals documental que tracta sobre que haguera passat si els Estats Confederados d'Amèrica hagueren guanyat la Guerra Civil Nortamericana. Una atra crítica més i l'última.