Guerra civil nortamericana

Plantilla:Renombrar

La guerra de Secessió (denominada en inglés: Civil War, lit. 'guerra civil' i en inglés: War between the States, lit. 'guerra entre els estats') va ser una guerra civil en Estats Units des del 12 d'abril de 1861 al 26 de maig de 1865 entre l'Unió ("el Nort") i la Confederació ("el Sur"), que es va formar en 1861 per estats que s'havien separat de l'Unió. El conflicte principal que va conduir a la guerra va ser una disputa sobre si es devia permetre que l'esclavitut s'expandira als territoris de l'oest, lo que donaria lloc a més estats esclavistes, o se li devia prohibir fer-ho, lo que molts creïen que posaria a l'esclavitut en un camí d'extinció definitiva.

Les décades de controvèrsia sobre l'esclavitut varen aplegar al seu punt crític quan Abraham Lincoln, que s'oponia a l'expansió de l'esclavitut, va guanyar les eleccions presidencials d'Estats Units de 1860. Sèt estats esclavistes del Sur varen respondre a la victòria de Lincoln separant-se dels Estats Units i formant la Confederació. La Confederació es va apoderar dels forts nortamericans i atres actius federals dins de les seues fronteres. La guerra va escomençar el 12 d'abril de 1861, quan la Confederació va bombardejar Fort Sumter en Carolina del Sur. Una ona d'entusiasme per la guerra es va estendre pel Nort i el Sur, a mida que es disparava el reclutament militar. Quatre estats meridionals més es varen separar en acabant de que escomençara la guerra i, liderats pel seu president, Jefferson Davis, la Confederació va afirmar el control sobre un terç de la població nortamericana en onze estats. Varen seguir quatre anys d'intensos combats, principalment en el Sur. Durant 1861-1862, en el teatre occidental, l'Unió va obtindre alvanços permanents, encara que en el teatre oriental el conflicte no va ser concloent. L'abolició de l'esclavitut es va convertir en un objectiu de guerra de l'Unió l'1 de giner de 1863, quan Lincoln va emetre la Proclamació d'Emancipació, que declarava lliures a tots els esclaus en els estats rebels, i s'aplicava a més de 3,5 millons dels 4 millons de persones esclavizades en el país. A l'oest, l'Unió va destruir primer l'Armada dels Estats Confederados en l'estiu de 1862, després gran part dels seus eixèrcits occidentals i es va apoderar de Nova Orleans. L'exitós sege de l'Unió a Vicksburg en 1863 va dividir a la Confederació en dos en el riu Mississipi, mentres que l'incursió del general confederado Robert I. Llig cap al nort va fracassar en la batalla de Gettysburg. Els èxits occidentals varen dur al general Ulysses S. Grant al mando de tots els eixèrcits de l'Unió en 1864. Infligiendo un bloqueig naval cada volta més estricte dels ports confederados, l'Unió va reunir recursos i mà d'obra per a atacar a la Confederació des de totes les direccions. Açò va dur a la caiguda d'Atlanta en 1864 davant el general de l'Unió William Tecumseh Sherman, seguida de la seua marcha cap a la Mar. Les últimes batalles importants es varen produir entorn al Lloc de Petersburg, de dèu mesos de duració, porta d'entrada a la capital confederada de Richmond. Els confederados varen abandonar Richmond i, el 9 d'abril de 1865, Llig es va rendir a Grant despuix de la Batalla d'Appomattox, lo que significava el fi de la guerra. Lincoln va viure per a vore esta victòria, pero va ser atacat tirs el 14 d'abril i va morir al sendemà. Al final de la guerra, gran part de l'infraestructura del Sur va quedar destruïda. La Confederació es va derrocar, es va abolir l'esclavitut i es varen lliberar quatre millons de persones negres esclavizades. La nació devastada per la guerra va entrar llavors en l'era de la Reconstrucció en un intent de reconstruir el país, dur de regrés als antics estats confederados als Estats Units i concedir drets civils als esclaus lliberats. La guerra és un dels episodis més estudiats i escrits de l'història dels Estats Units. Seguix sent objecte de debat cultural i historiográfico. D'interés continu és el mit de la Causa Perduda de la Confederació. La guerra va ser una de les primeres en utilisar la guerra industrial. Es varen utilisar àmpliament els ferrocarrils, el telégraf elèctric, els barcos de vapor, el buc de guerra acorazar i les armes produïdes en massa. Quatre anys d'intensos combats varen deixar entre 620 000 i 750 000 morts, més que el número de morts militars dels Estats Units en totes les demés guerres combinades (a lo manco fins a aproximadament la guerra de Vietnam), junt en un número indeterminat de víctimes civils, lo que va convertir a la Guerra Civil en el conflicte militar més mortífero de l'història nortamericana. La tecnologia i la brutalitat de la Guerra de Secessió varen presagiar les guerres mundials del sigle següent.

Breu resum

En les eleccions presidencials de 1860, els republicans, dirigits per Abraham Lincoln, varen recolzar la prohibició de l'esclavitut en tots els territoris d'EE. UU. Els estats del sur varen vore açò com una violació dels seus drets constitucionals i com el primer pas en un gran pla republicà per a finalment abolir l'esclavitut en tot el país. Els tres candidats a favor de l'Unió varen rebre una marejant majoria del 82 % dels vots a nivell nacional: els vots del republicà Lincoln es varen centrar en el nort, els vots del demòcrata Stephen A. Douglas es varen distribuir a nivell nacional i els vots del congressiste constitucional John Bell es varen centrar en Tennessee, Kentucky i Virginia. El Partit Republicà, dominant en el Nort, va assegurar una pluralitat dels vots populars i una majoria dels vots electorals a nivell nacional, per lo que Lincoln va ser elegit president constitucionalment. Va ser el primer candidat del Partit Republicà en guanyar la presidència. No obstant, abans del seu pren de possessió, sèt estats esclavistes en economies basades en el cotó varen declarar la secessió i varen formar la Confederació. Els primers sis en declarar la secessió tenien les proporcions més altes d'esclaus en les seues poblacions, un total de 49%. D'aquells estats les llegislatures dels quals varen resoldre per successió, els primers sèt varen votar en majories dividides per als candidats unionistes Douglas i Bell (Geòrgia en 51 % i Louisiana en 55%), o en minories considerables per a eixos candidats (Alabama en 46%, Mississipi en 40%, Florida en 38%, Texas en 25% i Carolina del Sur, que va emetre els vots del Colege Electoral sense un vot popular per a president. D'estos, solament Texas va celebrar un referèndum sobre la secessió). Huit estats esclavistes restants varen continuar rebujant els demanats de secessió. El president demòcrata eixint James Buchanan i els republicans entrantes varen rebujar la secessió com a illegal. El discurs inaugural de Lincoln el 4 de març de 1861 va declarar que la seua administració no iniciaria una guerra civil. Parlant directament als «Estats del Sur», va intentar calmar els seus temors de qualsevol amenaça a l'esclavitut, reafirmant: «No tinc cap propòsit, directa o indirectament, d'interferir en l'institució de l'esclavitut en els Estats Units a on existix. Crec que no tinc dret llegal a fer-ho, i no tinc cap inclinament a fer-ho». En acabant de que les forces confederades varen prendre numeroses fortalees federals dins del territori reclamat per la Confederació, els esforços de compromís varen fracassar i abdós parts es varen preparar per a la guerra. Els confederados varen assumir que els països europeus eren tan depenents del «Rei Cotó» que intervindrien, pero cap ho va fer, i cap va reconéixer als nous Estats confederados d'Amèrica. Les hostilitats varen escomençar el 12 d'abril de 1861, quan les forces confederades varen disparar contra Fort Sumter. Mentres que en el front occidental'Unió va conseguir importants alvanços permanents, en el front orientala batalla no va ser concloent des de 1861 fins a 1862. Més vesprada, en 1863, Lincoln va emetre la Proclamació de l'Emancipació, que va convertir la finalisació de l'esclavitut en un objectiu de guerra. A l'oest, en l'estiu de 1862, l'Unió va destruir l'armada de rius confederada, després gran part dels seus eixèrcits occidentals, i es va apoderar de Nova Orleans. En 1863 el Lloc de Vicksburg per part de l'Unió va dividir a la Confederació en dos en el riu Mississipi. En 1863, l'incursió confederada de Robert I. Llig al nort va terminar en derrota en la Batalla de Gettysburg. Els èxits occidentals varen dur al mando d'Ulysses S. Grant de tots els eixèrcits de l'Unió en 1864. Al infligir un bloqueig naval cada volta més estricte dels ports confederados, l'Unió va reunir els recursos i la mà d'obra per a atacar a la Confederació des de totes les direccions, lo que du a la caiguda d'Atlanta per part de William Tecumseh Sherman i la seua marcha cap a la mar. Les últimes batalles importants varen assolar el sege de Petersburg. L'intent de fuga de Lee va terminar en la seua rendició en Appomattox Court House, el 9 d'abril de 1865. Mentres la guerra militar aplegava al seu fi, el reintegrament polític de la nació devia prendre atres 12 anys, coneguda com la Reconstrucció. La guerra civil americana va ser una de les primeres guerres industrials. Els ferrocarrils, el telégraf, els bucs de vapor i de ferro, i les armes produïdes en massa varen ser amprats extensament. La movilisació de fàbriques civils, mines, drassanes, bancs, transport i suministraments alimentaris preludió l'impacte de l'industrialisació en la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i conflictes posteriors. Seguix sent la guerra més mortífera en l'història dels Estats Units. Des de 1861 fins a 1865, s'estima que varen morir entre 620 000 i 750 000 soldats, junt en un número indeterminat de civils. Segons una estimació, la guerra va cobrar la vida del 10 % de tots els varons del nort d'entre 20 i 45 anys, i el 30 % de tots els varons blancs del sur d'entre 18 i 40 anys.

Antecedents

Artícul principal → Orígens de la Guerra Civil Nortamericana.

Les causes de la secessió varen ser complexes i han segut controvertides des de que va escomençar la guerra, pero la majoria dels acadèmics identifiquen l'esclavitut com la causa central de la guerra. James C. Bradford va escriure que el problema s'ha complicat encara més pels revisionista històrics, que han intentat oferir una varietat de raons per a la guerra. L'esclavitut va ser la font central d'escalada de la tensió política en la década de 1850. El Partit Republicà estava decidit a evitar qualsevol propagació de l'esclavitut, i molts líders del sur havien amenaçat en la secessió si el candidat republicà, Lincoln, guanyava les eleccions de 1860. En acabant de que Lincoln guanyara, molts líders del Sur varen sentir que la desunió era la seua única opció, tement que la pèrdua de representació obstaculisara la seua capacitat de promoure actes i polítiques a favor de l'esclavitut.

El problema de l'esclavitut

Situació dels estats en 1861

     Estats que varen abandonar l'Unió abans del 15 d'abril de 1861.      Estats que varen abandonar l'Unió despuix del 15 d'abril de 1861.      Estats de l'Unió que permetien l'esclavitut.      Estats de l'Unió que varen prohibir l'esclavitut.      Territoris no organisats baix control de l'Unió

L'esclavitut ya va constituir un problema en redactar-se la Constitució, que es va solucionar admetent l'existència d'estats esclavistes i estats "lliures" (sense esclavitut) i otorgant al govern federal el poder d'aprehender esclaus fugats a estats lliures. En el temps, l'admissió d'estats nous va generar discussions freqüents sobre si en ells hi hauria esclavitut o no. Inicialment es va seguir la regla d'admetre sempre un estat lliure per cada estat esclaviste, pero en el temps este criteri va ser abandonant-se, lo que donava més pes als estats "lliures" en el Senat, alguna cosa que despertava en un important sector de la societat meridional el temor de que això duguera a la futura abolició de l'esclavitut (temor que es va agravar en el pes demogràfic cada volta major dels estats "lliures", que li va ser donant cada volta més pes en el Congrés). Un sector de la societat sudista va intentar rebelar-se contra això promovent expedicions secretes de conquista d'atres territoris com Cuba (que el Senat va prohibir, amparant-se en la Llei de Neutralitat que havien firmat abdós països, sense èxit, puix l'expedició es va realisar, pero va terminar en un estrepitós fracàs) o Nicaragua (en la famosa aventura de William Walker), en poc èxit. En la década de 1850, l'esclavitut es va convertir en el tema central de la política americana, creant-se un nou partit, el Partit republicà, en la meta d'acabar en ella. Pronte, la figura més destacada de dit partit seria un advocat d'Illinois cridat Abraham Lincoln. Este no va propondre lleis federals contra l'esclavitut pero, en un discurs de 1858, va expressar el seu desig de detindre l'expansió de l'esclavitut i substituir-la per l'idea de que esta estava en el camí de l'extinció final. Gran part de la batalla política en la década de 1850 es va enfocar en l'expansió de l'esclavitut en els territoris recent creats.

Totes les noves zones anaven a convertir-se en territoris lliures, lo que va aumentar el moviment secessioniste del Sur. Tant el Nort com el Sur varen assumir que si l'esclavitut no es podia expandir, acabaria per eliminar-se per complet. Paralament, vells partits com el dels Whigs i el dels «Know Nothing» es venien avall. Finalment, l'escissió sofrida en 1860 pel Partit Demòcrata degut precisament a les disputes entre abolicionistes i esclavistes, seria la que precipitaria la marcha cap a la guerra. Hi havia una forta relació entre el grau de respal a la secessió i el número de plantacions en cada regió. Els estats del Sur profunt, que tenien la major concentració de plantacions, varen anar els primers en separar-se de l'Unió. Els estats del Sur en menys plantacions, Virginia, Carolina del Nort, Arkansas i Tennessee, varen rebujar separar-se fins que la crisis de Fort Sumter els va obligar a elegir un o un atre bando. Els estats fronteriços tenien encara menys plantacions i mai varen aplegar a abandonar l'Unió. El percentage de blancs meridionals que vivien en famílies que posseïen esclaus era d'un 36,7 % en el Sur profunt i d'un 15,9 % en els estats fronteriços, els qui es varen inclinar en la seua majoria per mantindre's en l'Unió. El 95 % dels negres vivia en el Sur, sent la tercera part de la població, mentres que en el Nort solament representaven el 1 %. Per això els temors a una possible emancipació eren molt majors en el Sur que en el Nort.

La Cort Suprema va afirmar en 1857 que els esclaus eren "tan inferiors que no tenien drets que l'home blanc deguera respectar" i que l'esclavitut devia expandir-se pels territoris. Lincoln va dir: "Esta qüestió de l'esclavitut és més important que qualsevol atra; de fet, tan important s'ha convertit que cap atre assunt nacional pot aplegar a ser sentit en este moment". L'assunt de l'esclavitut estava relacionat en la competència pel control dels territoris i la demanda dels estats meridionals de demanar un còdic per als esclaus en estos territoris no va ser sino una tàctica per a dividir al Partit Democràtic i garantisar aixina l'elecció de Lincoln i tindre aixina una excusa per a l'emancipació. Quan es debatia l'escissió de l'Unió, el senador per Carolina del Sur va afirmar que els seus enemics (els d'el Nort) estaven a punt de prendre possessió del govern i que intentarien donar-els órdens d'acort en els caprichos de les seues teories econòmiques i seguint les seues intencions d'abolir l'esclavitut. Opinions similars varen ser expressades a lo llarc del Sur en periòdics, discursos i declaracions polítiques. Inclús encara que Lincoln no tenia plans de prohibir l'esclavitut a on era llegal, els sureño varen témer pel futur de la seua font econòmica. Les pors del Sur incloïen no solament la pèrdua econòmica sino també una igualtat racial. La Declaració de Texas sobre les causes de la seua escissió afirmava que els estats abolicionistes pretenien "impondre l'infundada doctrina de l'igualtat de tots els hòmens, independentment de la raça i el color" i que "la raça africana sembla i és inferior i depenent". El secessioniste d'Alabama I. Dargan va dir que l'emancipació faria sentir als sureño "desmoralizados i degradats". Des dels anys 1830 es va prohibir el correu que duguera panflets abolicionistes cap al Sur. Els professors dels que se sospitava que podien ser abolicionistes eren expulsats a estats nortenys i tota la lliteratura abolicionista va estar prohibida. Els sureño no varen acceptar els desmentits del partit Republicà sobre el seu supost inclinament abolicioniste mentres que el nort temia que l'esclavitut, a la que consideraven l'antítesis de la bona societat, s'estenguera pels seus estats.

Drets dels estats front al govern federal

A esta causa va íntimament lligada una atra, la dels "drets dels Estats". Tant el Nort com el Sur es trobaven influïts per les idees de Thomas Jefferson. Els sureño emfatisaven les paraules de Jefferson sobre els drets dels estats per a defendre l'esclavitut (no obstant, si l'esclavitut podia mantindre's, era en gran part gràcies a les "lleis d'esclau fugitiu" aprovades pel govern federal, aixina com a les sentències favorables dictades pel Tribunal Suprem, en particular la del cas Dred Scott, que va enfurir als abolicionistes). Els norteño, des de l'abolicioniste William Lloyd Garrison fins al moderat líder republicà Abraham Lincoln, es varen centrar en la declaració de Jefferson de que tots els hòmens eren creats iguals. Lincoln va mencionar esta proposició en la seua discurs de Gettysburg. Despuix de la guerra, molts confederados varen alegar que el motiu principal de la secessió va ser precisament el de defendre els drets dels Estats, no el de defendre l'esclavitut (per eixemple, el vicepresident confederado Alexander Stephens). El president confederado, Jefferson Davis, també va fer la mateixa afirmació, encara que també cal destacar que, en algunes ocasions, els papers es varen invertir, com quan es va redactar la «Llei d'Esclaus Fugitius» de 1850; en eixe cas varen ser els norteño els qui demanaven que es defengueren els seus drets estatals.

Factors econòmics i culturals

Jacksonville, Alabama, en 1841.

Una atra causa citada a sovint és la clara diferenciació entre les economies nortenya i meridional (encara que molts historiadors moderns no estan d'acort en la teoria de que les diferències econòmiques foren determinants en l'esclat de la guerra). En la primera estava creixent la gran indústria capitalista, en una gran concentració de mà d'obra assalariada, en ple envolament i a les portes de la Segona Revolució Industrial (a la que la guerra va contribuir, en les noves tecnologies militars com els acorazar o la producció d'armament en massa). Estos grups burguesos del nort es trobaven representats pel nou Partit Republicà, de tipo nacionaliste lliberal, que buscava l'implantació de polítiques proteccionistes. Per un atre costat, el sur permaneixia ancorat en un sistema econòmic poc favorable al desenrolle capitaliste (era més barata la mecanisació i contractació d'obrers que la manutenció dels esclaus). el partit Demócrata seria el defensor de l'esclavitut. Este partit havia protagonisat la gran expansió del país cap al sur (activisme a favor de l'anexió de territori mexicà) i ara s'alçava com a representant de les èlits meridionals, que buscava fonamentalment l'extensió del sistema esclaviste i el librecambio per a l'exportació de matèries primeres i l'importació de bens manufacturados sense barreres. La tensió entre les dos economies no va fer sino aumentar en l'ampliació de territoris cap a l'oest, ya que abdós sistemes necessitaven de tal expansió davant la conjuntura internacional alcista. També és important el context en atres països per esta época, especialment els casos alemà i italià, en ple procés d'unificació. Els nacionalisme burguesos que es desenrollaven en estos països són comparables al procés de centralisació que va dur la Guerra Civil sobre la seua voluntat de crear mercats nacionals units, sometent les economies d'eixos països a les directrius capitalistes dels estats industrials més puixants (Prusia en el cas alemà, Piemont en el cas italià), utilisant noves tecnologies industrials com el ferrocarril. Abdós casos són igualment comparables en el procés nortamericà, degut a que varen precipitar la formació de l'Estat nacional a través d'un conflicte bèlic que va potenciar l'indústria, a l'hora que va destruir la base socioeconòmica de regions encara ancorades en les dinàmiques del Antic Règim. Es va produir un efecte polarisador per l'esclavitut que va dur a dividir les grans religions d'Estats Units (metodistes, baptistas i presbiterianos) per la controvèrsia que varen generar els actes cruents contra els esclaus (mutilacions, cinglada, separació de famílies, etcétera). El fet de que sèt immigrants de cada huit s'assentaren en el Nort, sumat a que hi havia el doble de blancs que es traslladaven des del sur al nort que els que realisaven el camí contrari, va contribuir a la política defensiva-agressiva del Sur.

L'extremadament popular novela antiesclavista La cabanya del tio Tom (1852), d'Harriet Beecher Stowe, va incrementar en gran medida l'oposició nortenya a la "Llei dels Esclaus Fugitius".

El camí cap a la guerra

Misuri

Des de que es va aprovar que cada estat tinguera el mateix número de senadors independentment de la població, es va acordar que hi haguera tants estats esclavistes com a lliures per a mantindre l'equilibri en el Senat, com ya es va apuntar anteriorment. No obstant, l'entrada de Misuri en l'Unió va desequilibrar la balança. El problema va ser solucionat en l'admissió de Maine en l'Unió com a estat lliure, lo que es va acordar en el Compromís de Misuri de 1820, el qual prohibia l'esclavitut al nort del paral 36°30′ llevat en el propi estat de Misuri. En els anys successius, cada volta que entrava un nou estat «lliure» simultàneament s'admetia un atre «esclavista», a fi de no trencar este equilibri. La violació d'este compromís per la «llei Kansas-Nebraska» i, en especial, la sentència del Tribunal Suprem declarant-ho inconstitucional (dins del famós fallo del cas Dred Scott) varen ser de les principals fites en el camí cap a la guerra.

Crisis de l'Anulació

La Crisis de l'Anulació es va produir quan, en 1832, Carolina del Sur va declarar inefectives dins de les fronteres de l'estat mija dotzena de lleis econòmiques (de 1828 i 1832) que resultaven àmpliament profitoses per al nort mentres que els estats meridionals consideraven que els perjudicaven. Es tractava d'una série de nous aranzel aduanero que eren molt convenients per a la política proteccionista que la naixent indústria del nort reclamava. En la llei de 1828 s'impulsava l'indústria nortamericana, aixina com el seu comerç exterior. Açò, en opinió de John C. Calhoun, senador per Carolina del Sur, no solament perjudicava al seu estat sino que era anticonstitucional i es va negar rotundament a la clàusula per la qual els imposts recaptats en un estat podien ser usats en benefici d'un atre. L'atra llei econòmica, la de 1832, no va ser molt diferent i va dur a la major crisis secessionista des de la creació dels Estats Units. Carolina va declarar nules les lleis en el seu territori, a lo que el president Andrew Jackson va enviar una flota al port de Charleston en novembre de 1832 i en decembre d'eixe any va conseguir que es revocara la llei d'anulació.

Compromís de 1850

Despuix de l'Intervenció nortamericana en Mèxic (1846-1848) es va produir una llarga negociació per a definir la frontera entre Estats Units i Mèxic. L'esclavitut en els territoris recent adquirits va ser una de les qüestions principals a tractar. Texas, estat esclaviste, reclamava grans territoris més allà del riu Gran, pero li varen ser negats. Durant els anys que varen durar les negociacions es varen redactar distintes propostes. El Wilmot Proviso de 1846 pretenia prohibir l'esclavitut en tots els territoris presos a Mèxic llevat Texas, el qual ya havia segut anexionado un any abans. No obstant va ser rebujat en el Senat. Este fracàs i numeroses peticions sobre repartiment dels territoris varen dur a redactar i aprovar el Compromís de 1850. Segons este tractat, s'admetia a Califòrnia en l'Unió com a estat lliure i es varen organisar els Territoris d'Utah i de Nou Mèxic. Es va acordar que la permisión o no de l'esclavitut es decidiria en cada territori per votació popular. Texas va rebujar seguir reclamant els territoris de Nou Mèxic, encara que se li va permetre mantindre la ciutat d'El Pas, a on havia instalat el govern. També es va crear el Territori d'Arizona i en Washington D. C. es va abolir la tracta d'esclaus, encara que no l'esclavitut en sí.

La Llei de Kansas-Nebraska

El Segon Sistema de Partits es va derrocar despuix dels successos posteriors a la Llei de Kansas-Nebraska de 1854, que va reemplaçar al Compromís de Misuri en tot lo referent a la prohibició de l'esclavitut, permetent a cada territori votar a favor o en contra d'esta. També va dur a la creació dels Territoris de Kansas i Nebraska. En Kansas va haver violent disputes entre esclavista i antiesclavistas, aplegant a existir dos governs estatals, dos assamblees representatives i fins a dos constitucions. Dites disputes varen donar peu, a la seua volta, a l'agressió a bastonazos pel parlamentari Preston Brooks de Carolina del Sur al senador republicà Charles Sumner, que havia denunciat en un incendiari discurs (famós per les metàfores sexuals que amprava) l'actuació dels esclavista en Kansas. La Cort Suprema va permetre en 1857, en el seu fallo sobre el cas Dred Scott, l'esclavitut inclús en territoris a on la majoria s'oponia a ella, incloent Kansas.

L'escissió del Partit Demòcrata

En 1858, elíder demòcrata norteño Stephen Douglas va expondre la seua doctrina en contra de la sugerència de dividir el Partit Demòcrata en Nort i Sur. L'abolicioniste norteny John Brown va aplegar a assaltar una armería per a incitar a insurrecció dels esclaus en 1859. La divisió del Partit Demòcrata es va produir finalment en 1860 per la petició meridional d'un còdic per als territoris esclavistes, lo que va polarisar encara més el país.

L'elecció de Lincoln com a President

L'elecció de Lincoln en 1860 va ser el desencadenant final de la secessió. Els esforços de compromís, incloent la "esmena Corwin" (que li negava al govern federal el poder d'abolir l'esclavitut) i el "compromís Crittenden" (que constitucionalizaba el Compromís de Misuri pero al mateix temps restringia el poder del govern federal per a interferir en l'esclavitut i li obligava a compensar als amos d'esclaus fugitius), no varen donar resultat. Els líders meridionals temien que Lincoln detinguera l'expansió de l'esclavitut per a dur-la a l'extinció. Els estats esclavistes ya s'havien convertit en una minoria en la Cambra de Representants, a on s'enfrontaven a un futur en el que es trobarien en una desigualtat major contra un Nort que es mantenia en creiximent.

Comença la secessió

Secessió de Carolina del Sur

Primera publicació alusiva a la secessió, apareguda en el periòdic Charleston Mercury el 20 de decembre de 1860.

Carolina del Sur va aprovar la «Declaració de causes immediates que induïxen i justifiquen la Secessió de l'Unió Federal» el 24 de decembre de 1860. Va afirmar que lluitaria pels drets dels posseïdors d'esclaus pero negava el dret als estats del Nort a rebujar la Llei d'Esclaus Fugitius, alegant que estos no complien en les seues obligacions federals. Totes les queixes del Sur de violacions de drets estatals estaven relacionades en l'esclavitut.

Hivern de secessió

Ans que Lincoln prenguera possessió del càrrec, sèt estats varen declarar la secessió de l'Unió. Varen establir un govern en el sur, els Estats Confederados d'Amèrica, el 9 de febrer de 1861. Varen prendre el control dels forts i atres possessions federals que es trobaven dins de les seues fronteres en poca resistència del president eixint, James Buchanan, el mandat del qual va concloure el 4 de març de 1861. Buchanan va dir: «El Sur no té dret de separar-se, pero yo no tinc poder per a impedir-ho». Un quarto del Eixèrcit dels Estats Units, tota la guarnició de Texas, es va rendir al general David Twiggs i es va unir a la Confederació. Mentres els sureño renunciaven als seus assents en el Senat i la Cambra de Representants, la secessió va permetre als republicans aprovar propostes que havien segut bloquejats pels senadors del Sur abans de la guerra. Entre estes lleis que es varen aprovar varen destacar l'Acta de Morrill, per mig de la qual es protegia l'important indústria del ferro; l'Acta d'Homestead, segons la qual s'otorgarien a tot aquell ciutadà lliure que ho solicitara 160 acres de terra encara no treballada dels territoris fòra de les Tretze Colónies; la construcció d'un ferrocarril transcontinental; l'Acta de la Banca Nacional, en la que es va desenrollar l'us de la moneda nacional; i la Llei de Curs Llegal de 1862, que autorisava l'us de billets de banc. També es varen aprovar en l'Acta d'Imposts unes taxes sobre els ingressos per a finançar la guerra.

La Confederació

Artícul principal → Estats Confederados d'Amèrica.

Mapa polític dels Estats Confederados d'Amèrica.

Jefferson Davis, primer i únic president dels Estats Confederados d'Amèrica.

Sèt estats algodoneros del Sur profunt s'havien separat de l'Unió en febrer de 1861: Carolina del Sur, Mississipi, Florida, Alabama, Geòrgia, Luisiana i Texas. Estos sèt estats es varen unir formant els Estats Confederados d'Amèrica el 4 de febrer, en Jefferson Davis com a president i una estructura governamental similar a la de l'Unió. Despuix de l'atac de Fort Sumter, el president Lincoln va reclutar un eixèrcit voluntari en cada estat. En dos mesos, quatre estats meridionals més varen declarar la seua unió a la Confederació: Virginia, Arkansas, Carolina del Nort i Tennessee. La regió nort-occidental de Virginia es va separar d'este unint-se a l'Unió en el nom de Virginia Occidental el 20 de juny de 1863. Cap a finals de 1861 Misuri i Kentucky estaven dividits, tenint abdós governs, un prosureño i un atre prounionista. Vàries tribus amerindies, posseïdores d'esclaus, varen recolzar a la Confederació, provocant en el Territori Indi una chicoteta guerra civil molt sanguinosa.

La capital dels estats Confederados es va situar en Montgomery, Alabama, entre el 4 de febrer i el 29 de maig de 1861. Des del 30 de maig la capital es va traslladar a Richmond, Virginia. A finals de la guerra el govern va tindre que ser evacuat i realojar fins al final del conflicte en Danville, també en l'estat de Virginia. L'economia de la Confederació es basava en l'exportació de productes agraris, especialment cotó, tabac i canya de sucre. L'indústria era prou escassa i va ser necessari que compraren a atres països moltes de les armes utilisades.

Els estats de l'Unió

AP

Abraham Lincoln, setzé president dels Estats Units (1861-1865).

En este mapa:

 Estats de l'Unió que varen prohibir l'esclavitut.

 Territoris de l'Unió, disputats.

 Estats no secesionados que varen permetre l'esclavitut.

 Kansas, que va lluitar en l'Unió com un estat lliure.

 Estats Confederados d'Amèrica.

 Territoris confederados, disputats.

Vintitrés estats es varen mantindre lleals a l'Unió: Califòrnia, Connecticut, Delaware, Illinois, Indiana, Iowa, Kansas, Kentucky, Maine, Maryland, Massachusetts, Míchigan, Minnesota, Misuri, Nou Hampshire, Nova Jersey, Nova York, Ohio, Oregó, Pennsilvània, Rhode Island, Vermont, i Wisconsin. Durant la guerra es varen crear Nevada i Virginia Occidental, els quals es varen unir a l'Unió. Tennessee i Luisiana es varen tornar a alinear en els estats del nort al poc temps de escomençar el conflicte armat. Els territoris de Colorat, Dakota, Nebraska, Nevada, Nou Mèxic, Utah i Washington varen lluitar del costat de l'Unió.

Estats fronteriços

Els estats fronteriços de l'Unió eren Virginia Occidental, Maryland, Delaware, Misuri i Kentucky. Maryland tenia numerosos oficials proconfederación, els qui varen permetre la crema de ponts i disturbis en contra de l'Unió en Baltimore. Lincoln va respondre en la llei marcial i l'enviament de tropes. Les unitats de la milícia que havien estat penetrant en territori norteny es varen afanyar cap a Washington i Baltimore. Ans que el govern confederado es donara conte de lo que estava passant, Lincoln havia conseguit un ferm control sobretot l'estat de Maryland i el Districte de Columbia i havia arrestat als membres separatistes del govern estatal i els havia somés a juí. En Misuri, una convenció elegida per a decidir sobre la secessió va votar mantindre's lleal a l'Unió. Quan el governador proconfederado Clairborne F. Jackson va cridar a la milícia estatal, esta va ser atacada per les forces federals baix el mando del general Nathanielió, que va acorralar al governador i a la Guàrdia Estatal en el racó suroest de l'estat. El grup elegit per a decidir sobre la secessió va prendre el poder com a govern provisional despuix de l'expulsió del governador.

• Kentucky no es va apartar de l'Unió. Durant un temps es va declarar neutral. No obstant, els confederados varen trencar la neutralitat en prendre Columbus en setembre de 1861. Açò va dur a l'estat a un enfrontament contra la Confederació i la reafirmació de la seua llealtat a l'Unió pese a intentar mantindre les seues lleis esclavistes. Durant la breu invasió de les forces confederades, els simpatisants del govern meridional varen organisar una convenció secessionista, varen instaurar un governador i es varen guanyar l'acceptació de la Confederació. El govern rebel va tindre que marchar pronte a l'exili i mai va aplegar a controlar l'estat.

Despuix de la declaració de secessió de Virginia en 1861, els prounionistas de cinquanta comtats del noroest de Virginia varen votar el 24 d'octubre d'eixe mateix any la creació d'un nou estat fidel a l'Unió. La majoria dels votants de lo que es va convertir en Virginia Occidental havien votat en contra de la secessió. Aproximadament la mitat dels soldats de Virginia Occidental es varen quedar en l'eixèrcit confederado. Este nou estat va ser admés en l'Unió el 20 de juny de 1863. Va haver intents secessionistes i prounionistas similars en Tennessee, encara que varen ser sofocats per la Confederació. Jefferson Davis va arrestar a aproximadament 3000 hòmens sospitosos de ser lleals a l'Unió i varen ser aforcats sense juí.

Desenroll

Artícul principal → Batalles de la guerra civil nortamericana.

Durant la guerra, varen tindre lloc més de 10 000 enfrontaments militars, dels quals el 40 % es varen registrar en Virginia i Tennessee.

El començ de la guerra

el bombardeig de Fort Sumter, que va marcar el principi de la guerra civil.

Desenrolle de la guerra de Secessió .
     Estats de l'Unió     Territoris de l'Unió     Estats de la Confederació     Territoris de la Confederació

Immediatament despuix de la fundació de la Confederació, les forces confederades varen prendre la major part dels forts federals que hi havia en els seus territoris. Buchanan va protestar, pero no va portar a terme cap resposta militar a banda d'un fallanc intent de reforçar Fort Sumter en el barco Star of the West, que va ser incendiat ans que conseguira aplegar al fort. No obstant, els governadors de Massachusetts, Nova York i Pennsilvània varen escomençar a comprar armes i a entrenar les seues milícies. El 4 de març de 1861, Abraham Lincoln va jurar el seu càrrec de president. En el seu discurs inaugural va indicar que la Constitució era l'unió més perfecta i va declarar llegalment nula tota secessió. També va afirmar que no tenia cap intenció d'invadir els estats meridionals ni acabar en l'esclavitut a on encara era vigent, pero que usaria la força per a mantindre les possessions federals. El seu discurs va acabar en una crida a la restauració de les fronteres de l'Unió.

El Sur va intentar negociar en Lincoln oferint-li pagar per les propietats federals i firmar un tractat de pau en els Estats Units. Lincoln es va negar a portar a terme qualsevol negociació en els confederados ya que firmar qualsevol tractat en ells seria reconéixer a la Confederació com un govern sobirà. No obstant, el Secretari d'Estat, William Seward, va mantindre diverses reunions no autorisades en els agents confederados, encara que estes varen fracassar.

Aun cuando la majoria de les propietats federals en sol confederado havien canviat de mans pacíficament, encara quedaven varis forts que resistien, en especial Fort Sumter, i Lincoln estava decidit a que seguira aixina. El 12 d'abril, el general Pierre Gustave de Beauregard, seguint órdens del president Davis, va iniciar un cañoneo contra el fort, el qual, falte de recobres, va haver de rendir-se, lo mateix que els atres. Lincoln, llavors, va ordenar als estats que reclutaren voluntaris per a formar tropes que recuperaren els forts perduts i mantingueren l'Unió. Com fins al moment la rebelió semblava chicoteta, la solicitut es va llimitar a 75 000 hòmens durant 90 dies. Molts estats ya duyen varis mesos fent-ho, de modo que varen poder escomençar a moure les seues milícies al sendemà de l'orde presidencial.

Esta orde marcaria el començ de la guerra, pero també seria motiu de que la Confederació s'ampliara de sèt a onze estats en afegir-se-li Tennessee, Arkansas, Carolina del Nort i Virginia. Estos, que fins a eixe moment s'havien negat a unir-se a la Confederació, varen rebujar llavors enviar tropes contra els seus veïns, varen declarar la seua independència i es varen adherir al Sur. Per a premiar a Virginia, la capital confederada va ser traslladada a la ciutat de Richmond. Esta decisió es mostraria com un gravíssim error estratègic, puix la ciutat estava en una posició molt vulnerable, al final d'una difícillínea d'abastiment, alguna cosa que pagaria car durant la Guerra Civil, en especial despuix de la captura d'Atlanta per Sherman, lo que perjudicaria greument els seus suministraments, que quedarien reduïts casi a zero despuix del sege de Grant a la ciutat de Petersburg, Virginia, des de la que s'abastia a la capital del Sur. La caiguda de Richmond (accelerada pels motius exposts) marcaria el final de la guerra, aun cuando el Sur encara conservava una gran cantitat de territori.

El Pla Anaconda i el bloqueig, 1861

Batalla d'Hampton Roads.

Caricatura del Pla Anaconda de 1861.

Winfield Scott, el comandant general de l'eixèrcit d'Estats Units, li va propondre al president Lincoln utilisar la tàctica del desgast per a guanyar la guerra en el menor derramamiento de sanc. Dita tàctica es plasmaria en el Pla Anaconda, que tindria dos bases: una, bloquejar tots els ports per a debilitar l'economia confederada, i dos, prendre el riu Mississipi per a aixina dividir en dos al Sur. Lincoln va acceptar el pla, pero al mateix temps, en contra de les sugerències de Scott, va ordenar un atac contra Richmond, desijós d'acabar la guerra lo abans possible. El bloqueig contra els ports va escomençar en maig de 1861. Si ben inicialment no va tindre moltes conseqüències, a mida que la marina de l'Unió va ser guanyant força, es va fer més efectiu i va conseguir acabar en casi tot el comerç internacional de la Confederació i molt especialment en el algodonero, base de la seua economia. Els inversors britànics (puix la falta de cotó perjudicava l'indústria textil) inicialment varen construir chicotets i ràpits barcos que evitaven el bloqueig i comerciaven en armament i artículs de gran necessitat des de les Bermudes, Cuba i Bahames a canvi de cotó i tabac. Quan els barcos eren capturats intentant esquivar el bloqueig, eren venuts a marins unionistes, encara que les tripulacions britàniques eren ràpidament posades en llibertat. L'escassea de menjar i atres bens a la que va dur el bloqueig, la gran cantitat d'aliments que consumia l'eixèrcit de l'Unió i la retenció dels cultius per part de l'eixèrcit confederado es varen combinar per a causar hiperinflación i tumults en el sur.

El Sur no disponia de barcos, de modo que va tindre que improvisar una armada en bucs mercants artillados i barcos de guerra capturats al nort. El 8 de març de 1862, l'acorazar CSS Virginia va atacar als barcos de bloqueig en les costes de Virginia. En un principi la victòria va recaure del seu costat, pero al sendemà va aplegar el nou barco de guerra de l'Unió, el modern acorazar USS Monitor, iniciant-se aixina lo que seria la batalla d'Hampton Roads. La batalla va concloure en un empat, lo que va supondre una victòria estratègica per a l'Unió, ya que es va mantindre el bloqueig. La Confederació va perdre al CSS Virginia quan va ser afonat per a evitar el seu captura. L'Unió, per la seua banda, va escomençar a produir numeroses còpies del USS Monitor. Al no dispondre de la tecnologia necessària per a construir barcos de guerra apropiats, la Confederació va intentar obtindre'ls del Regne Unit. La victòria de l'Unió en la segona batalla de Fort Fisher en giner de 1865 va supondre el tancament de l'últim port meridional i pràcticament va acabar en el comerç confederado.

Vore també: Evasió del bloqueig naval durant la Guerra de Secessió

El Front del Potomac, 1861-1863

Robert Edward Lee

Una marcha de tropes de l'Unió dirigides pel major general Irvin McDowell sobre les forces confederades va ser detinguda en juliol de 1861 en Manassas, Virginia, per la fera resistència d'unes chicotetes forces manades pels generals Joseph I. Johnston i Beauregard. Seria la primera batalla de Bull Run, també coneguda com la primera batalla de Manassas, en la que lluiria el general confederado Thomas Jonathan Jackson, conegut com "Stonewall" ("Mur de pedra") Jackson per la fermea en que va mantindre el seu lloc. Despuix de la batalla, les tropes de McDowell es varen retirar cap a Washington. No obstant, la batalla, encara que va constituir un gran èxit tàctic i sicològic per al Sur, no tindria conseqüències estratègiques, puix les tropes meridionals no varen ser capaces d'alvançar fins a Washington en estar agotades per l'intensa calor de l'estiu. Alarmats per les pèrdues i en un intent d'evitar que més estats esclavistes abandonaren l'Unió, el Congrés dels Estats Units va aprovar la Resolució de Crittenden-Johnson el 25 de juliol, segons la qual s'assegurava que la guerra s'estava disputant per a mantindre l'Unió i no per a acabar en l'esclavitut.

Batalla de Gettysburg

• McDowell va dimitir i va ser substituït pel major general George B. McCllan, qui va prendre el control de l'eixèrcit unioniste en el riu Potomac. Despuix de molts dubtes i vacilacions (que varen dur a Lincoln a creure que era un traïdor), McCllan va atacar Virginia en la primavera de 1862 a través de la península entre els rius York i James, al surest de Richmond. Encara que l'eixèrcit de McCllan va alcançar les portes de la capital confederada en la Campanya de la Península, Johnston ho va detindre en la batalla de Seven Pines, despuix de lo que el general Robert I. Llig va véncer a McCllan en les batalles dels Sèt Dies i ho va forçar a retirar-se. la Campanya del Nort de Virginia va finalisar en una atra victòria del Sur. McCllan no va complir les órdens del general en cap Henry W. Halleck d'enviar reforços a l'eixèrcit de John Pope en Virginia, lo que va fer més fàcil a Lee derrotar-ho en la segona batalla de Bull Run, pese a tindre una gran desventaja numèrica. Animada per la victòria, la Confederació va portar a terme la seua primera invasió del Nort. El generalee va liderar a 45 000 hòmens de l'eixèrcit de Virginia, que varen creuar el Potomac cap a Maryland el 5 de setembre. Lincoln va cedir llavors les tropes de Pope a McCllan, qui es va enfrontar a Lee el 17 de setembre en la batalla d'Antietam, prop de Sharpsburg, Maryland. Este dia va ser el més sanguinós de l'història militar d'Estats Units. L'eixèrcit de Lee es va vore forçat a tornar a Virginia per a evitar ser destruït per McCllan. Antietam es va considerar una victòria unionista ya que el Nort va conseguir que la Confederació no continuara la seua invasió de Maryland i va permetre a Lincoln anunciar la Proclamació d'Emancipació. No obstant, l'indecisió de McCllan (que no es va atrevir a hostigar a l'eixèrcit de Lee en retirada) va impedir aprofitar la victòria. Quan el cauto McCllan no va conseguir terminar en l'eixèrcit de Lee en Antietam, va ser reemplaçat pel general Ambrose Burnside. Est va ser vençut pronte en la batalla de Fredericksburg el 13 de decembre de 1862, perdent a dotze mil hòmens entre morts i ferits. Despuix de la batalla, Burnside va ser substituït pel major general Joseph Hooker, qui també va ser incapaç de véncer a l'eixèrcit de Lee. De fet, i pese a sobrepassar en número als confederados per més de dos a un, va ser humiliat en la batalla de Chancellorsville en maig de 1863. No obstant, dita victòria es pot considerar una victòria pírrica per al Sur, puix en ella "Stonewall" Jackson va morir víctima de "fòc amic". Lee, eufòric, va iniciar una segona invasió al nort. Entretant, Hooker va ser reemplaçat pel major general George Meade, les tropes del qual varen chocar en les de Lee en el chicotet llogaret de Gettysburg, en Pennsilvània. Seria la tristament célebre batalla de Gettysburg, que es lliuraria entre els dies 1 i 3 de juliol de 1863. Esta batalla, la més sanguinosa de la guerra en casi 8000 morts i 30 000 ferits, va acabar en la derrota de Lee i es considera el punt d'inflexió de la guerra, a partir del com varen canviar les tornes en favor dels Estats Units. No obstant, Lincoln estava enfadat perque Meade no havia conseguit interceptar a Lee en la seua fugida, per lo que, despuix d'una infructuosa campanya de Lee eixe autumne, el president va decidir donar més importància al front occidental, el del Mississipi, a on Grant estava obtenint grans èxits.

Front del Mississipi, 1861-1863

Vista del Teatre Occidental

Erro al crear miniatura:

Ulysses Grant

Atac a una trinchera en Vicksburg

Encara que les tropes confederades varen obtindre numerosos èxits en el teatre oriental del conflicte, en l'oest varen ser vençuts en numeroses ocasions. Varen ser expulsats de Misuri a principis del conflicte despuix de la seua derrota en la batalla de Pea Ridge. L'invasió de Leonidas Polk de la ciutat de Columbus, Kentucky, va terminar en la política de neutralitat d'este estat, el qual es va enfrontar a l'alvanç confederado.

Nashville, en Tennessee, va caure en mans de l'Unió a principis de 1862. La major part del riu Mississipi va quedar en possessió dels Estats Units despuix de la caiguda d'Island Number Tingues, Nova Madrit (Misuri) i Memphis. La Marina de l'Unió va capturar Nova Orleans sense necessitat de plantar batalla en maig de 1862, permetent a les forces unionistes escomençar a ascendir pel curs del Mississipi. Solament la fortalea de la ciutat de Vicksburg, en Mississipi, va conseguir evitar que l'Unió dominara tot el riu. La segona invasió confederada de Kentucky, dirigida pel general Braxton Bragg, va finalisar en una inútil victòria front al major general Don Carlos Buell en la batalla de Perryville, encara que Bragg va ser forçat a abandonar el seu intent de capturar Kentucky i es va retirar per la falta de respal a la Confederació en eixe estat. Finalment Bragg va ser derrotat pel major general William Rosecrans en la batalla de Stones River, en Tennessee. L'única victòria clara de la Confederació en l'oest va ser en la batalla de Chickamauga. Bragg, ajudat per les tropes del tinent general James Longstreet, va véncer a Rosecrans pese a l'heròica defensa de George Henry Thomas. Rosecrans es va retirar a Chattanooga, que Bragg va sitiar. El major estratega i tàctic de l'Unió en el teatre occidental era el general Ulysses S. Grant, qui va obtindre les victòries en els forts Henry i Donelson (en esta, el general Simón Bolívar Buckner va ser el primer confederado en acceptar rendir-se), gràcies a les quals l'Unió va prendre el control dels rius Tennessee i Cumberland. També va véncer en les batalles de Shiloh i Vicksburg, cimentant el control de l'Unió del riu Mississipi. Grant va alvançar per a ajudar a Rosecrans i va véncer a Bragg en la tercera batalla de Chattanooga, en novembre de 1863, expulsant de l'estat de Tennessee a les forces confederades i obrint el camí a Atlanta i al cor de la Confederació.

Guerrilles a l'oest del riu Mississipi, 1861-1865

L'activitat de la guerrilla va convertir gran part de Misuri en un camp de batalla. Misuri va ser el tercer estat en més batalles durant la guerra. Els atres estats de l'oest, pese a estar geogràficament aïllats de les batalles de l'est, varen vore numerosos enfrontaments de chicoteta importància. Les batalles en la regió varen servir per a que l'Unió mantinguera el control sobre Misuri, el Territori Indi, el Territori de Nou Mèxic i el Territori d'Arizona. Les incursions confederades en Arizona i Nou Mèxic varen ser repelides en 1862 i la campanya de l'Unió per a protegir al Territori Indi va tindre èxit en 1863. Més alvance en la guerra, la Campanya de Riu Rojo va supondre una victòria confederada en terres de Luisiana. Texas es va mantindre en mans confederades a lo llarc del conflicte pero va ser aïllat del restant d'estats despuix de la captura de Vicksburg en 1863, gràcies a la qual'Unió va conseguir el control del riu Mississipi.

Guerra total: Sherman i Sheridan

Batalla de Spotsylvania.

A principis de 1864, Lincoln va nomenar a Grant comandant de tots els eixèrcits de l'Unió. Grant va posar al major general William T. Sherman al mando de les tropes occidentals. Grant va entendre el concepte de guerra total i opinava, com Lincoln i Sherman, que únicament la derrota completa de les forces confederades i la seua economia podrien dur el final de la guerra. No pretenia assessinar civils, sino destruir les seues cases, granges i ferrocarrils. Grant va idear i va coordinar una estratègia per a atacar a la Confederació des de numerosos fronts: els generals Meade i Benjamin Butler devien moure's contra Lee prop de Richmond, al general Franz Sigel se li va ordenar atacar la vall del riu Shenandoah, el general Sherman devia capturar Atlanta i alvançar cap al Oceà Atlàntic, mentres que, per la seua banda, els generals George Crook i William W. Averell tenien que tallar les llínees de suministraments en Virginia Occidental i el major general Nathaniel P. Banks tenia que prendre la ciutat de Mobile, en Alabama. Les forces de l'Unió en l'est varen intentar maniobrar despuix de Lee i varen lluitar en diverses batalles durant esta fase, coneguda com la Campanya Terrestre de Grant. Les batalles de desgast de Grant en Wilderness, Spotsylvania i Cold Harbor varen supondre numeroses baixes en les files de l'Unió, pero varen forçar a Lee a retrocedir despuix de cada trobada. Un intent, dirigit per Butler, d'atacar pels flancs a les forces confederades des del sur va fallar. Grant va ser tenaz i, pese a sofrir 65 000 baixes en sèt semanes, va continuar pressionant a l'eixèrcit de Lee fins a Richmond. Va conseguir rodejar a l'eixèrcit confederado durant la campanya de Petersburg, a on els dos eixèrcits es varen enfrontar en una guerra de trincheres durant nou mesos.

Erro al crear miniatura:

Soldat confederado mort en Petersburg, Virginia, en abril de 1865.

El general Philip Sheridan, substituint a Franz Sigel, va conseguir véncer en la Campanya del Valle de 1864 despuix de derrotar al major general Jubal A. Early en vàries batalles, incloent la victòria decisiva en la batalla de Cedar Creek. Sheridan va procedir llavors a destruir l'agricultura de la vall del Shenandoah tal i com poc despuix faria Sherman en Geòrgia. Mentres, Sherman va alvançar des de Chattanooga cap a Atlanta, vencent als generals de la Confederació Joseph I. Johnston i John Bell Hood pel camí. La caiguda d'Atlanta el 2 de setembre de 1864 va ser un important factor en la reelecció de Lincoln com a president. Hood va abandonar l'àrea d'Atlanta per a intentar tallar les llínees d'abastiment de Sherman i invadir Tennessee. El major general de l'Unió John M. Schofield va véncer a Hood en la batalla de Franklin i George Henry Thomas va destruir l'eixèrcit d'Hood en véncer-ho en la batalla de Nashville. Abandonant Atlanta, l'eixèrcit de Sherman va marchar cap a un destí desconegut, arrasant aproximadament el 20 % de les granges de Geòrgia en la seua marcha cap a la mar. Sherman va girar al nort a través de les Carolinas per a atacar a les llínees confederades de Virginia, incrementant la pressió sobre l'eixèrcit de Lee.

Derrota final i rendició confederada

Rendició del generallig en Appomattox (1865).

L'eixèrcit confederado, minvat per les baixes i les desercions, era molt menor que el de Grant. Les forces de l'Unió varen véncer en la decisiva batalla de Five Forks l'1 d'abril, forçant a Lee a evacuar Petersburg i Richmond. La capital confederada va caure en mans del XXV Cos de l'Unió, compost casi exclusivament per soldats negres, el 3 d'abril. Les restants tropes confederades varen fugir cap a l'oest i, despuix d'una derrota en Sailor's Creek, Lee va comprendre que era tàctica i logísticamente impossible continuar la lluita contra Estats Units. Lee va rendir el seu eixèrcit de Virginia el 9 d'abril de 1865, en l'Appomattox Court House. En un gest poc comú i que mostrava el respecte de Grant per Lee, i en anticipació al regrés dels estats confederados a l'Unió, a Lee se li va permetre mantindre la possessió del seu sabre d'oficial i el seu cavall, Traveller. El 14 d'abril de 1865 Lincoln va ser assessinat d'un dispar en el cap que li descerrajó un simpatisant del sur. Andrew Johnson va ser nomenat president. Dotze dies despuix, el 26 d'abril, Johnson va rendir les seues tropes a Sherman en Durham, Carolina del Nort. El 23 de juny Stand Watie va firmar un tractat d'alto el fuego en representants de l'Unió, convertint-se en l'últim general confederado en ser vençut. L'última unitat naval de la confederació en rendir-se va ser el CSS Shenandoah, el 4 de novembre de 1865, en Liverpool, Anglaterra.

Conseqüències

Els historiadors han debatut àmpliament sobre les possibilitats que tenia la Confederació d'haver guanyat la guerra. La majoria dels estudiosos emfatisen el fet de que l'Unió tenia una insalvable ventaja sobre la Confederació sobre el desenroll tecnològic i la població. Les accions confederades només varen servir per a retardar la derrota. L'historiador meridional Shelby Foote va expressar este punt de vista de la següent manera:

Créo que el Nort va lluitar eixa guerra en una mà darrere de l'esquena; si hi haguera hagut més victòries meridionals, moltes més, el Nort simplement hauria tret l'atra mà de darrere de la seua esquena.'No crec que el Sur tinguera cap opció de guanyar.

La confederació va intentar guanyar el conflicte en l'eixida de Lincoln del govern. No obstant, despuix de la caiguda d'Atlanta i la victòria electoral de Lincoln front a McCllan en 1864, tota esperança de victòria política del Sur va terminar. En eixe moment Lincoln havia tingut èxit en el seu intent de conseguir el respal dels estats fronteriços, dels War Democrats, dels esclaus emancipats i de França i Regne Unit. En derrotar als demócrates va véncer també als Copperheads i les seues polítiques pacifistes. Lincoln, ademés, va conseguir trobar a grans generals com Sherman i Grant, que varen conseguir aprofitar la ventaja numèrica de l'eixèrcit de l'Unió. Per un atre costat, James McPherson va afirmar que les ventages sobre població i recursos del Nort li varen fer més fàcila victòria, pero no inevitable. Els confederados no necessitaven invadir i retindre territoris enemics per a guanyar, sino simplement defendre's per a convéncer al nort de que el cost de la victòria seria massa alt. El Nort necessitava conquistar grans territoris enemics i véncer als eixèrcits confederados per a guanyar.

També va ser decisiva en la victòria l'eloqüència de Lincoln a l'hora d'explicar els motius patriòtics de la guerra i la seua habilitat en mantindre les fronteres lleals a la causa de l'Unió. Encara que l'acostament de Lincoln a l'emancipació va ser llent i no considerava al fi de l'esclavitut com "necessari" per a salvar a l'Unió, la Proclamació d'Emancipació va ser un us efectiu dels poders presidencials durant la guerra.

L'economia del Nort, més industrialisada, va ajudar en la producció d'armes, municions i víveres per a les tropes, ademés de permetre mantindre l'economia local saneada, sense inflació ni carestia. Les ventages es varen engrandir ràpidament durant la guerra, mentres l'economia nortenya creixia i la sureño s'afonava víctima de l'inflació, de l'escassea causada per la guerra, i molt depenent del contrabando d'armes per a mantindre a les seues tropes en capacitat de lluitar. En 1861 la població del Nort era d'uns 22 millons de persones, front als 9 del Sur, dels quals 3,5 eren esclaus negres. Esta disparitat poblacional va ser creixent conforme l'Unió va ser controlant distints territoris meridionals. L'Unió controlava al principi la major part dels ports, barcos de vapor i la Marina, lo que va aumentar en un programa de construcció massiva de barcos. Açò va permetre als Estats Units controlar els sistemes fluvials i bloquejar completament la costa del Sur. Este bloqueig va ser molt important, puix va impedir que l'economia meridional, basada en l'exportació de productes agrícoles com el cotó, poguera seguir el seu funcionament normal en perdre-se els ingressos del comerç internacional en Europa i dificultar-se en extrem l'obtenció d'armes i municions per als eixèrcits confederados (en vista de que l'indústria meridional era encara molt rudimentària per a sostindre una guerra). El gran desenroll de les vies de tren entre les ciutats del Nort va permetre el transport ràpit i barat de tropes i suministraments. El transport era molt més llent i difícil en el Sur, a on va ser molt complicat millorar i ampliar els ferrocarrils per la falta de maquinària i indústria en cantitat suficient per a este fi, recorrent-se allent i difícil sistema de transport animal. El fracàs de Davis per a mantindre relacions positives i productives en els governadors estatals (especialment en els de Geòrgia i Carolina del Nort) va danyar la seua capacitat de repartir els recursos. L'errada percepció de l'economia internacional per part de la Confederació li va dur a aplicar mals relacions diplomàtiques, com negar-se a exportar cotó abans del començ del bloqueig en un esforç inútil per "pressionar" al Regne Unit i França per a obtindre armes i reconeiximent diplomàtic a canvi de cotó, lo que no va donar resultat.

La Proclamació d'Emancipació va permetre als afroestadounidenses, tant negres lliures com a esclaus fugits, unir-se a l'eixèrcit de l'Unió. Al voltant de 190 000 es varen presentar com a voluntaris, incrementant encara més la diferència de tamany dels eixèrcits en combat. La Confederació, per la seua banda, es va negar a acceptar als negres lliures en el seu eixèrcit perque temia que això deslegitimar la seua política esclavista. Els esclaus emancipats varen lluitar en vàries batalles importants en els dos últims anys de la guerra. Els immigrants europeus es varen unir a l'Unió en grans cantitats també. El 23 % dels soldats d'Estats Units eren d'orige alemà.

La reconstrucció

Monument en honor al Gran Eixèrcit de la República, construït despuix de la guerra.

Els líders nortenys varen acceptar que la victòria requeriria més que el final de la lluita armada. Tenia que comprendre els dos fins de la guerra: la secessió deuria ser completament detinguda i qualsevol tipo d'esclavitut devia desaparéixer. En lo que varen discrepar va ser en els criteris d'eixos fins, sobre el nivell de control federal que deuria impondre's al Sur i sobre el procés pel qual els estats meridionals devien ser reintegrats en l'Unió. la reconstrucció, que va escomençar a principis de 1865 i va finalisar en 1877, va comprendre una série de ràpits i complexos canvis de les polítiques federals i estatals. El resultat a llarc determini es va fer visible en les tres "esmenes de la Guerra Civil" de la Constitució: la Tretzena Esmena (decembre de 1865), per mig de la qual es prohibia l'esclavitut; la Catorzena Esmena (juliol de 1868), que estenia les proteccions llegals federals a tots els ciutadans independentment de la seua raça i la Quinzena Esmena (febrer de 1870), que va abolir les restriccions racials per a votar.

La reconstrucció va terminar en distintes dates segons l'estat. Els tres últims estats, Luisiana, Carolina del Sur, i Florida, es varen reintegrar en els Estats Units definitivament despuix del Compromís de 1877.

Resultats

Cadàvers de soldats confederados en Spotsylvania (1864).

L'esclavitut va acabar en els Estats Units en la primavera de 1865, quan els eixèrcits confederados es varen rendir. Tots els esclaus de la Confederació varen ser lliberats per mig de la Proclamació d'Emancipació, que va estipular que els esclaus de tots els estats que s'havien escindit de l'Unió serien lliures des d'eixe moment. Els esclaus dels estats fronteriços i els de les parts del Sur que estaven en mans dels Estats Units varen ser lliberats en decembre d'eixe mateix any gràcies a la Tretzena Esmena. La guerra va provocar 1 030 000 baixes (un 3 % de la població), entre els que es conten 620 000 soldats morts, dels que dos terços varen morir per malties. La Guerra Civil va costar més morts que totes les guerres dels Estats Units anteriors juntes. Les causes de la guerra, les raons dels seus resultats i inclús el nom de la guerra seguixen sent objecte de controvèrsia hui en dia. Aproximadament quatre millons d'esclaus negres varen ser lliberats entre 1861 i 1865. Basant-se en les sifres del cens de 1860, el 8 % de tots els hòmens blancs entre 13 i 43 anys varen morir en la guerra. En el Nort esta senya és del 6 % de fallits, mentres que en el Sur les sifres indiquen la mort del 18 % de varons.

Una raó d'este gran número de morts en combat va ser l'us de tàctiques napoleòniques com les càrregues, totalment inapropiades despuix del desenroll d'armes de fòc més precises, l'aparició d'armes de repetició com el fusil Spencer i les experimentals ametralladores Gatling. Les primeres files de soldats eren diezmades molt abans d'acostar-se a l'enemic. Per això varen sorgir atres tàctiques de guerra modernes que varen resultar molt útils als Estats Units durant la Primera Guerra Mundial.

Conseqüències

Un soldat mutilat. Un de cada tretze veterans va sofrir alguna amputació.

Si be la guerra de Secessió va ser un episodi traumàtic en l'història dels Estats Units, va permetre que se solucionaren problemes irresolutos des de 1776: es va conseguir abolir l'esclavitut i reunir els diferents estats en una única nació indivisible. Durant els quatre anys que va durar esta guerra, més de 3 millons d'hòmens varen ser movilisats i les baixes varen alcançar la sifra de 617 000, és dir, el 2 % de la població coetánea. El Nort va perdre 359 000 hòmens i el Sur 258 000. Va haver més morts degudes a epidèmies i malties que a la guerra en sí. A açò també es deuen afegir les decenes de mils de víctimes civils. Este conflicte és, junt en la Segona Guerra Mundial, un dels més cruents en els que ha participat Estats Units.

Amenaça d'intervenció internacional

L'entrada en la guerra del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda o de França a favor de la Confederació hauria incrementat en gran medida les possibilitats del Sur de guanyar l'independència respecte a l'Unió. Esta, baix el control de Lincoln i del secretari d'Estat William Henry Seward, va treballar per a evitar que les potències europees s'involucraren. Va amenaçar en que, si reconeixien a la Confederació, açò equivaldria a una declaració de guerra. Ni el Regne Unit ni França varen aplegar, per tant, a reconéixer com a llegítim el govern confederado. En 1861, els sureño varen embargar tots els carregaments de cotó en l'esperança de generar una depressió econòmica en Europa que forçara a Regne Unit a entrar en guerra per a poder conseguir cotó. Esta política aplicada al cotó es va mostrar totalment ineficaç mentres que la crisis agrícola en Europa dels anys 1860 a 1862 va fer incrementar les exportacions de gra dels estats nortenys al Vell Món ya que varen resultar imprescindibles per a evitar hambruna. Es va dir que «El Rei Dacsa va ser més poderós que el Rei Cotó» degut a que els cereals de l'Unió varen passar de supondre un quarto de les importacions britàniques a ser la mitat d'elles.

Quan el Regne Unit va tindre que fer front a l'escassea de cotó es va dirigir als mercats d'Egipte i Índia, a on es va incrementar en gran medida el cultiu del mateix. Ademés, la guerra va crear treball en la fabricació d'armes, en les herrerías i en els barcos de transport britànics que transportaven tot tipo de mercaderies a abdós bandos.

Charles Francis Adams, embaixador nortamericà en Londres, va desplegar una intensa activitat per a evitar que el Govern britànic abandonara la seua neutralitat, per lo que el Regne Unit es va mostrar reticent a reptar al bloqueig al que estaven sent somesos els ports confederados. La Confederació va comprar varis barcos de guerra en drassanes britàniques. El més famós va ser el CSS Alabama, el qual va causar prou danys, per lo que va anar el causant de vàries disputes despuix de la guerra. No obstant, l'opinió pública contra l'esclavitut va dur a un sentiment de responsabilitat política entre els polítics europeus, especialment els britànics. La guerra va estar a punt d'esclatar entre els Estats Units i el Regne Unit per l'Assunt del Trent, en el que l'unioniste USS Jacinto va abordar al RMS Trent britànic per a detindre a dos diplomàtics confederados. No obstant, Londres i Washington varen ser capaços de suavisar la disputa quan Lincoln va lliberar als dos presoners. En 1862, els britànics varen considerar mediar en el conflicte encara que eixa oferta podria haver dut a la guerra en l'Unió. Lord Palmerston va llegir tres voltes La cabanya del tio Tom quan estava pensant en l'assunt de la mediació. La victòria de l'Unió en la batalla d'Antietam li va dur a retardar la seua decisió. La Proclamació d'Emancipació va reforçar la responsabilitat política de recolzar a la Confederació. Pese a les simpaties pel recent creat país, l'invasió francesa de Mèxic va dur definitivament a França a evitar la guerra en l'Unió. L'oferta dels confederados a finals de la guerra d'abolir l'esclavitut a canvi de reconeiximent diplomàtic no va ser presa en sério per Londres ni París.

Esclavitut durant la guerra

Al començ de la guerra, alguns comandants de l'Unió pensaven que devien tornar els esclaus escapats als seus amos. En 1862, quan es va fer palés que la guerra seria llarga, la qüestió de qué fer en els esclaus es va fer més general. L'economia meridional i l'abastiment de l'eixèrcit depenien del treball dels esclaus. Va escomençar a semblar irracional protegir l'esclavitut mentres es bloquejava el comerç del Sur. Un congressiste ho va definir aixina: «Els esclaus no poden ser neutrals. Com a treballadors, si no com a soldats, seran aliats dels rebels o de l'Unió». El mateix congressiste, un republicà radical, va pressionar a Lincoln per a que lliberara ràpidament als esclaus, mentres que els republicans moderats acceptaven una emancipació gradual i compensada. Els Copperheads, els estats fronteriços i els «demócrates de guerra» es varen opondre a l'emancipació, encara que estos dos últims varen aplegar a acceptar que la supressió de l'esclavitut era part de la solució per a salvar a l'Unió. En 1861, Abraham Lincoln va expressar la seua por a que una prematura emancipació suponguera la pèrdua dels estats fronteriços perque «perdre Kentucky era pràcticament perdre el joc complet». En un principi, Lincoln va rebujar els intents d'emancipació proposts pel seu Secretari de Guerra Simon Cameron per a mantindre la llealtat dels estats fronteriços i els «demócrates de guerra».

• Lincoln va anunciar la Proclamació d'Emancipació als membres del seu govern el 21 de juliol de 1862. El Secretari d'Estat William H. Seward va demanar a Lincoln que esperara a la victòria militar abans d'aprovar la proclamació ya que en cas contrari semblaria «un crit desesperat en la retirada». En setembre d'eixe mateix any, la batalla d'Antietam va oferir al president dels Estats Units l'oportunitat d'anunciar la Proclamació d'Emancipació. Lincoln ya havia publicat una carta animant als estats fronteriços a acceptar l'emancipació com alguna cosa necessari per a salvar l'Unió. Lincoln va dir despuix que l'esclavitut era «d'alguna forma causa de la guerra». El govern de l'Unió va aprovar una proclamació preliminar el 22 de setembre i va afirmar que la proclamació definitiva seria implantada per complet si era rebujat el seu pla basat en una emancipació compensada i una colonisació voluntària del Sur. Només el Districte de Columbia va acceptar el pla gradual de Lincoln i est va tindre que aprovar la Proclamació d'Emancipació final'1 de giner de 1863. En una carta a Hodges, Lincoln va explicar la seua creència de que:
  Si l'esclavitut no està mal, res està mal. (...) I, no obstant, yo mai he comprés que la presidència em conferixca un dret illimitat per a actuar oficialment segons este juí i sentiment. (...) Afirme que no he controlat els successos, pero confesse dolorosament que els successos m'han controlat a mi.

Com la Proclamació d'Emancipació estava basada en els poders de guerra del President, només incloïa els territoris en mans dels confederados en eixe moment. No obstant, la Proclamació es va convertir en un símbol del compromís de l'Unió d'afegir l'emancipació a la definició de llibertat. Lincoln també va jugar un important paper per a conseguir que el Congrés aprovara la Tretzena Esmena, la qual va fer l'emancipació universal i permanent. Els afroestadounidenses esclavizados no varen esperar a que Lincoln actuara abans d'escapar i buscar la llibertat despuix de les llínees unionistes. Des dels primers anys de la guerra, centenars de mils d'esclaus varen escapar del Sur, especialment a les terres ocupades pel Nort com Norfolk i Hampton Roads en 1862 i Tennessee des de 1863 en avant. Va haver tants afroestadounidenses que varen fugir a l'Unió que els comandants varen crear campaments i escoles per a ells, a on tant adults com a chiquets varen deprendre a llegir i escriure. L'Associació Misionero Nortamericana (American Missionary Association) va ajudar enviant a professors als campaments i en les rodalies de les plantacions. Ademés, prop de 200 000 antics esclaus varen servir com a soldats i mariners en les tropes de l'Unió. Els confederados esclavizaron als soldats negres capturats en combat i eren estos els primers als que varen disparar quan intentaven rendir-se com en la massacre de Fort Pillow (Comtat de Lauderdale), el 12 d'abril de 1864. Este succés va dur a la ruptura del programa d'intercanvi de presoners i el creiximent dels camps de presoners de guerra com el d'Andersonville en Geòrgia, a on casi 13 000 soldats de l'Unió varen morir de fam i malties.

Pese a l'escassea d'hòmens en les llínees del Sur, fins a 1865, la major part dels líders meridionals es varen opondre a armar esclaus com a soldats. Els varen usar com a treballadors de respal. Com va dir Howell Cobb: «Si els esclaus es convertixen en bons soldats tota la nostra teoria de l'esclavitut està equivocada». Els generals confederados Patrick Cleburne i Robert I. Llig varen discutir a favor de donar armes als negres a finals de la guerra i el president Jefferson Davis va aplegar a convéncer-se de que era necessari reclutar als esclaus per a evitar la derrota. La Confederació es va rendir ans que el pla poguera posar-se en funcionament.

La Proclamació d'Emancipació va reduir en gran medida l'esperança de la Confederació de conseguir ajuda del Regne Unit i França. El moderat acostament de Lincoln va ser exitós per a mantindre als estats fronteriços i als esclaus emancipats que lluitaven en el bando de l'Unió. Els estats de la frontera controlats per l'Unió no es varen vore afectats per la Proclamació. Tots varen abolir l'esclavitut per sí mateixos, llevat Kentucky i Delaware. La gran majoria dels quatre millons d'esclaus varen ser lliberats per la Proclamació d'Emancipació conforme els eixèrcits unionistes alvançaven cap al sur. La Tretzena Esmena, ratificada a finals de 1865, finalment va lliberar als esclaus de Kentucky, Maryland i Delaware.

Vore també

• Afroestadounidenses en la guerra civil nortamericana
• Cavalleria en la guerra civil nortamericana
• Noms de la guerra civil nortamericana
• Teatre de l'Est de la Guerra Civil Nortamericana
• Anex:Batalles de la Guerra Civil Nortamericana
• Estats Confederados d'Amèrica
• Eixèrcit regular (Estats Units)
• Unió (guerra de Secessió)
• Hispans en la Guerra de Secessió
• Irlando-nortamericanes en la Guerra de Secessió
• Ítalo-nortamericanes en la Guerra de Secessió
• Germà-nortamericans en la Guerra de Secessió

Fonts

• archive. org/web/20040405115952/http://usinfo. state. gov/espanol/eua/hist. htm Departament d'Estat dels Estats Units
• portalanetasedna. com. ar/secesion. htm Planeta Sedna

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra civil nortamericana.
• La Guerra Civil Nortamericana en la Web de elgrancapitan. org/portal/index. php Història Militar «El Gran Capità», en parts successives:elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1096-la-guerra-civil-americana1-I, elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1096-la-guerra-civil-americana? start=11-II [7] archivat en Wayback Machine., elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1096-la-guerra-civil-americana? start=21-III, elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1120-la-guerra-civil-americana-2o-parte2, elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1135-la-guerra-civil-americana-3o-parte3, elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1171-la-guerra-civil-americana-4o-parte-4 [8] archivat en Wayback Machine., elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1213-la-guerra-civil-americana-5oparte-5, elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1258-la-guerra-civil-americana-6oparte-6-0, elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1259-la-guerra-civil-americana-6oparte-6-I [9] archivat en Wayback Machine., elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1260-la-guerra-civil-americana-6oparte-2-6-II, elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1315-la-guerra-civil-americana-7oparte-7 [10] archivat en Wayback Machine., elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1326-la-guerra-civil-americana-8o-parte-8-I, elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1327-la-guerra-civil-americana-8o-parte-ii8-II, elgrancapitan. org/portal/index. php/articulos/historia-militar/1328-la-guerra-civil-americana-8o-parte-iii8-III,...