Anar al contingut

Causa Perduda de la Confederació

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Causa Perduda de la Confederació
The Lost Cause d'Henry Mosler.
Mississippi Secession Convention (1861)

La Causa Perduda de la Confederació (Lost Cause of the Confederacy en anglés) és un moviment social[1][2] nortamericà negacionista[3][4][5] que afirma que la causa dels Estats Confederados durant la guerra civil nortamericana va ser justa, heròica i no es va centrar en l'esclavitut.[6] Ha seguit influint en el racisme, els rols de gènero i les actituts religioses en el Sur de dit país fins a l'actualitat.[7][8]

Els defensors de la Causa Perduda solen alabar lo que veen com una tradicional cultura de l'honor i la caballerosidad del Sur anterior a la guerra. Sostenen que les persones esclavisades varen ser ben tractades i neguen que la seua condició fora una causa central de la guerra, en contra de les declaracions dels líders confederats, com el discurs conegut com Cornerstone Speech.[9] En el seu lloc, veuen la guerra com una defensa dels "drets dels estats" per a protegir la seua economia agrària contra la "agressió del Nort", preocupacions que per a ells aparentment varen ser validades durant l'era de la Reconstrucció de la posguerra pels carpetbagger.[10] La victòria de l'Unió s'explica aixina com resultat del seu major tamany i riquea industrial, mentres que el bando confederat es presenta com de major moralitat i habilitat militar.[9] Els historiadors moderns discrepen en la seua gran majoria d'estes caracterisació, senyalant que la causa central de la guerra va ser l'esclavitut.

Els dos periodos més intensos d'activitat de la Causa Perduda es varen produir a principis del XX, quan es va intentar preservar la memòria dels veterans confederats moribunts, i durant el moviment pels drets civils de les décades de 1950 i 1960, com a reacció al creixent respal públic a l'igualtat racial. A través d'accions com la construcció de prominents monuments confederats i la redacció de llibres de text d'història, les organisacions de la Causa Perduda (incloses les United Daughters of the Confederacy i els Sons of Confederate Veterans) varen tractar de garantisar que els blancs del Sur conegueren lo que ells cridaven la "verdadera" narrativa de la Guerra Civil i, per tant, seguiren recolzant les polítiques de supremacia blanca, com les lleis de Jim Crow. En este sentit, la supremacia blanca és una característica central de la narrativa de la Causa Perduda.[11][7]

Concepte

La Causa Perduda implica que l'esclavitut era justa i moralment bona perque duya prosperitat econòmica i era el millor estat o el més natural per als negres. L'ideologia de la Causa Perduda es va utilisar durant més de cent anys despuix del final de la guerra civil per a mantindre les estructures de poder racistes en el Sur d'Estats Units.[12] Aixina, considera la guerra com una lluita lliurada principalment per a salvar el modo de vida del Sur[13] i per a protegir els drets dels estats individuals, en particular el dret a retirar-se de l'Unió. Al mateix temps, nega o resta importància al paper central de l'esclavitut i el racisme en els orígens de la guerra.[12]

Els esforços dels defensors de la Causa Perduda varen alcançar una intensitat especial durant la Primera Guerra Mundial, quan varen morir els últims veterans confederats i es va intentar preservar la seua memòria. En resposta al moviment pels drets civils de les décades de 1950 i 1960, els representants de la Causa Perduda varen tornar a incrementar les seues activitats, com la construcció de destacats monuments als héroes confederats i representacions adequades de l'història en els llibres de text escolars. En això, el moviment de la Causa Perduda volia assegurar-se de que les generacions futures conegueren lo que ells cridaven les "verdaderes" raons del Sur per a lluitar i, en conseqüència, recolzaren les polítiques de la supremacia blanca i les lleis de Jim Crow. En este sentit, la promoció de la supremacia blanca és un objectiu central de la narrativa de la Causa Perduda.[14]

Narrativa

Els relats de la Causa Perduda solen presentar la causa confederada com a noble i als seus líders i eixèrcits com a eixemples de caballerosidad a l'antiga usanza que eren superiors en térmens de destrea militar i valor. En esta visió de l'història, la derrota s'atribuïx únicament a la superioritat numèrica i a l'immens poder industrial del Nort, ademés de, a sovint, a la traïció, per lo que els sureño blancs podien considerar que les causes de la derrota estaven fora del seu control. Els defensors del moviment de la Causa Perduda també varen condenar les polítiques de la cridada Reconstrucció despuix de la Guerra Civil, alegant que eren una estratègia delliberada dels polítics i especuladors del Nort per a explotar econòmicament al Sur o guanyar poder polític. El tema de la Causa Perduda també es va convertir en un element important en la definició dels rols de gènero en el Sur blanc, preservant les nocions d'honor familiar i les tradicions caballerescas.[15] Ademés, també va influir en les creències religioses.[16]

Representació de les brutalitat contra els esclaus d'un llibre abolicioniste..

L'institució de l'esclavitut havia segut alguna cosa "realment bo" (ben positiu), no un "mal necessari". Els esclaus eren feliços i lleals als seus benévolos amos. L'esclavitut havia segut bona per als esclaus, la vida dels quals havia segut molt millor que la d'Àfrica o la dels negres lliures del Nort. No s'havia caracterisat, per eixemple, per les violacions impunes, les bàrbares condicions de treball, la brutalitat, les cinglada, les separacions forçades de les famílies i les constants humiliacions.[17] Jefferson Davis, antic president de la Confederació, va escriure en 1881:

Els seus instints d'esclaus varen fer que estigueren contents en la seua sòrt, i el seu pacient treball va beneir la terra en la que vivien en una riquea incalculable. El seu fort apego al lloc i a la persona va assegurar un servici fidel... Mai va haver una interdependencia més feliç entre el treball i el capital. El tentador va vindre com la serp del Edén, i els va atraure en la paraula màgica 'llibertat' ... Va posar les armes en les seues mans, i va acostumar la seua naturalea humil pero emotiva als actes de violència i al derramament de sanc, i els va enviar a destruir als seus benefactors"[18]

Referències

  1. ↑ Duggan, Paul. «The Confederacy Was Built on Slavery. How Ca Baix Many Southern Whites Think Otherwise?», The Washington Post, 2018-11-28. Consultat el 2020-03-02.
  2. ↑ (1998).«The Black and the Gray: An Interview with Tony Horwitz».Southern Cultures.4: 5–15.doi:10.1353/scu.1998.0065.
  3. ↑ «American Battlefield Trust, October 30, 2020, updated March 25, 2021» (2020-10-30). Archivat des de l'original, el 2021-06-02. Consultat el 2021-06-02.
  4. ↑ Ball, Molly(June 7-14, 2021).«Stonewalled».: 54.
  5. ↑ «Karen L. Cox, "Five Myths About the Lost Cause," The Washington Post, January 14, 2021». The Washington Post. Archivat des de l'original, el 2021-04-14. Consultat el 2021-06-02.
  6. ↑ «Confederate Symbols Llaure Making Way for Better Things», Associated Press, Los Angeles Times, 2021-02-27, p. A-2. Consultat el 2021-05-23.
  7. ↑ 7,0 7,1 Cox, Karen L. (2019). Dixie's Daughters: The United Daughters of the Confederacy and the Preservation of Confederate Culture, University Press of Florida. OCLC 1258986793. ISBN 9780813064130.
  8. ↑ Wilson, Charles Reagan (2011). Baptized in Blood: The Religion of the Lost Cause, 1865–1920, University of Geòrgia Press.
  9. ↑ 9,0 9,1 Domby, Adam H. (2020-02-11). The False Cause: Fraud, Fabrication, and White Supremacy In Confederate Memory, University of Virginia Press. OCLC 1151896244. ISBN 978-0-8139-4376-3. Consultat el 2020-07-04.
  10. ↑ (2000) The Myth of the Lost Cause and Civil War History, Indiana UP. ISBN 978-0-253-33822-8. Consultat el 2015-12-11.
  11. ↑ David W. Blight (2001). Race and Reunion: The Civil War in American Memory, Harvard University Press, p. 259. ISBN 978-0-674-00332-3. Consultat el 2015-12-11.
  12. ↑ 12,0 12,1 Adam H. Domby: . University of Virginia Press, February 11, 2020, ISBN 978-0-8139-4376-3, OCLC 1151896244.
  13. ↑ Gary W. Gallagher (Hrsg.): . Indiana UP, 2000, ISBN 978-0-253-33822-8.
  14. ↑ David W. Blight: . Harvard University Press, 2001, ISBN 978-0-674-00332-3, S. 259.
  15. ↑ Karen L. Cox, Dixie's Daughters: The United Daughters of the Confederacy and the Preservation of Confederate Culture (University Press of Florida, 2003)
  16. ↑ Charles Reagan Wilson, Baptized in Blood: The Religion of the Lost Cause, 1865–1920 (University of Geòrgia Press, 2011)
  17. ↑ Gallagher i Nolan S. 16. Nolan va escriure,"Donat el paper central dels afroamericans en el conflicte seccional, no és d'estranyar que les racionalisació meridionals s'hagen estés a les caracterisació de les persones d'este poble. En la llegenda existixen dos imàgens destacades dels esclaus negres. Una és la del "esclau fidel"; l'atra és la que William Garrett Piston crida "l'estereotip del negrito feliç".
  18. ↑ Jefferson Davis, The Rise and Fall of the Confederate Government (1881), citat en: Janice A. Radway (ed.). Els instints serviles [dels esclaus] els feyen estar contents en la seua sòrt, i el seu pacient treball beneïa la terra en la que vivien en riquees sense mida. El seu fort apego local i personal assegurava un servici fidel... mai va haver una dependència més feliç del treball i el capital entre sí. El tentador vi, com la serp del Edén, i els va enganyar en la paraula màgica de "llibertat"... Va posar les armes en les seues mans, i va entrenar els seus humils pero emocionals naturalea per a actes de violència i derramamiento de sanc, i els va enviar a devastar als seus benefactors.

Bibliografia

  • Edward R. Crowther (Ed.): The Enduring Lost Cause: Afterlives of a Redeemer Nation. University of Tennessee Press, Chicago 2020, ISBN 978-1-62190-389-5.
  • David J. Anderson: The Lost Cause of the Confederacy and American Civil War Memory. Bloomsbury Academic, London 2018, ISBN 978-1-78093-805-9.